COMPARTIR ÉS EL VERB

La federació de CiU encara no surt de la consternació, després que els catalans no la van reconèixer com el vaixell-guia "cap a Ítaca", i que les barques menors del catalanisme l'haurien de seguir inevitablement. El seus dirigents només reconeixen que les seves expectatives no es van complir: obtenir una "majoria excepcional" els habilités per formar un govern fort, és a dir, capacitat d'imposar a la resta la seva "carta de navegació".

La majoria dels catalans, d'acord als resultats del 25-N, no desitgen el model d'un partit hegemònic amb el qual es va presentar CiU, sinó que demanen la formació d'una majoria política plural, que resulti d'un pacte català, per aconseguir una consulta d'autodeterminació, en la qual la societat catalana exerceixi el seu dret a decidir respecte de la seva futura relació amb Espanya. 

Es tracta d'un objectiu nacional -no partidari- i que per tant requereix el concurs de la complexitat política catalana, la mateixa que s'ha vingut expressant des del començament de segle: elaboració d'un nou Estatut Català, rebuig del govern i parlament català a la sentència del TC sobre el nou Estatut;  gran manifestació de repudi a la decisió del TC espanyol (11-J), demanda ciutadana per una Catalunya independent (consultes independentistes) i la gran manifestació per la independència de l'Assemblea Nacional Catalana.

Tots aquest fets, diversos, tenen un segell comú: van ser actes d'autodeterminació. Si aquest fos l'objectiu polític d'aquesta legislatura, decidir sobre el futur dels vincles entre Catalunya i Espanya que, a més, va  ser el motiu d'avançar les eleccions, doncs, CiU hauria de pactar amb els partits que estiguin pel dret a decidir.

El compliment d'un objectiu d'aquesta naturalesa requereix un acord polític i social molt ampli; reduir-lo a una operació aritmètica de vots, ara de dos partits, que produeixi una majoria absoluta és no entendre l'envergadura del poder de l'altre costat de la contradicció: l'Estat espanyol.

Un govern fort, que de debò vol l'autodeterminació, no pot basar-se en un mer càlcul de vots. Ha de comptar amb una ciutadania activa, expressiva. Això avui implica reorientar la política econòmica. Donar-li una perspectiva de redistribució dels costs per complir els objectius de dèficit.

Si el proper any s'han de pagar 4.000 milions d'euros no pot pensar-se en continuar carregant el pes del finançament en els sectors econòmics mitjans i petits, en els professionals i treballadors, assalariats, en els joves i en els sectors de la tercera edat, sinó acordar l'obtenció de nous recursos dels grans sectors productius i de serveis i revisar les retallades socials afavorint als sectors més vulnerables.

CiU, si vol avançar cap l'autodeterminació, ha d'abandonar no només la política de partit únic o hegemònic, sinó la gestió econòmica dogmàtica de la legislatura anterior, basada en l'ús d'un sol instrument: les retallades de drets i ingressos de la ciutadania d'ingressos mitjans i baixos. Si la seva opció és insistir-hi, per això hi ha el PP.   

Per acabar, CiU té l'oportunitat d'adoptar un lideratge d'un partit pactista, intel·ligent en articular la diversitat o complexitat d'una política catalanista i d'un maneig de la crisi amb criteris de justícia social. Probablement això li donarà més força que autopercebre's com un partit predestinat a portar a la resta "cap a Ítaca".

L'HORA DIFÍCIL DE CiU

La societat catalana s'ha mobilitzat com mai en unes eleccions autonòmiques. El 69,56% de participació ciutadana s'explica per la importància què estava en joc: si s'avançava o no cap una consulta sobiranista i un possible estat propi o independent d'Espanya. La importància d'aquesta dada converteix l'elecció del 25-N en una referència democràtica fonamental per definir políticament el futur de Catalunya.

Per una banda, la ciutadania ha donat l'esquena al projecte de CiU, encapçalat pel President Mas, de conduir un procés sobiranista sense contrapès, amb majoria absoluta o "indestructible" o "excepcional". Una majoria que cristal·litzés en un govern amb un lideratge fort, seguit després per la resta de partidaris del procés d'autodeterminació.

Però, per una altra, la ciutadania s'ha expressat a favor d'un procés d'autodeterminació a Catalunya. D'acord als vots obtinguts pels partits amb representació parlamentària, 2 milions 93 mil 709 (62,2%) ciutadans suporten als partits a favor d'una consulta i 1 milió 694 mil 455 (37,8%) en són contraris. Per tant, hi hauria legitimitat democràtica per per portar-la endavant i, a més, seria possible amb els 87 diputats favorables al dret de decidir a Catalunya i 48 contraris.

Els catalans aproven un procés d'autodeterminació, però són contraris a que aquest sigui liderat per CiU en solitari. Per tant, hauria de construir-se un lideratge plural, conformat per un pacte ampli entre diferents forces polítiques. És possible formar aquesta alternativa? Nombres, n'hi ha, però la política és molt més complicada que això.

El primer problema és la formació d'un nou govern. Aquest, si CiU opta per compartir una política nacional d'autodeterminació, haurà, en mig d'aquesta crisi econòmica, de pactar també una política pressupostària i social.

Respecte de la agenda nacional, ja ERC planteja una definició de les condicions i data per realitzar la consulta sobiranista, però, a més, li planteja a CiU transparència política en els seus pactes: abandonar els acords institucionals que manté amb el PP en la Diputació de Barcelona, Ajuntaments i en les institucions que condueixen els mitjans de comunicació públics.

Per la seva part, CiU, respecte a l'agenda econòmica,  ja anuncia que els pressupostos (2013) obligaran a fer més retallades com a única alternativa davant la inexistència d'instruments per actuar d'una manera diferent.  En aquest sentit, planteja a seus potencials aliats "co-responsabilitat", es a dir, que assumeixin aquesta realitat immodificable.

Aquest serà un os dur de rosegar. ERC posa com a condició per un pacte arribar a acords sobre una gestió econòmica alternativa, que busqui finançament amb nous ingressos entre els sectors econòmics que s'han enriquit durant la crisi (la banca) i sectors socials que no han estat afectats (recuperació de l'impost de successions per a les rendes més altes) i ja han anunciat que no avalaran la política de retallades socials.

És possible desenvolupar una agenda nacional i econòmica en forma independent? Una política d'autodeterminació d'èxit requerirà d'una unitat social i política àmplia, i molt probablement més enllà que la encara difícil entre CiU-ERC. La política de retallades com a únic camí porta inexorablement cap a una fractura social i per tant afebliria qualsevol conducció i suport efectiu a una agenda nacional.

Així doncs, la pregunta que sorgeix és si CiU està en condicions d'encapçalar una agenda nacional sobiranista compartint amb altres forces polítiques, assumint tot el que això implica, com flexibilitzar i introduir fórmules alternatives a l'actual política econòmica.

CiU no té tradició de pactes importants amb els partits catalans. Fora de l'aconseguit amb la minoritària ERC d'Heribert Barrera (1980-84), els següents sempre han estat amb partits espanyols: el PSOE de Felipe González als 90 i amb el PSOE de Rodríguez Zapatero, respecte de l'Estatut, el 2005;  amb el PP de José María Aznar entre 1996 i 2003, i el PP de Mariano Rajoy el 2012.

Per acabar, és dubtós que CiU estigui preparada per assumir el missatge ciutadà del 25-N: Catalunya és una realitat plural i per tant qualsevol canvi fonamental, com és la definició de la seva relació amb Espanya, alhora d'anfrontar la crisi,  requereix compartir, no hegemonitzar, com ho suggeria el discurs de "la majoria excepcional", no transmetent, conscient o inconscientment, la idea de partit predestinat, confós amb la pròpia nacionalitat catalana, com ho testimonia la quasi nul·la tradició de fer pactes importants, de govern, amb els partits catalans.

QUIN LIDERATGE?

És comú considerar que el lideratge polític es mesuri amb la capacitat de manar, d'imposar, obligar o forçar al fet que els altres acceptin o cedeixin respecte a mesures o polítiques que es determinen. Per això, en aquests dies, és freqüent escoltar que si Mas obté majoria absoluta el su lideratge sortirà enfortit i en canvi, si no l'aconsegueix es veuria afeblit.

Aquest raonament obeeix a una comprensió autoritària de la política. Aquesta lògica, portada al màxim, conduiria a considerar com a valor un govern dominant davant una oposició residual o nul·la. És la idea del partit autosuficient, predestinat a conduir un pais d'acord a la seva pròpia visió, que considera que el seu projecte o les seves mesures són l'única alternativa.

El lideratge polític democràtic no passa per les majories absolutes, al contrari, aquestes, en el periode actual del segle XXI, solen derivar en autoritarisme com és el cas que es perfila en la conducció política d'Espanya  o com sovint succeeix en sistemes polítics bipartidistes, com va ser l'última reforma constitucional del PSOE-PP sobre el sostre del déficit sense consultar a la ciutadania espanyola.

El futur lideratge de Mas es provarà en la seva capacitat de considerar l'heterogeïtat de la societat catalana i com, a partir d'aquí, construeix una "majoria excepcional" que incorpori una diversitat política - molt més allà de la meitat més un - per aconseguir el dret a decidir dels catalans.

Aquest sí que seria un lideratge enfortit, molt superior a la majoria d'un partit o d'un bipartidisme polític, per obtenir el suport i l'entusiasme de la societat davant les inevitables pressions que vindran de l'Estat espanyol.

Però, un lideratge d'aquesta naturalesa -nacional i democràtic- necessita provocar un diáleg eficaç que arribi a acords compartits que reflecteixin la complexitat catalana. En suma, un lideratge que representi una síntesi nacional que apunti cap el dret d'autodeterminació.

Aconseguir el dret a decidir a Catalunya, exigeix un lideratge molt diferent al del govern protagonitzat per  CiU amb el suport del PP. Un nou govern que requerirà d'una política econòmica amb justícia social, que neutralitzi la fractura social pròpia de polítiques unilaterals ("la retallada de drets no pot ser l'única resposta a una crisi de deute", li ha dit a Rajoy la Presidenta del Brasil, pais que va suportar dues dècades de crisi de deute). És a dir, un lideratge que tingui el coratge d'utilitzar diversos instruments que donen a Catalunya les competències pròpies en favor de una redistribució del cost social de la crisi. 

També el nou govern necessitarà desenvolupar una gestió política de comunicació intensa amb les forces polítiques compromeses amb l'autodeterminació, fins i tot amb sectors que tenen raons per dubtar, i escoltar a una societat heterogènia, que no té ni pensament ni sentiment únics, però que desitja participar i decidir en el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya.

El repte per a Mas és fer un lideratge intel·ligent, més nacional que partidari, que creï, alhora, cohesió social i política per empènyer un procés d'autodeterminació convincent cap a Espanya i sobretot cap a Europa, esquivant les fortes pressions que vindran de l'Estat Espanyol. Es tracta de crear les condicions democràtiques per a que la societat catalana triï sobre quin tipus de vincles vol respecte a l'Estat espanyol.

Mas, més que manar o imposar la visió d'un o dos partits, si vol arrivar a un referèndum o consulta, precisa d'un lideratge amb profunditat democràtica: gran capacitat de diàleg, arrivar a acords i transmetre transparència en l'acció administrativa i política. 

La idea és convèncer en comptes de vèncer -en el sentit de imposar-se a l'altre-, d'incloure diferents sensibilitats i no d'excloure alternatives sobre com enfrontar els processos d'autodeterminació i de crisi.

MAS: A PROVA

Es parla d'independència com si aquella estigués molt a prop. 

En rigor, d'acord a les definicions de cada partit, hi ha dos partits independentistes en l'actual Parlament: ERC i SI. 

CiU, en què per una banda, Convergència, que compta amb una majoria sobiranista, promet aprovar la realització d'un referèndum, no se sap si vinculant o no, per a després organitzar-lo amb la perspectiva de la creació d'un Estat propi, que pot ser dins o fora d'Espanya, i per l'altra, Unió és declaradament contrari a la independència. 

ICV-EU, és un partit federalista, encara obert a assumir un model independentista en cas que el federalisme no interessi a Espanya. 

El PSC es defineix com a federalista, contrari a la independència. La seva viabilitat federalista és nul·la mentre no resolgui els seus vincles polítics amb el PSOE, partit decidit a mantenir el model autonòmic, encara amb algunes reformes de tipus federal. 

PPC i Cs, partidaris d'un model autonòmic reformat en clau d'enfortiment de l'Estat espanyol.

El moviment ciutadà per a la independència, manifestat l'Onze de setembre passat, va aconseguir col·locar el tema en l'agenda política espanyola i europea  i comprometre al President Mas a desenvolupar una política sobiranista, superant la seva idea de negociar un pacte fiscal amb el govern del PP.

Aquest moviment per la independència, ara organitzat en l'Assemblea Nacional Catalana, més la frustració d'una part nombrosa de la societat catalana, farta del què considera un tracte hegemònic, agressiu i de successius  incompliments de l'Estat espanyol durant el segle XXI: segona legislatura del govern d'Aznar, les dues legislatures de Rodríguez Zapatero i l'any del govern de Rajoy.

La desafecció dels catalans, tantes vegades anunciada per l'ex president de la Generalitat José Montilla (PSC), ha arribat. L'Estatut català va ser raspallat per el PP i el PSOE al Congrés dels Diputats, després impugnat per el PP davant el Tribunal Constitucional, i finalment retallat per la sentència del Tribunal al marge i en oposició a l'opinió majoritària dels catalans.

Els catalans van reaccionar perfilant un gran moviment: des de la manifestació el 10-J en 2010, quan els independentistes van sorprendre a la classe política amb una presència massiva als carrers; després van ser les consultes ciutadanes a favor de la independència, no vinculants i sense suport institucional, que van  mobilitzar, amb el seu vot, uns 600 mil veïns de 531 municipis; i finalment la manifestació del 11-S,  com a culminació d'una mobilització de sis mesos de l'Assemblea Nacional Catalana per tot el territori, al reunir prop d'un milió de catalans.

La força de la idea d'independència  s'explica, en gran part, perquè aquesta la porta una ciutadania social, cultural i políticament heterogènia.  La pregunta que sorgeix és si aquesta força es reproduirà a nivell polític després del 25-N.

Una majoria absoluta seria fatal per crear un front polític cohesionat en torn a l'autodeterminació catalana.  En canvi, amb una majoria relativa, el President Mas haurà de posar a prova el seu lideratge per conformar una majoria que incorpori la diversitat política en un pla representatiu d'una majoria heterogènea.

CiU habitualment presumeix ser portador de la idea de nació catalana, menyspreant  a la resta. Acostuma pactar amb els partits espanyols (PP i PSOE) i no amb partits catalans. Ara, si pretén desenvolupar una política d'autodeterminació, haurà d'exercir un tipus de govern allunyat del tactisme i resolt a arribar a acords amb els partits catalanistes, independentistes i federalistes.

D'aquesta manera, cohesionar l'heterogeneïtat política en torn a l'objectiu fonamental pel qual serà elegit: aconseguir el dret de decidir, és a dir, que els catalans siguin, davant de si mateixos, d'Espanya i d'Europa, subjectes del seu propi destí.

NO ÉS LA INDEPENDÈNCIA, ESTÚPID

El 25-N no es vota la independència de Catalunya o una altra forma de relació amb Espanya. El què es vota és la continuació o no d'un govern que planteja com a principal objectiu polític programàtic: aconseguir el dret d'autodeterminació dels catalans. És a dir, que els ciutadans es pronunciïn en un referèndum sobre el conflicte sobre de quin tipus de relació desitgen tenir amb Espanya.

Aquestes eleccions no resoldran el tema de la independència o del federalisme, que ha aparegut amb insistència en aquests dies, o de mantenir un sistema autonòmic corregit, sigui amb millores en el sistema de finançament, o amb canvis de tipus federal.

El dilema dels catalans és si volen o no decidir mitjançant un referèndum quina relació han de tenir amb Espanya. Fins ara hi ha sis partits a favor del dret d'autodeterminació (CiU, ERC, ICV, SI i el PSC, encara, que aquest últim, amb la condició expressa de reformar prèviament la Constitució) i dos (PPC i Cs) que no desitgen reconèixer aquest dret. 

La Constitució de 1978 considera que la Nació espanyola és una unitat indissoluble i Catalunya una de les seves nacionalitats reconegudes. Una nació que no pot exercir el seu dret d'autodeterminació. Tampoc pot realitzar un referèndum sense autorització de l'Estat. Una reforma avui  és impossible amb la majoria absoluta del PP, més encara quan el PSOE s'oposa sobre el dret a decidir (d'autodeterminació).

Però, que passaria si les eleccions del 25-N -legítimes d'acord a la Constitució del 78- donessin com a resultat una majoria absoluta als partits que estan a favor del dret d'autodeterminació. Sense dubte s'obriria un conflicte de poders. 

Per una part, l'Estat espanyol argumentarà que un referèndum català no tindria legitimitat constitucional i per tant seria il·legal, i per una altra la Generalitat de Catalunya exposarà la seva legitimitat democràtica per convocar un referèndum d'autodeterminació.

La legitimitat constitucional versus la legitimitat democràtica. La raó d'una Constitució escrita i aprovada durant una transició entre el franquisme i la democràcia enfrontada a la raó d'una voluntat ciutadana en plena democràcia i crisi europea.

La Constitució espanyola va estar marcada per la por a la involució política per la presència dels miltars franquistes, encara en llocs de comandament. La "unitat indissoluble de la Nació espanyola" pretenia neutralitzar les temptacions dels militars a intervenir davant la creació d'un Estat autonòmic amb competències d'autogovern, que, alhora, pretenia respondre a les demandes de les nacionalitats històriques, com Catalunya.

De fet, l'intent de cop d'Estat de 1981 va provocar el fre de les transferències i la revisió de tot el procés autonòmic. Després vindria la reforma militar que va aconseguir la subordinació dels militars al sistema democràtic, consolidant-se, aquest, amb l'ingrés d'Espanya a la Comunitat Europea. 

Trenta-quatre anys després, una majoria ciutadana de catalans, després que l'Estat espanyol rebutgés a un nou Estatut que ampliava la seva capacitat de autogovern, plantejen una lluita per decidir sobre el seu futur: un referèndum per triar quin tipus d'Estat tenir: independent, autonòmic o federal.

La Constitució, fa 34 anys, va ser concebuda quan la democràcia amb prou feines s'iniciava. Així doncs, no podia plantejar-se, amb llibertat real, problemes com els que avui es plantegen a Catalunya. 

 Si el 25-N, els catalans donen majoria als partits per l'autodeterminació, el desafiament democràtic de l'Estat espanyol seria compatibilitzar una legitimitat constitucional amb una legitimitat democràtica. És a dir, reconèixer el dret a l'autodeterminació a les nacionalitats i regions assenyalades en la Constitució.