DESPRÉS DE LA DECLARACIÓ...

El PSC ha quedat atrapat en una lògica espanyola que desvirtua el seu catalanisme. És un cop dur pel procés d'autodeterminació. La majoria catalana pel dret a decidir haurà de buscar més amplitud política i social i desenvolupar una cultura unitària, semblant a la de l'Assemblea de Catalunya (1971), per neutralitzar les forces contràries i per arribar a una consulta.

Espanya no accepta... el PSOE tampoc

La majoria de la directiva del PSC ha optat per seguir les directrius del PSOE en comptes de participar en el procés d'autodeterminació amb la resta de partits catalanistes. El No de la majoria dels diputats socialistes (15 de 20, la resta no va votar) és un "no" a la política del dret a decidir, rebutjada per el PP i el PSOE a Espanya, no disposats a reconèixer Catalunya com nació i per tant, subjecte polític sobirà. 

El No de la majoria del PSC expressa la voluntat del PSOE: "Espanya no accepta sota cap circumstància el dret a decidir... el PSOE tampoc" va dir el seu cap, Pérez Rubalcaba, i, en sintonia amb el govern del PP, els socialistes espanyols no són partidaris que la voluntat dels catalans, expressada democràticament, pugui decidir el seu futur en la seva relació amb Espanya.

lògica espanyola i catalana

 La decisió de la directiva de Pere Navarro trenca amb la tradició catalanista d'un PSC articulador i moderador de la política catalana. Col·loca al PSC en la perspectiva del PSOE, i particularment la que encapçala Carme Chacón. Un PSC al costat d'una política catalanista d'autodeterminació seria contraproduent per a les possibilitats del lideratge de Chacón de cara al socialisme espanyol.

El PSC, sota la direcció de Navarro (ja no parla de la "veu pròpia"), sembla haver estat atrapat per la lògica del PSOE i el senyal és la d'una direcció autoritària, rígida, sense flexibilitat per a pactar amb la resta de partit catalanistes, com ha estat el tarannà del PSC des del seu naixement.

El No de la majoria del PSC va ser agraït pel PPC i Cs. Un agraïment de debò, que simbolitza un cop dur per al procés d'autodeterminació. L'abscència del PSC és una pèrdua per al dret a decidir.

cultura unitària

La majoria àmplia (aritmètica) és suficient legimitat per iniciar el procés, però hi ha moltes dubtes que sigui suficient com per arribar a la consulta, la qual requereix d'una majoria molt més àmplia (política i social) per enfrontir a la majoria absoluta del PP, en aquest cas amb el suport del PSOE. 

S'hauria de posar atenció en el discurs del cap d'Iniciativa, Joan Herrera, quan va aprovar la Declaració. Ell va parlar d'un procés amb "rigor democràtic", "exquisits en les formes", "que no es basi en la identitat" i "voluntat política"; es va preguntar quí conduiria el procés: "el govern, el President o el parlament" i va subratllar una idea que es necessitarà molt: "cultura unitària".

Un discurs projectiu adreçat principalment a seus principals socis, que com s'ha dit en altres post, el procés es va començar amb una actitud hegemonista de l'entesa CiU-ERC (elaboració del document amb un mètode excloent i primer esborrany on es marcava la consulta amb una alternativa ) i que després es va corregir. Per garantir que la unitat sigui i sembli real, el Parlament hauria, davant els ulls de la societat, ser el conductor del procés.

més amplitud política i social 

El Parlament de Catalunya el va fer seu el projecte d'autodeterminació i per tant hauria de ser el lloc d'on sortissin les inciatives polítiques  principals, entre altres, la llei de Consultes i els integrants del Consell de Transició Nacional, amb personalitats polítiques, socials i culturals amb sensibilitat àmplia i que siguin percebudes com referents per a diferents sectors de la societat.

També caldria que el President Mas, com es va comprometre, hauria de convocar als partits polítics, favorables al dret a decidir, i a les organizacions socials per escoltar i integrar idees, estratègies, estils i inciatives que ampliaren política i socialment el procés cap a la consulta. 

Per acabar, el PSC viu un procés intern crític. La lògica del PSOE (espanyola) s'ha imposat a la lògica, fins ara coneguda, la del PSC (catalanista). És possible revertir aquesta situació i que passi de l'autoritarisme cap el pactisme? Les reaccions d'àmplies bases socialistes han sigut d'estupor i es mobilitzen demanant debat democràtic, però també és possible que hagi un cop autoritari (d'ordeno i comandament).

EL FEDERALISME I LA CONSULTA

La veu pròpia i el projecte federalista del PSC no tenen vida al marge del procés del dret a decidir. Fora, els socialistes quedarien aïllats, darrere dels que impulsen la consulta sobiranista i dels que ja recorren un procés de recentralització, que porta a Catalunya cap a la insignificància. El federalisme i l'independentisme requereixen validar-se davant els ciutadans.

El pes de la derrota

Per què li costa tant al PSC acostar-se cap una declaració sobiranista favorable al dret a decidir? 

Un factor ha estat la pèrdua del pes polític de seu sector catalanista que va orientar la política del PSC, que es va desdibuixar a partir de la desfenestració de Pasqual Maragall fins a la sentència contra  l'Estatut de Catalunya i la desacreditació de la gestió del Tripartit comandat per José Montilla.

El relleu, el va prendre un lideratge nou sorgit dels ajuntaments  de l'àrea metropolitana de Barcelona, poc afí a la tradició catalanista i favorable a un model federal espanyol. Va proposar el desenvolupament d'una veu pròpia en comptes de separar-se del PSOE al Congrés de Diputats.

Un altre factor que incideix en les dificultats del PSC de participar d'una declaració sobiranista és el rebuig categòric del PSOE al dret a decidir, al qual s'agrega la por de l'actual lideratge del socialisme català a aparèixer cedint davant l'hegemonia independentista comandada per l'entesa CiU-ERC. 

veu pròpia i federalisme

El nou lideratge, reforçat recentment amb dirigents propers al PSOE, com és el cas d'en Maurici Lucena, va optar per aixecar la senyera del federalisme amb veu pròpia. Davant del PSOE es plantegen favorables al  dret a decidir a Catalunya i davant la resta dels partits catalans plantegen l'acord amb l'Estat espanyol com a condició sine  qua non per concretar el dret a decidir: la realització d'una consulta vinculant.

Però, paradoxalment, amb aquesta actitud rígida de la direcció, el PSC pot quedar-se sense veu pròpia i sense projecte federalista. En efecte, si aposta tot a la legalitat d'Espanya el més probable és que no hi hagi  consulta, perquè ni el govern del PP ni el PSOE estan per la labor. I si no n'hi ha, el PSC es quedaria per un costat, sense la veu pròpia, davant el PSOE, que li dóna el dret a decidir i, per l'altre, el  federalisme perdria una oportunitat extraordinària per aconseguir una victòria, al menys a Catalunya

El PSC si vol sortir de la seva debilitat política i avançar cap un lloc destacat de la política catalana i espanyola, hauria d'acceptar el desafiament de l'independentisme, competir i guanyar-lo en el terreny democràtic: en una consulta amb garanties on els ciutadans puguin optar entre diferents alternatives: el camí de la independència o el camí del federalisme amb Espanya o un altre camí, com el confederalisme.

la consulta: oportunitat per al federalisme

Si el PSC es sostragés a lluitar pel dret a decidir, el més probable és que es quedi fora, aïllat i immobilitzat o pitjor, al costat d'un PP que ja recorre el camí cap a una Espanya recentralitzada. En canvi, si en aquesta etapa del dret a decidir, s'uneix amb la resta i forma part d'una amplíssima majoria parlamentària que intentarà de convèncer al PP i al PSOE que és preferible la consulta a posar la llei com un obstacle insalvable a la expressió de la voluntat  democràtica dels ciutadans.

Hi ha temps polític per oposar-se a la independència o a l'Estat propi o una altra alternativa com el federalisme, però això exigeix una consulta sobiranista, on els ciutadans tinguin la capacitat de decidir lliurement després d'un debat informat sobre totes les alternatives. 

Així com l'Estat propi necessita d'una consulta, el camí federalista també requereix ser validat entre els ciutadans. Una reforma de la Constitució a Espanya per obrir un debat sobre el federalisme, avui és una  quimera, com fa cinc o sis anys ho era la independència, però si el camí federalista li guanyés al del Estat propi a Catalunya, sí que s'obriria una nova etapa política no només a Catalunya, sinó a Espanya.

DELI-BE-RANT

El PP i el PSOE diuen no a la Consulta. El PSC dubta. CiU-ERC rectifiquen i donen senyal de flexibilització en comptes de hegemonització. ICV i CUP participen. El Parlament sembla ser l'espai de més qualitat democràtica, que representa millor la voluntat popular del 20-N. 

El PSC ha de triar

El PP i el PSOE tanquen files, per separat, contra el dret a decidir dels catalans. El cap socialista espanyol, Pérez Rubalcaba, ha estat clar: "Espanya no accepta sota cap circumstància el dret a decidir... el PSOE tampoc". El cap popular, Mariano Rajoy, no només tanca la porta a la Consulta, sinó que va més enllà: "la Constitució està plenament vigent i és un marc que ha de conservar-se per moltíssim anys".

Ni el PP ni el PSOE conceben Catalunya com una nació, un pais, un poble diferent a l'espanyol. Rubalcaba a penes la considera com una "singularitat", però que no comporta cap privilegi respecte de les altres autonomies. Per tots dos, Catalunya no té dret a decidir i ha de negociar les seves competències, com qualsevol altra autonomia, i sotmetre's al sobirà representat pel Congrés de Diputats.

En aquest context, el PSC demana que Catalunya negociï amb el govern del PP una reforma constitucional, de tarannà federalista, i que inclogui el dret a decidir en un termini de dos anys. La directiva de Pere Navarro sembla allunyar-se de la realitat política catalana i d'Espanya i no assumeix les definicions ni del PSOE ni el PP, ni tampoc la dinàmica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de l'Onze de Setembre passat.

El dret a decidir depèn sobretot dels catalans, de la seva voluntat política. El PP i el PSOE no volen que els catalans decideixen el seu futur amb Espanya, per tant els partits catalans, partidaris del dret a decidir, ja saben que hauran de convèncer-los, i això requereix formar una majoria qualificada no només al Parlament de Catalunya, sinó entre la ciutadania, a més de suports a Espanya i internacionals.

És la força de la voluntat política democràtica dels catalans la que pot influir en una flexibilització de l'Estat espanyol, com la suggerida pel catedràtic Francisco Rubio Llorente. ¿El PSC de Pere Navarro està disponible per carregar-se de legitimitat democràtica al Parlament i a l'espai públic per aconseguir flexibilitzar una legalitat establerta per un consens entre forces de procedència franquista i forces democràtiques?

 El Parlament ha de ser l'epicentre

La incorporació dels socialistes catalans a un acord pel dret a decidir depèn en primer lloc d'ells mateixos, de la capacitat de llegir els esdeveniments dels últims tres anys, quan el TC, a instàncies del PP i la indiferència del PSOE, va decapitar l'Estatut aprovat pels catalans. Va ser quan el President de la Generalitat, José Montilla, amb veu pròpia, va dir al govern de Rodríguez Zapatero: si no reaccionen augmentarà la desafecció catalana cap Espanya.

Però també dependrà de la capacitat de flexibilitat de l'entesa CiU-ERC. És un bon senyal que hagin acceptat reparar l'error de confondre el dret a decidir amb l'Estat propi (com també seria un error confondre-ho amb l'Estat federal). Però haurien de llegir bé el mandat del 20-N quan es va triar un Parlament favorable al dret a decidir sense l'hegemonia de ningú.

Per tant, ha de ser el Parlament l'epicentre del procés d'autodeterminació (és a dir, de decidir davant diferents alternatives). Aquesta instància és la pròpia del subjecte polític sobirà i per tant la que hauria de definir els termes de la Consulta: una pregunta, però amb la possibilitat de dos o més respostes, si cal. Així, ningú es sentirà exclòs o disminuït. És la forma que reflectiria més qualitat democràtica.

Així també, el Parlament és, mitjançant un Consell de la Consulta, en estreta comunicació amb la Generalitat i coordinat amb les organitzacions de la societat civil catalana, el que hauria de conduir políticament el procés. D'aquesta manera, tots els sectors, partidaris del dret a decidir, serien co-responsables d'aquesta etapa del procés d'autodeterminació.   

CIU-ERC: CURTS DE MIRES

El govern de CiU amb el suport de ERC posa en perill el procés cap a la consulta. La proposta de declaració de sobirania del poble català és un tret contra la seva pròpia porta, i si el dia 23 de gener no es produeix una esmena podria significar que l'entesa CiU-ERC s'apuntaria un autogol en aquest llarg partit per l'autodeterminació. 

El problema és que la declaració confon Catalunya, com a subjecte polític sobirà per decidir el seu futur, amb una única opció, quan diu que la consulta és "per fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un Estat dins el marc europeu".

L'etapa actual és la d'aconseguir el dret a decidir per a tots els catalans, no la de decidir si el futur és l'Estat propi o qualsevol altra alternativa. Això correspon a una etapa següent, que ja veurem si arriba a realitzar-se.

CiU i ERC no fan la diferència. El seu acord transmet la idea de realitzar una consulta tancada, amb una alternativa: l'Estat propi o independència. Així doncs, una part de Catalunya li imposa a unes altres parts els termes de la consulta, sense que aquestes tinguin dret a proposar unes altres opcions.

Per què CiU i ERC han optat per no distingir les etapes del procés i en cop de sumar dificulten la unitat entre els partidaris del dret a decidir, afeblint, des de l'inici, política i socialment les possibilitats de construir un front pel dret d'autodeterminació davant la declarada oposició de forces estatals, econòmiques i polítiques poderoses.

El 20-N els catalans van votar majoritàriament per partits a favor del dret a decidir. És que si una consulta d'autodeterminació no aconsegueixi una àmplia legitimitat democràtica no hi haurà Estat propi ni res, sinó que Catalunya continuarà sent una comunitat autònoma d'Espanya en procés de degradació degut al procés de re-centralització que està imposant el govern del Partit Popular.

Tornem a la pregunta de per què es confon el dret a decidir amb l'Estat propi, excloent la possibilitat que els catalans decideixen altres. Convergència (CDC) no acaba d'entendre la complexitat del tema nacional català. El President Mas no va complir amb la seva promesa de convocar els partits i organitzacions socials per tractar el tema nacional. Tampoc va consultar tots els partits que expressament s'han compromès a impulsar el dret a decidir abans de fer la seva presentació.

La tradició de CDC és creure's l'amo del tema nacional. Ja el seu cap, Artur Mas deia en l'últim Congrés, a propòsit del viatge cap a Ítaca (l'Estat propi),  que eren els coordinadors de la majoria catalana, a diferència de la resta de partits, coordinadors de minories.

Però els catalans li van dir no el 20-N, i que el tema nacional hauria de portar-lo amb diferents opcions. De seguida, CDC, obligadament, es va acostar cap a ERC calculant els vots suficients per impulsar a la seva manera el procés d'autodeterminació. 

CDC és poc inclinada al pacte amb els partits catalans, a diferència de amb els partits espanyols (PP i PSOE). A Catalunya es comporta com a un partit hegemònic, sense voluntat de compartir lideratge. Espera que els altres es sumin i no participin en els continguts y les formes de com arribar a una consulta nacional.

Aquesta és una feblesa per un procés que requereix molt més que una majoria de dos partits al Parlament. Ni tan sols una majoria de tres o quatre partits. Cal mobilitzar a una majoria social heterogènia convençuda i activa a favor del dret a ser consultats sobre a quin pais vol viure i amb quin model social.

Avui, en aquesta etapa pel dret a decidir, dividir la societat catalana entre independentistes i no independentistes, com ho promou el text acordat pel govern de CiU i ERC, contradiu la voluntat de construir una majoria política i social a Catalunya per decidir quina relació desitja tenir amb Espanya en el futur.

És l'hora de les esmenes sobre l'actual proposta. Un moment propici per desenvolupar una unitat d'acció i un entusiasme més ampli que el de la Diada passada davant un procés ple d'obstacles a Catalunya i a Espanya.

 

PSC: TO BE, OR NOT TO BE

En bona hora que el Partit dels Socialistes de Catalunya s'incorpori al debat sobre la consulta d'autodeterminació. Políticament, davant la ciutadania, és diferent "l'abstencionisme sistemàtic" que la deliberació i presa de posició sobre les mesures que hauran de decidir-se per arribar a la consulta. El primer és posar-se al marge del procés i el segon és participar-hi.

Els socialistes tenen raó quan critiquen el mètode del govern, de tractament restrictiu, que li ha donat a  l'anomenada "transició nacional". El govern de Mas s'equivoca en llegir en forma parcial el mandat de la ciutadania (del 20-N). El 71,4% va votar a favor dels partits polítics que expressament s'han compromès amb el dret a decidir sobre el seu propi futur.

Els catalans li han donat la preferència a CiU per formar govern, però no li han donat el suport per hegemonitzar el procés d'autodeterminació. Per contra, li han dit que no a l'aspiració de conduir-lo en solitari. Els socialistes són la segona força més votada pels catalans i seria convenient per a el propi procés incloure'ls després que han abandonat la posició abstinent.

El PSC històricament ha parlat de Catalunya com un país, com una nació. És el "fet diferencial" respecte de la resta d'Espanya i que ho fa recognoscible com a un partit catalanista. El PSC va subscriure el concepte de Nació Catalana en el projecte d'Estatut i que després van corregir el PSOE i el PP al Congrés de Diputats, a Madrid.

Una nació de debò, per definició, té el dret d'autodeterminació. És la garantia de poder exercir efectivament el seu autogovern. Diferent és que la nació formi part d'un estat o en formi un de propi. Això dependrà del seus ciutadans. Ara bé, aquest dret no està reconegut en la Constitució del 78 perquè les condicions polítiques, de llavors, pròpies d'una transició d'una dictadura cap a una democràcia no feien possible desenvolupar totes les llibertats.

Tanmateix, 34 anys després, els catalans, una majoria significativa, plantegen que és l'hora d'obrir un procés d'autodeterminació, és a dir, resoldre si consenteixen o desitgen clarament continuar la vida en comú amb Espanya o prefereixen formar un Estat propi, associat o independent, d'Espanya.

Però una condició sine qua non per això és aconseguir legitimar institucionalment el dret a decidir, que és el  que van demanar els catalans el 20-N, i després iniciar una negociació política amb Madrid.

El PSC ha resolt tenir una veu pròpia i això és important remarcar-ho, perquè el PSOE clarament no reconeix Catalunya com a una nació, la seva competència per decidir el seu propi futur. És el moment d'aixacar la seva pròpia veu i demanar-li  al govern de CiU condicions per a una participació en un pla d'igualtat, no subordinada a l'entesa CiU-ERC, en el procés cap a la consulta. 

En aquest sentit, el Parlament, com ha proposat Iniciativa per Catalunya (un altre partit a favor del dret a decidir), podria ser l'escenari propici, des de el punt de vista democràtic, per desenvolupar el procés, a diferència de la dinàmica de despatx que porta el govern de CiU. És l'espai que garanteix més la participació de totes les forces que estiguin per l'autodeterminació. 

El PSC, un cop allunyat del abstencionisme, haurà d'aclarir si entén l'autodeterminació com una manera eufemística d'anomenar la independència o si la considera com el dret d'un poble a triar entre diverses alternatives, en aquest cas, respecte a les relacions de Catalunya amb Espanya. Si fos el primer, ni parlar-ne; si fos el segon, molt per parlar.

ÉS LA CONSULTA, NO LA INDEPENDÈNCIA

El govern del Partit Popular rebutja sense ambigüitats qualsevol reforma constitucional que pretengui obrir un procés d'autodeterminació dels ciutadans a Espanya per canviar el seu model polític (federalisme, confederalisme) o a Catalunya per decidir la seva relació amb Espanya (Estat propi o independència).

El President Rajoy es presenta com un incondicional de la Constitució de 1978: "està perfectament preparada per abordar el que pugui ocórrer a Espanya en els propers deu anys".

La Constitució va ser el resultat de negociacions, d'un consens entre sectors provenents del franquisme i sectors que van lluitar per la democràcia a Espanya. Per tant, els seus continguts, raonablement  no podien desenvolupar al màxim el drets democràtics, com per exemple el dret d'autodeterminació.

El 1978, el pes del franquisme representat per Manuel Fraga (Aliança Popular) en les negociacions, i la influència dels poders fàctics: les Forces Armades i el Poder Judicial no feia possible desplegar el dret d'autodeterminació dels pobles que el demanaven: bascs, catalans i gallecs, les nacionalitats històriques, es deia llavors. A Espanya existia por a una involució autoritària, com va pretendre ser l'intent de cop d'estat el 23-F, cinc anys després de promulgada la Constitució.

Ara, 34 anys després, què pot justificar no reconèixer el dret d'autodeterminació?

El projecte del Partit Popular és aprofitar la crisi per imposar un nou model de desenvolupament, basat en la privatització de la economia de serveis, fonamentat en la ideologia neoliberal dominant, encara que cada cop més questionada. Aquest model suposa el desmantellament de l'anomenament estat de benestar, basat en la ideologia del bé comú, sigui en la versió socialdemòcrata o socialcristiana, ambdues devaluades.

Aquest projecte requereix d'un Estat fort, autoritari ("no hi ha una altra alternativa") que obri camp als inversors privats i els doni seguretat jurídica (mesures legislatives com la reforma laboral); que contingui les demandes de les administracions autonòmiques (com la llei d'estabilitat pressupostària), que reprimeixi la  protesta o mobilització social que resisteixi el canvi de model (límit d'alguns drets: vaga, manifestació, reformes penals, enfortiment de la repressió policial).

En aquest context, la demanda per autodeterminació és una amenaça per al projecte del PP (afecta la seva estabilitat política), i per això el govern espanyol interposarà tots els recursos de l'Estat per impedir que es consolidi l'objectiu català de realitzar una consulta sobirana.

El govern aixeca la Constitució com un mur infranquejable contra la voluntat majoritària a Catalunya: fer una consulta i no la independència, com s'ha pretès fer creure per part dels que prefereixen el statu quo. La independència seria una de les alternatives sota consulta i ja veurem si aconsegueix majoria.

Rajoy posa per davant la Constitució per evitar que s'estengui un dret democràtic com és l'autodeterminació, el mateix que, en 1978, es va presentar, però que la presència de la ideologia no democràtica provinent del franquisme també va impedir.

La pregunta que sorgeix és per què el socialisme espanyol s'oposa a reconèixer el dret d'autodeterminació dels catalans? Però això ens porta cap un altre post.