La federació de CiU encara no surt de la consternació, després que els catalans no la van reconèixer com el vaixell-guia "cap a Ítaca", i que les barques menors del catalanisme l'haurien de seguir inevitablement. El seus dirigents només reconeixen que les seves expectatives no es van complir: obtenir una "majoria excepcional" els habilités per formar un govern fort, és a dir, capacitat d'imposar a la resta la seva "carta de navegació".
La majoria dels catalans, d'acord als resultats del 25-N, no desitgen el model d'un partit hegemònic amb el qual es va presentar CiU, sinó que demanen la formació d'una majoria política plural, que resulti d'un pacte català, per aconseguir una consulta d'autodeterminació, en la qual la societat catalana exerceixi el seu dret a decidir respecte de la seva futura relació amb Espanya.
Es tracta d'un objectiu nacional -no partidari- i que per tant requereix el concurs de la complexitat política catalana, la mateixa que s'ha vingut expressant des del començament de segle: elaboració d'un nou Estatut Català, rebuig del govern i parlament català a la sentència del TC sobre el nou Estatut; gran manifestació de repudi a la decisió del TC espanyol (11-J), demanda ciutadana per una Catalunya independent (consultes independentistes) i la gran manifestació per la independència de l'Assemblea Nacional Catalana.
Tots aquest fets, diversos, tenen un segell comú: van ser actes d'autodeterminació. Si aquest fos l'objectiu polític d'aquesta legislatura, decidir sobre el futur dels vincles entre Catalunya i Espanya que, a més, va ser el motiu d'avançar les eleccions, doncs, CiU hauria de pactar amb els partits que estiguin pel dret a decidir.
El compliment d'un objectiu d'aquesta naturalesa requereix un acord polític i social molt ampli; reduir-lo a una operació aritmètica de vots, ara de dos partits, que produeixi una majoria absoluta és no entendre l'envergadura del poder de l'altre costat de la contradicció: l'Estat espanyol.
Tots aquest fets, diversos, tenen un segell comú: van ser actes d'autodeterminació. Si aquest fos l'objectiu polític d'aquesta legislatura, decidir sobre el futur dels vincles entre Catalunya i Espanya que, a més, va ser el motiu d'avançar les eleccions, doncs, CiU hauria de pactar amb els partits que estiguin pel dret a decidir.
El compliment d'un objectiu d'aquesta naturalesa requereix un acord polític i social molt ampli; reduir-lo a una operació aritmètica de vots, ara de dos partits, que produeixi una majoria absoluta és no entendre l'envergadura del poder de l'altre costat de la contradicció: l'Estat espanyol.
Un govern fort, que de debò vol l'autodeterminació, no pot basar-se en un mer càlcul de vots. Ha de comptar amb una ciutadania activa, expressiva. Això avui implica reorientar la política econòmica. Donar-li una perspectiva de redistribució dels costs per complir els objectius de dèficit.
Si el proper any s'han de pagar 4.000 milions d'euros no pot pensar-se en continuar carregant el pes del finançament en els sectors econòmics mitjans i petits, en els professionals i treballadors, assalariats, en els joves i en els sectors de la tercera edat, sinó acordar l'obtenció de nous recursos dels grans sectors productius i de serveis i revisar les retallades socials afavorint als sectors més vulnerables.
CiU, si vol avançar cap l'autodeterminació, ha d'abandonar no només la política de partit únic o hegemònic, sinó la gestió econòmica dogmàtica de la legislatura anterior, basada en l'ús d'un sol instrument: les retallades de drets i ingressos de la ciutadania d'ingressos mitjans i baixos. Si la seva opció és insistir-hi, per això hi ha el PP.
Per acabar, CiU té l'oportunitat d'adoptar un lideratge d'un partit pactista, intel·ligent en articular la diversitat o complexitat d'una política catalanista i d'un maneig de la crisi amb criteris de justícia social. Probablement això li donarà més força que autopercebre's com un partit predestinat a portar a la resta "cap a Ítaca".
Si el proper any s'han de pagar 4.000 milions d'euros no pot pensar-se en continuar carregant el pes del finançament en els sectors econòmics mitjans i petits, en els professionals i treballadors, assalariats, en els joves i en els sectors de la tercera edat, sinó acordar l'obtenció de nous recursos dels grans sectors productius i de serveis i revisar les retallades socials afavorint als sectors més vulnerables.
CiU, si vol avançar cap l'autodeterminació, ha d'abandonar no només la política de partit únic o hegemònic, sinó la gestió econòmica dogmàtica de la legislatura anterior, basada en l'ús d'un sol instrument: les retallades de drets i ingressos de la ciutadania d'ingressos mitjans i baixos. Si la seva opció és insistir-hi, per això hi ha el PP.
Per acabar, CiU té l'oportunitat d'adoptar un lideratge d'un partit pactista, intel·ligent en articular la diversitat o complexitat d'una política catalanista i d'un maneig de la crisi amb criteris de justícia social. Probablement això li donarà més força que autopercebre's com un partit predestinat a portar a la resta "cap a Ítaca".
No hay comentarios:
Publicar un comentario