ELS PRIMERS INDICIS

El govern de CiU, ara aliat amb ERC, ja està a punt. Dos són els seus objectius: realitzar una consulta sobiranista el 2014 i complir les metes de dèficit a Catalunya, sota pena de ser intervingut pel govern d'Espanya segons s'estableix en la llei d'estabilitat pressupostària aprovada amb els vots de CiU.

Aquests objectius es reflecteixen en el nou elenc de consellers. Homs i Gordó, abans a l'ombra en càrrecs de gran influència i decisió política, augmenten el seu poder en assumir la gestió estratègica -político-jurídica- de la consulta sobiranista. Mas-Colell es manté com a guardià de l'austeritat econòmica neoliberal i conserva a seus dos alfils: Rigau i Boi Ruiz per a l'aplicació de les retallades en educació i sanitat.

Una gestió econòmica de continuitat respecte a l'anterior legislatura, com va afirmar el President Mas, encara que matisada amb mesures tributàries de dubtosa significació des del punt de vista de la redistribució dels costos socials. 

A més, Mas va incloure dos nous consellers reconeguts per la seva sensibilitat social: Santi Vila  i Neus Munté a Territori i Sostenibilitat i a Benestar Social i Família respectivament, sense major rellevància en les decisions polítiques i econòmiques.

El President Mas ha estat curós amb Duran Lleida amb la continuitat d'Ortega a la Vicepresidència i Pelegrí a Agricultura, i l'inclusió d'un tercer home proper al líder d'Unió com Espadaler a Interior, en sustitució del desacreditat Puig, desplaçat cap a Economia i Ocupació.

Així doncs, el govern de CiU haurà d'aconseguir l'establiment d'un ampli moviment nacional de suport a la consulta sobiranista i, al mateix temps, satisfer obligatòriament les demandes de Madrid respecte al compliment del dèficit del 0,7%. Per a això haurà de captar 4.000 milions d'euros en l'exercici de 2013.

En aquest context, de voluntat sobiranista i perill d'intervenció, la Generalitat ha demanat diàleg a Rajoy per parlar d'acords sobre la consulta i les deteriorades finances del govern català. Així mateix, ha instruït els seus consellers desenvolupar diàlegs institucionals en els seus respectius nivells.

La resposta de Rajoy ha arribat sense demora: diàleg sí, però "en allò que ens uneix, que ens fa més forts, que ens permet sortejar junts les dificultats". És a dir, ni parlar de consultes sobiranistes, ni tampoc de canviar l'objectiu de dèficit per al 2013 (0,7%).

El President d'ERC, partit aliat de CiU, Oriol Junqueres ha respost a Mas i Rajoy: "l'experiència ens ensenya que cada vegada que el Govern i les institucions catalanes intenten parlar amb l'Estat espanyol no serveix de res".

El govern del PP ha estat clar: res de parlar de matèries que es desviïn de la Constitució (consulta) i de les lleis (estabilitat). A més, Rajoy ha donat un cop de porta a qualsevol reforma constitucional, la demani qui preconitzi idees federalistes o sobiranistes.

Per tant, els indicis provinents d'Espanya senyalen que el govern de CiU haurà d'aclarir com pretén ampliar política i socialment un moviment d'autodeterminació sense fractures polítiques ni socials. Per això, el President Mas hauria de posar més l'accent, al menys en una primera etapa, en un diàleg amb els partits i organitzacions de la societat civil catalana que no pas amb les autoritats de Madrid.

Si el President Mas vol  representar amb alguna possibilitat d'èxit el procés d'autodetrminació haurà d'estendre els seus acords bastant més enllà que "al principal partit de l'oposició". I això ho podria començar, potser, amb la promesa cimera política i social. 

  

 

ELS DUBTES SÓN MOLTS

A l'elecció del President Mas al Parlament li va mancar entusiasme. No semblava que s'estigués obrint un nou cicle polític, de transició nacional en la perspectiva d'aconseguir el dret d'autodeterminació i definir democràticament la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol.

L'elecció de Mas s'aproxima més a la rutina d'un govern de continuïtat en què CiU està obligat a aconseguir els vots d'un altre partit, ERC, amb qui va haver de signar un acord de govern per donar una mínima estabilitat, sense que aquesta deixés d'autodefinir-se com "principal partit de l'oposició".

Més alegria hi va haver quan el Parlament va elegir Pasqual Maragall (2003) com a President del govern d'entesa (PSC-ERC-ICV-EU), tancant el cicle de governs pujolistes de 23 anys.

Respecte de l'acord, CiU transmet incomoditat i una forçada conveniència més que una especial emoció. A Convergència no tothom sembla molt convençut del brusc canvi de soci: del PP a ERC. A Unió no li agrada pas aquesta relació amb ERC. L'elit empresarial catalana, que fa dos anys va suportar amb total satisfacció el govern de CiU, desaprova ara el camí emprès per Mas.

ERC transmet desitjos, esforç per aconseguir un mínim de cohesió política per tirar endavant un procés d'autodetrminació, però amb alguna incertesa respecte de CiU sobre com gestionarà el govern i sense obtenir confiança en la resta de partits polítics favorables al dret a decidir.

Mas va ser elegit amb 78 vots contra 64, dels quals 36 corresponen a partits a favor del dret a decidir. És a dir, el govern de CiU neix sense poder demostrar un lideratge nacional. L'aliança amb ERC li permet disposar d'una majoria parlametària important, però insuficient per arribar al canvi històric que representaria una Catalunya reconeguda com a subjecte polític capaç de decidir el seu propi futur.

El procés d'autodeterminació ha de comptar amb una majoria política superior a l'aconseguida fins ara i sobretot un suport social actiu, més enllà de l'independentisme, perquè es tracta de vèncer políticament poderoses resistències del govern del PP, de la majoria de les institucions espanyoles que dominen, i l'oposició declarada del PSOE, a més de les forces econòmiques espanyoles i de l'elit empresarial catalana.

El dubte molt fonamentat és si CiU seria capaç de gestionar un procés amb un lideratge compartit amb la resta de sectors polítics favorables a l'autodeterminació. L'acord amb ERC és un pas, però no n'hi ha prou amb aprovar lleis si aquestes no compten amb la participació i, per tant, amb idees, iniciatives i mesures que incorporin una diversitat política i social més àmplia.

La gestió de la crisi que es proposa atraure a una majoria social requereix un canvi significatiu respecte a l'anterior legislatura (de dos anys) suportada amb el PP. El President Mas convocarà una trobada amb els partits polítics i agents socials, però al mateix temps diu que haurà continuïtat respecte de la legislatura anterior. Encara no es sap amb quin seria l'abast de la reunió promesa.

En tot cas, per a un procés d'autodeterminació cal una base política molt més amplia que CiU-ERC i un acord polític i social anticrisi amb mesures preses amb criteris d'equitat, solidaritat i estímul al creixement i l'ocupació, perquè en cas contrari serà difícil aconseguir la convicció i l'entusiasme que cohesioni i li de una embranzida al canvi històric com el que es planteja.

EL PP ENVESTEIX

Així com l'11-S centenars de milers de ciutadans van cridar independència i després el Govern de CiU va resoldre obrir un procés d'autodeterminació, el 10 de desembre passat, milers de ciutadans van cridar insubmissió i al dia següent el Govern de Mas va signar amb cinc partits un acord de defensa de la llengua catalana, i el compromís de no acatar la llei de reforma educativa del Gobierno español en cas que desmunti el model d'immersió lingüística.

Españolizar a los catalanes és la resposta del Govern del PP a la decisió dels catalans del 20-N, quan una àmplia majoria va votar pels partits polítics favorables al dret a decidir. La reforma del Ministre Wert porta el segell recentralitzador amb la fi d'enfortir l'Estat central ampliant les seves competències. Així es pretén disposar de majors facultats i d'aquesta forma supeditar a les autonomies a una Espanya més homogènia i sobretot lliure de derives separatistes. 

L'ofensiva espanyolitzadora sobre Catalunya toca el seu punt més sensible: la llengua. La iniciativa del PP és ajustar de cop la sentència del TC sobre l'Estatut i resolucions del TS a la llei educacional (LOMCE), que obligaria a la Generalitat reformular el seu model d'immersió (de 35 anys de vigència) reconeixent el castellà, tant com el català, com a llengua docent i vehicular en el sistema educatiu. 

La formulació del PP s'adscriu al seu marc ideológic neoliberal: l'Estat compleix la funció de crear les condicions jurídico-polítiques (normatives) per a que es garanteixi el lliuremercat: els pares de família escullen la llengua -català o castellà- en què s'eduquin als seus nens i nenes. Per tant, les escoles han  d'oferir els seus programes educatius en ambdós llengües i en cas que no poguessin respondre a la demanda, la Generalitat hauria de finançar-la en un col·legi privat.

El pressupost d'aquest model és que ambdues llengües estiguin en igualtat de condicions i competeixin al mercat educacional. Tanmateix, la realitat evidencia que el castellà és la llegua forta i el català la llegua feble i en el llarg termini la primera s'imposarà relegant a la segona a una condició residual o d'insignificança, com és el cas de França  -el model a seguir segons la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho- on el francès ha reduït a la nimietat a les altra nou llengües en les seves pròpies regions (provençal occità, gascó, bretó, cors, alsacià, neerlandès, basc i català).

Al costat d'aquest raonament ideològic, neoliberal, hi ha una lògica autoritària -la d' "espanyolitzar als catalans"-. L'avenç del castellà en el sistema educatiu, en detriment de la llengua feble, inexorablement afectarà l'interès, la sensibilitat per allò català i, finalment, la identitat dels que es consideren catalans, independentment que triïn ser o no ser part d'Espanya. 

El govern de majoria absoluta tracta de recuperar un Estat espanyol capaç, sense ambigüetats jurídiques i polítiques, de frenar o arraconar qualsevol fet diferencial o nacionalitat que pretengui posar-se en una posició d'igualtat. Reorientar les autonomies a entitats clarament subordinades a l'Estat central, despullant-les gradualment de qualsevol element que amenaci la identitat de la nació espanyola.

La reforma presentada pel Ministre Wert és un senyal de l'Espanya autoritària i neoliberal. Aquesta  és la que ha d'enfrontar una Catalunya plural i compromesa en un procés d'autodeterminació. La pregunta és si davant l'Estat espanyol n'hi haurà prou amb un full de ruta de l'entesa CiU-ERC o si la Generalitat hauria de plantejar-se el repte de coordinar el conjunt del catalanisme (CiU-ERC-PSC-ICV-CUP) com el que, des del Palau de la Generalitat, va acordar no sotmetre's a l'envestida de l'autoritarisme neoliberal del PP respecte la llengua catalana.

PUIG, UN PERILL PER A LA SOCIETAT

El 29-M va perdre un ull Angelo Cilio i el 14-N en va perdre un altre l'Ester Quintana, dos joves que es manifestaven, a Barcelona, en les dues jornades de vaga general de 2012. Ambdós agressions van ser causades per pilotes de goma llençades per policies dels grups antiavalots dels Mossos d'Esquadra. En els dos casos es tractava de persones que no estaven cometent cap delicte.

En la jornada del 14-N, a Tarragona, un adolescent, que transitava per el carrer mentre es desenvolupava una manifestació, va ser derrocat per un cop propinat per un antiavalot i tot seguit copejant-lo i trencant-li la cara. Una jove, que acompanyava, indignada, va protestar en veu alta i, per això, va rebre un seguit de cops de tres policies. En aquest cas es tractava d'una família que caminava per la vorera d'un carrer.

En un marc democràtic, la responsabilitat de l'acció policial és política. Aquesta pertany, en aquest cas, al conseller d'Interior, responsable de l'estratègia de seguretat (mesures i procediments) per a que la policia protegeixi als manifestants i eviti actes de violència sigui contra persones o contra béns públics o privats.

Si s'observa la forma d'actuar de la policia antiavalots en l'últim temps, s'adverteix una policia visiblement excitada, fent càrregues indiscriminades, sigui disparant pilotes de goma o copejant una vegada i una altra, contra qualsevol persona. Sembla una policia fora de tot control.

Tals característiques  reflecteixen que la política de l'autoritat d'Interior, més que mantenir l'ordre, és hostilitzar i violentar la manifestació mateixa contra les polítiques d'austeritat econòmica i de retallades socials. El tipus d'actuació policial és aconseguir atemorir i desacreditar a les persones que es manifesten, independentment que cometin actes de violència.

El Gobierno de España i el Govern de la Generalitat han coincidit, fins ara, en els criteris i l'aplicació de mesures davant la crisi. De fet, els dos anys de govern de Mas han comptat amb el suport del PP per gestionar la crisi a Catalunya. També, ambdós, han tingut una política d'interior i ordre públic semblant.

Ni el gobierno del PP ni el govern de CiU han desenvolupat una política oberta, de diàleg amb l'oposició d'esquerres ni amb els sindicats, ni menys amb els moviments socials. Per contra, els han desqualificat les seves propostes dient que només hi ha una única alternativa per sortir de la crisi.

Aquest és el moll de l'autoritarisme que, a poc a poc, va buidant de contingut la democràcia.  No hi ha alternativa, deia Mrs. Tatcher en els vuitenta, referint-se a l'aplicació d'estrictes polítiques fiscals, privatitzacions, baixos aranzels i desregulació financera i econòmica que, com a llatinoamèrica en el passat recent, va destruir els mitjans de vida de milions de persones. 

La implementació de l'alternativa -un model de desenvolupament neoliberal- requereix d'una autoritat forta, repressiva, capaç de contenir la indignació i el rebuig davant la despulla de drets (salut, educació, serveis socials) i de tota esperança d'una alternativa política al nou model.

A Catalunya, el conseller Puig és un estricte i disciplinat funcionari en aquesta perspectiva. La seva política ha estat la "d'ordeno i mando" per llençar trets i donar cops als manifestants.  Davant les conseqüències de la seva aplicació, ha tingut un tracte cínic al negar tota evidència, com ha succeït amb els fets de Plaça Catalunya (2011), el Passeig de Gràcia (29-M i 14-N) i Tarragona (14-N).

Però, Puig ha anat més lluny, quan ha protegit i aconseguit l'indult de policies delinqüents, com Joan Salva, Manuel Farré, Fernando Cea y Jordi Perissé, condemnats per el delicte de "tortures agreujades" pel Tribunal Supremo. La conducta del conseller Puig, en aquest cas, és la pròpia d'autoritats d'Interior de les dictadures dels països del con sud llatinoamericà.

La pregunta és si el conseller Puig continuarà com a cap d'Interior en el proper govern i si ERC, en les seves negociacions de suport a CiU, considerarà posar en un marc democràtic les polítiques d'ordre públic, garantint que la policia protegirà el dret de les persones a manifestar-se, sense violència, en el espai públic, a diferència del govern de CiU que va comptar amb el suport del PP des del Parlament. 

CiU-ERC: MAJORIA INCOMPLETA

Un pacte entre el govern de CiU i ERC seria insuficient per a què els catalans esdevinguin subjecte polític habilitats per decidir el seu propi futur, és a dir, exercir el dret d'autodeterminació. Aquest objectiu no s'aconsegueix només amb una majoria aritmètica al Parlament. Es necessita  una majoria política i social que representi la complexitat del catalanisme en la societat.

El resultat del 25-N dóna un missatge clar: el procés d'autodeterminació, motiu per el qual el President Mas va convocar l'elecció, requereix d'un acord polític i social ampli, capaç de sostenir l'objectiu nacional de fer la consulta i això requereix un nou acord per gestionar la crisi econòmica, fonamentalment diferent al de CiU-PP de la legislatura anterior. 

CiU sembla no acaba de llegir en tota la seva complexitat el resultat del 25-N: construir un nou lideratge compartit (des de fora o dins del govern), que reculli les diferents demandes i interessos de la majoria de la societat catalana: el dret a decidir i garantir que l'Estat del Benestar no seguirà deteriorant-se amb polítiques de retallades. Un pacte social i econòmic català amb el criteri de redistribuir els costos de la crisi.

El govern de Mas hauria de convocar, com el mateix Mas va anunciar abans de l'elecció, als partits per escoltar les diferents idees sobre com afrontar la política nacional d'autodeterminació i a partir d'aquí elaborar una síntesi o proposta d'acord. 

A més a més, el govern de Mas hauria de recollir la iniciativa del PSC (també expressada per ICV) de convocar una reunió de partits i organitzacions socials per intercanviar criteris de política o gestió econòmica i sobretot posar sobre la taula mesures concretes de finançament del dèficit, d'estímuls a l'activitat pública i privada i d'iniciatives que promoguin la cooperació social cap els sectors més vulnerables. 

La ideologia de les polítiques del govern del PP és cada vegada més transparent: un neoliberalisme que desmunta l'Estat del Benestar privatitzant i mercantilitzant els serveis socials (salut i educació) i un autoritarisme mitjançant la recentralització o control polític de l'estat de les autonomies, fent-les residuals.

Una mostra d'això és la política espoliadora enfront al deute, com ho adverteix el President Mas i la política espanyolista en educació, com denuncia la seva consellera Rigau. Davant d'aquest poder de la dreta espanyola, que avança amb autoritarisme (sense dialogar ni escoltar a ningú) emparada en la majoria absoluta al Congrés de Diputats, la mateixa que els catalans li van negar a CiU el 25-N, es necessita un poder representatiu de la complexitat política i social que sense dubte va més enllà que l'acord CiU-ERC.

El PSC, ICV i la CUP són partidaris del dret a decidir, independentment que tinguin un model polític diferent per a Catalunya. El mateix succeeix amb CiU: Convergència i Unió estan per el dret a decidir, encara que difereixin en quina relació ha de tenir Catalunya respecte a l'Estat espanyol. 

El tema més immediat no és la independència o el federalisme o el confederalisme o el reforçament de l'Estat autonòmic. L'horitzó és conquerir el dret democràtic d'autodeterminació, perquè sense aquest per una banda, serà impossible que els catalans tinguin la possibilitat de decidir el seu futur i per l'altra, l'autoritarisme recentralitzador del PP seguirà avançant convertint Catalunya en una realitat "residual", com encertadament ho ha assenyalat l'ex President Pujol. 

Així doncs, si es vol expressar la voluntat majoritària dels catalans de cara a l'autodeterminació, s'hauria d'assumir el desafiament adreçat als partits polítics catalanistes: construir un nou lideratge polític com producte d'un acord que expressi la diversitat d'una majoria política i social catalana que desitja decidir un  canvi en la relació amb l'Estat espanyol. 

L'estil de conducció que els catalans han votat el 25-N és el que aplica el President Mas quan convoca als partits catalanistes (CiU, ERC, PSC, ICV, encara oblida a la CUP que el gener s'incorporarà al Parlament). per enfrontar junts l'autoritarisme ideològic de la política educacional i lingüística del govern espanyol.

COMPARTIR ÉS EL VERB

La federació de CiU encara no surt de la consternació, després que els catalans no la van reconèixer com el vaixell-guia "cap a Ítaca", i que les barques menors del catalanisme l'haurien de seguir inevitablement. El seus dirigents només reconeixen que les seves expectatives no es van complir: obtenir una "majoria excepcional" els habilités per formar un govern fort, és a dir, capacitat d'imposar a la resta la seva "carta de navegació".

La majoria dels catalans, d'acord als resultats del 25-N, no desitgen el model d'un partit hegemònic amb el qual es va presentar CiU, sinó que demanen la formació d'una majoria política plural, que resulti d'un pacte català, per aconseguir una consulta d'autodeterminació, en la qual la societat catalana exerceixi el seu dret a decidir respecte de la seva futura relació amb Espanya. 

Es tracta d'un objectiu nacional -no partidari- i que per tant requereix el concurs de la complexitat política catalana, la mateixa que s'ha vingut expressant des del començament de segle: elaboració d'un nou Estatut Català, rebuig del govern i parlament català a la sentència del TC sobre el nou Estatut;  gran manifestació de repudi a la decisió del TC espanyol (11-J), demanda ciutadana per una Catalunya independent (consultes independentistes) i la gran manifestació per la independència de l'Assemblea Nacional Catalana.

Tots aquest fets, diversos, tenen un segell comú: van ser actes d'autodeterminació. Si aquest fos l'objectiu polític d'aquesta legislatura, decidir sobre el futur dels vincles entre Catalunya i Espanya que, a més, va  ser el motiu d'avançar les eleccions, doncs, CiU hauria de pactar amb els partits que estiguin pel dret a decidir.

El compliment d'un objectiu d'aquesta naturalesa requereix un acord polític i social molt ampli; reduir-lo a una operació aritmètica de vots, ara de dos partits, que produeixi una majoria absoluta és no entendre l'envergadura del poder de l'altre costat de la contradicció: l'Estat espanyol.

Un govern fort, que de debò vol l'autodeterminació, no pot basar-se en un mer càlcul de vots. Ha de comptar amb una ciutadania activa, expressiva. Això avui implica reorientar la política econòmica. Donar-li una perspectiva de redistribució dels costs per complir els objectius de dèficit.

Si el proper any s'han de pagar 4.000 milions d'euros no pot pensar-se en continuar carregant el pes del finançament en els sectors econòmics mitjans i petits, en els professionals i treballadors, assalariats, en els joves i en els sectors de la tercera edat, sinó acordar l'obtenció de nous recursos dels grans sectors productius i de serveis i revisar les retallades socials afavorint als sectors més vulnerables.

CiU, si vol avançar cap l'autodeterminació, ha d'abandonar no només la política de partit únic o hegemònic, sinó la gestió econòmica dogmàtica de la legislatura anterior, basada en l'ús d'un sol instrument: les retallades de drets i ingressos de la ciutadania d'ingressos mitjans i baixos. Si la seva opció és insistir-hi, per això hi ha el PP.   

Per acabar, CiU té l'oportunitat d'adoptar un lideratge d'un partit pactista, intel·ligent en articular la diversitat o complexitat d'una política catalanista i d'un maneig de la crisi amb criteris de justícia social. Probablement això li donarà més força que autopercebre's com un partit predestinat a portar a la resta "cap a Ítaca".

L'HORA DIFÍCIL DE CiU

La societat catalana s'ha mobilitzat com mai en unes eleccions autonòmiques. El 69,56% de participació ciutadana s'explica per la importància què estava en joc: si s'avançava o no cap una consulta sobiranista i un possible estat propi o independent d'Espanya. La importància d'aquesta dada converteix l'elecció del 25-N en una referència democràtica fonamental per definir políticament el futur de Catalunya.

Per una banda, la ciutadania ha donat l'esquena al projecte de CiU, encapçalat pel President Mas, de conduir un procés sobiranista sense contrapès, amb majoria absoluta o "indestructible" o "excepcional". Una majoria que cristal·litzés en un govern amb un lideratge fort, seguit després per la resta de partidaris del procés d'autodeterminació.

Però, per una altra, la ciutadania s'ha expressat a favor d'un procés d'autodeterminació a Catalunya. D'acord als vots obtinguts pels partits amb representació parlamentària, 2 milions 93 mil 709 (62,2%) ciutadans suporten als partits a favor d'una consulta i 1 milió 694 mil 455 (37,8%) en són contraris. Per tant, hi hauria legitimitat democràtica per per portar-la endavant i, a més, seria possible amb els 87 diputats favorables al dret de decidir a Catalunya i 48 contraris.

Els catalans aproven un procés d'autodeterminació, però són contraris a que aquest sigui liderat per CiU en solitari. Per tant, hauria de construir-se un lideratge plural, conformat per un pacte ampli entre diferents forces polítiques. És possible formar aquesta alternativa? Nombres, n'hi ha, però la política és molt més complicada que això.

El primer problema és la formació d'un nou govern. Aquest, si CiU opta per compartir una política nacional d'autodeterminació, haurà, en mig d'aquesta crisi econòmica, de pactar també una política pressupostària i social.

Respecte de la agenda nacional, ja ERC planteja una definició de les condicions i data per realitzar la consulta sobiranista, però, a més, li planteja a CiU transparència política en els seus pactes: abandonar els acords institucionals que manté amb el PP en la Diputació de Barcelona, Ajuntaments i en les institucions que condueixen els mitjans de comunicació públics.

Per la seva part, CiU, respecte a l'agenda econòmica,  ja anuncia que els pressupostos (2013) obligaran a fer més retallades com a única alternativa davant la inexistència d'instruments per actuar d'una manera diferent.  En aquest sentit, planteja a seus potencials aliats "co-responsabilitat", es a dir, que assumeixin aquesta realitat immodificable.

Aquest serà un os dur de rosegar. ERC posa com a condició per un pacte arribar a acords sobre una gestió econòmica alternativa, que busqui finançament amb nous ingressos entre els sectors econòmics que s'han enriquit durant la crisi (la banca) i sectors socials que no han estat afectats (recuperació de l'impost de successions per a les rendes més altes) i ja han anunciat que no avalaran la política de retallades socials.

És possible desenvolupar una agenda nacional i econòmica en forma independent? Una política d'autodeterminació d'èxit requerirà d'una unitat social i política àmplia, i molt probablement més enllà que la encara difícil entre CiU-ERC. La política de retallades com a únic camí porta inexorablement cap a una fractura social i per tant afebliria qualsevol conducció i suport efectiu a una agenda nacional.

Així doncs, la pregunta que sorgeix és si CiU està en condicions d'encapçalar una agenda nacional sobiranista compartint amb altres forces polítiques, assumint tot el que això implica, com flexibilitzar i introduir fórmules alternatives a l'actual política econòmica.

CiU no té tradició de pactes importants amb els partits catalans. Fora de l'aconseguit amb la minoritària ERC d'Heribert Barrera (1980-84), els següents sempre han estat amb partits espanyols: el PSOE de Felipe González als 90 i amb el PSOE de Rodríguez Zapatero, respecte de l'Estatut, el 2005;  amb el PP de José María Aznar entre 1996 i 2003, i el PP de Mariano Rajoy el 2012.

Per acabar, és dubtós que CiU estigui preparada per assumir el missatge ciutadà del 25-N: Catalunya és una realitat plural i per tant qualsevol canvi fonamental, com és la definició de la seva relació amb Espanya, alhora d'anfrontar la crisi,  requereix compartir, no hegemonitzar, com ho suggeria el discurs de "la majoria excepcional", no transmetent, conscient o inconscientment, la idea de partit predestinat, confós amb la pròpia nacionalitat catalana, com ho testimonia la quasi nul·la tradició de fer pactes importants, de govern, amb els partits catalans.

QUIN LIDERATGE?

És comú considerar que el lideratge polític es mesuri amb la capacitat de manar, d'imposar, obligar o forçar al fet que els altres acceptin o cedeixin respecte a mesures o polítiques que es determinen. Per això, en aquests dies, és freqüent escoltar que si Mas obté majoria absoluta el su lideratge sortirà enfortit i en canvi, si no l'aconsegueix es veuria afeblit.

Aquest raonament obeeix a una comprensió autoritària de la política. Aquesta lògica, portada al màxim, conduiria a considerar com a valor un govern dominant davant una oposició residual o nul·la. És la idea del partit autosuficient, predestinat a conduir un pais d'acord a la seva pròpia visió, que considera que el seu projecte o les seves mesures són l'única alternativa.

El lideratge polític democràtic no passa per les majories absolutes, al contrari, aquestes, en el periode actual del segle XXI, solen derivar en autoritarisme com és el cas que es perfila en la conducció política d'Espanya  o com sovint succeeix en sistemes polítics bipartidistes, com va ser l'última reforma constitucional del PSOE-PP sobre el sostre del déficit sense consultar a la ciutadania espanyola.

El futur lideratge de Mas es provarà en la seva capacitat de considerar l'heterogeïtat de la societat catalana i com, a partir d'aquí, construeix una "majoria excepcional" que incorpori una diversitat política - molt més allà de la meitat més un - per aconseguir el dret a decidir dels catalans.

Aquest sí que seria un lideratge enfortit, molt superior a la majoria d'un partit o d'un bipartidisme polític, per obtenir el suport i l'entusiasme de la societat davant les inevitables pressions que vindran de l'Estat espanyol.

Però, un lideratge d'aquesta naturalesa -nacional i democràtic- necessita provocar un diáleg eficaç que arribi a acords compartits que reflecteixin la complexitat catalana. En suma, un lideratge que representi una síntesi nacional que apunti cap el dret d'autodeterminació.

Aconseguir el dret a decidir a Catalunya, exigeix un lideratge molt diferent al del govern protagonitzat per  CiU amb el suport del PP. Un nou govern que requerirà d'una política econòmica amb justícia social, que neutralitzi la fractura social pròpia de polítiques unilaterals ("la retallada de drets no pot ser l'única resposta a una crisi de deute", li ha dit a Rajoy la Presidenta del Brasil, pais que va suportar dues dècades de crisi de deute). És a dir, un lideratge que tingui el coratge d'utilitzar diversos instruments que donen a Catalunya les competències pròpies en favor de una redistribució del cost social de la crisi. 

També el nou govern necessitarà desenvolupar una gestió política de comunicació intensa amb les forces polítiques compromeses amb l'autodeterminació, fins i tot amb sectors que tenen raons per dubtar, i escoltar a una societat heterogènia, que no té ni pensament ni sentiment únics, però que desitja participar i decidir en el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya.

El repte per a Mas és fer un lideratge intel·ligent, més nacional que partidari, que creï, alhora, cohesió social i política per empènyer un procés d'autodeterminació convincent cap a Espanya i sobretot cap a Europa, esquivant les fortes pressions que vindran de l'Estat Espanyol. Es tracta de crear les condicions democràtiques per a que la societat catalana triï sobre quin tipus de vincles vol respecte a l'Estat espanyol.

Mas, més que manar o imposar la visió d'un o dos partits, si vol arrivar a un referèndum o consulta, precisa d'un lideratge amb profunditat democràtica: gran capacitat de diàleg, arrivar a acords i transmetre transparència en l'acció administrativa i política. 

La idea és convèncer en comptes de vèncer -en el sentit de imposar-se a l'altre-, d'incloure diferents sensibilitats i no d'excloure alternatives sobre com enfrontar els processos d'autodeterminació i de crisi.

MAS: A PROVA

Es parla d'independència com si aquella estigués molt a prop. 

En rigor, d'acord a les definicions de cada partit, hi ha dos partits independentistes en l'actual Parlament: ERC i SI. 

CiU, en què per una banda, Convergència, que compta amb una majoria sobiranista, promet aprovar la realització d'un referèndum, no se sap si vinculant o no, per a després organitzar-lo amb la perspectiva de la creació d'un Estat propi, que pot ser dins o fora d'Espanya, i per l'altra, Unió és declaradament contrari a la independència. 

ICV-EU, és un partit federalista, encara obert a assumir un model independentista en cas que el federalisme no interessi a Espanya. 

El PSC es defineix com a federalista, contrari a la independència. La seva viabilitat federalista és nul·la mentre no resolgui els seus vincles polítics amb el PSOE, partit decidit a mantenir el model autonòmic, encara amb algunes reformes de tipus federal. 

PPC i Cs, partidaris d'un model autonòmic reformat en clau d'enfortiment de l'Estat espanyol.

El moviment ciutadà per a la independència, manifestat l'Onze de setembre passat, va aconseguir col·locar el tema en l'agenda política espanyola i europea  i comprometre al President Mas a desenvolupar una política sobiranista, superant la seva idea de negociar un pacte fiscal amb el govern del PP.

Aquest moviment per la independència, ara organitzat en l'Assemblea Nacional Catalana, més la frustració d'una part nombrosa de la societat catalana, farta del què considera un tracte hegemònic, agressiu i de successius  incompliments de l'Estat espanyol durant el segle XXI: segona legislatura del govern d'Aznar, les dues legislatures de Rodríguez Zapatero i l'any del govern de Rajoy.

La desafecció dels catalans, tantes vegades anunciada per l'ex president de la Generalitat José Montilla (PSC), ha arribat. L'Estatut català va ser raspallat per el PP i el PSOE al Congrés dels Diputats, després impugnat per el PP davant el Tribunal Constitucional, i finalment retallat per la sentència del Tribunal al marge i en oposició a l'opinió majoritària dels catalans.

Els catalans van reaccionar perfilant un gran moviment: des de la manifestació el 10-J en 2010, quan els independentistes van sorprendre a la classe política amb una presència massiva als carrers; després van ser les consultes ciutadanes a favor de la independència, no vinculants i sense suport institucional, que van  mobilitzar, amb el seu vot, uns 600 mil veïns de 531 municipis; i finalment la manifestació del 11-S,  com a culminació d'una mobilització de sis mesos de l'Assemblea Nacional Catalana per tot el territori, al reunir prop d'un milió de catalans.

La força de la idea d'independència  s'explica, en gran part, perquè aquesta la porta una ciutadania social, cultural i políticament heterogènia.  La pregunta que sorgeix és si aquesta força es reproduirà a nivell polític després del 25-N.

Una majoria absoluta seria fatal per crear un front polític cohesionat en torn a l'autodeterminació catalana.  En canvi, amb una majoria relativa, el President Mas haurà de posar a prova el seu lideratge per conformar una majoria que incorpori la diversitat política en un pla representatiu d'una majoria heterogènea.

CiU habitualment presumeix ser portador de la idea de nació catalana, menyspreant  a la resta. Acostuma pactar amb els partits espanyols (PP i PSOE) i no amb partits catalans. Ara, si pretén desenvolupar una política d'autodeterminació, haurà d'exercir un tipus de govern allunyat del tactisme i resolt a arribar a acords amb els partits catalanistes, independentistes i federalistes.

D'aquesta manera, cohesionar l'heterogeneïtat política en torn a l'objectiu fonamental pel qual serà elegit: aconseguir el dret de decidir, és a dir, que els catalans siguin, davant de si mateixos, d'Espanya i d'Europa, subjectes del seu propi destí.

NO ÉS LA INDEPENDÈNCIA, ESTÚPID

El 25-N no es vota la independència de Catalunya o una altra forma de relació amb Espanya. El què es vota és la continuació o no d'un govern que planteja com a principal objectiu polític programàtic: aconseguir el dret d'autodeterminació dels catalans. És a dir, que els ciutadans es pronunciïn en un referèndum sobre el conflicte sobre de quin tipus de relació desitgen tenir amb Espanya.

Aquestes eleccions no resoldran el tema de la independència o del federalisme, que ha aparegut amb insistència en aquests dies, o de mantenir un sistema autonòmic corregit, sigui amb millores en el sistema de finançament, o amb canvis de tipus federal.

El dilema dels catalans és si volen o no decidir mitjançant un referèndum quina relació han de tenir amb Espanya. Fins ara hi ha sis partits a favor del dret d'autodeterminació (CiU, ERC, ICV, SI i el PSC, encara, que aquest últim, amb la condició expressa de reformar prèviament la Constitució) i dos (PPC i Cs) que no desitgen reconèixer aquest dret. 

La Constitució de 1978 considera que la Nació espanyola és una unitat indissoluble i Catalunya una de les seves nacionalitats reconegudes. Una nació que no pot exercir el seu dret d'autodeterminació. Tampoc pot realitzar un referèndum sense autorització de l'Estat. Una reforma avui  és impossible amb la majoria absoluta del PP, més encara quan el PSOE s'oposa sobre el dret a decidir (d'autodeterminació).

Però, que passaria si les eleccions del 25-N -legítimes d'acord a la Constitució del 78- donessin com a resultat una majoria absoluta als partits que estan a favor del dret d'autodeterminació. Sense dubte s'obriria un conflicte de poders. 

Per una part, l'Estat espanyol argumentarà que un referèndum català no tindria legitimitat constitucional i per tant seria il·legal, i per una altra la Generalitat de Catalunya exposarà la seva legitimitat democràtica per convocar un referèndum d'autodeterminació.

La legitimitat constitucional versus la legitimitat democràtica. La raó d'una Constitució escrita i aprovada durant una transició entre el franquisme i la democràcia enfrontada a la raó d'una voluntat ciutadana en plena democràcia i crisi europea.

La Constitució espanyola va estar marcada per la por a la involució política per la presència dels miltars franquistes, encara en llocs de comandament. La "unitat indissoluble de la Nació espanyola" pretenia neutralitzar les temptacions dels militars a intervenir davant la creació d'un Estat autonòmic amb competències d'autogovern, que, alhora, pretenia respondre a les demandes de les nacionalitats històriques, com Catalunya.

De fet, l'intent de cop d'Estat de 1981 va provocar el fre de les transferències i la revisió de tot el procés autonòmic. Després vindria la reforma militar que va aconseguir la subordinació dels militars al sistema democràtic, consolidant-se, aquest, amb l'ingrés d'Espanya a la Comunitat Europea. 

Trenta-quatre anys després, una majoria ciutadana de catalans, després que l'Estat espanyol rebutgés a un nou Estatut que ampliava la seva capacitat de autogovern, plantejen una lluita per decidir sobre el seu futur: un referèndum per triar quin tipus d'Estat tenir: independent, autonòmic o federal.

La Constitució, fa 34 anys, va ser concebuda quan la democràcia amb prou feines s'iniciava. Així doncs, no podia plantejar-se, amb llibertat real, problemes com els que avui es plantegen a Catalunya. 

 Si el 25-N, els catalans donen majoria als partits per l'autodeterminació, el desafiament democràtic de l'Estat espanyol seria compatibilitzar una legitimitat constitucional amb una legitimitat democràtica. És a dir, reconèixer el dret a l'autodeterminació a les nacionalitats i regions assenyalades en la Constitució.