La precarietat és la normalitat en una societat de mercat per a la majoria dels ciutadans. Una societat moguda pels interessos dels grans inversors (o millor dit, especuladors) capitalistes i els valors d'un individualisme possessiu, cobejós. Uns interessos i valors que creuen i desenvolupen la concentració del poder (econòmic i polític), la desigualtat social i econòmica, i l'exclusió de la participació i d'un debat lliure, ampli i plural.
En efecte, la precarietat econòmica, com el fet d'acceptar com a normal el mileurisme, quan fa poc temps es considerava un problema social greu, per a que sigui sostenible en el temps requereix de precarietat democràtica, és a dir, pèrdua de la deliberació i del debat públic com fonament per a la presa de decisions polítiques dels representants de la ciutadania.
La idea dominant de què no hi ha alternatives ni estratègies econòmiques vàlides, sinó les promogudes pels governs conservadors de l'UE, subordinats als poderosos que trafiquen pels mercats, és el triomf del pensament únic que conjuga neoliberalisme econòmic amb autoritarisme polític.
Són moltes els senyals que indiquen que Espanya marxa fermament cap a la precarietat econòmica (les retallades de la despesa pública, els acomiadaments massius, les rebaixes de sous, les execucions hipotecàries). Les polítiques d'ajust estructural són un primer pas en aquesta direcció.
La reforma laboral ha obert una nova etapa que tendeix a fer normal la precarizació del sistema laboral amb el trencament els mecanismes de negociació social substituint-lo per la desregulació de les relacions laborals, que permet un domini, sense contrapès, del capital per imposar les seves condicions.
Ja apunta la reforma de la salut amb la imposició de formes de copagament dels remeis i probablement, les retallades que imposarà el govern d'Espanya en els pressupostos 2012 i 2013, obliguin a restringir la salut pública i així precarizar-la, afavorint el desenvolupament de la salut privada.
La crisi mundial, augmentada a Espanya per la bombolla immobiliària, aprofundida per les polítiques imposades per l'UE al govern anterior (2010) i consolidades per l'actual govern són una oportunitat per l'ideari neoliberal d'anar construint la trama d'una societat de mercat on el ciutadà perd la seva categoria de ser un subjecte polític i es redueix a anar, cada cert temps, cap a les urnes a votar formes semblants per aplicar la política única (postpolítica).
Aquest era el somni de la Margaret Thatcher frustrat en part per les mobilitzacions socials dels ciutadans, però amb la crisi mundial s'ha introduït per tota Europa atacant "l'estat de benestar", un obstacle per als especuladors capitalistes que es mouen globalment, i precarizant la democràcia europea (parlamentària) basada en un pacte social, ja que impedeix la llibertat i fluïdesa que reclamen els especuladors per poder estendre els seus negocis.
En efecte, la precarietat econòmica, com el fet d'acceptar com a normal el mileurisme, quan fa poc temps es considerava un problema social greu, per a que sigui sostenible en el temps requereix de precarietat democràtica, és a dir, pèrdua de la deliberació i del debat públic com fonament per a la presa de decisions polítiques dels representants de la ciutadania.
La idea dominant de què no hi ha alternatives ni estratègies econòmiques vàlides, sinó les promogudes pels governs conservadors de l'UE, subordinats als poderosos que trafiquen pels mercats, és el triomf del pensament únic que conjuga neoliberalisme econòmic amb autoritarisme polític.
Són moltes els senyals que indiquen que Espanya marxa fermament cap a la precarietat econòmica (les retallades de la despesa pública, els acomiadaments massius, les rebaixes de sous, les execucions hipotecàries). Les polítiques d'ajust estructural són un primer pas en aquesta direcció.
La reforma laboral ha obert una nova etapa que tendeix a fer normal la precarizació del sistema laboral amb el trencament els mecanismes de negociació social substituint-lo per la desregulació de les relacions laborals, que permet un domini, sense contrapès, del capital per imposar les seves condicions.
Ja apunta la reforma de la salut amb la imposició de formes de copagament dels remeis i probablement, les retallades que imposarà el govern d'Espanya en els pressupostos 2012 i 2013, obliguin a restringir la salut pública i així precarizar-la, afavorint el desenvolupament de la salut privada.
La crisi mundial, augmentada a Espanya per la bombolla immobiliària, aprofundida per les polítiques imposades per l'UE al govern anterior (2010) i consolidades per l'actual govern són una oportunitat per l'ideari neoliberal d'anar construint la trama d'una societat de mercat on el ciutadà perd la seva categoria de ser un subjecte polític i es redueix a anar, cada cert temps, cap a les urnes a votar formes semblants per aplicar la política única (postpolítica).
Aquest era el somni de la Margaret Thatcher frustrat en part per les mobilitzacions socials dels ciutadans, però amb la crisi mundial s'ha introduït per tota Europa atacant "l'estat de benestar", un obstacle per als especuladors capitalistes que es mouen globalment, i precarizant la democràcia europea (parlamentària) basada en un pacte social, ja que impedeix la llibertat i fluïdesa que reclamen els especuladors per poder estendre els seus negocis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario