MAS I LA CORRUPCIÓ

Mas es resisteix i considera al polític imputat un intocable. El President s'allunya del parer dels ciutadans. Farts de estratègies de silenci i de llargues davant la corrupció, rebutgen els partits del govern. I què fan? Aproven el seu aliat, ERC, amb un lideratge clar i exigent contra la  corrupció. 

el polític i el ciutadà

El polític és igual al ciutadà, és la premissa del President Mas per afirmar que un polític imputat no ha de deixar el seu càrrec. Tanmateix, això no és així. El polític és un representant del ciutadà; sigui perquè l'ha elegit o té un càrrec de confiança d'un govern elegit o perquè és un dirigent d'un partit polític, institució bàsica en una democràcia representativa on el ciutadà és el sobirà.

Els ciutadans renuncien o deleguen el seu poder en els polítics agrupats en partits. Al votar-los els donen confiança per a que facin les lleis i governin el país. Per això, quan un jutge decideix imputar a un polític, perquè troba indicis seriosos d'haver comès un delicte, la credibilitat del polític, davant els ciutadans, queda tocada, independentment de que hagi o no proves fermes o de la seva culpabilitat.

El polític no és un ciutadà qualsevol, és un representant d'aquest o del govern que ell va triar, o dirigent d'un partit polític que representa un sector de la ciutadania. Per això, el polític imputat ha de suspendre cautelarment els seus càrrecs públics i dedicar-se a la seva defensa. El polític imputat per un jutge és una persona qüestionada, que ha perdut credibilitat, un sospitós.

Per tant, el polític imputat ha de defensar-se apartat de la política fins que el jutge decideix no encausar-lo o condemnar-lo. Així, es garanteix el dret dels ciutadans a tenir representants nets, lliures de sospita, i permet al polític imputat defensar-se sense els poders confiats per la ciutadania. En cas de no ser encausat o ser absolt podria tornar a exercir la política amb reconeixement públic.

l'estratègia del silenci

Es tracta de garantir transparència política davant els ciutadans, qualitat política democràtica i neutralitzar la tendència marcada avui d'un comportament de classe política, d'una acció corporativa que erosiona la democràcia.

A més, d'aquesta forma s'evitaria el desenvolupament d'estratègies que alguns partits polítics empren per autoprotegir-se. És el cas del partit del President Mas amb el cas Palau. El jutge, Joan Maria Pijuan i la Fiscalia d'Anticorrupció consideren evidències de pagament de comissions de la constructora Ferrovial a CDC, a canvi de concessions d'obres públiques d'administracions sota control de fins a 2003.

En tres anys i mig de procés, CDC en comptes d'investigar internament responsabilitats i donar explicacions públiques i raonables, és a dir, ser transparents davant la ciutadania, ha optat per el silenci i aprofitar la lentitud de la justícia, una forma coneguda per a que els delictes prescriguin i s'imposi la impunitat.

la diferència arriba al pacte CiU-ERC 

La diferència està en la mirada. (Foto: Reuters)

El govern de Mas va perdre 12 escons en dos anys per les retallades en despeses socials. Ara, en dos mesos, segons l'enquesta de CEO, perdria fins a 10 escons més. Tot això, en un període en el qual CDC -sense mesures de nous retallades, sobresurt per tenir destacats diputats i alcaldes compromesos en el cas Clotilde i el cas ITV.    

Aquesta abrupta pèrdua de CDC es dóna en un context on  la insatisfacció amb la política i els polítics ha crescut de 23,4% l'octubre de 2012 a 54,5% el febrer de 2013. Però, la percepció ciutadana no és igual per a tots. Mentre CDC cau abruptament, ERC, partit que dóna suport al govern de Mas, obtindria 7 escons més respecte al 20-N.

Ambdós, condueixen el procés d'autodeterminació sense fissures, de moment. I doncs, on està la diferència? En la percepció ciutadana sobre transparència i opacitat. Mentre el President Mas i CDC no acaben de gesticular davant casos greus de corrupció, ERC pren decisions ràpides: fa sis mesos va apartar al ex-conseller Jordi Ausàs i la setmana passada, el dirigent comarcal, Josep Carrapiço, només per ser cridat a declarar en qualitat de testimoni, va renunciar en forma cautelar.


 

 

ELS SENYALS DE LA SELVA I LA GENERALITAT

Un alcalde de Convergència i un dirigent polític d'Esquerra renuncien i assumeixen la seva responsabilitat política després de ser imputats. Un acte de normalitat democràtica, molt diferent als actes de precarietat democràtica que acostuma a tenir la classe política. El President Mas persisteix en protegir als polítics imputats, després de sostenir dues cimeres amb autoritats d'altres poders institucionals.

 el normal i l'extraordinari 

L'alcalde de Sant Hilari,  Robert Fauria (CDC) i el secretari d'organització, Josep Carrapiçó (ERC) a Arbúcies han renunciat als seus càrrecs. Ho han fet en forma voluntària, després de ser imputats per la decisió de la  jutgessa que porta el cas Manga. 

Una actitud que en una democràcia s'hauria de considerar normal, a Catalunya (i Espanya) són extraordinàries. A un i altre país els imputats  -o sospitosos d'haver comès un delicte- que ocupen càrrecs de representació i confiança política o dirigents polítics no acostumen a renunciar.

la classe política i els ciutadans

Per què succeeix això? Perquè la classe política confon la responsabilitat política amb la responsabilitat jurídica.  Barreja el principi de confiança davant la societat civil (del polític) amb el principi de presumpció d'innocència (de l'individu). Així, la classe política es protegeix a si mateixa. Actua com una entitat corporativa (semblant als poders fàctics), d'acord a interessos deslligats del mandat donat pels ciutadans. 

Els partits polítics, tendeixen a desconèixer que la primera responsabilitat dels seus representants en els poders públics és amb el ciutadà, segons la democràcia representativa. Per tant, les seves conductes, en raó dels seus càrrecs, han de reflectir confiabilitat i transparència política. 

La percepció ciutadana de corrupció política es basa en què els partits actuen amb irresponsabilitat respecte dels polítics imputats -sospitosos als ulls dels ciutadans-, i aquesta percepció s'aguditza per la renúncia dels partits a tirar endavant una política democràtica al subordinar-se als grans interessos econòmics-financers. Els casos del PSOE i el PP a Espanya, i CiU a Catalunya són coneguts. 

senyals de La Selva

J.Carrapiçó (ERC) i R.Fauria (CDC)

Fauria i Carrapiçó són avui innocents, però està en dubte la seva confiança al ser declarats com a imputats. Sota una lògica democràtica, hauran d'aclarir les seves actuacions des de fora de l'activitat política. En cas que no fossin encausats haurien de ser reincoporats plenament.

És interessant que un representant de CDC i un d'ERC siguin, des d'una comarca allunyada de l'Àrea Metropolitana, els que donin un senyal positiu per a una hipotètica "regeneració democràtica" dels partits polítics.

 senyals de la Generalitat

Tanmateix, un dia després, l'informe del President Mas sobre "la cimera contra la corrupció" dóna senyals negatius. Mas considera que l'imputat ha de mantenir-se en el càrrec fins que s'obri el judici oral. És a dir, si en el cas Palau un polític hagués estat imputat des de l'inici de la causa, aquest, encara -després de tres anys i mig- estaria exercint el càrrec de representació, confiança o de dirigent polític.

La precarietat democràtica del plantejament de Mas radica en què no considera el dret social dels ciutadans de comptar amb mandataris o dirigents polítics mínimament transparents. Així, insisteix en garantir la protecció als polítics, com si la resolució dels jutges d'imputar-los no signifiqués res. 

AIXÍ, S'ARRIBARÀ A LA CONSULTA?

La unitat política és feble per a un procés d'autodeterminació. Sense implicància de la societat és difícil donar-li legitimitat a una consulta sobiranista. L'ambient social està cobert per gruixuts núvols de corrupció política. Paradoxalment, la política excloent del govern i els seus partits, compromesos en cas de corrupció,  són els principals obstacles pel  full de ruta cap al dret a decidir. 

tres elements...

La cohesió política dels partits favorables al dret a decidir, la implicació de la societat civil i les iniciatives d'ambdós, en forma independent, de crear un ambient polític i social que estimuli entusiasme i participació els ciutadans, són els tres factors decisius per l'èxit d'un procés d'autodeterminació de caràcter no violent.

És clar que l'Estat espanyol s'oposa al procés catalanista de revisar i decidir quina és la relació que Catalunya vol tenir amb Espanya. Per tant, la clau per arribar a una consulta sobiranista depèn de si els partidaris del dret a decidir són capaços de crear unitat entre els catalans, fer amics a la resta d'Espanya i aconseguir complicitats en païssos europeus i les institucions d'Europa.

Així doncs, hauríem de respondre si els elements assenyalats estan sent favorables o no per a que els catalans decideixin el seu futur. Hi ha més cohesió política que abans del 20-N, més implicació social en el procés i més entusiame i participació ciutadana? 

... més debilitat política,

Els graus d'unitat política es dilueixen. CiU ja és una parella que, cada cop més, no s'avé. Des d'un començament, el tracte que el pacte CiU-ERC li va donar al procés pel dret a decidir va afavorir la tendència majoritària autoexcloent del  PSC-PSOE. També, va transmetre un missatge d'amos del procés al qual ICV-EU i la CUP s'hi haurien de sumar a l'essencial.

Aquesta fisonomia  es va repetir amb la ponència de la consulta. En aquesta oportunitat va rebre el suport del PSC que va explicar que ho feia per "vigilar la seva legalitat". La CUP, que no agradant-li les formes, deia que sí al text com una "qüestió de tràmit". ICV-EU va preferir fer un gest de molèstia no subscrivint-lo.

El fet de mantenir la conducció ( o la iniciativa) del procés en els despatxos del pacte CiU-ERC en comptes de posar-lo, amb naturalitat, en el Parlament i obrir-lo cap a la participació de la societat civil, rebaixa a mínims la unitat política necessaria per arribar a una consulta sobirana.

sense complicitat social,

La implicació del teixit social català sembla nul·la. El President Mas ha incomplert la promesa de convocar una reunió amb les organitzacions socials. Tampoc, aquestes han sortit amb un pla de debat i activitats  públiques per conscienciar de la importància i els significats que té l'exercici del dret a decicir pel futur dels barris, pobles, empreses, escoles, universitats, sindicats, organitzacions culturals i socials...

Mas no convoca al món social al procés del dret a decidir

La legitimitat d'una consulta sobirana depén principalment del nivell de participació ciutadana. Així com va hi haver molta gent mobilitzada l'11 de setembre passat, n'hi ha moltíssima gent que requereix més informació, que demana aclariment de dubtes i, finalment, veure els beneficis i riscs d'una Catalunya dins o fora de l'Estat espanyol, en un context de crisi econòmica i social perllongada.

un ambient deteriotat

L'ambient ciutadà a Catalunya tendeix a ser desbordat per la corrupció política i pel malestar social a causa del deteriorament de la vida quotidiana de les famílies, com a conseqüència de les retallades socials. Probablement aquest últim aspecte s'aguditzarà al llarg de l'any.

La percepció ciutadana és que els partits de govern estan exquitxats per la corrupció. CDC, pràcticament "imputada" en el cas Palau (amb la seva seu embargada), observa com prominents militants són imputats, interrogats o esperen evitar ser encausats en casos greus. UDC, després de ser condemnada en el cas Pallarols a pagar els recursos públics utilitzats en forma il·lícita pel partit, nega simplement assumir responsabilitats polítiques. 

Les sospites  es multipliquen amb l'esclat dels espionatges a polítics i persones conegudes d'altres àmbits a Catalunya. El govern d'Espanya aprofita l'opotunitat i pren la iniciativa. La Generalitat reacciona i es proposa política i policialment neutralitzar la invasió de competències. La contesa està servida.

veus crítiques

El Govern de CiU no crea ni amplia unitat política, tampoc atrau a la societat civil  per desenvolupar la seva política d'autodeterminació. És més, els seus partits són percebuts cada cop més com a responsables de corrupció: finançament il·legal. Ennuvolen l'ambient al no enfrontar ni explicar, i a vegades negar, la corrupció dins de sí mateixos.

Així doncs, haurien d'escoltar les advertències que diuen: amb bipartidisme el procés sobiranista "no sortirà bé"  (diputat Herrera, ICV-EU) o pot ser "que la consulta d'autodeterminació no s'acabi celebrant si no hi ha implicació social" (diputat Fernández, CUP).   Al qué caldria afegir: és possible que amb la desconfiança ciutadana envers partits compromesos en la corrupció, aquests puguin conduir un procés de conquesta del dret a decidir? 




  

AMB LA CORRUPCIÓ: SÍ QUE ES POT?

Per tot arreu se sent parlar de la regeneració de la democràcia. La classe política catalana es distingirà de l'espanyola en fer-la possible? Si així fos, seria més que un fet diferencial, valdria molt més que una declaració de sobirania. Però, per a que això succeixi cal superar als idiotes que repeteixen: "no tots els polítics són corruptes" (i tant que no ho són tots!), és el sistema. 

el sistema és el corrupte

La regeneració democràtica a Catalunya pot ser conduïda per un govern en el qual els dos partits estiguin qüestionats per finançament il·lícit? CDC està acusada de finançar-se mitjançant comissions obtingudes a canvi de favors concedits a l'empresa Ferrovial (cas Palau) i UDC s'ha finançat en forma il·legal, segons sentència judicial,  per fons públics que, destinats a activitats de formació, van utilitzar-se per a l'adquisició de mobiliari i pagament a funcionaris del partit (cas Pallarols).

La corrupció política a Catalunya (i a Espanya) és, com s'ha dit, un problema que corroeix el sistema polític, és a dir, les institucions estatals (governs, a tots els nivells, partits polítics, l'administració judicial). Aquesta afirmació es demostra no només el nombre de casos, sinó també en la reacció defensiva, indolent, i sobretot, protectora de la nomenada classe política davant la corrupció.

Una prova contundent d'això són els 10.158 indults dels governs d'Aznar (PP), Rodríguez Zapatero (PSOE) i Rajoy (PP). Una mesura concebuda com a excepcional amb una mitjana d'1,64 indults diaris durant 16 anys. Però, el que més transparenta l'actitud de la classe política són les estratègies que empren els seus dirigents quan es veuen davant les denúncies que afecten a un de seus membres o dels seus partits.

les estratègies

En el cas Palau, per exemple, l'estratègia de CDC ha estat el silenci y deixar que els jutges actuïn, és a dir, que passi el temps. Els seus dirigents no manifesten ni preocupació ni compromís de fer l'impossible, independentment de la justícia, per aclarir la situació que els afecta.

Prefereixen utilitzar tots els recursos legals per allargar el judici i així amagar-se darrere el procés que pot trigar anys o dècades, apostant a la prescripció del delicte o si cal l'indult, com va ser en el cas Treball, quan fa un any, el 17 de febrer de 2012, el President Rajoy va concedir l'indult a Josep Maria Sevitje (UDC), conseller del govern de Jordi Pujol (CiU), condemnat a quatre anys i mig de presó per desviar diner públic a empreses afins.

En el cas Pallarols, UDC va adoptar l'estratègia d'evitar el judici pagant la suma del desviament de fons públics cap al partit, sota la figura de responsabilitat civil subsidiària, després que el seu ex secretari d'organització, Vicenç Gavaldà i l'empresari Santiago Vallvé (UDC) no van poder sufragar la suma del frau.

La directiva del PSC es limita observar en forma impassible com l'alcalde Manuel Bustos (PSC), imputat en el cas Mercurio, primer va continuar exercint d'alcalde, i després no va suspendre les seves funcions com concejal i diputat fins que el jutge decideixi no obrir procés en contra seva. El problema no és la culpabilitat o innocència de Bustos, sinó la desconfiança davant els ciutadans que genera la seva imputació en un delicte.

 la democràcia, cada dia més en perill

És difícil imaginar que la regeneració democràtica pugui ser obra de dirigents compromesos amb un sistema basat en l'aliança (o subordinació) dels interessos dels partits (política) amb els econòmics (diner), o d'uns polítics que funcionen com classe, protegint interessos corporatius en comptes de representar els interessos dels ciutadans.

La ciutadania sembla indignada encara que no ho expressi en tota la seva magnitud. Cada cop més, una part important d'aquesta demana transparència, però també n'hi ha una part que gira ja no només contra els partits, sinó contra la política... i sense política, adéu democràcia.

Per tant, o és la regeneració d'una democràcia amb partits polítics que assumeixin una pràctica basada en l'ètica de conviccions i de responsabilitat o s'imposarà una democràcia aparent, però amb un lideratge de contingut autoritari i pragmàtic, com en certa forma ja ho és actualment.

gestos convincents i transparents, no hi ha més

La societat catalana requereix de gestos polítics convincents: d'un reconeixement explícit que el sistema polític actual cal d'una cirurgia major; de mesures clares i tangibles contra la corrupció política. Prou de "que no tots polítics són corruptes" (i tant, que no ho són tots), però això no significa reconèixer que el sistema tendeix a que els partits polítics s'habituïn a seguir pràctiques il·legals i ser percebuts com a entitats corruptes.

En aquests dies, s'ha sentit a la ciutadania dir amb convicció: Sí que es pot!!! La pregunta és si CiU, UDC, PSC i PP, ara qüestionats, i  ERC, ICV-EU, Cs i CUP, per ara no qüestionats, poden dir amb la mateixa convicció i força el mateix: Sí que es pot!!! regenerar la democràcia i actuar (molt diferent a parlar) contra la corrupció. La resposta és un transparent silenci en mig d'una densa opacitat creada pel soroll del "i tu més".  

   

ELS IMPUTATS: QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

Els polítics imputats -electes pels ciutadans i de confiança política-  perden la confiança del sobirà (el ciutadà) en una democràcia, encara que no siguin culpables. Això hauria de tenir-se en compte a l'hora de legislar. La ciutadania està indignada i els partits amb poder tendeixen menysprear-la. Aquesta actitud és clara en CDC, UD i PSC. Tots tres, incapaços de transmetre transparència.

l'imputat és subjecte d'investigació judicial

La decisió de Manuel Bustos (PSC) de tornar exercir com alcalde de Sabadell, malgrat seguir imputat per 9 delictes (tràfic d'influències, malversació de fons públics, delictes contra l'administració pública i irregularitats en l'adjudicació de serveis públics, entre d'altres) és una nova mostra de la falta de voluntat política de prendre's seriosament la corrupció que afecta a Catalunya... i Espanya.

Un imputat és una persona contra la qual es dirigeix un procés penal, diu la RAE; persona a la qual s'atribueix un delicte; és un subjecte d'investigació. El jutge resol imputar una persona per  indicis de pes, que podrien derivar en un processament.

Així doncs, la pregunta és si el President Rajoy o el President Mas, en el cas hipotètic que fossin imputats per suposats delictes en funció del seu càrrec, podrien seguir exercint la Presidència del Govern o de la Generalitat, com ho fa l'alcalde de Sabadell. 

suspendre és diferent a dimitir

La suspensió de les seves funcions pel temps que romangui imputat sembla ser una mesura raonable i justa des de l'òptica de la ciutadania (democràtica), sovint diferent a l'òptica de partit (partitocràtica). Tanmateíx, amb freqüència, es diu que això significaria declarar culpable el polític abans de ser processat i ser objecte de sentència judicial, i per consegüent, anul·lar el principi de presumpció d'innocència.

La mesura temporal de suspensió de funcions obeeix a una pèrdua de confiança, independentment que sigui culpable d'un delicte. Alliberat de les seves responsabilitats polítiques, el polític imputat podrà ocupar-se, a través de sol·licituds de diligències al jutge, d'eliminar tota sospita d'haver estat part del delicte pel qual està imputat.

A més, en cas de processos que afectin a polítics en càrrecs de representació popular (President, senadors, diputats, alcaldes, regidors...) o de confiança d'autoritats elegides (càrrecs polítics), la seva fase d'investigació hauria d'acabar en un termini limitat (per exemple, sis mesos). 

responsabilitat política és diferent a culpabilitat

A partir d'aquí, l'imputat deixaria de ser-ho, i per tant, podria reprendre les seves funcions plenes o seria processat, sota una acusació formal, i en conseqüència hauria de cessar o dimitir en les seves funcions.

La majoria dels polítics semblen confondre les responsabilitats polítiques amb la culpabilitat penal o civil . Ho ha fet Duran Lleida (UD), en el cas Pallarols, quan rebutja dimitir en raó de ser el cap del partit que s'ha finançat en forma il·legal (desviació de diners públics per finançar funcionaris i adquirir mobiliari). Sí, ell no és culpable penal, però sí que és responsable polític del partit que s'ha aprofitat de recursos públics.

El President Mas descarta que el polític imputat sigui apartat del càrrec. Ell és partidari que la dimissió estigui subjecta a una condemna o a evidències clares de  culpabilitat. En el seu raonament no existeix el factor de la desconfiança que es produeixi en la ciutadania quan un polític és imputat no per un simple indici com diu ell, sinó per un indici qualificat per un jutge.  

els senyals són dolentes

La indignació ciutadana sobre la corrupció es construeix a partir de la reacció de la majoria dels partits davant les denúncies judicials que comprometen un partit (cas Palau, cas Pallarols) o als seus companys quan són imputats (cas Clotilde, cas Mercurio, cas ITV). Ningú dóna explicacions satisfactòries, ni prendre mesures convincents, ni tampoc iniciatives públiques adreçades a aclarir els dubtes.

Sobre el futur de la corrupció a Catalunya: la reacció del PSC davant el retorn de Bustos a Sabadell és un mal senyal. Una altra prova es produirà si els diputats Xavier Crespo (cas Clotilde) i Oriol Pujol (cas ITV) són imputats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Llavors, què farà Convergència Democràtica?   

LA CORRUPCIÓ: VERSIÓ MAS

La corrupció commou Espanya i avança a Catalunya. El President Mas reacciona; es proposa analitzar-la, però exclou els partits polítics. La credibilitat ciutadana  baixa cap a nivells alarmants. UD financiada il·legalment; CDC involucrada en el cas Palau, entre d'altres. La corrupció corroeix la qualitat de la democràcia el que podria comprometre el procés d'autodeterminació.

El disseny sense els partits polítics

El President Mas torna a cometre l'error d'abordar en forma restringida problemes nacionals com la corrupció política a Catalunya. Així, com fa un mes, no es va obrir a tots els partits per elaborar la Declaració de sobirania, ara tampoc considera als partits per elaborar vies de solucions al problema de la corrupció política, que està erosionant la legitimitat democràtica de les institucions a Catalunya i a Espanya.

Mas opta per començar a tractar-lo en solitari, amb la col·laboració d'autoritats de institucions catalanes, excloent als partits que representen als ciutadans al Parlament. Probablement busca donar-li un revistement tècnico-jurídic (legitimitat d'autoritat) a iniciatives legislatives en comptes de, des d'un començament, obrir un diàleg amb els partits per acordar un pacte contra la corrupció.

La corrupció política amenaça el sistema democràtic i per això sorprèn que el President Mas no hagi justificat l'abordatge a la corrupció pel fet que aquesta està minant la legitimitat de la democràcia, sent aquesta condició indispensable per resoldre la crisi econòmica amb justicia social i portar endavant el procés d'autodeterminació.

L'òptica ciutadana

Són els partits polítics els que han d'elaborar i presentar projectes de llei que portin a un sistema polític de millor qualitat democràtica, de partits polítics transparents davant els ciutadans i d'un major control i participació política d'aquests. Així es podria veure un horitzó on els partits polítics garanteixin la democràcia.

Des del punt de vista dels ciutadans seria convenient un tractament obert, amb franquesa entre tots els partits polítics, perque el 93% dels catalans considera que la corrupció és "greu o bastant greu" i el 79,3% creu que els polítics  són "poc o gens honestos".

L'òptica del ciutadà i del sentit comú és que quan un polític és imputat no és igual que si no ho fos. És veritat que imputat no significa culpable, però sí que és sospitós, si realment creiem que la resolució del jutge d'imputar-lo és seriosa i fonamentada. Per tant, un polític imputat perd credibilitat davant la ciutadania fins que el propi jutge resolgui no processar-lo.

Si el polític amb un càrrec públic electe (regidor o diputat) o no electe (ministre o qualsevol de confiança del President) fos imputat hauria automàticament de suspendre la seva funció pública fins que el jutge aixequés la seva imputació. En cas que el processés hauria de dimitir i deixar el seu càrrec. Ara, si finalment resultés absolt, hauria de reprendre el càrrec o ser indemnitzat públicament.


 L'òptica de Mas 

La mirada de Mas és diferent. Ell observa el procediment des del punt de vista del polític imputat i no del ciutadà. Es proposa protegir-lo com si ser imputat fos el mateix que no ser-ho, en comptes de prendre distància i mirar amb independència, esperant que el jutge resolgui processar-lo o no.

La majoria dels ciutadans rebutjen que hi hagi 10 diputats (PP) imputats al Parlament valencià, com també rebutjaria que hi hagués un diputat al Parlament català, com podria ser el cas de Xavier Crespo (CDC), amb imputació sol·licitada per el jutge que porta el "cas Clotilde", tot i que el President Mas es refia d'ell.

Ara, com fiar-se del President Mas quan diu: "els casos de corrupció no existeixen fins que es demostrin". Tanmateix, la corrupció política a Catalunya o a Espanya existeix independentment del que diguin els jutges. Però tot i que els jutges la demostrin, poden sorgir polítics com Mas i Duran Lleida per aconseguir amb Zapatero o Rajoy que s'indultin, és a dir, quedin sense pena com va succeir en el "cas Treball" amb Josep Maria Servitje i Víctor Lorenzo Acuña.

La qualitat de la democràcia i el procés d'autodeterminació requereix d'un canvi de la conducció i estil del President Mas: un lideratge transversal, transparència política i empatia amb la ciutadania.