Un dia la Generalitat demana diners al Gobierno d'Espanya per poder complir amb les despeses corrents (pagament de deutes i nòmines), i al següent dia li planteja iniciar negociacions per a que la Generalitat sigui la que "reclami, gestioni, recapti, revisi, sancioni, i inspeccioni tots els tributs suportats a Catalunya".
A curt termini, Catalunya reconeix que depèn dels diners d'Espanya i vol ser independent dels mateixos diners. Com va dir el Conseller Mas-Colell: "Catalunya no té més banc que el Govern d'Espanya" i el President Mas, 48 hores després, va dir que ara és el moment d'aconseguir la independència fiscal: "ara o mai".
Tots semblen estar d'acord que l'economia catalana passa per un moment delicadíssim, però no sembla que succeeixi el mateix cosa respecte a la política. El Govern creu que té el suficient suport per a que aquest sigui el moment d'aconseguir, sense dubte, la principal conquesta de Catalunya en els 35 anys de la democràcia espanyola.
Quan la Generalitat decideix recórrer al fons de liquiditat autonòmic de l'Estat, es compromet a contraprestacions, és a dir, a complir una sèrie de condicions que imposa el Gobierno d'Espanya (tassa d'interès, terminis, destins dels diners, control i informes periòdics, penalització per no compliment...). Políticament Catalunya queda compromesa.
Per descomptat, la iniciativa és rebutjada per el PSOE i el PP a Madrid, però també a Catalunya ha obtingut un suport polític manifestament més dèbil que l'aconseguit al projecte de l'Estatut el 2005. No només per la no acceptació del PSC, sinó per un suport d'una Esquerra Republicana que té en ment agitar un referèndum per la independència i d'una Iniciativa per Catalunya que pensa en obtenir més recursos per a plans socials, molt diferents als plans de CiU.
Però si realment el Govern de Mas busca atreure a Madrid, haurà de crear entusiasme, mística en la societat civil catalana. Les enquestes no són suficient per inquietar al Gobierno de Rajoy. Requereix una Catalunya viva, animada, il·lusionada, més o menys com la del 10-J de fa dos anys.
El Govern de CiU ha de mirar més cap a la seva pròpia societat que per cap a la Moncloa. Si el nord és aconseguir una negociació -molt diferent a una gesticulació- amb alguna possibilitat d'èxit necessita d'una majoria política i social activa que avui no té, però que podria crear-la si el Govern baixa a l'estat pla per explicar i dibuixar un nou horitzó, el què significa prometre un canvi en la política econòmica en cas de disposar dels recursos aconseguits per un eventual pacte fiscal.
Així doncs, si el Govern veiés que l'objectiu no s'aconseguia, el capital catalanista obtingut podria ser clau en una estratègia més pròpia, com un referèndum no vinculant que demostri als propis catalans i als espanyols què desitgen: si un canvi en les relacions Catalunya-Espanya o anar cap a una Catalunya cada vegada més "residual", como ja ho va anticipar l'ex-president Jordi Pujol. És el que planteja cada vegada amb més claredat el Partit Popular: una Espanya recentralitzada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario