El PP i el PSOE diuen no a la Consulta. El PSC dubta. CiU-ERC rectifiquen i donen senyal de flexibilització en comptes de hegemonització. ICV i CUP participen. El Parlament sembla ser l'espai de més qualitat democràtica, que representa millor la voluntat popular del 20-N.
El PSC ha de triar
El PP i el PSOE tanquen files, per separat, contra el dret a decidir dels catalans. El cap socialista espanyol, Pérez Rubalcaba, ha estat clar: "Espanya no accepta sota cap circumstància el dret a decidir... el PSOE tampoc". El cap popular, Mariano Rajoy, no només tanca la porta a la Consulta, sinó que va més enllà: "la Constitució està plenament vigent i és un marc que ha de conservar-se per moltíssim anys".
Ni el PP ni el PSOE conceben Catalunya com una nació, un pais, un poble diferent a l'espanyol. Rubalcaba a penes la considera com una "singularitat", però que no comporta cap privilegi respecte de les altres autonomies. Per tots dos, Catalunya no té dret a decidir i ha de negociar les seves competències, com qualsevol altra autonomia, i sotmetre's al sobirà representat pel Congrés de Diputats.
En aquest context, el PSC demana que Catalunya negociï amb el govern del PP una reforma constitucional, de tarannà federalista, i que inclogui el dret a decidir en un termini de dos anys. La directiva de Pere Navarro sembla allunyar-se de la realitat política catalana i d'Espanya i no assumeix les definicions ni del PSOE ni el PP, ni tampoc la dinàmica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de l'Onze de Setembre passat.
El dret a decidir depèn sobretot dels catalans, de la seva voluntat política. El PP i el PSOE no volen que els catalans decideixen el seu futur amb Espanya, per tant els partits catalans, partidaris del dret a decidir, ja saben que hauran de convèncer-los, i això requereix formar una majoria qualificada no només al Parlament de Catalunya, sinó entre la ciutadania, a més de suports a Espanya i internacionals.
És la força de la voluntat política democràtica dels catalans la que pot influir en una flexibilització de l'Estat espanyol, com la suggerida pel catedràtic Francisco Rubio Llorente. ¿El PSC de Pere Navarro està disponible per carregar-se de legitimitat democràtica al Parlament i a l'espai públic per aconseguir flexibilitzar una legalitat establerta per un consens entre forces de procedència franquista i forces democràtiques?
El Parlament ha de ser l'epicentre
La incorporació dels socialistes catalans a un acord pel dret a decidir depèn en primer lloc d'ells mateixos, de la capacitat de llegir els esdeveniments dels últims tres anys, quan el TC, a instàncies del PP i la indiferència del PSOE, va decapitar l'Estatut aprovat pels catalans. Va ser quan el President de la Generalitat, José Montilla, amb veu pròpia, va dir al govern de Rodríguez Zapatero: si no reaccionen augmentarà la desafecció catalana cap Espanya.
El PSC ha de triar
El PP i el PSOE tanquen files, per separat, contra el dret a decidir dels catalans. El cap socialista espanyol, Pérez Rubalcaba, ha estat clar: "Espanya no accepta sota cap circumstància el dret a decidir... el PSOE tampoc". El cap popular, Mariano Rajoy, no només tanca la porta a la Consulta, sinó que va més enllà: "la Constitució està plenament vigent i és un marc que ha de conservar-se per moltíssim anys".
Ni el PP ni el PSOE conceben Catalunya com una nació, un pais, un poble diferent a l'espanyol. Rubalcaba a penes la considera com una "singularitat", però que no comporta cap privilegi respecte de les altres autonomies. Per tots dos, Catalunya no té dret a decidir i ha de negociar les seves competències, com qualsevol altra autonomia, i sotmetre's al sobirà representat pel Congrés de Diputats.
En aquest context, el PSC demana que Catalunya negociï amb el govern del PP una reforma constitucional, de tarannà federalista, i que inclogui el dret a decidir en un termini de dos anys. La directiva de Pere Navarro sembla allunyar-se de la realitat política catalana i d'Espanya i no assumeix les definicions ni del PSOE ni el PP, ni tampoc la dinàmica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de l'Onze de Setembre passat.
El dret a decidir depèn sobretot dels catalans, de la seva voluntat política. El PP i el PSOE no volen que els catalans decideixen el seu futur amb Espanya, per tant els partits catalans, partidaris del dret a decidir, ja saben que hauran de convèncer-los, i això requereix formar una majoria qualificada no només al Parlament de Catalunya, sinó entre la ciutadania, a més de suports a Espanya i internacionals.
És la força de la voluntat política democràtica dels catalans la que pot influir en una flexibilització de l'Estat espanyol, com la suggerida pel catedràtic Francisco Rubio Llorente. ¿El PSC de Pere Navarro està disponible per carregar-se de legitimitat democràtica al Parlament i a l'espai públic per aconseguir flexibilitzar una legalitat establerta per un consens entre forces de procedència franquista i forces democràtiques?
El Parlament ha de ser l'epicentre
La incorporació dels socialistes catalans a un acord pel dret a decidir depèn en primer lloc d'ells mateixos, de la capacitat de llegir els esdeveniments dels últims tres anys, quan el TC, a instàncies del PP i la indiferència del PSOE, va decapitar l'Estatut aprovat pels catalans. Va ser quan el President de la Generalitat, José Montilla, amb veu pròpia, va dir al govern de Rodríguez Zapatero: si no reaccionen augmentarà la desafecció catalana cap Espanya.
Però també dependrà de la capacitat de flexibilitat de l'entesa CiU-ERC. És un bon senyal que hagin acceptat reparar l'error de confondre el dret a decidir amb l'Estat propi (com també seria un error confondre-ho amb l'Estat federal). Però haurien de llegir bé el mandat del 20-N quan es va triar un Parlament favorable al dret a decidir sense l'hegemonia de ningú.
Per tant, ha de ser el Parlament l'epicentre del procés d'autodeterminació (és a dir, de decidir davant diferents alternatives). Aquesta instància és la pròpia del subjecte polític sobirà i per tant la que hauria de definir els termes de la Consulta: una pregunta, però amb la possibilitat de dos o més respostes, si cal. Així, ningú es sentirà exclòs o disminuït. És la forma que reflectiria més qualitat democràtica.
Així també, el Parlament és, mitjançant un Consell de la Consulta, en estreta comunicació amb la Generalitat i coordinat amb les organitzacions de la societat civil catalana, el que hauria de conduir políticament el procés. D'aquesta manera, tots els sectors, partidaris del dret a decidir, serien co-responsables d'aquesta etapa del procés d'autodeterminació.
Per tant, ha de ser el Parlament l'epicentre del procés d'autodeterminació (és a dir, de decidir davant diferents alternatives). Aquesta instància és la pròpia del subjecte polític sobirà i per tant la que hauria de definir els termes de la Consulta: una pregunta, però amb la possibilitat de dos o més respostes, si cal. Així, ningú es sentirà exclòs o disminuït. És la forma que reflectiria més qualitat democràtica.
Així també, el Parlament és, mitjançant un Consell de la Consulta, en estreta comunicació amb la Generalitat i coordinat amb les organitzacions de la societat civil catalana, el que hauria de conduir políticament el procés. D'aquesta manera, tots els sectors, partidaris del dret a decidir, serien co-responsables d'aquesta etapa del procés d'autodeterminació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario