UNA FOTO O UN MOVIMENT

Una foto o el començament d'un moviment pel dret democràtic de decidir? El desafiament és que la ciutadania s'expressi en tota la seva diversitat en l'espai públic, un escenari buit en els últims sis mesos. És el moment polític dels catalans, d'assumir-se com a nació sobirana i lluitar per ser reconeguts per l'Estat espanyol. Sense això difícilment podran exercir el dret a decidir.

Parlament i espai públic llocs decisius per decidir si Catalunya té o no dret a decidir

la novetat

La nova foto del procés d'autodeterminació és diferent a totes les anteriors. Pot ser que l'escenari -el Parlament- i el contingut -una primera versió del component social favorable al dret a decidir- li donen cos a un procés, fins ara, dominat per un pacte polític limitat per CiU-ERC i  recurrents emprenyaments amb el PSC, Duran Lleida i, fins i tot, amb ICV-EUiA i les CUP, ambdós ferms partidaris al dret a decidir. 

La foto del pacte pel Dret a decidir es mou amb un discurs no només més ampli, sinó políticament més adequat al moment polític. La seva centralitat és l'exercici de la democràcia dels catalans per definir el futur de Catalunya i es desmarca de l'infructuós soroll (perquè de debat no n'hi ha quasi gens) sobre si independència o no, o si federalisme o separatisme.

Si els catalans no aconsegueixen el dret democràtic a decidir sobiranament el seu futur com a país, no només no hi haurà un nou Estat propi, sigui independent o federal, sinó que quedarà pitjor, com una autonomia (o regió) d'Espanya tant o més dependent que ara.

l'important és la participació

El dret a decidir per resoldre el contenciós Catalunya - Espanya  no resolt ni per l'Estatut (2005) ni molt menys per la sentència del Tribunal Constitucional (2010), requereix d'un ampli i divers suport dels ciutadans, siguin catalans autòctons o els nascuts en un altre territori de l'Estat o els d'origen llatinoamericà o de qualsevol altra part del món.

Una persona raonablement democràtica que voti pel PP o el PSC o CiU o qualsevol partit de l'esquerra catalana pot acceptar, recolzar i legitimar un moviment pel dret a decidir el futur de les relacions amb l'Estat espanyol, sempre i quan hi hagi garanties d'igualtat i transparència per a tothom.

A més d'aconseguir el dret a decidir, l'important és el nivell de participació dels ciutadans en la consulta, independentment de les alternatives en joc. A ningú li convé guanyar amb una baixa participació, perquè aquesta situació favoreix als que ja han optat per boicotejar la consulta sobiranista.

més enllà dels partits

La potència política que podria crear el Pacte Nacional pel Dret a Decidir el va expressar a la xarxa amb lucidesa @BetonaComin, directora de COSES, quan referint-se a aquest va dir: "s'ha posat de relleu allò que ens uneix, aquest és un procés que sobrepassa la dinàmica de partits! #aixòsortiràbé".

Aquest potencial polític s'adverteix en l'esperit democràtic, nacional i social del Manifest de les Terres de Lleida pel dret a decidir. Aquest està subscrit per la totalitat dels partits catalanistes -independentistes i federalistes- i un ampli espectre d'organitzacions econòmiques, socials i culturals lleidatanes.

A més, el document planteja una perspectiva de treball polític unitari, compartit: crear un clima favorable al dret a decidir (un tret quasi inexistent entre les directives nacionals dels partits); fer pedagogia al conjunt de la ciutadania, és a dir, una política oberta envers els que dubten, els indiferents, fins i tot els qui tenen objeccions, però estàn disposats a dialogar (un tarannà escàs entre els independentistes amb tendència a tancar-se en sí mateixos)  i socialitzar el manifest entre totes les organitzacions polítiques i socials.

una oportunitat pel dret democràtic a decidir

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir incorporarà aquests conceptes en el text encomanat a l'ex President del Parlament, Joan Rigol (UDC), un home respectat, obert i flexible, característiques fonamentals per a  consensuar i assenyalar una orientació de treball per compartir o complementar entre una diversitat política i social.

"Si no ens escolten, la independència és l'únic camí que tenim"

La reunió en el Parlament del Pacte Nacional és una foto, encara que molt més atractiva i estimulant que les ofertes en aquests sis mesos. El desafiament és posar-la en moviment i pugui multiplicar-se en l'espai públic obert -ciutats i pobles-, l'escenari decisiu a on s'han produït els canvis polítics i socials, com els que demana una part àmplia i diversa de la nació catalana.

PSC O FEDERACIÓ DEL PSOE?

Navarro aparta al PSC del Pacte pel dret a decidir. El PSOE retalla el projecte federalista català. El PP encapçala una política de recentralització de l'Estat. El Tribunal Constitucional és més conservador que fa tres anys ... i el PSC continua perdent adhesió a Catalunya.

dret a decidir o reforma constitucional 

federalisme, amb qui?

Per què la directiva encapçalada per Pere Navarro ha decidit marginar el PSC del Pacte pel dret a decidir? L'explicació és que el govern concep el pacte com una instància que predetermina la independència. No obstant això, Navarro opta per l'abandó en comptes de lluitar perquè això no sigui així.

Una mica de memòria. El PSC va portar en seu programa el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur model polític. Quan es va inaugurar el procés, Navarro va adoptar una posició abstencionista, dies després va rectificar i va votar no a Catalunya com a subjecte polític sobirà, al mes següent, va canviar i va votar sí a una consulta legal i pactada amb el govern d'Espanya, i ara margina al PSC del pacte per preparar-la.

L'opció política que preval en l'actual directiva socialista és la reforma constitucional per fer d'Espanya un Estat federal. Això significa que els esforços del PSC són aixecar un projecte federal dins del PSOE -partit oposat al dret a decidir dels catalans- i després demanar al PP negociacions per un canvi del model d'Estat.

el PSC, s'endinsa en la política espanyola...

La directiva de Navarro en comptes de lluitar, dins del procés d'autodeterminació, per una opció d'Estat federal com alternativa a un Estat independent, decideix allunyar-se de la política catalana i endinsar-se en una reforma de l'Estat espanyol més com un partit de la Federació del PSOE que com Partit dels Socialistes de Catalunya.

El PSC va intentar, juntament amb la resta dels partits catalanistes, federalitzar Catalunya en l'Estat espanyol. Aquesta va ser la proposta de l'Estatut que va ser retallat pel PSOE, impugnat pel PP i finalment mutilat per l'Estat espanyol a través de la sentència inapel·lable del Tribunal Constitucional.

Ara, la directiva de Pere Navarro proposa un projecte federal al PSOE i aquest ja planteja objeccions  insalvables (Espanya com Estat plurinacional, principi d'ordinalitat en el sistema de finançament, consultes territorials i competències judicials plenes), el PP, ara amb majoria absoluta, s'oposa reformar el model d'Estat i el Tribunal Constitucional actual és més conservador (espanyolista) que el de fa tres anys.

... i dóna l'esquena a la nova realitat a Catalunya

La directiva de Navarro margina al PSC d'una política catalanista, de diàleg i negociació amb la resta dels partits favorables al dret a decidir, per canviar la relació de Catalunya amb Espanya per un Estat Nou, federal. Per això hauria de participar en les instàncies pel dret a decidir i aconseguir una consulta amb garanties democràtiques -igualtat de condicions- per a que els catalans decideixin sobre diferents alternatives d'Estat.

El problema és que l'actual direcció socialista no sembla disposada a acceptar la nova realitat catalana formada a partir de la sentència del TC (2010). Ni tan sols es fa càrrec de l'encertada afirmació del President Montilla quan anunciava la creixent desafecció dels catalans a causa de la política espanyola. Davant d'aquesta situació ni el PSOE ni el PP canvien i sí el PSC encapçalat per Navarro donant-li l'esquena a la nova realitat catalana.

Així, amb l'aposta en la política espanyola, el PSC de Navarro aprofundeix el seu aïllament i es dirigeix cap el 10% amb l'expectativa declarada que el PSOE i el PP descobreixen que el millor és una reforma a l'Estat autonòmic en un sentit federal, com li agrada dir a Rubalcaba, o amb la expectativa no declarada que Catalunya sigui intervinguda per reconduir la política catalana cap a la normalitat espanyola.   

es pot tornar a dialogar?

Però, el PSC té temps polític per tornar a dialogar, negociar i participar en la política del dret a decidir escrita en el seu programa, encara que cada cop més il·legible per l'erràtica conducció de l'actual directiva.

La pregunta és si la direcció de Navarro vol un PSC dialogant amb la resta de partits catalanistes (nacionalistes, independentistes, federalistes, confederalistes) o transmutar-ho en una federació del socialisme espanyol, que fa política des de la seva síntesi: el PSOE, que nega Catalunya com país, poble, subjecte polític sobirà, i per tant sense capacitat per decidir democràticament el futur de la seva relació amb Espanya.

 

UNA MIRADA ALS ULLS

A Catalunya, l'anomenat, amb cert menyspreu, "tercermundisme" es visualitza en l'augment de la misèria i pobresa; de seus ciutadans. També s'observa en les transgressions de drets humans fonamentals, com a la integritat de les pers ones, quan el govern permet l'ús d'armes que mutilen en forma irreversible el cos de manifestants i protegeixen la tortura i els abusos dels mossos d'esquadra contra catalans i estrangers.

les pilotes d'Espadaler

El conseller d'Interior, Ramon Espadaler (UDC) es resisteix a trencar un dels llegats que van simbolitzar l'agressiva política d'ordre públic del govern de Mas representada per l'ex conseller, Felip Puig (CDC): l'ús de pilotes de goma com a eina de repressió. Podem debatre-ho tot, però hi ha una línea vermella: “No es pot prescindir de les pilotes, rotundament, no”, va sentenciar Espadaler en el Parlament.

Nou persones han perdut un ull en deu anys a Catalunya, com a conseqüència de impactes de pilotes de goma en manifestacions públiques. Però, el conseller defuig parlar de víctimes i fins i tot nomenar-les en el seu informe davant el Parlament. Espadaler manté, encara que amb millors maneres que el seu antecessor, una defensa corporativa de l'acció policial: "els mossos han actuat sempre amb proporcionalitat", va dir.

El govern de CiU no ha atès estudis especialitzats concloents en afirmar que les pilotes poden causar danys irreversibles com la pèrdua d'un ull, hematomes cerebrals, perforacions pulmonars i intestinals, lesions a les extremitats. Ni tampoc, Espadaler ha considerat el fet de la mort d'Iñigo Cabacas Liceranzu, un jove de 28 anys, a causa d'una bala de goma disparada a Bilbao per la Brigada Mòbil de l'Ertzaintza.

contra les manifestacions

El què està en joc és la vida i integritat física i psíquica de ciutadans que participen o no en manifestacions públiques, perquè la munició té un tipus de trajectòria incerta, amb un vol arbitrari, imprevisible i per tant imprecís. Per tant, l'ús d'aquest projectil és un atemptat contra drets humans fonamentals, com el que reconeix la Constitució en el seu article quinzè.

Les característiques esmentades fan que l'acció policial, amb l'ús d'aquestes pilotes, sigui indiscriminada. Els trets no van contra persones violentes, sinó contra qualsevol manifestant. Els nou catalans cecs pel impacte d'aquesta arma no eren violents; cap d'aquests ha estat denunciat per cometre actes violents contra la policia.

Per això, l'ús de les pilotes té un efecte col·lateral de primer ordre: intimida a les persones a exercir el seu dret a manifestar-se en l'espai públic contra les polítiques de govern. La policia en un Estat democràtic ha de protegir els drets dels ciutadans, com el de manifestació, però els governs acostumen a transgredir-ho, com va ser el violent desallotjament de la plaça Catalunya el 2011

els governs protegeixen les policies

Els mossos són habitualment protegits pels governs, com quan el govern de Rajoy va indultar a quatre mossos d'esquadra sentenciats com a torturadors o quan l'ex conseller Puig va donar versions contradictòries a favor dels mossos sota sospita fundada d'haver causat la ceguesa d'un ull d'Ester Quintana o quan el conseller Espadaler es va negar a obrir una investigació davant la denúncia del periodista Bertrán Cazorla d'haver estat torturat pels mossos en la comissària de Ciutat Vella.

La qualitat de la democràcia està estretament relacionada amb el respecte dels drets humans dels ciutadans i les pràctiques dels governs són cada cop més autoritàries o abusives o transgressores de drets fonamentals amb els ciutadans que protesten contra les polítiques de governs que protegeixen els interessos del capitalisme financer sigui per convicció o subordinació.



 

DESPRÉS DEL COP DE MAS

Mas assetjat pel 2014, reubica la consulta en la legislatura i rebutja una independència unilateral. El seu lideratge, afeblit, no li permet demanar a Rajoy l'inici de negociacions, com deia el full de ruta. Un cop de timó, de debò, cal per superar la manca de cohesió nacional a nivell polític i de cohesió social a nivell de la ciutadania. Un lideratge polític que conversi amb la diversitat en comptes de invitar-la a sumar-se a la uniformitat. Així podria haver-hi consulta el  2014... o després.

la consulta en la legislatura

L'embranzida d'ERC, representada per l'enquesta del GESOP, va treure al President Mas de la seva immobilitat política. A través del diari del Comte de Godó, uns dels membres de la trama contra Catalunya, segons l'independentista Héctor López Bofill, va anunciar que donaria un cop de timó.

En síntesi va dir: que acabaria la legislatura el 2016, es faci o no la consulta el 2014, que aquesta es realitzaria en forma pactada amb el govern d'Espanya i que descartava la via d'una declaració d'independència en forma unilateral.  

Tot això podria variar si el govern de CiU deixés de comptar amb el suport d'ERC, que, al seu torn, és l'única carta prevista per mantenir en peu el procés sobiranista. Mas ha confirmat l'objectiu de realitzar la consulta, però ara emfasitza situar-la en un context més ampli, dins el temps de la legislatura en comptes de quedar-se enganxada al 2014.

el taló d'Aquil·les

Ja Mas, dies anteriors, havia dit, responent-li a Junqueras, que calia ampliar la majoria política i social que recolzés la consulta: "quant més siguem, millor". Més encara, si el cap de govern creu que la legitimitat d'un canvi de les relacions amb Espanya necessita d'una majoria excepcional, és a dir, clarament superior a més del cinquanta més un per cent dels vots.

Per una altra banda, Mas, en rigor, s'ha saltat el punt tres del full de ruta acordat amb ERC: demanar-li al govern de Rajoy l'inici de negociacions per convocar a un referèndum, iniciativa que hauria de fer en quinze dies més. La portaveu d'ERC, Ana Simó, va apel·lar a que el President Mas compleixi amb l'acord i procuri una reunió formal, específica i pública amb el President Rajoy i iniciï el diàleg sobre la consulta.

Mas, sorprenentment, ha respost que això ja ho ha fet quan li va pa rlar de la consulta a Rajoy en una reunió secreta el març passat, que tenia com a motiu principal l'ofegament de la economia catalana. Aquí és quan es nota el taló d'Aquil·les d'un procés liderat, fins ara, sota l'estret principi de l'aritmètica electoral de CiU (el pacte CiU-ERC).

Des d'a baix, el rumb és incert

lideratge a la deriva

A sis mesos de govern, el President Mas és incapaç d'anar a La Moncloa a reclamar l'obertura de negociacions portant un plantejament nacional -no només del govern ni d'un pacte de govern- compartit per una majoria de forces polítiques interessades en la consulta i recolzat en forma explícita per una diversitat d'institucions, organitzacions  i associacions de la societat civil catalana a favor del dret a decidir.

Un govern portador d'un projecte nacional requereix un lideratge capaç de dialogar, acollir i representar un pla compartit per sectors amb interessos contradictoris en funció d'objectius nacionals.

Per una banda, aconseguir que Catalunya sigui reconeguda com a nació, i per tant, amb el dret a decidir si vol seguir essent part de l'Estat espanyol o formar un Estat independent, i per una altra, defensar l'Estat social de dret o del benestar, d'acord a un pla que prioritzi la cohesió social redistribuint els costos de la crisi i així garantir els drets socials dels ciutadans.

un cop de timó cap a més cohesió nacional i social

L'actual situació catalana requereix d'un govern obert que dissenyi la seva estratègia nacional i social en sintonia amb les forces democràtiques favorables al dret a decidir i per a això, el Parlament ha de convertir-se en un espai de discussió d'idees i projectes. A més un govern que estimuli i recolzi la participació dels agents econòmics, socials i culturals del país a nivells territorials i sectorials.

Si el timó del govern segueix una política nacional basada en l'aritmètica electoral, en comptes de consensuar idees, estratègies i mesures provinents de tots els sectors democràtics pel dret a decidir, i si el mateix timó es limita repetir una política social basada en retallades que produeixen més fractura social, en comptes d'establir prioritats que apuntin a la cohesió social, acabarà sense consulta i aïllat de part important dels ciutadans.

El govern de Mas encara té temps polític per donar un cop de timó i conduir el procés d'autodeterminació cap un reconeixement com a nació que transmeti qualitat democràtica a través de la seva cohesió social.
 

MAS, ANIRÀ A MADRID?

Mas dubta si iniciar ara el diàleg amb Rajoy. Mas hauria de canviar de rumb, deixant l'aritmètica parlamentària. Per què no s'obri cap un acord nacional que acabi amb la dispersió dels partits polítics i amb l'absència d'un moviment social i ciutadà divers, favorables al dret a decidir. Un acord en torn a aconseguir la consulta sobirana, la redistribució dels costs de la crisi a Catalunya i la defensa dels drets socials dels catalans.

 

No mirar cap el costat, toca iniciar diàleg i negociació segons full de ruta CiU-ERC

ERC reclama anar a Madrid

El govern de Mas ha demanat al govern de Rajoy una primera reunió per iniciar negociacions sobre la realització d'una consulta sobirana a Catalunya? Tot indica que no, malgrat que, com li va recordar ERC a CiU la setmana passada,  el 30 de juny haurien de començar-se les conversacions segons el full de ruta signat per ambdues agrupacions.

El President Rajoy va dir, ja fa temps, que no es reuniria amb el President Mas per tractar el tema de la consulta, perquè considera improcedent que una persona de la seva investidura obri un diàleg sobre una matèria inconstitucional.

Aquesta opció de Rajoy, en comptes d'estimular els partits favorables al dret a decidir per demanar junts que el President del govern espanyol accepti dialogar sobre una resolució aprovada per més dels dos terços del Parlament català, es mantenen cada cop més dispersos.

Mas, dubta

Mentre el cap d'ERC, Oriol Junqueras demana iniciar ja els tràmits per a la consulta, el cap del govern, Artur Mas, respon que hauria d'ampliar-se la base política i social que recolzi el referèndum: “Quants més siguem, millor" i el seu soci, el cap d'Unió, Duran Lleida, conclou que sense el suport del PSC i ICV-EUiA no es pot avançar cap a la consulta.

Sembla que Duran no s'ha adonat que Iniciativa des del començament és favorable a una consulta sobirana, com també les CUP, que semblen estar fora del seu vocabulari polític. Per tant el que veritablement preocupa és el PSC, el qual manté una posició ambígua davant la qüestió nacional.

El PSC s'ha compromès a recolzar una consulta sobirana pactada amb el govern d'Espanya, tanmateix en comptes de reclamar a Mas, com ho ha fet ERC, que fixi una data amb Rajoy, avala campanyes d'alcaldes socialistes contra una suposada "consulta no pactada" en un intent de desqualificar el procés cap a la consulta.

manca d'un moviment social ciutadà divers

Què espera Mas per iniciar el diàleg amb Espanya? És una mostra de debilitat del seu lideratge intern? o pretén revisar els terminis del procés sobiranista esperant que els socialistes puguin aclarir els seus vincles amb el PSOE i resolguin les contradiccions amb els sectors catalanistes, ara minoritaris?

En concret, el govern de Mas encara no és capaç de liderar amb força i cohesió política el trànsit cap a la consumació del dret a decidir. Tampoc exhibeix un moviment social i ciutadà divers, apoderat o convençut d'exigir, pel seu compte, el reconeixement d'una Catalunya com a subjecte polític sobirà.

Pot ser, que la formació d'un Pacte Nacional pel Dret a Decidir pugui ser l'inici d'un corrent catalanista divers, siguin o no favorable a la independència, que demostri a Madrid que la consulta no és un capritx o bogeria de Mas o de ERC o una ingenuïat de ICV-EUiA o del PSC, sinó la voluntat del 75% dels catalans que sí reclamen a Rajoy que autoritzi la consulta, com assenyala l'última enquesta.

LES BUFETADES DEL PSOE

Catalunya no encaixa amb Espanya i el PSC amb el PSOE, tampoc. El federalisme del socialisme català no va ser reconegut pel socialisme espanyol amb Zapatero. Els senyals indiquen que això continuarà sent així amb Rubalcaba. Navarro s'il·lusiona amb convèncer als socialistes espanyols, però aquests no li aproven punts fonamentals de la seva proposta federal de reforma constitucional.  

PSOE i PSC no encaixen 

El PSC va rebre una nova bufetada del PSOE el dijous passat. Pere Navarro va viatjar a Madrid per donar una conferència sobre la seva política federalista per a Espanya. El PSOE va impugnar punts bàsics de la reforma federalista del socialisme català minuts abans de la intervenció del cap del PSC.

L'ausència de Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano a la presentació va ser una altra mostra de la deterioració de les relacions entre el socialisme espanyol i el socialisme català. Aquest és un fenomen que al menys té una durada de deu anys.

Fa tres anys, El PSC al capdavant del catalanisme. Ara, aïllat, busca reconeixement a Madrid

El PSC del tripartit de Pasqual Maragall va incomodar al PSOE amb la reforma l'Estatut Autonòmic. La iniciativa es proposava canviar la relació política de Catalunya amb Espanya en un sentit federal. Des del Congrés dels Diputats, el PSOE va modificar dràsticament la proposta original: "nos hemos cepillado el Estatuto", va dir Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional.

les bufetades de Zapatero

Per la seva banda, el President Rodríguez Zapatero li va donar l'esquena a Maragall quan aquell va optar per negociar -a la baixa- l'Estatut amb el cap de l'oposició catalana, Artur Mas (CiU) i després el va forçar a no presentar-se a la seva reelecció sent substituït per José Montilla.

El govern del PSOE va ser complaent amb la impugnació del PP a l'Estaut davant el TC i més encara amb la sentència del TC. Mentrestant, no va escoltar les reiterades advertències de Montilla sobre la creixent desafecció dels catalans respecte a l'Estat espanyol. 

La rúbrica de Rodríguez Zapatero va ser quan va incomplir la promesa al tripartit de Montilla de presentar a les Corts un projecte de llei per reposar les esmenes sancionades per el TC en relació a les competències sobre justícia. Curiosament, aquest és un dels punts que avui el PSOE rebutja de la proposta del socialisme català.

Després de les desavinences del PSC (Maragall i Montilla) amb el PSOE, el nou cap del PSC assenyala que Espanya no s'entén sense Catalunya, ni el PSOE sense el PSC, tampoc. Però sembla més evident que ni uns ni altres s'entenen entre ells.

Navarro presenta projecte federalista a Madrid sense Rubalcaba

els no de Rubalcaba

El PSC de Navarro va optar pel dret a decidir dels catalans, i el PSOE ho va rebutjar de pla dient que els catalans no tenen aquest dret al marge de la resta dels espanyols. Pel PSOE Catalunya no és una nació ni un poble amb dret propis, diferenciats. Per això no està pas d'acord en acceptar competències per a convocar referèndums territorials, per exemple.

El PSC planteja una reforma constitucional per obrir un procés federalista. Però això va ser el que va fracassar quan el PSOE va rebutjar el projecte original de reforma de l'Estatut. El PSOE de Rubalcaba parla d'avançar en l'Estat autonòmic en direcció federal, però sense reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat, ni acceptar competències de referèndums territorials, ni establir el principi d'ordinalitat en el sistema de finançament, ni considerar el traspàs de competències plenes al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

la paradoxa de Navarro

El PSC de Pere Navarro pretén un acord amb Madrid i donar-li d'aquesta manera legalitat a la consulta. Però això requereix un front catalanista en què independentistes, confederalistes i federalistes puguin pressionar al PP i el PSOE per a que acceptin una consulta democràtica on els catalans puguin visualitzar les diferents alternatives i decidir sobre el futur de Catalunya.

Si la directiva de Navarro s'aïlla i actua en solitari no aconseguirà el reconeixement al dret a decidir i menys arribar a què el federalisme pugui ser l'alternativa triada pels catalans en forma democràtica.