ELS ULLS CONVERGEIXEN CAP A CDC

Els ulls polítics dels ciutadans es posen sobre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Denúncies que informen l'Agència Tributària, la Policia i resolucions de jutges sobre suposades conductes delictives de CDC i alguns dels seus dirigents comencen a perfilar una situació semblant a la del Partit Popular a Espanya. El cas Palau s'està convertint en el malson per al Partit del President Mas, com el cas Gürtel ho és per al Partit del Presidente Rajoy

CDC va admetre que la seva Fundació Trias Farga (avui Catdem) va rebre del Palau pagaments de 630 mil euros i el seu dirigent Àngel Colom 75 mil euros. No obstant això, allò no ha sigut suficient per aclarir les dimensions dels vincles del Partit de Govern amb el Palau encapçalat per Lluís Millet. Mentre les investigacions judicials avancen, els dubtes sobre la conducta de CDC creixen.

Davant això, CDC reacciona malament. Nega la veracitat dels informes i decisions de les institucions, fins i tot va més enllà, quan diu que tot això forma part d'una mena de conspiració davant la iniciativa de la Generalitat, suportada per una majoria parlamentària,  de plantejar-li al Govern d'Espanya una negociació per canviar el model de finançament  de Catalunya mitjançant un nou pacte fiscal.

CDC es veu com víctima d'una operació política de jutges i grups mediàtics per abatre el projecte sobiranista que suposa l'establiment d'un nou concert econòmic. A més, va denunciar al jutge Pijuan de prendre decisions més pròpies d'un règim policial que d'un estat de dret al basar-se en indicis en comptes de proves.

CDC es posa a la defensiva i desqualifica. Acusa de conspiracions polítiques com si les denúncies de comissions i donacions fossin arbitràries, invents mal intencionats, desprès d'investigacions judicials que ja tenen més de tres anys. Per un altre costat, el Palau ha sortit en auxili de CDC al dir-li jutge que el Partit no té deutes amb el Palau i si es comprovés un suposat lucre l'hauria de pagar Millet i Montull.

Els llaços i la familiaritat o proximitat entre els directius del Palau, d'ahir (Millet) i d'avui (Carulla), amb destacats directius de Convergència són conegudes, per tant no és inverseblemant que més d'una irregularitat hi hagi hagut, com les ja aclarides: Fundació Trias Fragas i Colom.

El Govern de la Generalitat hauria d'estar interessat en què es resolgués amb promptitud tot el que afecti la imatge de CDC i així desmentir els pretenen perjudicar l'ideari catalanista, o bé esperar en silenci que la qüestió es decideixi amb transparència, sense manipulacions ni pressions indegudes, per les vies institucionals.   

LA GENERALITAT DAVANT ELS CATALANS

Un dia la Generalitat demana diners al Gobierno d'Espanya per poder complir amb les despeses corrents (pagament de deutes i nòmines), i al següent dia li planteja iniciar negociacions per a que la Generalitat sigui la que "reclami, gestioni, recapti, revisi, sancioni, i inspeccioni tots els tributs suportats a Catalunya". 

A curt termini, Catalunya reconeix que depèn dels diners d'Espanya i vol ser  independent dels mateixos diners. Com va dir el Conseller Mas-Colell: "Catalunya no té més banc que el Govern d'Espanya" i el President Mas, 48 hores després, va dir que ara és el moment d'aconseguir la independència fiscal: "ara o mai".

Tots semblen estar d'acord que l'economia catalana passa per un moment delicadíssim, però no sembla que succeeixi el mateix cosa  respecte a la política. El Govern creu que té el suficient suport per a que aquest sigui el moment d'aconseguir, sense dubte, la principal conquesta de Catalunya en els 35 anys de la democràcia espanyola.

Quan la Generalitat decideix recórrer al fons de liquiditat autonòmic de l'Estat, es compromet a contraprestacions, és a dir, a complir una sèrie de condicions que imposa el Gobierno d'Espanya (tassa d'interès, terminis, destins dels diners, control i informes periòdics, penalització per no compliment...). Políticament Catalunya queda compromesa.

Per descomptat, la iniciativa és rebutjada per el PSOE i el PP a Madrid, però també a Catalunya ha obtingut un suport polític manifestament més dèbil que l'aconseguit al projecte de l'Estatut el 2005. No només per la no acceptació del PSC, sinó per un suport d'una Esquerra Republicana que té en ment agitar un referèndum per la independència i d'una Iniciativa per Catalunya que pensa en obtenir més recursos per a plans socials, molt diferents als plans de CiU.

Però si realment el Govern de Mas busca atreure a Madrid, haurà de crear entusiasme, mística en la societat civil catalana. Les enquestes no són suficient per inquietar al Gobierno de Rajoy. Requereix una Catalunya viva, animada, il·lusionada, més o menys com la del 10-J de fa dos anys.

El Govern de CiU ha de mirar més cap a la seva pròpia societat que per cap a la Moncloa. Si el nord és aconseguir  una negociació -molt diferent a una gesticulació- amb alguna possibilitat d'èxit necessita d'una majoria política i social activa que avui no té, però que podria crear-la si el Govern baixa a l'estat pla per explicar i dibuixar un nou horitzó, el què significa prometre un canvi en la política econòmica en cas de disposar dels recursos aconseguits per un eventual pacte fiscal.

Així doncs, si el Govern veiés que l'objectiu no s'aconseguia, el capital catalanista obtingut podria ser clau en una estratègia més pròpia, com un referèndum no vinculant que demostri als propis catalans i als espanyols què desitgen: si un canvi en les relacions Catalunya-Espanya o anar cap a una Catalunya cada vegada més "residual", como ja ho va anticipar l'ex-president Jordi Pujol. És el que planteja cada vegada amb més claredat el Partit Popular: una Espanya recentralitzada.

DE "L' ESTAT PROPI" AL RESCAT D'ESPANYA

Fa quatre mesos, en el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Artur Mas, prometia com a horitzó per a Catalunya un "Estat propi". Ara, ell mateix, es prepara per demanar al Gobierno de España un rescat financer que li permeti afrontar les seves obligacions amb els catalans. 

Per tant, l'horitzó és una Catalunya controlada financerament pel Ministeri de Hisenda i Administracions Públiques a càrrec de Cristóbal Montoro, el mateix que fa uns dies, tal com va dir el Conseller Mas-Colell, va tractar a Catalunya de "súbdit". 

Artur Mas ha sigut perseverant en l'aplicació d'una política econòmica d'austeritat amb severes retallades de la despesa pública i imposant rebaixes en els ingressos dels funcionaris. Per tot això, ha comptat amb el suport continu del Partit Popular.

A més, Mas, en el congrés de CDC, deia que el partit era un "coordinador de majories" a diferència de la resta de partits. No obstant això, la senyera del Govern -el concert econòmic, un pacte de més autogovern català- no ha pogut aconseguir el suport d'una majoria, fins i tot ha obtingut menys suport que el projecte d'Estatut del Govern del tripartit de Maragall.

El govern de CiU no ha sigut capaç de coordinar una majoria darrere la iniciativa sobiranista. El futur, després de sol·licitar el rescat, probablement reduirà a Catalunya a una situació residual, com ho anticipà l'ex President Jordi Pujol. 

D'avant d'això caben dues alternatives: o seguir complint els deures d'austeritat amb el suport del PPC, d'acord a les polítiques de Madrid o obrir-se a coordinar una  majoria política i social amb la resta dels partits i la trama de la societat civil catalana, sigui amb un govern o amb un suport parlamentari majoritari d'unitat nacional.

L'ALCALDE DE L'ODI

L’alcalde Xavier Garcia Albiol (PPC), de l'Ajuntament de Badalona, la tercera ciutat més nombrosa de Catalunya (219.786), va afirmar que “no podia permetre’s el luxe de consentir una imatge més pròpia del Tercer Món", i que "degradava la imatge de la ciutat”, després de prohibir que els islàmics puguin  fer les seves oracions a la plaça Camarón de la Isla durant el mes sagrat del Ramadà.

Com és posible que l’alcalde encara no s’adoni que Badalona, a més de Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat, per nomenar a la primera i segona ciutat de Catalunya,  ja tenen el Tercer Món (africans, asiàtics i llatinoamericans) en el seu paisatge urbà. 

Fa més de sis anys que més d’un miler de fidels musulmans acudeixen als rés dels divendres a aquesta plaça davant la falta d’una mesquita a la ciutat. La majoria d’aquests són dels col·lectius pakistanès i marroquí, actualmente el 37,56% dels 32.620 estrangers residents a Badalona, el què equival al 14,8% del total de població a la ciutat.

L’Alcalde, encarregat de l’executiva del PPC sobre el tema de la immigració, no asumeix que els immigrants van ser part del model de creixement espanyol establert pel govern de José Maria Aznar (PP), que demanava mà d’obra barata, no espanyola, per empènyer la inversió en el mercat inmobiliari: el motor de l’economia del país durant deu anys.

El creixement, tan valorat i anyorat pel Partit Popular, va ser degut, en bona part, a la feina dels immigrants sense papers, susceptibles de pagar menys, i més tard regularizats. Mai Garcia Albiol ha reconegut res de positiu dels immigrants, no té ni desenvolupa cap política d'acollida i inserció, només exigeix que asumeixen la cultura i costums espanyols.

Més encara, ara García Albiol fa discursos agresius i d’odi, dient, per exemple: “conviure amb els gitans romanesos vulnera el dret a la dignitat dels veïns”. També és partidari de retallar drets bàsics com l’atenció de salut a immigrants irregulars. Sempre exercint pressió, arraconant-los, en fi, desijant la seva desaparició de l'imaginari de la ciutat, com si deixessin d’existir.   

EL JOC d'ERC

A Catalunya, el cap del Govern és el cap del partit que governa. No es diferencia, com si que succeeix en un sistema presidencial, on el cap de govern no és el cap del partit. Aquest fet contradiu l'argumentació d'Esquerra Republicana (ERC) quan diu que la compareixença d'Artur Mas per explicar "els indicis" de financiació il·legal del CDC exposaria el prestigi de la Generalitat.

La indiferenciació de la gestió política del Govern i del partit, sota una mateixa persona, exigeix una aclaració formal precisament, en aquest cas de Mas, per evitar que l'institucionalitat es vegi tocada.  En el sistema català és el Parlament qui ha de vetllar pel bon prestigi de les institucions polítiques. 

Per tant, el normal és que Mas hagués acceptat comparèixer i aclarir els dubtes que hi ha sobre les actuacions de CDC en el cas Palau. El jutge Josep Maria Pijuan  va decidir que el partit de Govern dipositi una fiança de 3,2 milions d'euros per presumptes diners lliurats per Fèlix Millet i Jordi Montull (2002-2008) i per desviament de fons mitjançant facturacions falses (2007-2009).

Darrere del falaç argument de ERC, el que explicaria l'opció dels republicans és la aspiració de substituir al Partit Popular (PPC) com a soci privilegiat del Govern. Aquesta perspectiva es pot verificar en un seguiment de la línia traçada des d'un començament per l'actual directiva que presideix Oriol Junqueres.

ERC pretén reprendre el seu perfil independentista, diluït en la seva participàció durant el Govern del Tripartit (PSC, ERC, ICV-EUA)  i reposar-se políticament com un partit prop de CDC. Es tractaria d'estimular la dinàmica sobiranista de Convergència i tornar a ser percebut com un partit que es planteja com a horitzó una Catalunya fora d'Espanya.

El suport d'ERC a Mas, després de la decisió judicial, es dóna en un moment crític en que el Govern català rep una envestida del Govern d'Espanya per disciplinar-lo respecte a les competències re-centralitzadores.

ERC adverteix un moment favorable per acostar-se al Govern de Mas i allunyar-lo del PP a Catalunya. Tot això, subordinant una política de transparència democràtica, en aquest cas, d'un partit com CDC, tocat en el seu prestigi ètic, similar al del Partit Popular a nivell d'Espanya.

EL GOVERN SENSE RUMB PROPI

El Govern de CiU era l’avançada en el compliment de retallades fins a la setmana passada en Espanya.  No obstant, amb la intervenció europea  del sistema financer espanyol, el  Goven de Rajoy l'ha sobrepassat.  Amb l’allau de mesures, el Govern no només ha quedat a la saga, sinó que ha sigut envaïda en les seves competències.

El Govern de Mas orgullós de complir els deures pel seu compte, el divendres passat va xocar amb la realitat. El Ministre Montoro va recordar  al Conseller Mas Colell, renyant-lo, que el Govern d'Espanya és el que mana.

El cap de setmana, el Secretari d’Organització de CiU, Josep Rull, li va demanar al Govern que incomplís les retallades ordenades pel Govern del Partit Popular. La resposta ha arribat dos dies després: els continguts de les mesures són correctes, el problema són les formes, per a concloure que s’estudiarà la constitucionalitat d’algunes d’elles.

No, no s’arribarà a la insubmissió reclamada. No sembla l’estil de la dreta catalana. A més de recórrer a les institucions de l’Estat, CiU es limitarà a fer el seu tradicional gest polític: no col·laborar amb el seu vot, en aquesta oportunitat insignificant, amb el partit majoritari a les Corts espanyoles.

Després d’aquest episodi, què es pot esperar del Govern de CiU amb el pacte fiscal, la senyera d’aquesta legislació? Poca cosa,  si el Govern no ha fet cap esforç significatiu per formar un front polític i social català, indispensable per arribar a Madrid amb força, tampoc manifesta fermesa quan un Ministre atura en sec al Conseller que es presenta com un soci, com si fora d'un altre país.

El Govern català  cada dia més és ostatge del Govern d’Espanya, com aquest ho és de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional.