EL LIDERATGE COMPARTIT

Mas assumeix un lideratge compartit i encerta. Sis partits del catalanisme polític es comprometen a fer una consulta sobiranista. La pregunta distingeix una Catalunya sota sobirania espanyola d'una Catalunya sobirana. Rajoy-Sánchez Camacho (PP-PPC) i Rubalcaba-Navarro (PSOE-PSC) coincideixen en la consigna, "la consulta no es farà". 

  Una foto semblant a l'arc polític de la Assemblea de Catalunya (1971)

foto inèdita

Un mes abans de l'acord sobre la pregunta i data del referèndum, el President Mas va introduir la paraula "inclusiva" com a condició de la pregunta. Aleshores, donava un senyal que pel President la paraula "independència" no assumia del tot la complexitat de la societat catalana, ni tan sols del catalanisme polític. Així, Mas va acceptar exercir un lideratge compartit i el primer resultat ha estat sorprenent. 

La pregunta és conseqüència del reunir-se, de l'escoltar-se i de la capacitat d'articular una síntesi expressiva del conjunt del món sobiranista. Mas ha encertat amb aquesta mena de lideratge: dialogant, transversal i de qualitat política. A més, ho ha fet amb un estil seriós, sense sobreactuar, amb maneres democràtiques. 

La foto del 12 de desembre ho diu tot: un President amb el suport de 6 partits polítics (de 9 en el Parlament). Una imatge molt diferent a les de propaganda cínica que acostumen els governs (inclòs el de CiU). Aquesta foto, per contra, és expressió d'un treball dialogant d'un President que ha exercit un lideratge compartit i fet de portaveu o primus inter pares del consens aconseguit. 

lectura de la pregunta

¿Vol que Catalunya sigui un Estat? sí o no?, i si és així, independent? si o no? Aquesta pregunta estableix dues lectures complementàries: una, es refereix a la sobirania nacional de Catalunya i la segona, a la relació d'una Catalunya sobirana amb l'Estat espanyol.

En relació a la primera lectura, els catalans/nes que diguin que "no" optarien perquè Catalunya continués sent una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol; en canvi els que votin "sí", preferirien que Catalunya fos un Estat sobirà, és a dir, amb capacitat d'autodeterminar el seu futur per sí mateixa.

En relació a la segona lectura, els que diguin "sí" i "no" marcarien la preferència per obrir una negociació per establir una mena d'associació amb l'Estat espanyol (confederalisme, federalisme, etc) i els que diguin "si" i "sí" votarien per obrir una negociació per independitzar-se de l'Estat espanyol.

Així doncs, la fórmula acordada considera la diversitat de la societat catalana, respecta una majoria social i política per trencar l'statu quo establint un Estat sobirà, i ofereix, dins d'aquesta, dues alternatives: la  independència o un nou pacte amb l'Estat espanyol. Una proposta inclusiva per aconseguir una alta participació ciutadana i per tant legitimitat democràtica a qualsevol de les tres alternatives en joc.

lluita per la consulta

El PP i el PSOE es precipiten a declarar que l'Estat espanyol garanteix que no es farà la consulta. Es més, el govern de Rajoy es nega a dialogar o negociar qualsevol proposta sobre el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. El PPC i el PSC repeteixen que no hi haurà consulta, no obstant l'inèdit acord del catalanisme polític.

Rubalcaba i Rajoy coincideixen: "la consulta no es farà"

La pregunta inclusiva anima al  món sobiranista a seguir endavant amb nova energia. Porten la iniciativa mentre el PP espera i el PSOE planteja al PP una reforma constitucional sense èxit. El PP i Cs, a la defensiva, pujen el to i no acaben per incorporar a un PSC absolutament descol·locat en un front de resistència.

Si, per una banda, d'aquí a setembre, els partits sobiranistes mantenen i aprofundeixen la legitimitat compartida, encapçalada per Mas, en torn a la idea de la consulta democràtica i el diàleg amb l'Estat (tot dos rebutjats per Rajoy) i, per una altra, articulen en forma coordinada suports a Espanya (IU, PNV, BNG, CC, Bildu, Compromís i PSM...) i  prenen iniciatives creatives en l'espai públic català, en simptonia amb els ciutadans, podrien registrar-se nous fets ara no imaginats.

 

L'OBSERVACIÓ D'UN INDEPENDENT

Catalunya és una autonomia espanyola que cada cop decideix menys per si mateixa. Però també és un poble amb voluntat de ser nació. Per això, l'objectiu polític dels catalanistes hauria de ser aconseguir autodeterminar-se en forma sobirana. Aleshores, decidir el seu futur independent d'Espanya o amb alguna mena d'associació. Perdó, i quina és la pregunta?...   

L'escenificació del primer pas. Ara, la pregunta és si haurà pregunta i quina

voluntat i raonament

Els canvis polítics de calat requereixen d'una gran voluntat (força, persistència...) i d'un raonament clar (proposicions, estratègia...), però la sola voluntat -voluntarisme- porta cap a una rigidesa política i el sol raonament -tactisme- porta cap una incomunicació política. Ambdues actituds són fatals per a que un procés polític acabi bé.

El procés d'autodeterminació català té, per una banda, un cos vigorós com ho ha demostrat un moviment cívic (ANC) en les diades i, per una altra, un cap dèbil com ho demostra un govern incapaç d'establir aliances sòlides que transmetin una unitat nacional forta, cohesionada i convincent amb una estratègia (no només un full de ruta) i objectius compartits.

autonomia i nació

És bo recordar que Catalunya és avui una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol, però també un poble que majoritàriament (eleccions 25-N i diades de 2012 i 2013) vol ser una nació amb capacitat i legitimitat política per decidir el seu futur per si mateix. 

Per això, Catalunya busca acordar amb l'Estat un referèndum vinculant dels catalans per definir sobiranament el seu status amb Espanya i validar democràticament o bé la seva autodeterminació per després triar independència o una altra mena de associació amb l'Estat espanyol, o bé directament la independència.

La pregunta haurà d'optar si posa èmfasi en l'autodeterminació o en la independència. Encara  que no siguin conceptes excloents, el primer permet l'adhesió de persones a favor o no de la independència, a diferència del segon, on només adhiririen els que estan per la secessió.  

inclusiu i excloent

La primera opció planteja que el trencament amb l'Estat requereix un front catalanista, des d'UCD fins a les CUP, i la possibilitat d'atraure els socialistes desafectats amb el PSC de Navarro. La segona, planteja que la única alternativa és una pregunta amb la paraula independència i que qualsevol altra seria un frau.

No obstant això, cap de les alternatives tanca el procés de autodeterminació ni l'opció d'independència. Mentre la primera pretén aconseguir el seu dret a l'autodeterminació -marca d'identitat d'una nació- i des de la seva condició de nació definir després el seu futur polític, la segona creu que aquest dret ja el té i només falta excercir-lo i que és sinònim d'independència.

Però si hi hagués autodeterminació de veritat, com podria explicar-se que el pacte CiU-ERC demani autorització de l'Estat per fer la consulta (gener 2013)? i com entendre l'acceptació del pacte CiU-ERC d'uns pressupostos segons les exigències imposades pel govern d'Espanya (novembre 2013)?

la pregunta per la sobirania nacional

És clar que la condició de comunitat autònoma subordinada  anul·la l'autodeterminació i per tant la sobirania  sorgeix com a un objectiu polític per aconseguir i així avançar cap a la independència o alguna mena d'associació. Sembla que resulta convenient fer-se càrrec d'aquesta realitat i actuar en conseqüència.

Una pregunta sobre la sobirania no tanca un camí cap a la independència i per contra pot fer-lo més consistent o legítim als ulls dels catalans no independentistes, espanyols i sobretot Europa. Així doncs, la consulta seria saber si els catalans volen un Estat sobirà independentment de la voluntat d'Espanya, és a dir, una nació plena, amb autodeterminació.

Si aquesta alternativa obté una adhesió majoritària, el govern de Mas hauria complert el seu objectiu programàtic: el dret a decidir. Per tant, hauría de convocar a unes eleccions on els partits, amb claredat,  haurien de proposar programes sobre quin Estat hauria de ser Catalunya i si independent o amb alguna mena d'associació amb Espanya. Un parlament legitimat democràticament pel poble català per decidir-ho.

sumar o restar

Avanzar sin transar (entre els demòcrates) va ser uns dels factors que més van incidir en la frustració de la via democràtica cap el socialisme a Xile. Això mateix, un no-acord entre els sobiranistes, també podria ser un factor que frustrés la via democràtica cap a la sobirania i la independència.

ABANS DE LA PREGUNTA

S'acosta el temps de la proposta d'autodeterminació. Mas crida al consens sobiranista. Es tracta d'integrar en una pregunta la diversitat nacional. Aquests més de dos terços de catalans que volen decidir. Per això es requereix asseure's, posar en comú diferents anàlisis, debatre'ls i construir una pregunta convincent, que li doni al procés i a la consulta, una alta legitimitat a la sobirania catalana davant el món.   

després de la renúncia del PSC

El PP i el PSOE, oposats a la consulta sobiranista, van aconseguir que el PSC abandoni el procés pel dret a decidir, després que Pere Navarro (PSC) exigís un acord del govern català amb el govern espanyol, una cosa impossible perquè Rajoy rebutja qualsevol diàleg sobre la consulta.

El President Mas sembla haver sentit aquesta pèrdua i ha reaccionat amb rapidesa dient que la negociació dels sis partits (CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i CUP) ha d'arribar a la formulació d'una pregunta inclusiva i per tant consensuada pels partits.

Tots ells tenen en comú considerar Catalunya com a una nació capaç d'autodeterminar el seu futur polític en relació a Espanya i Europa. També sintonitzen amb més dels dos terços de la ciutadania catalana (71%), que dóna suport a un referèndum per decidir si Catalunya ha de ser un nou Estat.

representar a més de dos terços dels catalans

Però, els partits sobiranistes difereixen en el com avançar i en els termes de la consulta. El que està en joc és la capacitat de Catalunya de ser reconeguda a tot arreu com un país de debò, i tot país és naturalment una realitat heterogènia, diversa, contradictòria. 

A més a més, els sis partits en les seves deliberacions i decisions per definir què els diferencia han de tenir en compte sempre el capital electoral divers i contradictori que representa aquest 71%. El desafiament és interpretar i respondre davant aquesta realitat complexa.

Aquest repte és vital per a definir els termes de la consulta, perquè ha de concitar el suport i la participació massiva abans i, sobretot, en el referèndum. Aquí és on es demostrarà sense ambiguïtat la legitimitat d'una Catalunya diferenciada d'Espanya davant el món i especialment Europa.

en clau de procés, no de "judici final"

Per això, és clau que la pregunta, la data i la via obtinguin el suport, al menys, dels catalans que estan a favor de la consulta i rebin el rebuig només d'aquells que estan en contra de la seva  realització. Més encara, els partits sobiranistes -independentistes o no- haurien de proposar-se representar, a més del 57,9% que se senten catalans o més catalans que espanyols, a la majoria del 33,3% que se sent tant català com espanyol, com ho registra l'útim baròmetre del CEO (novembre, 2013)

Es tracta de trencar la condició d'una autonomia subordinada a l'Estat espanyol i d'aquesta manera fer-se un país sobirà. Els criteris del debat i el tarannà de les opcions polítiques han de ser nacionals, no només partidistes i per tant han d'involucrar diferents alternatives.

El President Mas crida els partits a una negociació política que acabi en una pregunta inclusiva. Una mena de consens sobiranista. Això implica fer concessions en els termes de la pregunta. La actitud fonamental per a això és assumir la situació en clau de procés i no d'un "judici final" i obrir-se a interpretar diversos sectors de la societat catalana, incloent als que no pensen com a un o altre partit, però que sí que volen decidir.

 Mas demana pregunta inclusiva, i espera consens dels partits

  
asseure's i dialogar com a país

El missatge de Mas revela o que el diàleg de debò no existeix o que és de dolenta qualitat. Els caps polítics, seuen a conversar sobre els seus anàlisis i alternatives de solució?, queden per fer consultes i tornen a reunir-se?  

Els últims moviments sobre preguntes, dates i vies expressats a través dels mitjans de comunicació, fan saltar un dubte: els caps polítics, es refien uns dels altres? Per desfer prejudicis i desconfiances el millor és un diàleg de qualitat, obert, escoltant-se i cedint per a que la proposta sigui tant convincent, que tothom s'adoni que la força política i social del procés d'autodeterminació és la d'una majoria nacional i, per tant molt amplia, diversa,  pròpia d'un país.

    

A UN ANY DEL 25-N

El PSC sembla una federació catalana del PSOE. La seva idea és la reforma federal, que depèn de la voluntat i capacitat del PSOE, incompatible amb una consulta legal o il·legal. La renúncia del PSC és un cop pel lideratge de Mas, que no ha sabut fer complicitats ni incorporar idees de la resta de partits catalanistes. Mas ha estat un gestor més que un líder, sota la mirada i disciplina d'ERC.  

Quantes vegades Mas i Navarro van conversar sols del procés aquest any?

Rubalcaba triomfa a Catalunya

El cap del PSOE Pérez Rubalcaba ha aconseguit un triomf a Catalunya. Quan el PSC va introduir el dret a decidir en el seu programa electoral (25-N) va crear rebuig en el PSOE, però Rubalcaba amb rotunditat va sentenciar que ho arreglaria. Quasi un any després, el PSC ha abandonat el procés pel dret a decidir i tanca files amb el PSOE sota la senyera de la reforma constitucional federal a Espanya.  

Pel PSOE, el dret a decidir o consulta sobiranista era incompatible amb la seva estratègia de recuperar el govern i també amb la seva pròpia idea d'Espanya. La direcció del PSC, des de la defenestració de Pasqual Maragall i, amb més claredat, després del fracàs del Tripartit, va ser assumida pels alcaldes del cinturó de Barcelona amb menys arrelament a la idea d'una nació catalana diferent a l'espanyola.  

Navarro s'espolsa la consulta

La direcció de Pere Navarro va aixecar el discurs federalista davant l'auge de l'independentisme. Va aconseguir que el PSOE l'incorporés al seu vocabulari i amb aquest suport espolsar-se el procés sobiranista català. El PSC aposta per encaixar Catalunya amb Espanya des de l'Estat espanyol amb la reforma federal i per a això el dret a decidir, impulsat pels partits catalanistes, és contraproduent.

La resolució de la majoria del Consell Nacional del PSC d'oposar-se a qualsevol iniciativa institucional cap a la consulta sense un acord previ amb Rajoy, és la forma d'abandonar el procés pel dret a decidir. Aquesta posició del Consell Nacional, confirma l'actitud de la directiva de Navarro de no col·laborar aportant iniciatives pròpies que exerceixin pressió perquè Rajoy s'obrí a un diàleg amb el govern català.

Mas, no convenç

La renúncia del PSC és també l'expressió de la debilitat del lideratge del President Mas al no tenir cap capacitat per neutralitzar la sortida del PSC del procés. És més, la falta d'influència de Mas es una nova demostració de la lectura equivocada que ell va fer dels resultats de les eleccions del 25-N. 

Els catalans van donar un clar missatge de que un procés sobiranista requeria un lideratge compartit entre els partits catalanistes. Mas es va restringir a un pacte de estabilitat política amb ERC i mai va buscar complicitat i acords sobre les questions polítiques, econòmiques i socials importants ni amb el PSC, ni ICV-EUiA, ni les CUP.  A més, va deteriorar la sintonia amb el seu soci Duran Lleida.

Un lideratge nacional compartit suposa un nivell de diàleg, d'escoltar-se, capaç d'incorporar idees d'uns i altres en la política de govern i sobretot aconseguir confiança i il·lusió amb tots. Mas ha estat lluny d'aconseguir això, perquè va optar per la autocomplaença de la majoria aritmètica que li ha donat ERC.

 Caben en una pregunta independentistes, federalistes i confederalistes?

la pregunta, inclusiva o excloent

Amb l'autoexclusió del PSC, Mas s'adona que el procés es debilita i tem que ICV-EUiA i UDC puguin demà restar-se i per evitar-ho comença a pronunciar la paraula "inclusiva", clau per exercir un lideratge nacional compartit, del qual ha estat mancat. 

Aquesta paraula -"inclusiva"- serà un criteri per formular la pregunta i la data de la consulta? Si així fos, CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, CUP, i considerant també a un món socialista catalanista que vol participar en el procés, haurien d'incloure les diverses sensibilitats del 82% de la ciutadania que declara voler ser consultada. 

 

LA POLÍTICA CIRCULA PER TOTA LA SEVA GEOGRAFIA

(article publicat pel diari Xilè El Clarín l'11 novembre 2013).

A Catalunya, un moviment cívic, transversal política i socialment, ha posat i sostingut el projecte independentista que sorprèn i inquieta a Espanya. 

La independència en política és un valor, més si es tracta de política democràtica. No obstant això, l'Estat espanyol la percep com una bogeria inadmissible en el cas de Catalunya. El 80,5 % demana una consulta sobiranista i el 64,4 % del Parlament català es proposa convocar per a l'any 2014. 

Catalunya es planteja ser un nou Estat independent, amb un territori semblant a la regió de l'Araucanía, una població de 7,5 milions, menys de la meitat de la de Xile, i un PIB per càpita de 27.588 $, mentre a Xile és de 16.200. 

És viable ? Catalunya és un territori amb una economia exportadora d'alt valor afegit (aporta el 19,5% a les arques de l'Estat espanyol), amb una elit i una societat civil madura per autogovernar-se amb un Estat propi. 

Però això no és suficient. Es requereix una majoria catalana a més de numèrica, políticament unida, capaç de forçar un diàleg i un acord amb un govern espanyol sense disposició a parlar de la consulta. Així, sorgeixen tots els dubtes sobre la seva viabilitat.

Catalunya i Espanya , no encaixen

I, per què una part de la societat catalana (52,3%) desitja marxar d'Espanya i viure en forma independent? Aquesta realitat forma part del procés de globalització, des d'on emergeixen, com a reacció o projecte - realitats singulars i identitats pròpies o diferenciades .

Catalunya és una d'aquestes que, encara reconeguda en la Constitució del 78 com una nacionalitat diferenciada, va quedar atrapada per un model autonòmic -"cafè per a tots"- com una realitat igualada a les altres autonomies. Una decisió, durant la transició, sota la por de no provocar el rebuig de l'exèrcit i de sectors civils centralistes del franquisme .

Durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol va ser un constant " tira i arronsa " per obtenir més competències . Les frustracions es van sumar fins que el govern de majoria absoluta de José María Aznar va iniciar les hostilitats contra les aspiracions del catalanisme d'assolir nivells superiors d'autogovern i de desenvolupament de la pròpia personalitat.

Els governs d'esquerres encapçalats pel socialisme català (2003-2010) van assumir aquests anhels amb un nou Estatut d'Autonomia. Aprovat al Parlament català i el Congrés dels Diputats i votat en un referèndum, el Partit Popular ( PP ) el va impugnar davant el Tribunal Constitucional (TC), el que va acabar per anul·lar les seves parts més substantives.

En 2009, milers van votar en un poble rural. Foto: Àngels Solà

Independència des de la societat civil

El conflicte obert entre els partits catalanistes i el PP va ser el marc del llançament d'un moviment cívic per la independència . Diverses plataformes convocar consultes no vinculants per un sí o un no a la independència.

Es van celebrar 553 votacions a través de la geografia de Catalunya. El procés va culminar a Barcelona amb la participació de 257.000 ciutadans (el 21,3 % del cens electoral de la ciutat) i va aconseguir el 91 % de suport a la independència . Aquesta experiència inèdita mobilitzar 885.000 catalans.

Aquest moviment cívic va ser el pròleg de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), la responsable que milions de persones pel món preguntessin què passa a Catalunya al veure les imatges de centenars de milers de persones desplaçant per Barcelona l'11 de setembre del 2012 i un any després per Catalunya en una cadena humana de 400 quilòmetres.

En 2013, una cadena humana de 400 kilòmetres. Foto: Mario Cerqueira

Si no hi ha consulta...

Aquest ha estat el subjecte polític que ha forçat els partits catalanistes cap a l'autodeterminació a través d'una consulta vinculant. Però, aquesta requereix un acord amb el govern del PP, el qual la titlla de "anticonstitucional i il·legal", justificació per no dialogar.

El govern de Rajoy opta per l'statu quo. Espera que els catalans frustrin la consulta per desacords sobre els seus termes, o si la convoquen amb una llei pròpia impugnar davant el TC o si el govern català crida a eleccions plebiscitàries decretar la intervenció de Catalunya.

A fins de 2013 es compleix el termini per acordar la pregunta i data de la consulta. L'ANC ja prepara les seves forces per mobilitzar, al gener als catalans perquè, poble a poble, subscriguin una exigent demanda al Parlament: proclamar unilateralment la independència si no prosperés la consulta.

EL PSC S'EN VA

La directiva de Navarro margina el PSC del procés pel dret a decidir. L'autoexclusió la fa després que Rajoy digués no al diàleg sobre la consulta, i quan la resta dels partits catalanistes decidissin presentar una fórmula legal per acordar-la. El PSC prefereix una reforma constitucional federal conduïda pel PSOE. En comptes d'una Catalunya sobirana, una Catalunya sota sobirania espanyola.

Navarro trenca el compromís de març

La directiva del PSC encapçalada per Pere Navarro s'ha decidit a abandonar el procés cap una consulta sobiranista legal i pactada. Així ho demostra la seva automarginació de l'acord de presentar davant el Congrés dels Diputats una declaració o proposició de llei a favor d'un referèndum segons l'article 150.2 de la Constitució espanyola.

El PSC argumenta la seva opció dient que la iniciativa hauria d'haver estat fruit d'un diàleg entre Mas i Rajoy, però, el president d'Espanya ha mantingut en ferm el seu rebuig a la demanda de Mas d'obrir un diàleg sobre aquest tema. La directiva de Navarro prefereix abandonar els partits del catalanisme polític en comptes de buscar formes de pressió política per trencar l'immobilisme de Rajoy.

El PSC s'ha decantat per tancar files amb el PSOE que, junt al PP i UPyD, és contrari al dret a decidir o anar cap a una consulta sobiranista legal i pactada. Navarro virtualment trenca el compromís que va subscriure en la declaració sobiranista del Parlament el 13 de març de 2013.

Mas escolta a Rubalcaba i s'en va del procés sobiranista

Rajoy diu no...

La direcció socialista en comptes de lluitar, junt a la resta de partits catalanistes, per el que s'hi havia compromès, aposta per un PSOE que, condicionat pel procés català, proposa una reforma constitucional federal. Una idea que Rajoy va descartar rotundament responent en el Senat a una interpel·lació del senador José Montilla (PSC).

Una reforma federal no assumida del tot pel PSOE, on moltes veus ni tan sols l'esmenten, i per tant raonablement aparcada en la Conferència Política. Una reforma sense una base social activa i sense un suport consolidat en el PSOE, a més de rebutjada sense ambigüitats pel PP. Una idea vaga sense horitzó en el curt i mig termini.

Catalunya ja va intentar quallar la idea federal en l'Estatut del 2005. Aleshores, el PSOE i el PP la van retallar, el PP la va impugnar i el Tribunal Constitucional la va sentenciar sota la complicitat passiva del govern de Rodríguez Zapatero. L'Estat espanyol va dir no al projecte federalizant del PSC, recolzat aleshores per ERC, ICV-EUiA i CiU.

...i Navarro, com si plogués

El PSC  diu que Mas hauria de dialogar i acordar la consulta amb Rajoy. Aquest li diu que no dialogarà ni acordarà res sobre la consulta. Però el PSC com si plogués. És clar que la directiva de Navarro vol deixar el procés sobiranista -obert la Diada de 1012- en un punt mort i frustrar-lo.

La seva opció és una aposta per un altre procés, de reforma constitucional conduït pel PSOE i, en aquest marc espanyol, trobar un nou encaix de tipus federal en l'Estat. Tal procés no podrà començar al menys fins el 2016 i suposant que el PSOE guanyi les eleccions i estableixi un govern amb suports per a sostenir tal canvi.

Però, quina serà l'opinió dels sectors del PSC crítics a Navarro? Quina actitud tindran quan el Parlament decideixi la declaració o proposició de llei sobre la consulta legal i pactada que es presentarà properament? S'acosten moments decisius pel PSC, entre la Catalunya sobirana que va votar el març o la Catalunya sota sobirania espanyola que va votar el PSOE el 28 d'octubre passat.

EL TEMPS S'ACABA

A l'anomenada consulta legal i pactada sembla acabar-se-li el temps. No es veu ni força ni cohesió dels partits catalanistes davant l'Estat. Les mobilitzacions són una condició necessària, però no suficient per fer una consulta sobiranista. Així doncs, comença a aparèixer la via catalana no pactada, però hi hauria força política i legitimitat democràtica a Catalunya per a això?
 
la difícil consulta pactada

La consulta sobiranista legal i pactada -segons el full de ruta - depèn en primer lloc dels catalans, de la creació d'una majoria política i social capaç de portar el govern de Rajoy a asseure's a una taula de diàleg i negociació, i en segon lloc de si el govern d'Espanya entén o no la nova realitat política a Catalunya  i si accepta abordar-la amb formes democràtiques.

Catalunya disposa d'una majoria social consolidada a favor del dret a decidir (la consulta) per resoldre el conflicte català-espanyol. Tanmateix, no disposa encara d'una majoria política (no aritmètica) amb una definició comuna sobre la pregunta i la data de la consulta, condició sine qua non per convèncer el govern de Rajoy que és millor dialogar i acordar que enfrontar-se i imposar.

La possibilitat que hi hagi un referèndum legal i pactat és amb l'acord de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP (suscriptors de les declaracions sobiranistes de febrer i març de 2013). Si el govern d'Espanya ja s'ha mogut de la seva indiferència després de la gran mobilització de la Diada del 2013, podria obrir-se al diàleg si veiés un acord polític convincent dels 107 diputats catalanistes.

La CUP llança el desafiament d'un referèndum unilateral cap a l'autodeterminació

la difícil unitat catalanista

És possible repetir aquest acord nou mesos després? Sembla impossible si considerem que, per una banda el PSC rebutja una consulta en què es pregunti sí o no a la indepèndencia i que sigui forçosament el 2014 i, per una altra, ERC només considera vàlid tot el contrari: sí o no a la independència el 2014.

UDC diu que la pregunta ha de consensuar-se, li incomoda el plantajament d'ERC i considera que no és obligatori que sigui el 2014. ICV- EUiA proposa una pregunta que sumi als sectors que estan per trencar l'statu quo amb Espanya, a favor o no de la independència. Les CUP la considera ja resolta i assenyala que "no pot ser pervertida pel partits. La mobilització ha definit la pregunta, que ha de ser sobre la independència" i el referèndum ha de ser tant sí com no.

CDC manté una indefinició. Parla de fer un pregunta clara i explícita. Planteja fer-la sobre un Estat propi i conclou que ha de ser consensuada entre els partits a favor del dret a decidir. El president Mas va afirmar que si el govern d'Espanya no li dóna el vistiplau a la consulta, aquesta podria substituir-se per una elecció plebiscitària el 2016.

el difícil trencament amb l'Estat

En aquest context tan contradictori i confús, el president Rajoy anuncia que no dialogarà sobre temes com la consulta sobiranista, perquè "Espanya i la seva sobirania no són negociables". Diu no al diàleg que li demana el govern català. Així doncs, hauria de donar-se per finalitzat el full de ruta i l'acord del Parlament del 13 de març passat?

La actitud de no acceptar el diàleg sobre la nova situació catalana, hauria d'estimular l'apropament dels partits catalanistes per definir una pregunta i data raonable, consensuada i per tant disposats a cedir per arribar a una posició comuna i per buscar complicitats en el PSOE i IU, a més dels partits dels diferents territoris d'Espanya perquè Rajoy cedeixi i s'obri cap un diàleg amb Mas.

S'acosta el moment de saber si els partits catalanistes estan interessats en enfrontar el rebuig del govern d'Espanya a dialogar i en acordar una consulta, amb o sense la paraula independència, per a que puguin trencar l'statu quo i aconseguir ser una nació de debò, sobirana i lliure per decidir el seu lloc en el món.

el quid del problema

Catalunya té la voluntat de ser subjecte polític sobirà, però encara no ho és. Si així fos no es necessitaria pactar una consulta amb Espanya. No n'hi ha prou de decidir ser alguna cosa per a que sigui, s'ha de tenir la capacitat de fer-la efectiva. És un error pensar que es té el dret a decidir pel sol fet de declarar-ho. La força política i legitimitat democràtica d'exercir-lo és condició per afirmar que el dret s'ha aconseguit.
  

IN FRAGANTI

Ciutadans empoderats, amb les seves imatges, han posat en evidència actuacions de la policia catalana. En tres anys, el conseller Puig amb prepotència i el conseller Espadaler amb cinisme han protegit el comandament de Manel Prat, responsable de policies sense control.  El Parlament hauria de produir el relleu i reformar una "estructura d'estat", sota mínims democràtics.

el càstig i la mort

Si els homes que van reduir i colpejar a l'empresari Juan Andrés Benítez no haguessin portat uniforme de mossos d'esquadra, probablement es parlaria de linxament. Els símbols del poder actuen i limiten l'ús de les paraules que millor expressen la realitat. En aquest cas, s'ha executat a una persona sense procés i en forma tumultuosa.

L'autòpsia acredita que la causa de la mort van ser “múltiples traumatismos sobre la región craneo-facial”. En coherència  amb això, la policia nacional, encarregada per la jutgessa de fer un informe, conclou que Benítez rep cinc cops de puny al seu cap i adverteix l'ús d'un objecte extensible. A més, els vídeos casolans transparenten a mossos que actuen com ho fan els sicaris, sense pietat.

El conseller d'Interior, Ramon Espadaler (UDC) crida a no precipitar-se, però ell mateix es precipita i es contradiu. Un dia valora l'informe de la policia i es planteja la possibilitat de prendre mesures disciplinàries si haguessin comès males pràctiques, i al dia següent qüestiona l'inform dient que, segons els seus vídeos, és insostenible la conclusió de l'informe que afirma males pràctiques com cops de puny al cap.

els consellers i els ciutadans

Espadaler sembla seguir els passos de l'anterior conseller Felip Puig (CDC). Si ho recordem, Puig va demostrar una defensa corporativa a mort amb el cos policial, negant la violència innecessària de la policia contra els manifestants del 15-M (2011) i els trets del mossos contra els manifestants, el 14-N (2012), que va causar la pèrdua d'un ull a Ester Quintana.

Puig va negar els abusos i l'ús de pilotes de goma, malgrat les imatges de vídeos de ciutadans que van circular per les xarxes socials i els mitjans de diferents parts del món. Espadaler enfila per la mateixa estratègia. Passa a l'ofensiva llençant un desafiament a la policia judicial restant-li validesa a seu informe i, fins i tot, pretén deslligar la mort dels cops rebuts en la zona craneo-facial de part dels mossos. 

Les persones comunes i corrents s'empoderen amb les tecnologies en les seves mans. Desvetllen les conductes criminals de policies contra ciutadans i despullen la insolvència de responsables polítics d'Interior i del cap dels Mossos. Així els ciutadans a més de exercir control social de l'autoritat política-policial, donen elements per discutir l'estat de la qualitat de la democràcia.

Manel Prat, porta als Mossos d'Esquadra sota mínims d'un Estat democràtic

és l'autoritarisme ...

Els Mossos d'Esquadra, sota la direcció del Manel Prat, mostren un elevat descontrol, exercint una violència innecessària contra manifestants, fent ús d'armes desproporcionades danyant la integritat física, maltractant a persones detingudes i ara sotmetent a un càstig brutal a una persona deixant-la en estat agònic i morint hores més tard.

Una pràctica policial tolerada i protegida políticament pels consellers d'Interior (Puig i Espadaler). Defensa corporativa dels comandaments i personal policial contra tota evidència, fins a caure en el ridícul de negar el què mostraven les imatges i donar múltiples versions contradictòries sobre l'actuació policial. Un comportament polític paradoxal, d'un accentuat autoritarisme en un context democràtic.

La majoria absoluta de CiU-ERC en el Parlament no pot ser tan irreflexiva com per no adonar-se de que alguna cosa està molt malament en la direcció policial. És la oportunitat de fer el relleu i iniciar un canvi profund en una "estructura d'estat" que no compleix amb els mínims d'un estat democràtic de dret. 

 

RAJOY, RUBALCABA I... MAS

Rajoy i Rubalcaba no tenen ulls per reconèixer el nou actor polític a Catalunya: un moviment cívic empoderat, que pensa i actua políticament amb autonomia dels partits. Tenen una mirada centralista al no reconèixer Catalunya com una nació o nacionalitat amb dret a decidir sigui per a independitzar-se o federar-se amb l'Estat espanyol. Mentrestant, en un any, Mas no ha sabut construir una força política suficient per pactar una consulta amb el govern espanyol. 

Rajoy i Rubalcaba  anul·len el diàleg

Rajoy i Rubalcaba coincideixen en què el diàleg amb el govern d'Artur Mas passa perquè aquest renunciï a la consulta sobirana. Rajoy l'invita a un "diàleg sense data de caducitat" - una conversació inútil- i sense considerar cap matèria que estigui fora del marc jurídic, com la consulta. Pérez Rubalcaba l'invita a un diàleg sobre una reforma constitucional federal.

Ambdós, en comptes d'un diàleg, proposen a Mas a que claudiqui, és a dir, que abandoni el projecte d'autodeterminació i torni a la posició d'abans de l'11 de setembre de 2012.

Rubalcaba: deixi la consulta sobiranista per la reforma constitucional

Tot dos ignoren el moviment cívic que va aixecar l'exigència al Parlament i al Govern a obrir un procés d'autodeterminació. Així, no el consideren com un factor polític fonamental per entendre l'actual cicle sobiranista, un moviment autònom de les directives dels partits.

Rajoy i Rubalcaba no s'adonen de l'empoderament polític de la societat civil independent dels  partits polítics. Aquest és un dels signes en aquests temps de crisi del model dominant des dels 80, quan l'economia financera va establir la seva supremacia en el món global, subordinant la política cap a una mera administració i protecció  dels interessos de les grans corporacions privades.

El nou actor polític: el moviment cívic

Aquest és el fet políticament rellevant que no sembla interessar als caps de govern i de l'oposició espanyola. En el cas català, des del 2009 (consultes independentistes) un moviment cívic ve assumint un projecte polític en forma autònoma als partits.  Empoderat, pensa políticament pel seu compte i emprèn una estratègia amb un estil propi per sumar forces des de baix.

Aquest moviment, quatre anys després, irromp en l'escenari polític i mediàtic (Diada 2012) i  incideix en forma decisiva en els ciutadans  i  explica en gran mesura el moll dels resultats de l'elecció del 25-N: la conformació d'una majoria democràtica plural sense majoria absoluta, com pretenia Mas.

Els ciutadans a les urnes van recolzar l'objectiu del moviment cívic: la consulta sobiranista, confiant en la diversitat política, representativa de la societat catalana i no en l'hegemonia de partit únic (la majoria absoluta o excepcional).

La debilitat de Mas: no llegir bé el 25-N 

El govern de Mas, sorprès per no haver aconseguit la majoria absoluta,  no va entendre  l'abast d'aquest resultats. Prova d'això és que després d'un any de les eleccions no ha sabut consolidar una majoria política que, juntament a la trama de la societat civil catalana i recolzat amb el moviment cívic, sigui capaç d'obligar al govern d'Espanya a asseure's a pactar una consulta.

La conducció del govern de CiU, recolzat per ERC, ha mostrat insuficiència o falta de pes polític (diferent a l'aritmètica electoral) per convèncer i entusiasmar a la societat com sí que ho ha aconseguit el moviment que ara s'expressa en l'Assemblea Nacional Catalana. No tot és de la seva responsabilitat, però ha fallat en el tipus de lideratge nacional al no compartir-lo amb la diversitat catalanista. 

El govern té problemes cada cop més seriosos entre els partits que l'integren (CDC i UDC); no ha sabut atraure al PSC per a desenvolupar la declaració de sobirania del 13 de març de 2013; tampoc ha concitat confiança política en ICV-EUiA i les CUP excloent-les de tot debat sobre prioritats socials  i econòmiques i de revisar una política de seguretat policial indubtablement autoritària.

Ni diàleg, ni pacte, després d'un any

El PP i PSOE amb les seves exigències cancel·len el diàleg amb el govern de Mas. Mentrestant, aquest no té força política per pactar una consulta amb el govern de Rajoy, desaprofitant la majoria parlamentària plural favorable a la consulta des de fa un any  i el consistent moviment cívic que sí que ha demostrat més vigor i arrel en la societat catalana (Diada 2013).

DIÀLEG I AUTODETERMINACIÓ

L'autoritarisme de Rajoy es pot vèncer amb la força de la raó política: unitat catalana àmplia i movilització cívica. Mas encerta quan diu que la pregunta ha de ser inclusiva. Per tant, aquesta ha de considerar a tots els que volen trencar l'statu quo, siguin independentistes o no ho siguin.
 
autoritarisme versus diàleg
 
El govern d'Espanya ha derivat en govern autoritari. El PP decideix tot aplicant la seva majoria absoluta.  Rajoy no estableix diàleg amb ningú. És indiferent envers els moviments ciutadans. En el cas català, utilitza la Constitució i les lleis per no parlar sobre la consulta sobiranista amb el President Mas. En una paraula l'autoritarisme mitjançant el silencí, el desdeny i l'exclusió.

Rajoy mira cap al costat si es tracta de diàleg, Mas intenta passar pàgina

El govern català i el 77% del Parlament van fixar-se l'objectiu d'una consulta legal i pactada  amb el govern d'Espanya. Això requereix d'un diàleg i un acord sobre la consulta entre tots dos governs. Però, Rajoy ho rebutja dient que no parla de qüestions que estan fora de la Constitució.

I els partits catalans,  han estat interessats en un diàleg amb el govern espanyol sobre la consulta? Recordem que el President Mas no el considerava necessari. La carta enviada a Rajoy, a finals de juliol, per obrir una negociació per realitzar una consulta pactada, es va fer sota presió d'ERC i així complir el pas fixat al full de ruta.

amb tot el cos

Cap partit ha aixecat el diàleg com a senyera fonamental per arribar a una consulta. Ningú sembla interessat en intentar trencar l'autoritarisme del no-diàleg de Rajoy amb Catalunya. Per què no impulsar el diàleg com una de les eines per resoldre democràticament en una consulta el conflicte català-espanyol?

Què passaria si el govern de Mas, juntament als partits que van aprovar la consulta legal i pactada i institucions representatives de la societat civil catalana, subscrivissin un plantejament que exigís a Rajoy dialogar sobre la forma de realitzar la consulta. Això hauria d'escenificar-se amb una gran concentració  (semblant a la del 10-J que va presidir el President Montilla) o en un acte més solemne "d'estat i societat civil" junts.

La resposta de Rajoy, tant si fos sí com no (encara que la fes a la gallega), seria favorable per seguir endavant. El projecte d'autodeterminació es carregaria de renovades raons davant Catalunya, Espanya i sobre tot Europa. La carta de Mas del juliol va ser necessària, però no suficient. Ara li tocaria un desafiament  clar, profund i directe de tot el cos institucional i de la societat civil de Catalunya pel diàleg.

consulta i procés constituent

Mentrestant, s'espera un acord sobre la pregunta i la data de la consulta del 2014. El president Mas encerta quan planteja que la pregunta ha de ser clara i inclusiva, és a dir, que aconsigueixi consens entre els partits favorables al dret a decidir (fins i tot el PSC últimament allunyat del que va decidir fa set mesos).

Una pregunta incloent fa referència a si els catalans volen o no construir un Estat propi, sobirà, i per tant amb capacitat jurídica i política per decidir el futur de les relacions amb Espanya. Si la consulta aconsigueix una participació qualificada i una majoria per un Estat propi, aleshores tocaria obrir un procés constituent català.

Si es tria l'Estat propi, Catalunya ha de fer una Constitució i definir  si independència o una fórmula associativa amb Espanya 

En aquest procés, els catalans haurien de debatre el seu model d'Estat propi i sobirà on, un dels punts fonamentals, seria definir el seu caràcter independent d'Espanya o associat amb Espanya. Això hauria der ser decidit en un referèndum del poble català i després obrir negociacions amb l'Estat espanyol per implementar-ho.

comunicar-se, discutir, acordar

Diàleg amb Espanya i consulta sobirana no són excloents, com tampoc ho és amb les movilitzacions en l'espai públic. Tot això, són mecanismes democràtics d'una política cap a l'autodeterminació. No obstant, el seu èxit requereix de molta més unitat política a Catalunya. Cal conversar i discutir més per aconseguir un acord sòlid perquè el govern del PP triï entre seguir enroscat en l'autoritarisme o obrir-se cap a una solució democràtica del conflicte.

 

NAVARRO, TORNI A CATALUNYA

La política espanyola i catalana va amb presses. La primera amb un afany de recentralització, la segona d'autodeterminació. Dos processos, simultanis i contradictoris, que han obert un període post-autonòmic. En aquest context, el PSC de Navarro planteja un federalisme des de l'Estat espanyol mitjançant una reforma constitucional. Fa 7 anys, el PSC de Maragall, ho va fer des de Catalunya mitjançant un nou Estatut el què es va frustrar pel PSOE  i el PP. 

La directiva del PSC de Pere Navarro, des d'abans de la seva derrota electoral del 25 N, quan va negar el Pacte Fiscal, sembla descol·locada. Per una banda, sembla incòmode davant la ferma tendència cap a la recentralització de l'Estat i la buidor notable del sistema autonòmic, i per una altra, davant el gran auge de la desafecció dels catalans cap a Espanya i el seriós creixement de la consciència independentista.

la voluntat recentralitzadora

Fa set anys, el PSC va impulsar un projecte d'Estatut de Catalunya de to federal. La iniciativa va alertar les forces centralistes espanyoles, llavors distribuïdes entre el PSOE i el PP. Tan sols cal recordar l'envestida de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats presidida per Alfonso Guerra, la rebaixa accentuada per l'acord Zapatero- Mas, i la renúncia de Pasqual Maragall induïda pel propi Zapatero.

De seguida, el PP va rematar recusant l'Estatut al Tribunal Constitucional (TC), que va acabar desfigurant-lo. Des del PSOE van sorgir veus importans de complaença amb la sentència i, fins i tot, Zapatero no va presentar la llei que restabliria el Poder Judicial Català.vetat pel TC. Així, el President José Montilla (PSC)  va advertir a Zapatero dels perills de la desafecció dels catalans cap a Espanya.

El PSOE i el PP coincideixen en aturar Catalunya en la seva voluntat de ser una nació o subjecte polític sobirà, sigui per continuar dins d'Espanya, com pretenia l'Estatut, o no, com ara pretenen amplis sectors ciutadans i polítics que han acabat desafectant-se d'Espanya.

La recentralitatció és clau pel projecte neoliberal del PP

La recentralitzación s'accelera amb la majoria absoluta del PP. El govern de Rajoy aprofita la crisi per a  desmuntar l'Estat Democràtic de Dret (terme dels sectors democràtics en 1978), i per fer un Estat subsidiari amb la autoritat per garantir la unitat indivisible d'Espanya (terme dels hereus del franquisme en 1978). Així, restablir una unitat de mercat que, desregulat, garanteixi atractiu, seguretat i rentabilitat als projectes de privatizacions en totes les esferes de  la societat espanyola

la voluntat d'autodeterminació

També Catalunya viu el seu propi procés d'autodeterminació, que el PSC de Navarro no acaba d'acceptar en tota la seva envergadura. Aquest no va néixer ni amb ERC ni menys amb CDC, sinó des de baix, de la societat. Diverses plataformes, a contra corrent de l'stablishment polític, van realitzar durant un any i mig (setembre 2009-abril 2011) més de 500 votacions en diferents localitats de la geografia catalana, acabant a Barcelona, on hi va participar el 21% del padró electoral.

El fet que les consultes no fossin vinculants no va merèixer major atenció dels partits.Van ser una experiència d'organització i conscienciació independentista inèdita. Aquesta força es va expressar el 10-J, la gran concentració contra la sentència del TC, encapçalada pel President Montilla i tots els partits catalanistes. L'independentisme va omplir l'espai amb les seves consignes i símbols en forma clara, encara que després fos minimitzat per les esferes polítiques i mediàtiques.

Aquest és l'antecedent directe de l'Assemblea Nacional Catalana  (abril 2011), que va organitzar les Diades de 2012 i 2013 i que van sorprendre i van sacsejar el món polític català, espanyol i van atraure les mirades d'Europa i dels grans mitjans de comunicació occidentals. L'ANC, hereva de les consultes independentistes, va col·locar Catalunya en el mapa del món.

l'opció del PSC

Davant aquestes dues realitats superposades, l'opció del PSC de Navarro és la reforma federal d'Espanya. D'aquesta manera no es reconeix Catalunya com una nació capaç de decidir quina relació ha de tenir amb l'Estat.  Per contra, és Espanya la sobirana que decideix la relació que ha d'acceptar finalment Catalunya.

El PSC juga les seves cartes en el PSOE

Molt diferent seria que el PSC admetés que fos Cataluya qui triés, lliurement, mitjançant una consulta, federar-se a l'Estat. Però clar, això requereix que l'altra part, Espanya, volgués ser una Federació. En el PSOE només hi ha consens sobre una reforma autonòmica amb un sentit federal, en comptes de definir Espanya com un Estat federal (ni el PSE, ni el PSM, ni el PSA tenen especial empatia amb aquesta idea).

La possibilitat del PSOE de negociar amb Rajoy una Espanya federal és nul·la. La direcció del govern del PP és clarament recentralitzadora i té majoria absoluta en el Congrés fins al 2016. Tampoc s'adverteix un moviment social a Espanya que demani un canvi polític cap a una Federació.

Per tant, el PSC de Navarro en comptes d'anar-se'n a Madrid buscant un acord il·lusori -PSOE-PP- sobre com  solucionar  l'encaix català, hauria de tornar a Catalunya i buscar socis (Duran Lleida, ICV-EUiA, fins i tot en el món de CDC i en moviments com els Federalistes d'Esquerres) per procurar la realització d'una consulta legal en què la pregunta tingui dues respostes clares en positiu: iniciar negociacions amb l'Estat cap a la formació d'un Estat propi o iniciar negociacions amb l'Estat cap a una Federació espanyola.

2014: CONSULTA O ELECCIONS

La societat catalana vol decidir. La maduresa política dels partits està a prova. El Parlament hauria donar suport a Mas davant Rajoy per aconseguir una consulta legal. Si els partits no aconsegueixen acord sobre una pregunta i una data és millor que acceptin les seves limitacions. Doncs, donar-li la paraula a la societat en eleccions anticipades per a que decideixin si volen una Catalunya independent, associada o  subordinada políticament a l'Estat espanyol.

Fa 4 anys, des de la societat es va fer el primer acte d'autodeterminació

l'èxit polític de la mobilització ciutadana

Després d'un any d'obert el procés d'autodeterminació, centenars de milers de ciutadans catalans han passat de desplaçar-se pels carrers de Barcelona a fer-ho pels les carreteres de Catalunya; els partits catalans favorables al dret a decidir han augmentat la seva dispersió política i la desconfiança entre ells, tot i que el context presenta una ofensiva del govern d'Espanya per a frustrar el procés iniciat a Catalunya.

La mobilització social, hegemonitzada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és la base política fonamental del procés. Sense aquesta, ni CiU estaria encapçalant un govern soberanista, ni el govern espanyol es preocuparia seriosament de Catalunya. Per això s'equivoquen aquells que diuen que després de l'11 de setembre li toca a la política. La mobilització social és part de la política del dret a decidir.

El 2010, des de socialistes fins a independentistes deien: "Som una Nació"

Es veritat, que la mobilització requereix de les institucions polítiques per decidir la estratègia política per aconseguir fer una consulta, perquè els catalans optin sobre quin tipus de relació volen tenir amb Espanya.  Per això, l'ANC ha demanat als partits unitat entorn a realitzar una consulta que demani als catalans si volen o no la independència el 2014.

2013: els ciutadans volen decidir el seu futur com a nació (foto:M.Cerqueira)

la dispersió política dels partits

Aquest és el punt  que manté dispersos als partits catalanistes. CDC, ERC, i CUP desitgen una consulta que pregunti per la indpendència, sí o no el 2014; UCD vol una pregunta que eviti que sigui directa sobre la independència i que la consuta sigui durant l'actual legislatura, fins el 2016; el PSC rebutja una consulta que pregunti només sobre la independència i que sigui forçosament el 2014 i ICV-EUiA planteja que la consulta sigui definida pel Parlament, tant l'estratègia com la pregunta i la data.

Tots diuen sí a la consulta, però aquesta només serà possible mitjançant un consens parlamentari, més enllà d'una majoria aritmètica. La alternativa d'anar cap una relació d'independència d'Espanya va ser la que va obrir el procés d'autodeterminació, per tant seria estrany que no es preguntés per aquesta opció. Però això no impedeix que les seves alternatives - una o dues- fossin formulades en termes propositius.

Fins i tot aquesta forma podria garantir millor la participació massiva i probablement la immensa majoria de catalans se sentirien identificats amb el procés d'autodeterminació. Els independentistes no haurien de tenir por de competir amb fórmules associatives i autonomistes  de l'Estat espanyol, no independentistes; ni aquests haurien de tenir por de l'opció independentista. Totes són legítimes encara que no totes tinguin la mateixa consistència.

Els partits catalanistes han d'escoltar el 80,5% que vol ser consultat

La consulta depèn dels partits catalans

Si els cinc partits no concordessin en quins termes es faria la consulta i en quin moment, existeix la possibilitat que els ciutadans siguin convocats a eleccions plebiscitàries el 2014. És a dir, que cada partit proposi en forma clara quina relació desitja tenir amb l'Estat espanyol.

La paradoxa és que malgrat, que  el 80,5% dels catalans són partidaris de realitzar una consulta sobirana (enquesta Observatori SER), els cinc partits que s'han compromès fer-la podrien frustrar-la sense la participació de seu principal adversari: el govern d'Espanya. En canvi, si aquests partits la possibilitessin, sumats a aquesta gran majoria ciutadana, la consulta gaudiria d'una legitimitat interna i internacional a tota prova.

Faltaria saber si el govern d'Espanya la acordaria. El Presidente Rajoy, en resposta al President Mas, va dir que està sempre disposat a dialogar dins del marc constitucional i legal. ICV-EUiA ha proposat al Parlament que en el termini d'un mes el govern de Mas procuri una consulta d'acord a l'article 150.2 de la Constitució o segons l'article 92 de la Constitució.

Tot això requereix de suport dels cinc partits, més de dos terços del Parlament. Aquesta seria una decisió coherent amb els desitjos dels catalans, estiguin o no per la independència. Es tracta d'afirmar el procés d'autodeterminació català davant l'Estat espanyol, com ho van subscriure aquests partits l'abril passat.

NO AL 2016

El vigor i la transparència del moviment social no encaixa amb la feblesa i ambigüitat del govern i els partits polítics davant el procés d'autodeterminació. L'Assemblea Nacional Catalana demana determinació i coratge davant Espanya. La Generalitat i el Parlament estan en deute i els terminis polítics s'acaben

el sentiment de ser majoria

En la Diada 2013, el moviment social pel dret a decidir i la independència va substituir el malestar i la queixa per l'entusiame i la il·lusió. Cobrint tota Catalunya, de nord a sud, centenars de milers de ciutadans agafats de les mans van expressar un sentiment de majoria política a favor de la realització d'una consulta sobirana i d'un projecte de país independent.

Així, els catalans van respondre a la convocatòria de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) que va demostrar un alt nivell d'organització, superior a l'any passat quan va reunir centenars de milers de persones a Barcelona. No és el mateix organitzar una manifestació en una ciutat que una cadena humana continuada  al llarg de 400 kilòmetres.

En aquest context, d'un elevat suport ciutadà, la presidenta de l'ANC Carme Forcadell, ha donat un rotund No al 2016, en al·lusió directa a la idea llançada pel President Mas de realitzar una elecció plebiscitària al finalitzar el seu  període (2016) en cas que el govern espanyol bloquegi la consulta.

Forcadell demana determinació i coratge al govern de CiU

ara li toca al Parlament

Després d'un any en què el moviment social, encapçalat per l'ANC, va obrir un procés d'autodeterminació, la idea de convertir Catalunya en un subjecte polític sobirà s'ha enfortit. L'abril passat, el 77% dels diputats al Parlament va recolzar el govern de Mas per a que pactés amb el govern de Rajoy una consulta. 

Set mesos després, es verifica que el 80,5% dels catalans aproven una consulta que defineixi el seu futur com a pais, segons l'enquesta de l'Observatori de la Cadena Ser, i la mobilització ciutadana en la Diada del passat 11 de setembre, demostra la maduresa política de la societat catalana per a definir el seu futur el 2014.

És l'hora que les institucions catalanes funcionin bé, d'acord amb la demanda ciutadana de ser consultada. Això significa que la comissió parlamentària pel dret a decidir ha de proposar al govern criteris, continguts i terminis per a la negociació que Mas ha de iniciar amb Rajoy.

Mas s'ha d'aclarir

Es tracta de prendre la iniciativa. Provar si el govern d'Espanya està interessat en ajustar els marcs constitucionals i legals per a que la voluntat democràtica dels catalans s'expressi o si persiteix en el seu autoritarisme polític d'utilitzar la Constitució com a dic de contenció de la consulta.

El govern de Mas ha d'aclarir si la realització de la consulta està o no condicionada pel parer del govern d'Espanya en última instància. En cas que així sigui i el govern del PP no autoritzi la consulta, Mas ha de definir si l'elecció plebiscitària, com a últim recurs, seria el 2014 tal com ho demana l'ANC o el 2016 com ell ha assenyalat en una entrevista radial.

Per a un suposat diáleg i negociació entre Mas i Rajoy és imprescindible que el President consideri com actiu polític tant l'entusiame, la il·lusió i la maduresa cívica del moviment social català, com les deliberacions i consens parlamentari sobre el camí cap a la consulta. 

 

EL TRESORER DE MAS

El President Mas s'ha declarat irresponsable jurídicament davant les acusacions del fiscal i el jutge del cas Palau, però sí que es reconeix políticament responsable de donar-li tot el poder al tresorer per gestionar els diners de CDC. La tranparència politica està lluny de Catalunya. Es requereixen propostes ètiques per legislar una política democràtica. Aquestes podrien provenir de sectors de la societat civil creïbles per els ciutadans.

fins a vendre el patrimoni

El President Mas - exigit per tots els grups parlamentaris, excepte CiU - va comparèixer al Parlament el dia abans del començament de les vacances d'estiu per explicar les acusacions del fiscal, confirmades pel jutge del cas Palau, de finançament il·legal de CDC. Mas va triar una data calculada per evitar impactes o debats no desitjats entre una ciutadania farta de la corrupció política.

La novetat més interessant de la compareixença va ser la seva afirmació sobre el tresorer de CDC: “tenia tant poder que fins i tot podia vendre patrimoni sense consultar-nos”. Una declaració que recorda quan els dictadors blindaven al cap de la policia secreta perquè els actes delectius que ordenessin no els comprometessin jurídicament.

Un "petit Bàrcenas" a CDC?

Quina és la lògica de facultar al tresorer de CDC perquè aconseguís diners en solitari, sense cap control de l'executiva del partit? Poder fer actes dubtosos o il·legals a favor del partit que no comprometessin a les seves màximes autoritats. És el costat fosc, en aquest cas, de CDC.

el portal del govern

Ni Espanya ni Catalunya tenen lleis de transparència que, per una banda posin a l'abast dels ciutadans les seves fonts i maneres de finançar-se i per una altra, inhibeixin comportaments delictius i no ètics dels responsables polítics.

Ara és difícil que el govern del PP a Espanya i el govern de CiU a Catalunya puguin encapçalar processos de regeneració democràtica. No és casualitat que ambdós no siguin capaços de crear un marc legal que exigeixin noves pràctiques de finançament dels partits i dels propis polítics.

En el cas del govern de Mas, després de més de mig any d'haver presentat 51 mesures concretes al Parlament, només ha obert un portal electrònic de accés a informació i dades públiques. Tanmateix, la web, entre molts buits, no permet als ciutadans fer demandes de dades i per tant, la informació publicada depèn exclusivament de la voluntat del govern.

la pilota està en la societat civil

La degradació de la política allunya als ciutadans de les institucions democràtiques, com són els partits polítics, i per tant la corrupció dels partits polítics és una amenaça per a la democràcia, abona un terreny que afavoreix el cultiu de l'autoritarisme polític sigui sota formes democràtiques o formes dictatorials.

Com iniciar una regeneració democràtica de debò?

És urgent proposar iniciatives creïbles per avançar cap una regeneració democràtica a Catalunya. Per una banda, el govern gesticula amb promesas que no compleix i treu fotos, de tant en tant, i per l'altra el Parlament sembla impotent quan ho debat.

Per tant, sectors de la societat civil, afins a l'ètica, la política i el coneixement haurian de promoure propostes que donin un horitzó ètic a les practiques polítiques, que sintonitzin amb una majoria de ciutadana i sensibilitzen a una majoria parlamentària per assumir de debò un procés regenerador.