ADÉU ESPANYA

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, el portaveu de CiU a les Corts espanyoles, Josep Antoni Durán Lleida i la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho han alçat la veu per dir que aquí no hi caben tots els immigrants.

Però, res diuen de com els espanyols no estan cabent a Espanya i emigren cap a altres països, una situació que es va registrant amb força ja des del 2010. Els espanyols se'n van, perquè no veuen perspectives econòmiques pel seu desenvolupament personal i familiar. Les mateixes raons que van tenir molts sudamericans (equatorians, peruans, colombians, argentins...) per venir cap a Espanya.

Fa cinquanta anys, milers d'espanyols van veure's forçats a emigrar com conseqüència de la estratègia de desenvolupament econòmic adoptat per Franco de la mà dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei. Ara, augmenten els espanyols que surten d'Espanya producte de la estratègia econòmica davant la crisi europea.

La diferència d'una respecte a l'altra és que els emigrants dels 60 eren majoritàriament famílies obreres, treballadores, en canvi, ara són famílies joves de classes mitjanes, amb estudis superiors que no troben feina o són expulsats del mercat de treball i trien com a destí països europeus com França i Alemanya, o sudamericans com Brasil o Veneçuela.

El problema no és que no càpiguen estrangers i espanyols a Espanya, sinó que els polítics d'ahir i d'avui, com els mencionats, assumeixen models econòmics sigui per desenvolupar-se (en els 60) o per enfrontar la crisi actual (en els 2000) que no ofereixen un horitzó, en el cas actual, als joves i adults-joves de realització personal i familiar.

DES DEL PARTIT

L'acomiadament fulminant del cap del CCCB, Josep Ramoneda, és un senyal de que s'allotja un tarannà autoritari dins de Convergència Democràtica. Si bé el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve (CiU) té facultat legals per nomenar el director, el problema és el procediment, les formes i el rerefons de la decisió.

Es tracta del CCCB, un organisme públic de gestió cultural, que gaudeix de prestigi intern i extern, després de 17 anys de funcionament sota la direcció de Ramoneda. Esteve no ha donat cap explicació: ni si la mesura havia sigut el resultat d'una avaluació del cap o de la gestió del CCCB o era la conclusió d'una reflexió compartida per les institucions de la qual depèn el CCCB, la Diputació (75%) i l'Ajuntament de Barcelona (25%).

L'únic que ha transcendit és que la mesura de Esteve hauria estat presa a instàncies superiors. La probabilitat de que sigui així s'ha enfortit després de saber-se que el nomenament del periodista Marçal Sintes, qualificat com "masista", va ser el resultat d'una lluita dins Convergència Democràtica.

Aleshores, Esteve seria un mer executor de decisions del partit del President Mas. Per tant, l'obra començada fa més de vint anys i que ha obtingut un reconeixement que fins ara no ha estat discutit, quedarà sota la tutela partidària, en mans d'una persona que no acredita, segons el seu curriculum, una trajectòria pública coneguda ni té coneixement ni experiència en gestió cultural.

Una decisió pròpia d'aquells governs coneguts com de partit únic, de qualificació autoritària, on la cultura és percebuda més com un instrument de propagació ideològica que com un espai públic de creativitat, debat, difusió i trobades en torn a temes de la cultura contemporània, del segle XXI.

LA AFONIA DEL PSC

Veu pròpia va decidir tenir el PSC, davant el PSOE, en el seu últim Congrés . Llavors, ¿no la tenia fins ara? No, no la tenia com ho va demostrar la contesa sobre l'Estatut de Catalunya, quan un dia va votar amb els partits catalans una cosa en el Parlament a Catalunya i 36 hores després va votar una cosa diferent juntament amb el PSOE en les Corts a Espanya.

Però, ¿n'hi ha prou amb dir-ho per a que succeeixi? Per tenir-la és necessari articular-la i això exigeix una estructura exclusiva. Sense aquesta serà impossible elaborar-la amb independència i, més encara, que surti com un discurs individualitzat.

Aquesta estructura és el grup parlamentari propi, condició per a que surti una veu inconfusible, respecte a l'el·laborada per el grup del PSOE, no subjecta a les seves regles i per tant no subordinada al que resolgui dit grup a Madrid.

Per això, la decisició del congrés és un desig retòric i per tant el més probable és que el PSC continui subordinat al PSOE, sense veu pròpia, i que les seves discordàncies sigueixin sent una col·lecció d'anècdotes.

EL TSJC TREU LA LLENGUA

Catalunya novament embolicada amb les institucions de l'Estat espanyol. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha advertit a la conselleria d'Educació de la Generalitat que té dos mesos per procedir a incorporar també el castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament.

La resolució del TSJC torna posar en escac el model d'inmersió lingüística vigent des de 1983 a Catalunya. Ho fa a més d'un any de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut de 2010, després de la qual el Govern d'Espanya (Zapatero) es va comprometre amb el Govern català (Montilla) a prendre iniciatives per canviar la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Així, el Govern espanyol prometia rescatar competències judicials autònomes a través de l'establiment del Consell de Justícia de Catalunya, rebutjat pel TC. Tanmateix ni el govern de Montilla ni menys el govern de Mas han reclamat el restabliment promès.

L'ordre del TSJC es fonamenta en la sentència del TC, la mateixa que la cap de llista del PSC, Carme Chacón, considerés satisfactòria, sense reparar que el TC sancionava com a inconstitucional el fet que el català fos la llengua vehicular i d'aprenentatge a l'ensenyament, ometent el castellà, l'única llengua oficial.

El President de la Generalitat, Artur Mas ha reaccionat amb virulència: "Porten molts segles tocant-nos el nas amb el tema del català, intentant que vagi a menys". Però, també des de fa segles que els catalanistes no tenen el coratge d'enfrontar el nus de la qüestió que hi ha darrera d'aquest recurrent tema.

L'Estat espanyol, les seves institucions, no reconeix Catalunya com a una nació, diferent a l'espanyola, i per tant amb capacitat d'autodeterminació. Catalunya pertany a "la indissoluble unitat de la nació espanyola", sense perjudici d'acceptar el concepte de "nació catalana", però sense efectes jurídics, sinó com autorepresentació ideològica, històrica o cultural.

I respecte a la llengua, el TC va dictaminar que ambdós llengües no només han de ser objecte de ensenyament, sinó també mitjà de comunicació en el conjunt del procés educatiu i per tant constitucionalment obligatori que siguin reconegudes com a vehiculars.

Si el President Mas i els catalanistes (democristians, liberals, republicans, socialistes, ecologistes, etc.) volen garantir la discriminació positiva del català com a llengua vehicular en el procés d'ensenyament, entre d'altres, com en el de l'administració, han de elaborar una política democràtica de la qual l'objectiu sigui aconseguir el dret en l''autodeterminació ( o dret a decidir).

En suma, ser una nació amb conseqüències jurídiques, no metafòrica. Però em temo que uns i altres tenen motius per a no portar les coses tan lluny. El propi govern, tan dramàtic per expressar el rebuig, depèn del Partit Popular per continuar la seva política de retallades i austeritat econòmica, definida com a la seva primera prioritat.

En tot cas la resolució del TSJC serveix per saber, en dos mesos més, quin és el pols del catalanisme, dels partits catalanistes que van ser derrotats per el TC l'any passat i que molt aviat es veuran enfrontats al compliment de l'ordre del TSJC.

UNA ALTRA MIRADA DE CATALUNYA

Fa cinc dies, el post anterior: "CiU I LA POR A L'ALTRE", es preguntava quan seria possible que un alcalde digués que s'autoritzava un projecte de centre de culte en virtut dels drets humans (article n 18) i el compliment de les normes administratives. L'alcalde de Figueres, Santi Vila (CiU) ho ha fet.

A diferència dels seus col·legues de Salt i Torroella de Montgrí-L'Estartit, Vila ha presentat un projecte, d'acord a les normes de la llei aprovada pel tripartit encara vigent, pel qual els ajuntaments estan facultats per cedir terrenys destinats a la construcció de centres de culte.

A més, ha justificat el seu projecte dient que compleix amb els "principis de la democràcia occidental", que precisament es basa en els drets humans. Vila critica la reforma anunciada pel govern de CiU, perquè contravé aquests principis.

L'alcalde afegeix que el projecte és un element per a la convivència i la integració. Per ara, les confessions interessades són les que professen els cultes ortodox (romanesos), testimoni e jehovà (americans) i islàmic (marroquins).

L'alcalde Vila assumeix el "fet nou" que ha portat la globalització. Visualitza una Catalunya barrejada per una població culturalment diversa. Davant això, crea espai per a que la diversitat, religiosa en aquest cas, es manifest en llocs dignes i apropiats. Una forma de normalitzar el que ja esdevé a la societat, de gestionar una ciutat amb cohesió social i convivència.

L'alcalde de CiU a Figueres s'ha cregut la metàfora de la Casa Gran promoguda per Mas fa un temps i actua en conseqüència. Mentre el Govern de Mas prepara una reforma que introdueix criteris subjectius per a que els alcaldes resolguin construccions de llocs de culte d'acord a les circumstàncies i no segons el dret dels ciutadans , com ho ha fet l'alcalde Vila.

CiU I LA POR A L'ALTRE

Els alcaldes de CiU a Salt (Jaume Torramadé ) i a Torroella de Montgrí-L'Estartit (Jordi Cordon) van revocar les construccions de mesquites i un centre de culte evangèlic decisió presa pels seus antecesors en l'Ajuntament argumentant questions d'avantatges econòmics i estètics urbans.

El Govern de CiU s'acosta a reformar la llei de centres de culte, aprovada per el Govern Tripartit (2009), que obligava als ajuntaments a preveure terrenys d'ús religiós. Ara, els alcaldes podran decidir les noves construccions de centres de culte d'acord a "les característiques arquitectòniques, culturals, de tradició, històriques i l'impacte sobre els elements artístics” dels projectes.

Els que professen ambdós religions -islàmica i evangèlica- són majoritàriament immigrants residents que procedeixen del món àrab (i Pakistan) i del món americà. Per tant, les mesures es proposen contenir la lliure expressió del culte religiós, de mantenir els privilegis de l'Església Catòlica com si fos un acte per cautelar la tradiciò i la cultura catalana.

Aquestes actituds i mesures col·loquen a CiU en línia amb el tradionalisme catòlic pre-conciliar, hereu dels esperits dels creuats. El Govern de Mas dóna la esquena a un aspecte propi de la identitat europea, de la il·lustració -la llibertat religiosa- com ho va reconèixer amb sabiduria i humilitat el Papa Joan XXIII en un discurs als bisbes del món (1963) .

Quan serà possible escoltar a un alcalde dir: s'autoritza la construcció d'una mesquita o d'un temple evangèlic en virtut del dret a la llibertat de manifestar la religió o la creença, individual y col·lectivament, tant en públic com en privat, per l'ensenyament, la pràctica, el culte i la observància i per complir amb les normes administratives.

Per això, cal assumir que a la nostra època, la de la globalització, li correspon construir una societat intercultural en la qual es respectin els drets humans de tots, en aquest cas dels catalans i dels nouvinguts a una Casa Gran com va prometre un dia Artur Mas, però que ara, el seu Govern s'obstina en empetitir sota la por a "l'altre".

ESPANYA, QUO VADIS?

Una cosa banal

El candidat del PSOE, Alfredo Perez Rubalcaba es pregunta: Qui ha dit que sigui d'esquerres endeutar-se? Ningú, perquè és una pregunta nècia, banal. Més aviat, l'interrogant és: És política d'esquerres restringir constitucionalment el rol actiu de l'Estat en el desenvolupament econòmic d'un país i la protecció social dels sectors més desafavorits?

La reforma constitucional és la resposta del President Zapatero, amb l'assentiment complagut de Rajoy, a les pressions dels mercats internacionals i la seva adaptació a la línia traçada pels governs de Merkel i Sarkozy per a que els 27 estats donin seguretat de la seva austeritat i que els seus pressupostos seran equilibrats.

Per tant, la pregunta que podria respondre Rubalcaba és si els que dominen els mercats i els governs esmentats són d'esquerres, de dretes o neutres.

El dictat

De la nit a la matinada, Zapatero pacta amb Rajoy una reforma constitucional. Zapatero assetjat per uns mercats que no li donen treva; Rajoy feliç amb una mesura coherent amb la seva línia de establir noves regles del joc que assegurin als inversors privats mercats atractius.

Ambdós coincideixen en aprovar la reforma ràpidament, en menys de quinze dies, sense consultar als ciutadans. Ho justifiquen dient que el PSOE i PP representen el 90% dels ciutadans. Tanmateix, els electors del PSOE fa tres anys no van votar un programa ni una promesa semblant a la decisió presa per Zapatero. Al contrari, els que li van donar suport ho van fer per proposar un Estat actiu per canviar el model de desenvolupament.

La decisió d'imposar aquestes noves regles constitucionals s'assembla més a un dictat propi d'un govern autoritari que d'un govern democràtic que, davant un canvi fonamental, confia en els ciutadans. La decisió d'evitar un referendum s'explica per la por que una majoria de l'electorat que vota al PSOE rebutgi la proposta pactada amb Rajoy.

Cap al tercer món?

"Preferim tenir una opcupació temporal que un aturat", va dir el Ministre del Treball, Valerio Gómez quan va presentar les últimes mesures anticrisi. La mateixa afirmació van expressar les autoritats econòmiques de la dictadura de Pinochet durant la crisi del deute extern la primera meitat dels 80 a Xile.

El Ministre Gómez ha aclarit que la mesura tindrà una vigencia de dos anys. A Xile la crisi va acabar durant la segona meitat dels 80, però l'ocupació temporal continua vigent i enfortida durant el periode democràtic dels últims vint anys.

La temporalitat de l'ocupació és part d'un model de creixement del qual una de les seves bases és la precarització del mercat laboral. Ens podríem preguntar si Espanya s'adreça cap a aquest model. La pregunta és pertinent, perquè la mesura d'ocupacio precaria es planteja en plena crisi del deute sobirà i en un context de pressions internacionals per asumir polítiques d'ajustos estructurals.

Aquestes polítiques eren molt semblants a les imposades per el FMI als governs llatinoamericans en temps de crisi: equilibri fiscal rigorós (retallades de la despesa pública, rebaixes d'impostos a les empreses), desregularitzacions dels mercats, privatitzacions d'empreses públiques.

¿LA CASA GRAN O NO HI CABEM TOTS?

Plataforma per Catalunya (PxC) s'ha sumat a l'Alcalde de Salt, Jaume Torramadé (CiU) i al regidor, Felip Gil (PP) a la seva política de persecució als immigrants que professen el culte islàmic. L'Ajuntament ha prohibit l'ús de terrenys adjudicats per l'administració local anterior per construir una mesquita, després d'una forta campanya de PxC.

La decisió no només desconeix un acord legítim, sinó que contradiu el dret de llibertat de culte (llibertat religiosa) de les persones garantit en la Constitució. És a dir, per a CiU i PP a Salt milers de persones no podran fer ús d'un dret que sí que poden exercir uns altres. Es suposa que l'Estat espanyol és aconfessional, però en aquest cas el seus representants locals discriminen.

PxC desitja que els immigrants s'assimilin a la cultura espanyola (o catalana) i renunciïn a la seva pròpia o al menys no la expressin a l'espai públic, és a dir, desapareguin com "altres". O com moltes vegades s'escolta cridar pels carrers: "tornin a casa seva". Aquests objectius requereixen d'una política xenòfoba, de rebuig, en aquest cas, a l'immigrant musulmà

És el que està aconseguint PxC a Salt amb el suport de CiU i el PP sense fer-se càrrec d'un fenomen de l'època actual: la formació de societats cada vegades més barrejades, on la interculturalitat és un senyals d'identitat. Per tant, la bona convivència social dependrà de les capacitats que hi hagi per produir intercanvis entre les diverses cultures, sense pretendre imposar-ne una sobre l'altra.

Els catalans de "tota la vida" han après a conviure amb la immigració arribada de la resta d'Espanya. Ara el desafiament és aprendre a fer-ho amb una immigració més complexa. Ni els nouvinguts de la Xina o del Pakistan, ni del Marroc o de Senegal; de Romania o de Georgia; ni d'Equador o de Colòmbia se'n van anar.

La lògica de PxC condueix cap el conflicte creixent. Pretendre viure en un món culturalment homogeni, on tota manifestació cultural, religiosa o política dels "altres", encara respectant el drets de les persones pel fet d'esser diferent és negativa. No imagina que demà podrà veure un alcalde de Barcelona, per exemple, d'origen equatorià o marroquí o algú de credo musulmà.

En el marc de la crisi, les tendències xenòfobes a Europa creixen -no només en l'extrema dreta-, com ho demostra la Directiva Europea de la Immigració (2008) la qual criminalitza als immigrants. A més, la dreta a Catalunya, treu a relluir una retòrica populista ("no hi cabem tots", "els immigrants són afavorits en consultoris o escoles"; "els marroquins cometen frau amb els recursos públics").

Si la majoria dels immigrants es quedessin a viure a Catalunya, entre aquests una nombrosa població que professa l'islamisme, quina és la política de l'actual Govern respecte de la demanda per construir llocs de culte?: la de no admetre mesquites perquè atempten contra la identitat cultural dels catalans o espanyols, o la d'admetre-les, perquè són part de la identitat cultural europea dels drets humans

El Govern de CiU hauria de definir-se si optarà per la política de la "Casa Gran del Catalanisme", postulada fa un temps per l'actual President Mas o la del "No hi cabem tots" expressada per Duran Lleida (UD), Sánchez Camacho (PPC) i pel seu màxim exponent, Josep Anglada, el líder de PxC.

DOS DELS MILLORS

La xenofòbia sembla apuntar-se a la Generalitat. El conseller d'Empreses i Ocupació, Francesc Xavier Mena acusa als marroquins de cometre actes fraudulents: apropiar-se indegudament de recursos socials de l'Administració catalana.

Així va justificar la seva imposició de canviar els procediments de pagament de la Renta Mínima d'Inserció (RIM), el que va portar a que 34.000 beneficiaris es quedessin sense rebre el seu ingrés de 420 euros el mes d'Agost.

Així el conseller criminalitza als marroquins, el grup més nombrós d'immigrants a Catalunya (225.000, 19% dels immigrants). Els culpabilitza al denunciar-los com a usurpadors de diners públics destinats als sectors més pobres. Tot això sense presentar cap prova.

Els delictes, com el frau, són imputables a persones, mai a grups o col·lectius nacionals. L'estigmatització suggerida per el conseller Mena és una contribució més al desenvolupament de la xenofòbia de la població catalana contra els marroquins ( o moros).

El procediment seguit per Mena ha sigut desproporcionat. Ha rebut el rebuig d'especialistes, professionals, ONGs, institucions, com el Síndic de Greuges, parlamentaris, a més de les seves temeràries acusacions. A diferència de Mena, el seu col·lega, el conseller de Benestar Social, Josep Lluís Cleries al menys s'ha disculpat pels problemes causats. Mentrestant, el PSC, ERC i ICV han aconseguit una sessió especial del Parlament per a que ambdós consellers passin comptes les seves gestions.

El Govern de CiU es va definir com a el govern dels millors a principis d'any, quan el President Mas va presentar al seus consellers com a persones idònies pels seus antecedents. Després de vuit mesos podem veure que ni el conseller Puig ni el conseller Mena compleixen amb mínims requerits.

Ambdós han demostrat una actitud prepotent molt rígida a l'hora de respondre a les crítiques pels seus criteris i decisions. En el cas de Puig en el tractament al moviment 15-M (desallotjament de la plaça Catalunya i repressió en el Parlament). En el cas de Mena, en el tractament del control d'irregularitats en els cobraments de la RMI.

La improvisació, les dolentes decisions i sobretot una conducta autoritària i perillosa per a la seguretat i convivència ciutadana a l'estigmatitzar els indignants com a un moviment violent i als immigrants marroquins com a delinqüents.

EL SILENCI DELS CATALANS

Que hauria succeït si una dona musulmana hagués sigut assetjada, pressionada i marginada per un cap religiós de la seva associació islàmica en Catalunya per ser parella d'un home blanc, de cultura occidental o bé ser parella d'una altra dona?

Probablement, els mitjans de comunicació haurien informat a la primera pàgina amb grans caràcters. També, segur que hi haurien buscat reaccions de representants del govern, de partits polítics, creant-se un debat sobre la legalitat i proposicions de sancions davant l'atropellament de les llibertats individuals.

Plataforma per Catalunya (PxC) ho ha fet contra una de les seves regidores de Salt, Joana Martínez per ser parella d'un negre, camerunés. Tres dies després de la marginació de la regidora, Carles Bonet, regidor de Salt de la PxC, també va renunciar degut sofrir una experiència similar: assetjament i humiliacions, en aquest cas per ser parella d'un home d'origen dominicà.

El color de la pell, la nacionalitat, la cultura (d'un país africà i llatinoamericà) i l'opció sexual són motius per ser objecte de persecució política. L'autor d'aquesta flagrant contravenció a les disposicions constitucionals és un partit polític legal, amb una creixent representació municipal i que va estar a punt de arribar al Parlament de Catalunya les passades eleccions autonòmiques.

PxC va treure 5 regidors el 2003; 17 el 2007 i 67 el 2011. A les eleccions autonòmiques del 2003 va obtenir 4.901 vots (0,15%) i en les del 2010 va obtenir 75.321 vots (2,42%). Tothom reconeix que aquest ascens es deu a la seva posició homòfoba: perseguir la immigració, un dret fonamental establert en la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 13) signat per Espanya.

Com s'explica el silenci dels partits catalans en aquesta oportunitat? Però encara més: ¿Per què no enfronten la política racista i homòfoba de la PxC? Alguns diran: és un partit minoritari i seria donar-li importància; uns altres: que sí, que hem fet declaracions en què denunciem la seva homofòbia.

El problema sembla ser la immigració, un tema en què la majoria dels partits catalans prefereixen mantenir una ambigüitat.L'augment d'una posició negativa dels catalans cap la immigració , inhibeix als partits a sostenir posicions clares i això afavoreixen als que sí ho tenen clar: perseguir la immigració, criminalitzar-la al considerar que lesiona drets dels autòctons.

Els partits catalans semblen ser més complaents o miren al costat si la homofòbia és dels catalans,que si aquesta procedeix d'estrangers, especialment si aquests professen l'islam.

ELS PARTITS MIREN PEL COSTAT

Una por va recórrer el cos de molts catalans la nit del 28 de novembre de 2011. Durant més d’una hora, quan es comptaven els vots de l’elecció del Parlament català. Aleshores, Plataforma per Catalunya (PxC) treia 3 representants. Una de les expressions de l’extrema dreta catalana estava a punt d’aconseguir escons parlamentaris. Hores després la por va desaparèixer.

Però el que va sobresortir i amb més força va ser la pròpia PxC. Fa pocs dies va distribuir un fulletó xenòfob: "nens moros acaparen ajudes y trien col·legi”; "medicaments lliures per a immigrants”; comerciants pakistanesos "no paguen impostos ni se’ls obliga complir les normes"; estrangers contractats "abans que els autòctons del poble".

“Primero los de casa” va ser la consigna de PxC les passades eleccions municipals i els missatges del fulletó són una aplicació ajustada a la mateixa. No obstant això, s’adverteix una gran indiferència dels partits que van aconseguir escons en el Parlament. Ningú pren cap iniciativa per enfrontar la xenofòbia cada vegada més crescuda a Catalunya.

Al contrari, Mariano Rajoy va dir després de les eleccions municipals que estava obert a pactar amb tots els partits en els ajuntaments menys amb Bildu. Per tant, si fos necessari pactaria amb PxC, mentre la resta de partits pensen que la justicia podría aturar-lo.

Prefereixen això sense adonar-se de que el partit d’Anglada és consolidat i forma part d’una trama europea. El 2006 es va presentar en 43 municipis i va obtenir 17 regidors amb 12.000 vots. Quatre anys després, el 2011, es va presentar en 81 municipis i va treure 67 regidors amb 65. 905 vots.

No serà la justícia la que neutralitzi els avanços de l'extrema dreta, sinó la política. Programes polítics que demostrin que la immigració és part de l'època anomenada globalització i que per al desenvolupament d'Europa caldrà més immigrants.

A partir d'aquí haurien de plantejar objectius i plans concrets de curt, mitjà i llarg termini, basats en el respecte dels drets humans, la cohesió econòmica i social i el coneixement i intercanvi intercultural entre els nouvinguts i els autòctons.

QUÈ FER AMB ELS IMPUTATS?

Una persona imputada per la decisió d'un jutge es converteix en sospitosa. Però no es tracta de qualsevol sospita. El dubte que penja sobre ella és el resultat de la decisió d'una autoritat el raonament especialitzat de la qual es basa en indicis i fets que evidencien una probable culpabilitat. Per això, quan aquesta sospita cau sobre algú que posseeix un càrrec públic desperta alarma.

La cúpula militar turca, recentment dimitida, va intentar ascendir a 17 oficials imputats per tribunals civils de participar en la trama d'un cop militar contra el govern democràtic de l'actual President Erdogan (2003). El dimitit cap de l'Estat Major de l'Exèrcit turc, Isik Kosaner, va explicar la promoció dels 17 amb l'argument que les seves sentències encara no havien estat emeses.

El mateix raonament dels militars turcs va ser utilitzat per la cúpula del Partit Popular quan va decidir la postulació de Francesc Camps, imputat per un jutge de "suborn passiu impropi", a la reelecció de la Generalitat Valenciana. El cap del Partit, Mariano Rajoy va justificar la decisió dient que mentre no es dicti sentència, no hi havia cap problema per exercir un càrrec públic.

En ambdós casos, el raonament mostra debilitat ètica. Les persones -els 17 militars i Camps- si bé no són culpables, sí que són persones que tenen la seva credibilitat qüestionada per una autoritat representativa del poder judicial. Per la natura de les seves responsabilitats públiques aquest tipus d'imputats haurien de suspendre les seves funcions fins que no s'emeti sentència definitiva.

La ciutadania, cada cop més, expressa el seu rebuig a la corrupció que es manifesta en la classe política. Aquesta està formada, entre molts altres fets, per la defensa incondicional que els partits donen als imputats quan són de les seves files.

Ara, que s'acosten les eleccions generals, és la oportunitat per a que els partits proposin canvis en seus programes que millorin la qualitat de la democràcia. En aquest sentit seria adequat veure propostes de noves normes constitucionals que exigeixin transparència en el comportament de les persones que ocupen càrrecs que requereixen la confiança pública dels ciutadans, siguin aquests polítics, militars o jutges.

TOTS HO SABIEN I NINGÚ DEIA RES

Rupert Murdoch va dir que no sabia res. Desconeixia els mètodes gansterils emprats pels seus lleials del News of the World, el seu principal mitjà de comunició al Regne Unit,

El magnat va dir que ignorava la pràctica del suborn de policies i escoltes telefòniques a polítics, membres de la reialesa, famosos i familiars de víctimes, entre altres.

El negacionisme de Murdoch s'assembla molt al dels dictadors quan diuen desconèixer l’ús de mètodes criminals (assassinats, tortures, extorsions, etc) comesos o justificats pels seus incondicionals o partidaris.

L’objectiu tant de l’explotació de la intimitat i la tragèdia dels altres, com l’extorsió a polítics és aconseguir més poder i exercir un domini sobre els governs de torn i els partits polítics, com a també estendre el seu imperi en el mercat dels mitjans.

La lògica de dominació totalitària manifesta s'assembla a les emprades per les dictadures. Com Murdoch, els dictadors utilitzen la por com a mecanisme per subordinar persones i institucions als seus interessos. Amb raó s’ha dit que molts polítics senten una sensació de alliberament al veure a Murdoch assegut en el banquet dels acusat. La majoria li temia i per això li eren complaent o callaven.

Després que esclatés el cas del News, molts diuen que tots sabien l’ús dels mètodes delictius del diari de Murdoch, però ningú deia res. Això és el que produeix indignació. La falta d’ètica, de valor, de coratge de la classe política per defensar els valors democràtics i preferir posar a resguard els seus interessos particulars, personals.

Una demostració de com els poders fàctics transnacionals, en aquest cas mediàtics, actuen per damunt els poders democràtics representatius, s’engoleixen als polítics, els coopten, subordinant-los als seus interessos, erosionant o anul·lant la seva representativitat.

Els polítics cedeixen a la sobirania dels mercats i se sostreuen a la sobirania dels ciutadans.

UN ANY I UN DIA DESPRÉS: LA FOTOGRAFIA

A un any i un dia del 10-J en què Omnium Cultural, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i els partits polítics anomenats catalanistes, va reunir mig milió de persones per rebutjar les retallades a l'Estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional (TC):

El PSC ja no demana al govern d'Espanya la presentació d'iniciatives legislatives per restablir algunes matèries rebutjades, com s'havia compromés.

CiU ja no planteja el "dret de decidir" com principi de la seva política i pacta amb el Partit Popular els pressupostos del 2012, organització política que va recusar l'Estatut Català davant del TC.

ERC malgrat de mantenir la idea d'independència en seus escrits, ni ha proposat una estratègia específica cap a la independència, que doni orientació als ciutadans, ni menys un projecte d'Estat català independent.

ICV no diu res. Només parla d'un Estat Federal sense especificar ni estratègia ni projecte.

PPC satisfet amb les retallades de l'Estatut de Catalunya, ara es presenta com a un partit decisiu per a la governabilitat de la Generalitat.

I els catalans, segons el resultat del l'últim estudi publicat fa deu dies del Centre d'Estudis i Opinió de la Generalitat, el 42,9% votaria a favor de la independència, sense perjudici que tan sols el 25% es considera independentista.

A un any i un dia del 10-J, aquesta és una fotografia de la bretxa existent entre la classe política i la ciutadania catalana.

ELS INDIGNATS SEMBLEN ENCAMINATS

Un aire fresc, és a dir d’indignació, sembla ingressar als despatxos dels polítics europeus. Molts diputats britànics treuen la seva ràbia contra el magnat de les comunicacions, Rupert Murdoch. Zac Goldsmith, diputat conservador diu: “Murdoch ha castrat aquest Parlament per a vergonya de tots nosaltres”.

Les molèsties s’estenen quan l'Agència Moody's classifica com a “bo escombreria” el deute portuguès i diu que el país ja marxa cap a un segon rescat. L’atreviment ha tocat la política europea. El Ministre de Finances d’Alemanya, Wolfgang Schäuble furiós reacciona dient: “s’ha d’acabar amb l’oligopoli de les agències”.

Fins a Espanya, la irritació penetra els murs oficials. El Ministre del Treball, Valeriano Gómez es desmarca del govern socialista i llença contra els banquers l’acusació d’haver sigut causants de l’atur que constreny Espanya i proposa pujar els impostos davant els “obscens” sous dels directius de la banca.

L’imperi mediàtic de Murdoch, l’agència nord-americana Moody’s i els bancs espanyols són blanc de la còlera o crítica de polítics que començen a incomodar-se amb les actuacions dels poders fàctics internacionals.

Polítics incòmodes…

Les il·legalitats (escoltes telefòniques) comeses per El News of the World, han creuat totes les línies vermelles. Sorprèn quan els polítics l’identifiquen com a un coaccionador d’ells mateixos. El primer Ministre, David Cameron anuncia canvis en el sistema de regulació de la premsa.

La desqualificació del deute portuguès per Moody’s ha provocat l’elevació de cop dels tipus d’interès en els mercats de deute, cosa que amenaça amb desestabilitzar les polítiques anticrisi que promou la Unió Europea. El president del Consell d’Europa, Durao Barroso llença el repte de crear una agència de qualificació europea.

Les crítiques de la banca a les reformes laborals a Espanya i la imminència de la campanya electoral permeten a alguns membres del govern socialista alçar la veu als banquers. El candidat Pérez Rubalcaba ja culpabilitza a les entitats financeres de la crisi econòmica pels seus actes: “donar diners a qui sabien que no els podien retornar”.

… davant els poders fàctics

Els polítics, fins ara, han renunciat a posar fre a les accions dels poders transnacionals, siguin aquestes il·legals o contràries a l’ètica o desestabilitzadores. Més encara, han optat per desentendre’s, doblegar-se o acomodar-se, donant-los suport. Així, els polítics han anat desprestigiant la democràcia representativa.

La soberania dels ciutadans s’ha vist suplantada pels poders fàctics internacionals, als quals no els interessa el parer, l’opinió ni les decisions dels ciutadans, només els importa el seu propi poder basat en els diners i el control dels mercats que, per assegurar-lo no dubten en exercir un poder intimidatori davant els polítics.