ENTRE PARÈNTESI...

Tots els indicis semblen posar el procés d'autodeterminació entre parèntesi. El govern de Mas, ofegat i aïllat, busca nous suports polítics. ERC, embolicada en el seu maximalisme, espera, i el moviment de l'ANC, absent de l'escenari on va triomfar, sembla cooptat per la direcció política del procés.  

 

l'ordre de Mas

El President Mas va donar l'ordre: obrir totes les línies de diàleg amb el govern d'Espanya i que res impedeixi resoldre els problemes plantejats. Així, va concloure la reunió secreta del govern en el Palau Real de Pedralbes. Cinc dies després, Mas va acordar l'inici de negociacions polítiques amb el President Rajoy en una altra reunió secreta en un lloc desconegut a Madrid.

Mas, fa marxa enrere el procés d'autodeterminació? Si fos així, no podria reconèixer-ho, perquè seria el seu descrèdit polític davant els ulls de tothom. Per contra, està obligat a negar-ho i per a això constituirà el Consell de Transició Nacional, seguirà endavant el tràmit de la llei de Consulta i mantindrà la retòrica democràtica del dret a decidir, encara que no pas la mateixa bel·ligerància.

en mans d'Espanya

El procés d'autodeterminació començarà a viure en estat d'ambigüitat, amb una màxima incertesa, en un sí, però ja veurem. El govern de CiU (dos partits cada cop amb menys sintonia) i la seva aliança amb ERC (cada cop més estressada) no semblen ser suficient per enfrontar el govern d'Espanya, els poders i sectors empresarials espanyols i catalans, respectivament i l'entorn més tradicional de CiU.

ficció o realitat?

Més encara, quan la situació econòmica de Catalunya és d'emergència: amb un deute de 50 mil milions d'euros, amb manca de liquiditat per pagar sous, sense poder complir els compromisos amb seus proveïdors... i, finalment, com va reconèixer el conseller Mas Colell, Espanya és l'únic banc que pot assistir a Catalunya.  Per tant, el govern de CiU semblaria que ja no depèn d'una majoria al Parlament, sinó del govern d'Espanya. 

Es podria dir que aquesta situació ja se sabia abans del gir polític de CiU de setembre passat (diguem de CDC, perquè UDC va acceptar-ho amb resignació al inici, i després va passar a complir un rol de cinquena columna), però el problema que pateix la situació política catalana té a veure amb tres factors: l'aïllament de Mas, el maximalisme d'ERC i la manca d'un moviment social mobilitzat.

 el partit dominant

1. CDC va cometre dos errors: apostar per una majoria absoluta per manejar el procés al seu antull, i quan no ho va aconseguir el 25-N, va llegir el resultat en clau partidista i no nacional. En comptes de pactar un programa de govern amb els partits favorables al dret a decidir i exercir un lideratge nacional de debò, es va reduir a pactar un full de ruta amb ERC.

La solitud creixent del govern de Mas prové de no voler negociar un programa de tractament de la crisi, davant el govern de Rajoy, amb els partits catalanistes i les organitzacions socials catalanes, ni tan sols amb el seu aliat, ERC. 

 el maximalisme

2. ERC comet l'error de confondre el dret a decidir, un principi universal, democràtic, de tots els catalans, fins ara no reconegut a Catalunya, amb l'alternativa independentista, una opció política particular d'una part dels catalans. A més adopta un menyspreu al diàleg amb la resta de les forces catalanistes fins i tot desqualificant-lo en relació al govern d'Espanya, malgrat que el full de ruta el considera. 

A més, ERC tampoc li demana al govern de Mas una actitud per aconseguir un suport polític i social sustentable per enfrontar un procés d'autodeterminació alhora que un compromís ampli per fer una gestió de la crisi amb sensibilitat social i redistribució dels costos en favor dels més desprotegits.

 la submissió

3. L'actual cicle polític a Catalunya es va precipitar per un moviment social reeixit, com el conduït per l'ANC. No obstant això, el moviment s'ha inhibit fins lliurar tot l'espai als partits polítics. Tot un contrasentit, perquè per a que els catalans aconsegueixen que el seu dret a decidir requereixen d'un moviment ampli, creatiu i mobilitzat en l'espai públic. 

La història d'aquestes dècades mostren que els partits polítics fàcilment són cooptats pels poders fàctics o aïllats, s'acomoden  en el curt termini. Els moviments socials són subjectes polítics autònoms dels partits en tant  que porten demandes per a que aquests les reconeguin, considerin i assumeixin en alguna mesura.

El cas de l'ANC és estrany, perquè enmig d'un moment crític del procés que va impulsar, s'absté d'intervenir. Un moviment que sembla sotmès a la direcció política del procés, reduït a la preparació d'una nova Diada i dispers en trobades aïllades en diferents punts, en comptes de concentrat en suscitar un moviment social i cultural que commogui, entusiasmi i mobilitzi cada cop més ciutadans per a que el procés prengui més força.