LA POLÍTICA CIRCULA PER TOTA LA SEVA GEOGRAFIA

(article publicat pel diari Xilè El Clarín l'11 novembre 2013).

A Catalunya, un moviment cívic, transversal política i socialment, ha posat i sostingut el projecte independentista que sorprèn i inquieta a Espanya. 

La independència en política és un valor, més si es tracta de política democràtica. No obstant això, l'Estat espanyol la percep com una bogeria inadmissible en el cas de Catalunya. El 80,5 % demana una consulta sobiranista i el 64,4 % del Parlament català es proposa convocar per a l'any 2014. 

Catalunya es planteja ser un nou Estat independent, amb un territori semblant a la regió de l'Araucanía, una població de 7,5 milions, menys de la meitat de la de Xile, i un PIB per càpita de 27.588 $, mentre a Xile és de 16.200. 

És viable ? Catalunya és un territori amb una economia exportadora d'alt valor afegit (aporta el 19,5% a les arques de l'Estat espanyol), amb una elit i una societat civil madura per autogovernar-se amb un Estat propi. 

Però això no és suficient. Es requereix una majoria catalana a més de numèrica, políticament unida, capaç de forçar un diàleg i un acord amb un govern espanyol sense disposició a parlar de la consulta. Així, sorgeixen tots els dubtes sobre la seva viabilitat.

Catalunya i Espanya , no encaixen

I, per què una part de la societat catalana (52,3%) desitja marxar d'Espanya i viure en forma independent? Aquesta realitat forma part del procés de globalització, des d'on emergeixen, com a reacció o projecte - realitats singulars i identitats pròpies o diferenciades .

Catalunya és una d'aquestes que, encara reconeguda en la Constitució del 78 com una nacionalitat diferenciada, va quedar atrapada per un model autonòmic -"cafè per a tots"- com una realitat igualada a les altres autonomies. Una decisió, durant la transició, sota la por de no provocar el rebuig de l'exèrcit i de sectors civils centralistes del franquisme .

Durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol va ser un constant " tira i arronsa " per obtenir més competències . Les frustracions es van sumar fins que el govern de majoria absoluta de José María Aznar va iniciar les hostilitats contra les aspiracions del catalanisme d'assolir nivells superiors d'autogovern i de desenvolupament de la pròpia personalitat.

Els governs d'esquerres encapçalats pel socialisme català (2003-2010) van assumir aquests anhels amb un nou Estatut d'Autonomia. Aprovat al Parlament català i el Congrés dels Diputats i votat en un referèndum, el Partit Popular ( PP ) el va impugnar davant el Tribunal Constitucional (TC), el que va acabar per anul·lar les seves parts més substantives.

En 2009, milers van votar en un poble rural. Foto: Àngels Solà

Independència des de la societat civil

El conflicte obert entre els partits catalanistes i el PP va ser el marc del llançament d'un moviment cívic per la independència . Diverses plataformes convocar consultes no vinculants per un sí o un no a la independència.

Es van celebrar 553 votacions a través de la geografia de Catalunya. El procés va culminar a Barcelona amb la participació de 257.000 ciutadans (el 21,3 % del cens electoral de la ciutat) i va aconseguir el 91 % de suport a la independència . Aquesta experiència inèdita mobilitzar 885.000 catalans.

Aquest moviment cívic va ser el pròleg de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), la responsable que milions de persones pel món preguntessin què passa a Catalunya al veure les imatges de centenars de milers de persones desplaçant per Barcelona l'11 de setembre del 2012 i un any després per Catalunya en una cadena humana de 400 quilòmetres.

En 2013, una cadena humana de 400 kilòmetres. Foto: Mario Cerqueira

Si no hi ha consulta...

Aquest ha estat el subjecte polític que ha forçat els partits catalanistes cap a l'autodeterminació a través d'una consulta vinculant. Però, aquesta requereix un acord amb el govern del PP, el qual la titlla de "anticonstitucional i il·legal", justificació per no dialogar.

El govern de Rajoy opta per l'statu quo. Espera que els catalans frustrin la consulta per desacords sobre els seus termes, o si la convoquen amb una llei pròpia impugnar davant el TC o si el govern català crida a eleccions plebiscitàries decretar la intervenció de Catalunya.

A fins de 2013 es compleix el termini per acordar la pregunta i data de la consulta. L'ANC ja prepara les seves forces per mobilitzar, al gener als catalans perquè, poble a poble, subscriguin una exigent demanda al Parlament: proclamar unilateralment la independència si no prosperés la consulta.