DESPRÉS DE LA DECLARACIÓ...

El PSC ha quedat atrapat en una lògica espanyola que desvirtua el seu catalanisme. És un cop dur pel procés d'autodeterminació. La majoria catalana pel dret a decidir haurà de buscar més amplitud política i social i desenvolupar una cultura unitària, semblant a la de l'Assemblea de Catalunya (1971), per neutralitzar les forces contràries i per arribar a una consulta.

Espanya no accepta... el PSOE tampoc

La majoria de la directiva del PSC ha optat per seguir les directrius del PSOE en comptes de participar en el procés d'autodeterminació amb la resta de partits catalanistes. El No de la majoria dels diputats socialistes (15 de 20, la resta no va votar) és un "no" a la política del dret a decidir, rebutjada per el PP i el PSOE a Espanya, no disposats a reconèixer Catalunya com nació i per tant, subjecte polític sobirà. 

El No de la majoria del PSC expressa la voluntat del PSOE: "Espanya no accepta sota cap circumstància el dret a decidir... el PSOE tampoc" va dir el seu cap, Pérez Rubalcaba, i, en sintonia amb el govern del PP, els socialistes espanyols no són partidaris que la voluntat dels catalans, expressada democràticament, pugui decidir el seu futur en la seva relació amb Espanya.

lògica espanyola i catalana

 La decisió de la directiva de Pere Navarro trenca amb la tradició catalanista d'un PSC articulador i moderador de la política catalana. Col·loca al PSC en la perspectiva del PSOE, i particularment la que encapçala Carme Chacón. Un PSC al costat d'una política catalanista d'autodeterminació seria contraproduent per a les possibilitats del lideratge de Chacón de cara al socialisme espanyol.

El PSC, sota la direcció de Navarro (ja no parla de la "veu pròpia"), sembla haver estat atrapat per la lògica del PSOE i el senyal és la d'una direcció autoritària, rígida, sense flexibilitat per a pactar amb la resta de partit catalanistes, com ha estat el tarannà del PSC des del seu naixement.

El No de la majoria del PSC va ser agraït pel PPC i Cs. Un agraïment de debò, que simbolitza un cop dur per al procés d'autodeterminació. L'abscència del PSC és una pèrdua per al dret a decidir.

cultura unitària

La majoria àmplia (aritmètica) és suficient legimitat per iniciar el procés, però hi ha moltes dubtes que sigui suficient com per arribar a la consulta, la qual requereix d'una majoria molt més àmplia (política i social) per enfrontir a la majoria absoluta del PP, en aquest cas amb el suport del PSOE. 

S'hauria de posar atenció en el discurs del cap d'Iniciativa, Joan Herrera, quan va aprovar la Declaració. Ell va parlar d'un procés amb "rigor democràtic", "exquisits en les formes", "que no es basi en la identitat" i "voluntat política"; es va preguntar quí conduiria el procés: "el govern, el President o el parlament" i va subratllar una idea que es necessitarà molt: "cultura unitària".

Un discurs projectiu adreçat principalment a seus principals socis, que com s'ha dit en altres post, el procés es va començar amb una actitud hegemonista de l'entesa CiU-ERC (elaboració del document amb un mètode excloent i primer esborrany on es marcava la consulta amb una alternativa ) i que després es va corregir. Per garantir que la unitat sigui i sembli real, el Parlament hauria, davant els ulls de la societat, ser el conductor del procés.

més amplitud política i social 

El Parlament de Catalunya el va fer seu el projecte d'autodeterminació i per tant hauria de ser el lloc d'on sortissin les inciatives polítiques  principals, entre altres, la llei de Consultes i els integrants del Consell de Transició Nacional, amb personalitats polítiques, socials i culturals amb sensibilitat àmplia i que siguin percebudes com referents per a diferents sectors de la societat.

També caldria que el President Mas, com es va comprometre, hauria de convocar als partits polítics, favorables al dret a decidir, i a les organizacions socials per escoltar i integrar idees, estratègies, estils i inciatives que ampliaren política i socialment el procés cap a la consulta. 

Per acabar, el PSC viu un procés intern crític. La lògica del PSOE (espanyola) s'ha imposat a la lògica, fins ara coneguda, la del PSC (catalanista). És possible revertir aquesta situació i que passi de l'autoritarisme cap el pactisme? Les reaccions d'àmplies bases socialistes han sigut d'estupor i es mobilitzen demanant debat democràtic, però també és possible que hagi un cop autoritari (d'ordeno i comandament).