Del "dret a decidir" cap a la "lluita per un estat propi" apareix com la novetat dels acords del Congrés de Convergècia Democràtica de Catalunya (CDC). Un pas endavant en la desambiguació de la tradicional política del principal Partit de la dreta catalana. Tanmateix, el Congrés no ha aprovat cap estratègia política ni fulla de ruta que tingui com a perspectiva l'objectiu proclamat, és a dir, no existeix garantia que aquest objetiu s'acompleixi.
"Volem llegar l'avenir d'una Catalunya lliure, justa, independent que ocupi un espai propi en el món del segle XXI", diu l'acord congressual. És l'expressió d'un desig més que no pas el final del camí establert. Aquesta voluntat d'anar cap un "estat propi" pot dissoldre's per no anar acompanyada d'un recorregut de curt, mig ni llarg termini. Tampoc d'un programa polític. Per tant, per ara, és només un objectiu imaginari: "... Hem pujat a les barques i hem posat rumb a Ítaca, però el nostre estol l'ha de conformar tot el poble de Catalunya. Volem que en aquest viatge a Ítaca hi sigui la gran majoria del poble català...".
Mas ha posat èmfasi en què a l'obtenció de "la màxima llibertat nacional" s'hi pot arribar "amb tota la gent de Catalunya o quasi tota". Una condició ambígua, molt difícil d'aconseguir, que fins i tot pot llegir-se com a pretext per justificar la postergació indefinida de l'arribada a Ítaca.
Per un altre costat, Mas posa tota la seva confiança per aconseguir l'objectiu, en la capacitat de CDC de ser l'articulador d'una majoria social. Hom es pot preguntar si una transició nacional pot ser conduïda per un partit únic, sense pactes ni aliances amb unes altres forces polítiques ("articuladors de minories", les ha anomenat), més quan el mateix Mas, posa com a requisit el concurs d'una majoria ciutadana molt més superior al 50% dels catalans.
Tot plegat, a CDC li costa pronunciar frases més contundents: portar la seva política sota el principi d'autodeterminació cap a la consecució d'un estat independent d'Espanya. Es veritat que l'últim congrés indica un augment de la consciència per crear un estat independent, però alhora, no es compromet amb un programa o estratègia política per aconseguir-la.
I encara més, Mas, després de tot, diu que el primer és atendre la crisi i per això necessita el pacte amb el Partit Popular i després vindrien els plans de la transició nacional. Respecte a la iniciativa del Pacte Fiscal amb Espanya, en la línea d'una política d'autodeterminació, ningú no sap quan la presentarà. Aquest seria el començament de la prova per saber quanta consistència tenen els acords del congrés.
Per acabar, el govern de CiU, fins ara, no ha sigut capaç de dur endavant una política asimètrica, és a dir, establir pactes amb diferents partits en el Parlament. La política fiscal i laboral l'ha pactat amb el PP i d'igual manera ho ha fet amb la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, on el PP arriba per primera vegada i res menys que la Vicepresidència.
Ja veurem què passarà amb el govern de CiU després de la presentació dels pressupostos de l'estat.
"Volem llegar l'avenir d'una Catalunya lliure, justa, independent que ocupi un espai propi en el món del segle XXI", diu l'acord congressual. És l'expressió d'un desig més que no pas el final del camí establert. Aquesta voluntat d'anar cap un "estat propi" pot dissoldre's per no anar acompanyada d'un recorregut de curt, mig ni llarg termini. Tampoc d'un programa polític. Per tant, per ara, és només un objectiu imaginari: "... Hem pujat a les barques i hem posat rumb a Ítaca, però el nostre estol l'ha de conformar tot el poble de Catalunya. Volem que en aquest viatge a Ítaca hi sigui la gran majoria del poble català...".
Mas ha posat èmfasi en què a l'obtenció de "la màxima llibertat nacional" s'hi pot arribar "amb tota la gent de Catalunya o quasi tota". Una condició ambígua, molt difícil d'aconseguir, que fins i tot pot llegir-se com a pretext per justificar la postergació indefinida de l'arribada a Ítaca.
Per un altre costat, Mas posa tota la seva confiança per aconseguir l'objectiu, en la capacitat de CDC de ser l'articulador d'una majoria social. Hom es pot preguntar si una transició nacional pot ser conduïda per un partit únic, sense pactes ni aliances amb unes altres forces polítiques ("articuladors de minories", les ha anomenat), més quan el mateix Mas, posa com a requisit el concurs d'una majoria ciutadana molt més superior al 50% dels catalans.
Tot plegat, a CDC li costa pronunciar frases més contundents: portar la seva política sota el principi d'autodeterminació cap a la consecució d'un estat independent d'Espanya. Es veritat que l'últim congrés indica un augment de la consciència per crear un estat independent, però alhora, no es compromet amb un programa o estratègia política per aconseguir-la.
I encara més, Mas, després de tot, diu que el primer és atendre la crisi i per això necessita el pacte amb el Partit Popular i després vindrien els plans de la transició nacional. Respecte a la iniciativa del Pacte Fiscal amb Espanya, en la línea d'una política d'autodeterminació, ningú no sap quan la presentarà. Aquest seria el començament de la prova per saber quanta consistència tenen els acords del congrés.
Per acabar, el govern de CiU, fins ara, no ha sigut capaç de dur endavant una política asimètrica, és a dir, establir pactes amb diferents partits en el Parlament. La política fiscal i laboral l'ha pactat amb el PP i d'igual manera ho ha fet amb la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, on el PP arriba per primera vegada i res menys que la Vicepresidència.
Ja veurem què passarà amb el govern de CiU després de la presentació dels pressupostos de l'estat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario