NO ÉS LA INDEPENDÈNCIA, ESTÚPID

El 25-N no es vota la independència de Catalunya o una altra forma de relació amb Espanya. El què es vota és la continuació o no d'un govern que planteja com a principal objectiu polític programàtic: aconseguir el dret d'autodeterminació dels catalans. És a dir, que els ciutadans es pronunciïn en un referèndum sobre el conflicte sobre de quin tipus de relació desitgen tenir amb Espanya.

Aquestes eleccions no resoldran el tema de la independència o del federalisme, que ha aparegut amb insistència en aquests dies, o de mantenir un sistema autonòmic corregit, sigui amb millores en el sistema de finançament, o amb canvis de tipus federal.

El dilema dels catalans és si volen o no decidir mitjançant un referèndum quina relació han de tenir amb Espanya. Fins ara hi ha sis partits a favor del dret d'autodeterminació (CiU, ERC, ICV, SI i el PSC, encara, que aquest últim, amb la condició expressa de reformar prèviament la Constitució) i dos (PPC i Cs) que no desitgen reconèixer aquest dret. 

La Constitució de 1978 considera que la Nació espanyola és una unitat indissoluble i Catalunya una de les seves nacionalitats reconegudes. Una nació que no pot exercir el seu dret d'autodeterminació. Tampoc pot realitzar un referèndum sense autorització de l'Estat. Una reforma avui  és impossible amb la majoria absoluta del PP, més encara quan el PSOE s'oposa sobre el dret a decidir (d'autodeterminació).

Però, que passaria si les eleccions del 25-N -legítimes d'acord a la Constitució del 78- donessin com a resultat una majoria absoluta als partits que estan a favor del dret d'autodeterminació. Sense dubte s'obriria un conflicte de poders. 

Per una part, l'Estat espanyol argumentarà que un referèndum català no tindria legitimitat constitucional i per tant seria il·legal, i per una altra la Generalitat de Catalunya exposarà la seva legitimitat democràtica per convocar un referèndum d'autodeterminació.

La legitimitat constitucional versus la legitimitat democràtica. La raó d'una Constitució escrita i aprovada durant una transició entre el franquisme i la democràcia enfrontada a la raó d'una voluntat ciutadana en plena democràcia i crisi europea.

La Constitució espanyola va estar marcada per la por a la involució política per la presència dels miltars franquistes, encara en llocs de comandament. La "unitat indissoluble de la Nació espanyola" pretenia neutralitzar les temptacions dels militars a intervenir davant la creació d'un Estat autonòmic amb competències d'autogovern, que, alhora, pretenia respondre a les demandes de les nacionalitats històriques, com Catalunya.

De fet, l'intent de cop d'Estat de 1981 va provocar el fre de les transferències i la revisió de tot el procés autonòmic. Després vindria la reforma militar que va aconseguir la subordinació dels militars al sistema democràtic, consolidant-se, aquest, amb l'ingrés d'Espanya a la Comunitat Europea. 

Trenta-quatre anys després, una majoria ciutadana de catalans, després que l'Estat espanyol rebutgés a un nou Estatut que ampliava la seva capacitat de autogovern, plantejen una lluita per decidir sobre el seu futur: un referèndum per triar quin tipus d'Estat tenir: independent, autonòmic o federal.

La Constitució, fa 34 anys, va ser concebuda quan la democràcia amb prou feines s'iniciava. Així doncs, no podia plantejar-se, amb llibertat real, problemes com els que avui es plantegen a Catalunya. 

 Si el 25-N, els catalans donen majoria als partits per l'autodeterminació, el desafiament democràtic de l'Estat espanyol seria compatibilitzar una legitimitat constitucional amb una legitimitat democràtica. És a dir, reconèixer el dret a l'autodeterminació a les nacionalitats i regions assenyalades en la Constitució.