El 29-M va perdre un ull Angelo Cilio i el 14-N en va perdre un altre l'Ester Quintana, dos joves que es manifestaven, a Barcelona, en les dues jornades de vaga general de 2012. Ambdós agressions van ser causades per pilotes de goma llençades per policies dels grups antiavalots dels Mossos d'Esquadra. En els dos casos es tractava de persones que no estaven cometent cap delicte.
En la jornada del 14-N, a Tarragona, un adolescent, que transitava per el carrer mentre es desenvolupava una manifestació, va ser derrocat per un cop propinat per un antiavalot i tot seguit copejant-lo i trencant-li la cara. Una jove, que acompanyava, indignada, va protestar en veu alta i, per això, va rebre un seguit de cops de tres policies. En aquest cas es tractava d'una família que caminava per la vorera d'un carrer.
En un marc democràtic, la responsabilitat de l'acció policial és política. Aquesta pertany, en aquest cas, al conseller d'Interior, responsable de l'estratègia de seguretat (mesures i procediments) per a que la policia protegeixi als manifestants i eviti actes de violència sigui contra persones o contra béns públics o privats.
Si s'observa la forma d'actuar de la policia antiavalots en l'últim temps, s'adverteix una policia visiblement excitada, fent càrregues indiscriminades, sigui disparant pilotes de goma o copejant una vegada i una altra, contra qualsevol persona. Sembla una policia fora de tot control.
Tals característiques reflecteixen que la política de l'autoritat d'Interior, més que mantenir l'ordre, és hostilitzar i violentar la manifestació mateixa contra les polítiques d'austeritat econòmica i de retallades socials. El tipus d'actuació policial és aconseguir atemorir i desacreditar a les persones que es manifesten, independentment que cometin actes de violència.
El Gobierno de España i el Govern de la Generalitat han coincidit, fins ara, en els criteris i l'aplicació de mesures davant la crisi. De fet, els dos anys de govern de Mas han comptat amb el suport del PP per gestionar la crisi a Catalunya. També, ambdós, han tingut una política d'interior i ordre públic semblant.
Ni el gobierno del PP ni el govern de CiU han desenvolupat una política oberta, de diàleg amb l'oposició d'esquerres ni amb els sindicats, ni menys amb els moviments socials. Per contra, els han desqualificat les seves propostes dient que només hi ha una única alternativa per sortir de la crisi.
Aquest és el moll de l'autoritarisme que, a poc a poc, va buidant de contingut la democràcia. No hi ha alternativa, deia Mrs. Tatcher en els vuitenta, referint-se a l'aplicació d'estrictes polítiques fiscals, privatitzacions, baixos aranzels i desregulació financera i econòmica que, com a llatinoamèrica en el passat recent, va destruir els mitjans de vida de milions de persones.
La implementació de l'alternativa -un model de desenvolupament neoliberal- requereix d'una autoritat forta, repressiva, capaç de contenir la indignació i el rebuig davant la despulla de drets (salut, educació, serveis socials) i de tota esperança d'una alternativa política al nou model.
A Catalunya, el conseller Puig és un estricte i disciplinat funcionari en aquesta perspectiva. La seva política ha estat la "d'ordeno i mando" per llençar trets i donar cops als manifestants. Davant les conseqüències de la seva aplicació, ha tingut un tracte cínic al negar tota evidència, com ha succeït amb els fets de Plaça Catalunya (2011), el Passeig de Gràcia (29-M i 14-N) i Tarragona (14-N).
Però, Puig ha anat més lluny, quan ha protegit i aconseguit l'indult de policies delinqüents, com Joan Salva, Manuel Farré, Fernando Cea y Jordi Perissé, condemnats per el delicte de "tortures agreujades" pel Tribunal Supremo. La conducta del conseller Puig, en aquest cas, és la pròpia d'autoritats d'Interior de les dictadures dels països del con sud llatinoamericà.
La pregunta és si el conseller Puig continuarà com a cap d'Interior en el proper govern i si ERC, en les seves negociacions de suport a CiU, considerarà posar en un marc democràtic les polítiques d'ordre públic, garantint que la policia protegirà el dret de les persones a manifestar-se, sense violència, en el espai públic, a diferència del govern de CiU que va comptar amb el suport del PP des del Parlament.
Ni el gobierno del PP ni el govern de CiU han desenvolupat una política oberta, de diàleg amb l'oposició d'esquerres ni amb els sindicats, ni menys amb els moviments socials. Per contra, els han desqualificat les seves propostes dient que només hi ha una única alternativa per sortir de la crisi.
Aquest és el moll de l'autoritarisme que, a poc a poc, va buidant de contingut la democràcia. No hi ha alternativa, deia Mrs. Tatcher en els vuitenta, referint-se a l'aplicació d'estrictes polítiques fiscals, privatitzacions, baixos aranzels i desregulació financera i econòmica que, com a llatinoamèrica en el passat recent, va destruir els mitjans de vida de milions de persones.
La implementació de l'alternativa -un model de desenvolupament neoliberal- requereix d'una autoritat forta, repressiva, capaç de contenir la indignació i el rebuig davant la despulla de drets (salut, educació, serveis socials) i de tota esperança d'una alternativa política al nou model.
A Catalunya, el conseller Puig és un estricte i disciplinat funcionari en aquesta perspectiva. La seva política ha estat la "d'ordeno i mando" per llençar trets i donar cops als manifestants. Davant les conseqüències de la seva aplicació, ha tingut un tracte cínic al negar tota evidència, com ha succeït amb els fets de Plaça Catalunya (2011), el Passeig de Gràcia (29-M i 14-N) i Tarragona (14-N).
Però, Puig ha anat més lluny, quan ha protegit i aconseguit l'indult de policies delinqüents, com Joan Salva, Manuel Farré, Fernando Cea y Jordi Perissé, condemnats per el delicte de "tortures agreujades" pel Tribunal Supremo. La conducta del conseller Puig, en aquest cas, és la pròpia d'autoritats d'Interior de les dictadures dels països del con sud llatinoamericà.
La pregunta és si el conseller Puig continuarà com a cap d'Interior en el proper govern i si ERC, en les seves negociacions de suport a CiU, considerarà posar en un marc democràtic les polítiques d'ordre públic, garantint que la policia protegirà el dret de les persones a manifestar-se, sense violència, en el espai públic, a diferència del govern de CiU que va comptar amb el suport del PP des del Parlament.
Gràcies Pablo pels teus textos. No et sorprengui que s'estigui buidant de contingut la democràcia. Recorda aquells versos que algú va escriure:
ResponderEliminarMe gustas Democràcia porque estás com ausente...
Adolf