Es parla d'independència com si aquella estigués molt a prop.
En rigor, d'acord a les definicions de cada partit, hi ha dos partits independentistes en l'actual Parlament: ERC i SI.
CiU, en què per una banda, Convergència, que compta amb una majoria sobiranista, promet aprovar la realització d'un referèndum, no se sap si vinculant o no, per a després organitzar-lo amb la perspectiva de la creació d'un Estat propi, que pot ser dins o fora d'Espanya, i per l'altra, Unió és declaradament contrari a la independència.
ICV-EU, és un partit federalista, encara obert a assumir un model independentista en cas que el federalisme no interessi a Espanya.
El PSC es defineix com a federalista, contrari a la independència. La seva viabilitat federalista és nul·la mentre no resolgui els seus vincles polítics amb el PSOE, partit decidit a mantenir el model autonòmic, encara amb algunes reformes de tipus federal.
PPC i Cs, partidaris d'un model autonòmic reformat en clau d'enfortiment de l'Estat espanyol.
El moviment ciutadà per a la independència, manifestat l'Onze de setembre passat, va aconseguir col·locar el tema en l'agenda política espanyola i europea i comprometre al President Mas a desenvolupar una política sobiranista, superant la seva idea de negociar un pacte fiscal amb el govern del PP.
Aquest moviment per la independència, ara organitzat en l'Assemblea Nacional Catalana, més la frustració d'una part nombrosa de la societat catalana, farta del què considera un tracte hegemònic, agressiu i de successius incompliments de l'Estat espanyol durant el segle XXI: segona legislatura del govern d'Aznar, les dues legislatures de Rodríguez Zapatero i l'any del govern de Rajoy.
La desafecció dels catalans, tantes vegades anunciada per l'ex president de la Generalitat José Montilla (PSC), ha arribat. L'Estatut català va ser raspallat per el PP i el PSOE al Congrés dels Diputats, després impugnat per el PP davant el Tribunal Constitucional, i finalment retallat per la sentència del Tribunal al marge i en oposició a l'opinió majoritària dels catalans.
Els catalans van reaccionar perfilant un gran moviment: des de la manifestació el 10-J en 2010, quan els independentistes van sorprendre a la classe política amb una presència massiva als carrers; després van ser les consultes ciutadanes a favor de la independència, no vinculants i sense suport institucional, que van mobilitzar, amb el seu vot, uns 600 mil veïns de 531 municipis; i finalment la manifestació del 11-S, com a culminació d'una mobilització de sis mesos de l'Assemblea Nacional Catalana per tot el territori, al reunir prop d'un milió de catalans.
La força de la idea d'independència s'explica, en gran part, perquè aquesta la porta una ciutadania social, cultural i políticament heterogènia. La pregunta que sorgeix és si aquesta força es reproduirà a nivell polític després del 25-N.
Una majoria absoluta seria fatal per crear un front polític cohesionat en torn a l'autodeterminació catalana. En canvi, amb una majoria relativa, el President Mas haurà de posar a prova el seu lideratge per conformar una majoria que incorpori la diversitat política en un pla representatiu d'una majoria heterogènea.
CiU habitualment presumeix ser portador de la idea de nació catalana, menyspreant a la resta. Acostuma pactar amb els partits espanyols (PP i PSOE) i no amb partits catalans. Ara, si pretén desenvolupar una política d'autodeterminació, haurà d'exercir un tipus de govern allunyat del tactisme i resolt a arribar a acords amb els partits catalanistes, independentistes i federalistes.
D'aquesta manera, cohesionar l'heterogeneïtat política en torn a l'objectiu fonamental pel qual serà elegit: aconseguir el dret de decidir, és a dir, que els catalans siguin, davant de si mateixos, d'Espanya i d'Europa, subjectes del seu propi destí.
El moviment ciutadà per a la independència, manifestat l'Onze de setembre passat, va aconseguir col·locar el tema en l'agenda política espanyola i europea i comprometre al President Mas a desenvolupar una política sobiranista, superant la seva idea de negociar un pacte fiscal amb el govern del PP.
Aquest moviment per la independència, ara organitzat en l'Assemblea Nacional Catalana, més la frustració d'una part nombrosa de la societat catalana, farta del què considera un tracte hegemònic, agressiu i de successius incompliments de l'Estat espanyol durant el segle XXI: segona legislatura del govern d'Aznar, les dues legislatures de Rodríguez Zapatero i l'any del govern de Rajoy.
La desafecció dels catalans, tantes vegades anunciada per l'ex president de la Generalitat José Montilla (PSC), ha arribat. L'Estatut català va ser raspallat per el PP i el PSOE al Congrés dels Diputats, després impugnat per el PP davant el Tribunal Constitucional, i finalment retallat per la sentència del Tribunal al marge i en oposició a l'opinió majoritària dels catalans.
Els catalans van reaccionar perfilant un gran moviment: des de la manifestació el 10-J en 2010, quan els independentistes van sorprendre a la classe política amb una presència massiva als carrers; després van ser les consultes ciutadanes a favor de la independència, no vinculants i sense suport institucional, que van mobilitzar, amb el seu vot, uns 600 mil veïns de 531 municipis; i finalment la manifestació del 11-S, com a culminació d'una mobilització de sis mesos de l'Assemblea Nacional Catalana per tot el territori, al reunir prop d'un milió de catalans.
La força de la idea d'independència s'explica, en gran part, perquè aquesta la porta una ciutadania social, cultural i políticament heterogènia. La pregunta que sorgeix és si aquesta força es reproduirà a nivell polític després del 25-N.
Una majoria absoluta seria fatal per crear un front polític cohesionat en torn a l'autodeterminació catalana. En canvi, amb una majoria relativa, el President Mas haurà de posar a prova el seu lideratge per conformar una majoria que incorpori la diversitat política en un pla representatiu d'una majoria heterogènea.
CiU habitualment presumeix ser portador de la idea de nació catalana, menyspreant a la resta. Acostuma pactar amb els partits espanyols (PP i PSOE) i no amb partits catalans. Ara, si pretén desenvolupar una política d'autodeterminació, haurà d'exercir un tipus de govern allunyat del tactisme i resolt a arribar a acords amb els partits catalanistes, independentistes i federalistes.
D'aquesta manera, cohesionar l'heterogeneïtat política en torn a l'objectiu fonamental pel qual serà elegit: aconseguir el dret de decidir, és a dir, que els catalans siguin, davant de si mateixos, d'Espanya i d'Europa, subjectes del seu propi destí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario