A l'elecció del President Mas al Parlament li va mancar entusiasme. No semblava que s'estigués obrint un nou cicle polític, de transició nacional en la perspectiva d'aconseguir el dret d'autodeterminació i definir democràticament la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol.
L'elecció de Mas s'aproxima més a la rutina d'un govern de continuïtat en què CiU està obligat a aconseguir els vots d'un altre partit, ERC, amb qui va haver de signar un acord de govern per donar una mínima estabilitat, sense que aquesta deixés d'autodefinir-se com "principal partit de l'oposició".
Més alegria hi va haver quan el Parlament va elegir Pasqual Maragall (2003) com a President del govern d'entesa (PSC-ERC-ICV-EU), tancant el cicle de governs pujolistes de 23 anys.
Respecte de l'acord, CiU transmet incomoditat i una forçada conveniència més que una especial emoció. A Convergència no tothom sembla molt convençut del brusc canvi de soci: del PP a ERC. A Unió no li agrada pas aquesta relació amb ERC. L'elit empresarial catalana, que fa dos anys va suportar amb total satisfacció el govern de CiU, desaprova ara el camí emprès per Mas.
ERC transmet desitjos, esforç per aconseguir un mínim de cohesió política per tirar endavant un procés d'autodetrminació, però amb alguna incertesa respecte de CiU sobre com gestionarà el govern i sense obtenir confiança en la resta de partits polítics favorables al dret a decidir.
Mas va ser elegit amb 78 vots contra 64, dels quals 36 corresponen a partits a favor del dret a decidir. És a dir, el govern de CiU neix sense poder demostrar un lideratge nacional. L'aliança amb ERC li permet disposar d'una majoria parlametària important, però insuficient per arribar al canvi històric que representaria una Catalunya reconeguda com a subjecte polític capaç de decidir el seu propi futur.
El procés d'autodeterminació ha de comptar amb una majoria política superior a l'aconseguida fins ara i sobretot un suport social actiu, més enllà de l'independentisme, perquè es tracta de vèncer políticament poderoses resistències del govern del PP, de la majoria de les institucions espanyoles que dominen, i l'oposició declarada del PSOE, a més de les forces econòmiques espanyoles i de l'elit empresarial catalana.
El dubte molt fonamentat és si CiU seria capaç de gestionar un procés amb un lideratge compartit amb la resta de sectors polítics favorables a l'autodeterminació. L'acord amb ERC és un pas, però no n'hi ha prou amb aprovar lleis si aquestes no compten amb la participació i, per tant, amb idees, iniciatives i mesures que incorporin una diversitat política i social més àmplia.
La gestió de la crisi que es proposa atraure a una majoria social requereix un canvi significatiu respecte a l'anterior legislatura (de dos anys) suportada amb el PP. El President Mas convocarà una trobada amb els partits polítics i agents socials, però al mateix temps diu que haurà continuïtat respecte de la legislatura anterior. Encara no es sap amb quin seria l'abast de la reunió promesa.
En tot cas, per a un procés d'autodeterminació cal una base política molt més amplia que CiU-ERC i un acord polític i social anticrisi amb mesures preses amb criteris d'equitat, solidaritat i estímul al creixement i l'ocupació, perquè en cas contrari serà difícil aconseguir la convicció i l'entusiasme que cohesioni i li de una embranzida al canvi històric com el que es planteja.
L'elecció de Mas s'aproxima més a la rutina d'un govern de continuïtat en què CiU està obligat a aconseguir els vots d'un altre partit, ERC, amb qui va haver de signar un acord de govern per donar una mínima estabilitat, sense que aquesta deixés d'autodefinir-se com "principal partit de l'oposició".
Més alegria hi va haver quan el Parlament va elegir Pasqual Maragall (2003) com a President del govern d'entesa (PSC-ERC-ICV-EU), tancant el cicle de governs pujolistes de 23 anys.
Respecte de l'acord, CiU transmet incomoditat i una forçada conveniència més que una especial emoció. A Convergència no tothom sembla molt convençut del brusc canvi de soci: del PP a ERC. A Unió no li agrada pas aquesta relació amb ERC. L'elit empresarial catalana, que fa dos anys va suportar amb total satisfacció el govern de CiU, desaprova ara el camí emprès per Mas.
ERC transmet desitjos, esforç per aconseguir un mínim de cohesió política per tirar endavant un procés d'autodetrminació, però amb alguna incertesa respecte de CiU sobre com gestionarà el govern i sense obtenir confiança en la resta de partits polítics favorables al dret a decidir.
Mas va ser elegit amb 78 vots contra 64, dels quals 36 corresponen a partits a favor del dret a decidir. És a dir, el govern de CiU neix sense poder demostrar un lideratge nacional. L'aliança amb ERC li permet disposar d'una majoria parlametària important, però insuficient per arribar al canvi històric que representaria una Catalunya reconeguda com a subjecte polític capaç de decidir el seu propi futur.
El procés d'autodeterminació ha de comptar amb una majoria política superior a l'aconseguida fins ara i sobretot un suport social actiu, més enllà de l'independentisme, perquè es tracta de vèncer políticament poderoses resistències del govern del PP, de la majoria de les institucions espanyoles que dominen, i l'oposició declarada del PSOE, a més de les forces econòmiques espanyoles i de l'elit empresarial catalana.
El dubte molt fonamentat és si CiU seria capaç de gestionar un procés amb un lideratge compartit amb la resta de sectors polítics favorables a l'autodeterminació. L'acord amb ERC és un pas, però no n'hi ha prou amb aprovar lleis si aquestes no compten amb la participació i, per tant, amb idees, iniciatives i mesures que incorporin una diversitat política i social més àmplia.
La gestió de la crisi que es proposa atraure a una majoria social requereix un canvi significatiu respecte a l'anterior legislatura (de dos anys) suportada amb el PP. El President Mas convocarà una trobada amb els partits polítics i agents socials, però al mateix temps diu que haurà continuïtat respecte de la legislatura anterior. Encara no es sap amb quin seria l'abast de la reunió promesa.
En tot cas, per a un procés d'autodeterminació cal una base política molt més amplia que CiU-ERC i un acord polític i social anticrisi amb mesures preses amb criteris d'equitat, solidaritat i estímul al creixement i l'ocupació, perquè en cas contrari serà difícil aconseguir la convicció i l'entusiasme que cohesioni i li de una embranzida al canvi històric com el que es planteja.
No hay comentarios:
Publicar un comentario