La societat catalana s'ha mobilitzat com mai en unes eleccions autonòmiques. El 69,56% de participació ciutadana s'explica per la importància què estava en joc: si s'avançava o no cap una consulta sobiranista i un possible estat propi o independent d'Espanya. La importància d'aquesta dada converteix l'elecció del 25-N en una referència democràtica fonamental per definir políticament el futur de Catalunya.
Per una banda, la ciutadania ha donat l'esquena al projecte de CiU, encapçalat pel President Mas, de conduir un procés sobiranista sense contrapès, amb majoria absoluta o "indestructible" o "excepcional". Una majoria que cristal·litzés en un govern amb un lideratge fort, seguit després per la resta de partidaris del procés d'autodeterminació.
Però, per una altra, la ciutadania s'ha expressat a favor d'un procés d'autodeterminació a Catalunya. D'acord als vots obtinguts pels partits amb representació parlamentària, 2 milions 93 mil 709 (62,2%) ciutadans suporten als partits a favor d'una consulta i 1 milió 694 mil 455 (37,8%) en són contraris. Per tant, hi hauria legitimitat democràtica per per portar-la endavant i, a més, seria possible amb els 87 diputats favorables al dret de decidir a Catalunya i 48 contraris.
Els catalans aproven un procés d'autodeterminació, però són contraris a que aquest sigui liderat per CiU en solitari. Per tant, hauria de construir-se un lideratge plural, conformat per un pacte ampli entre diferents forces polítiques. És possible formar aquesta alternativa? Nombres, n'hi ha, però la política és molt més complicada que això.
El primer problema és la formació d'un nou govern. Aquest, si CiU opta per compartir una política nacional d'autodeterminació, haurà, en mig d'aquesta crisi econòmica, de pactar també una política pressupostària i social.
Respecte de la agenda nacional, ja ERC planteja una definició de les condicions i data per realitzar la consulta sobiranista, però, a més, li planteja a CiU transparència política en els seus pactes: abandonar els acords institucionals que manté amb el PP en la Diputació de Barcelona, Ajuntaments i en les institucions que condueixen els mitjans de comunicació públics.
Per la seva part, CiU, respecte a l'agenda econòmica, ja anuncia que els pressupostos (2013) obligaran a fer més retallades com a única alternativa davant la inexistència d'instruments per actuar d'una manera diferent. En aquest sentit, planteja a seus potencials aliats "co-responsabilitat", es a dir, que assumeixin aquesta realitat immodificable.
Aquest serà un os dur de rosegar. ERC posa com a condició per un pacte arribar a acords sobre una gestió econòmica alternativa, que busqui finançament amb nous ingressos entre els sectors econòmics que s'han enriquit durant la crisi (la banca) i sectors socials que no han estat afectats (recuperació de l'impost de successions per a les rendes més altes) i ja han anunciat que no avalaran la política de retallades socials.
És possible desenvolupar una agenda nacional i econòmica en forma independent? Una política d'autodeterminació d'èxit requerirà d'una unitat social i política àmplia, i molt probablement més enllà que la encara difícil entre CiU-ERC. La política de retallades com a únic camí porta inexorablement cap a una fractura social i per tant afebliria qualsevol conducció i suport efectiu a una agenda nacional.
Així doncs, la pregunta que sorgeix és si CiU està en condicions d'encapçalar una agenda nacional sobiranista compartint amb altres forces polítiques, assumint tot el que això implica, com flexibilitzar i introduir fórmules alternatives a l'actual política econòmica.
CiU no té tradició de pactes importants amb els partits catalans. Fora de l'aconseguit amb la minoritària ERC d'Heribert Barrera (1980-84), els següents sempre han estat amb partits espanyols: el PSOE de Felipe González als 90 i amb el PSOE de Rodríguez Zapatero, respecte de l'Estatut, el 2005; amb el PP de José María Aznar entre 1996 i 2003, i el PP de Mariano Rajoy el 2012.
Per acabar, és dubtós que CiU estigui preparada per assumir el missatge ciutadà del 25-N: Catalunya és una realitat plural i per tant qualsevol canvi fonamental, com és la definició de la seva relació amb Espanya, alhora d'anfrontar la crisi, requereix compartir, no hegemonitzar, com ho suggeria el discurs de "la majoria excepcional", no transmetent, conscient o inconscientment, la idea de partit predestinat, confós amb la pròpia nacionalitat catalana, com ho testimonia la quasi nul·la tradició de fer pactes importants, de govern, amb els partits catalans.
Per una banda, la ciutadania ha donat l'esquena al projecte de CiU, encapçalat pel President Mas, de conduir un procés sobiranista sense contrapès, amb majoria absoluta o "indestructible" o "excepcional". Una majoria que cristal·litzés en un govern amb un lideratge fort, seguit després per la resta de partidaris del procés d'autodeterminació.
Però, per una altra, la ciutadania s'ha expressat a favor d'un procés d'autodeterminació a Catalunya. D'acord als vots obtinguts pels partits amb representació parlamentària, 2 milions 93 mil 709 (62,2%) ciutadans suporten als partits a favor d'una consulta i 1 milió 694 mil 455 (37,8%) en són contraris. Per tant, hi hauria legitimitat democràtica per per portar-la endavant i, a més, seria possible amb els 87 diputats favorables al dret de decidir a Catalunya i 48 contraris.
Els catalans aproven un procés d'autodeterminació, però són contraris a que aquest sigui liderat per CiU en solitari. Per tant, hauria de construir-se un lideratge plural, conformat per un pacte ampli entre diferents forces polítiques. És possible formar aquesta alternativa? Nombres, n'hi ha, però la política és molt més complicada que això.
El primer problema és la formació d'un nou govern. Aquest, si CiU opta per compartir una política nacional d'autodeterminació, haurà, en mig d'aquesta crisi econòmica, de pactar també una política pressupostària i social.
Respecte de la agenda nacional, ja ERC planteja una definició de les condicions i data per realitzar la consulta sobiranista, però, a més, li planteja a CiU transparència política en els seus pactes: abandonar els acords institucionals que manté amb el PP en la Diputació de Barcelona, Ajuntaments i en les institucions que condueixen els mitjans de comunicació públics.
Per la seva part, CiU, respecte a l'agenda econòmica, ja anuncia que els pressupostos (2013) obligaran a fer més retallades com a única alternativa davant la inexistència d'instruments per actuar d'una manera diferent. En aquest sentit, planteja a seus potencials aliats "co-responsabilitat", es a dir, que assumeixin aquesta realitat immodificable.
Aquest serà un os dur de rosegar. ERC posa com a condició per un pacte arribar a acords sobre una gestió econòmica alternativa, que busqui finançament amb nous ingressos entre els sectors econòmics que s'han enriquit durant la crisi (la banca) i sectors socials que no han estat afectats (recuperació de l'impost de successions per a les rendes més altes) i ja han anunciat que no avalaran la política de retallades socials.
És possible desenvolupar una agenda nacional i econòmica en forma independent? Una política d'autodeterminació d'èxit requerirà d'una unitat social i política àmplia, i molt probablement més enllà que la encara difícil entre CiU-ERC. La política de retallades com a únic camí porta inexorablement cap a una fractura social i per tant afebliria qualsevol conducció i suport efectiu a una agenda nacional.
Així doncs, la pregunta que sorgeix és si CiU està en condicions d'encapçalar una agenda nacional sobiranista compartint amb altres forces polítiques, assumint tot el que això implica, com flexibilitzar i introduir fórmules alternatives a l'actual política econòmica.
CiU no té tradició de pactes importants amb els partits catalans. Fora de l'aconseguit amb la minoritària ERC d'Heribert Barrera (1980-84), els següents sempre han estat amb partits espanyols: el PSOE de Felipe González als 90 i amb el PSOE de Rodríguez Zapatero, respecte de l'Estatut, el 2005; amb el PP de José María Aznar entre 1996 i 2003, i el PP de Mariano Rajoy el 2012.
Per acabar, és dubtós que CiU estigui preparada per assumir el missatge ciutadà del 25-N: Catalunya és una realitat plural i per tant qualsevol canvi fonamental, com és la definició de la seva relació amb Espanya, alhora d'anfrontar la crisi, requereix compartir, no hegemonitzar, com ho suggeria el discurs de "la majoria excepcional", no transmetent, conscient o inconscientment, la idea de partit predestinat, confós amb la pròpia nacionalitat catalana, com ho testimonia la quasi nul·la tradició de fer pactes importants, de govern, amb els partits catalans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario