DAVANT EL 29-M

La vaga general és només el començament, han dit Toxo (COOO) i Cándido (UGT). Una forma de dir que una vaga, per si mateixa, no canviarà la estratègia del govern d'Espanya. Però també sembla indicar que una vaga pot produir major confiança entre diferents sectors de la societat per multiplicar noves accions que duguin al govern a pensar en la necessitat d'obrir un diàleg social.

Per diferents motius existeix la idea que la vaga és inútil, ja que no canviarà res. La pregunta que cal fer-se és: què podria canviar i què no després de la vaga i de què depèn. Seria interessant saber en quin sector de la producció y dels serveis hi haurà hagut més vaga i en quals menys; quines conseqüències haurà tingut en el desenvolupament de les grans ciutats; com haurà reaccionat el govern respecte a la vaga el mateix dia i els següents, i quines opinions hauran expressat els partits polítics, també seria convenient observar les repercussions en alguns indicadors econòmics i mitjans de comunicació internacionals i, per descomptat, conèixer l'estat d'ànim amb què hauran quedat els que hauran fet la vaga i els que no.

Tota aquesta informació seria útil per mirar endavant i veure la possibilitats de canvis i de quins canvis. Avui, si hi ha alguna cosa segura és que el govern de Rajoy està decidit impulsar les reformes estructurals i aplicar fortes retallades en la despesa pública per complir amb les exigències de la Comissió Europea i avançar cap un nou model de desenvolupament econòmic sota les idees neoliberals.

Aquesta política requereix un major control de les despeses i per tant una major centralització en la administració. Per això, Rajoy ja va anunciar que es prendran mesures d'igualació de vàries normes de competències autonòmiques. La crisi és també una oportunitat per estimular la iniciativa privada en camps com la salut i l'ensenyament, dues àrees de competències autonòmiques. També són previsibles canvis en els sistemes de negociacions col·lectives flexibilitzant-los per afavorir als sectors empresarials i fins i reglamentant tot el dret a vaga.

La idea-força és progressivament desplaçar recursos del sector públic cap al sector privat, és a dir, desmuntar part important de l'anomenat estat del benestar i cada vegada més, empreses privades vagin assumint tasques que abans eren del sector públic, en altres paraules, la privatització de l'economia de serveis.

És davant d'aquesta perspectiva, que ja trasllueixen les mesures i discursos oficials i oficiosos, que diferents sectors de la societat hauran de reaccionar en el curs dels pròxims mesos. Així doncs, la vaga pot ser un primer pas necessari, però absolutament insuficient davant l'envergadura dels canvis que s'acosten. Obrir un diàleg social i polític requereix d'una demanda d'una majoria social i política que avui no existeix.

CDC MIRA CAP A ÍTACA

Del "dret a decidir" cap a la "lluita per un estat propi" apareix com la novetat dels acords del Congrés de Convergècia Democràtica de Catalunya (CDC). Un pas endavant en la desambiguació de la tradicional política del principal Partit de la dreta catalana. Tanmateix, el Congrés no ha aprovat cap estratègia política ni fulla de ruta que tingui com a perspectiva l'objectiu proclamat, és a dir, no existeix garantia que aquest objetiu s'acompleixi.

"Volem llegar l'avenir d'una Catalunya lliure, justa, independent que ocupi un espai propi en el món del segle XXI", diu l'acord congressual. És l'expressió d'un desig més que no pas el final del camí establert. Aquesta voluntat d'anar cap un "estat propi" pot dissoldre's per no anar acompanyada d'un recorregut de curt, mig ni llarg termini. Tampoc d'un programa polític. Per tant, per ara, és només un objectiu imaginari: "... Hem pujat a les barques i hem posat rumb a Ítaca, però el nostre estol l'ha de conformar tot el poble de Catalunya. Volem que en aquest viatge a Ítaca hi sigui la gran majoria del poble català...".

Mas ha posat èmfasi en què a l'obtenció de "la màxima llibertat nacional" s'hi pot arribar "amb tota la gent de Catalunya o quasi tota". Una condició ambígua, molt difícil d'aconseguir, que fins i tot pot llegir-se com a pretext per justificar la postergació indefinida de l'arribada a Ítaca.

Per un altre costat, Mas posa tota la seva confiança per aconseguir l'objectiu, en la capacitat de CDC de ser l'articulador d'una majoria social. Hom es pot preguntar si una transició nacional pot ser conduïda per un partit únic, sense pactes ni aliances amb unes altres forces polítiques ("articuladors de minories", les ha anomenat), més quan el mateix Mas, posa com a requisit el concurs d'una majoria ciutadana molt més superior al 50% dels catalans.

Tot plegat, a CDC li costa pronunciar frases més contundents: portar la seva política sota el principi d'autodeterminació cap a la consecució d'un estat independent d'Espanya. Es veritat que l'últim congrés indica un augment de la consciència per crear un estat independent, però alhora, no es compromet amb un programa o estratègia política per aconseguir-la.

I encara més, Mas, després de tot, diu que el primer és atendre la crisi i per això necessita el pacte amb el Partit Popular i després vindrien els plans de la transició nacional. Respecte a la iniciativa del Pacte Fiscal amb Espanya, en la línea d'una política d'autodeterminació, ningú no sap quan la presentarà. Aquest seria el començament de la prova per saber quanta consistència tenen els acords del congrés.

Per acabar, el govern de CiU, fins ara, no ha sigut capaç de dur endavant una política asimètrica, és a dir, establir pactes amb diferents partits en el Parlament. La política fiscal i laboral l'ha pactat amb el PP i d'igual manera ho ha fet amb la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, on el PP arriba per primera vegada i res menys que la Vicepresidència.

Ja veurem què passarà amb el govern de CiU després de la presentació dels pressupostos de l'estat.

L'ALTRE COSTAT DE DURAN LLEIDA

El president de UDC, Josep Antoni Duran Lleida ha aconseguit el favor del Presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, d'indultar a dos del seus companys: Josep Maria Servitje, ex secretari general de la Conselleria de Treball (1994-95) i l'empresari Víctor Manuel Lorenzo, contravenint les sentències de l'Audiència de Barcelona i el Tribunal Suprem, que els va condemnar a quatre anys i mig de presó per les seves responsabilitats de malgastar fons públics per un valor de 46.158 euros.

Duran Lleida sosté l'indult de Rajoy com un acte de justícia, de reparació, davant l'error dels jutges de condemnar-los. El cap dels diputats de CiU a les Corts espanyoles posa l'acte d'indultar al mateix nivell que l'acte de resoldre una condemna judicial. Així, el diputat, intenta fer creure que els seus companys no van cometre el delicte de desviar fons públics.

L'indult és, per definició, un acte de gràcia, un favor, o privilegi, que abans atorgaven els reis i ara l'atorguen alguns presidents. És una resolució política que no requereix argumentació alguna. En canvi, les sentències judicials són tot el contrari: es dicten després de llargs processos, en diferents instàncies, on es desenvolupen intricades argumentacions jurídiques de la acusació i la defensa.

Tanmateix, Duran Lleida confon els conceptes quan diu que els seus companys no han comès el frau contra l'estat. L'indult de Rajoy no anul·la el judici ni la sentència judicial, sinó que permet no complir-la. Aquesta no ha sigut revisada per cap tribunal, doncs, els companys del diputat unionista segueixen sent delinqüents d'acord a la justícia. Ningú ha presentat proves que desmenteixin el provat pels tribunals.

La actitud de Duran Lleida, que pretén blanquejar la culpabilitat de Servitje i Lorenzo, s'afegeix a la dels partits respecte a la corrupció política. A Catalunya, ni la dreta ni l'esquerra donen mostres d'interès per aclarir fets foscs com el que succeeïx en l'Associació Catalana de Municipis: republicans, convergents i socialistes no admeten auditories independents per aclarir casos de sospitosos actes de corrupció.

Duran Lleida, en aquest cas, prefereix mostrar satisfacció complaent amb els corruptes, desqualificant la feina de la fiscalia, dels jutges i la sentència del tribunal. D'aquesta manera prefereix actuar com un cap més d'una corporació mafiosa que d'un partit democràtic, i així contribueix enfortir la percepció estesa entre els ciutadans de manca d'ètica dels actuals polítics

LA PRECARIETAT ARRIBA PER QUEDAR-SE

La precarietat és la normalitat en una societat de mercat per a la majoria dels ciutadans. Una societat moguda pels interessos dels grans inversors (o millor dit, especuladors) capitalistes i els valors d'un individualisme possessiu, cobejós. Uns interessos i valors que creuen i desenvolupen la concentració del poder (econòmic i polític), la desigualtat social i econòmica, i l'exclusió de la participació i d'un debat lliure, ampli i plural.

En efecte, la precarietat econòmica, com el fet d'acceptar com a normal el mileurisme, quan fa poc temps es considerava un problema social greu, per a que sigui sostenible en el temps requereix de precarietat democràtica, és a dir, pèrdua de la deliberació i del debat públic com fonament per a la presa de decisions polítiques dels representants de la ciutadania.

La idea dominant de què no hi ha alternatives ni estratègies econòmiques vàlides, sinó les promogudes pels governs conservadors de l'UE, subordinats als poderosos que trafiquen pels mercats, és el triomf del pensament únic que conjuga neoliberalisme econòmic amb autoritarisme polític.

Són moltes els senyals que indiquen que Espanya marxa fermament cap a la precarietat econòmica (les retallades de la despesa pública, els acomiadaments massius, les rebaixes de sous, les execucions hipotecàries). Les polítiques d'ajust estructural són un primer pas en aquesta direcció.

La reforma laboral ha obert una nova etapa que tendeix a fer normal la precarizació del sistema laboral amb el trencament els mecanismes de negociació social substituint-lo per la desregulació de les relacions laborals, que permet un domini, sense contrapès, del capital per imposar les seves condicions.

Ja apunta la reforma de la salut amb la imposició de formes de copagament dels remeis i probablement, les retallades que imposarà el govern d'Espanya en els pressupostos 2012 i 2013, obliguin a restringir la salut pública i així precarizar-la, afavorint el desenvolupament de la salut privada.

La crisi mundial, augmentada a Espanya per la bombolla immobiliària, aprofundida per les polítiques imposades per l'UE al govern anterior (2010) i consolidades per l'actual govern són una oportunitat per l'ideari neoliberal d'anar construint la trama d'una societat de mercat on el ciutadà perd la seva categoria de ser un subjecte polític i es redueix a anar, cada cert temps, cap a les urnes a votar formes semblants per aplicar la política única (postpolítica).

Aquest era el somni de la Margaret Thatcher frustrat en part per les mobilitzacions socials dels ciutadans, però amb la crisi mundial s'ha introduït per tota Europa atacant "l'estat de benestar", un obstacle per als especuladors capitalistes que es mouen globalment, i precarizant la democràcia europea (parlamentària) basada en un pacte social, ja que impedeix la llibertat i fluïdesa que reclamen els especuladors per poder estendre els seus negocis.

EL CONFLICTE ESTÀ SERVIT

La reforma laboral és necessària es diu una i altra vegada. Però, la pregunta que hauríem de fer-nos és si aquesta reforma laboral, en concret, que estableix l'abaratiment del cost de l'acomiadament, de les indemnitzacions per acomiadament i normes contractuals en què l'empresari pot acomiadar fàcilment, és la necessària?

El govern espanyol i català diuen que la reforma és necessària per creuar noves ocupacions, però, alhora, admeten que continuarà augmentant l'atur el 2012. Doncs, per a què és aquesta reforma laboral?

És per afavorir a les empreses, les quals acomiadant treballadors puguin reduir els seus deutes, equilibrar seus comptes i així, en un futur, qualificar davant dels bancs i accedir a préstecs.

I doncs, el important d'aquesta reforma laboral del govern espanyol, amb el suport incondicional de CiU, és l'acomiadament. Els treballadors són els triats per contribuir a resoldre els problemes de dèficit de les empreses.

Però, aquesta reforma no només és per a això, sinó que aquesta pertany al programa del Partit Popular de reformes estructurals, que pretén canviar el model anomenat de l'estat de bienestar, basat en el pacte social, per un altre: neoliberal, basat, ja no en l'acord social, sinó en el comandament del sector privat o anomenat, amb eufemisme, els mercats (o lliure mercat), on dominen els grans centres financers.

La reforma laboral forma part d'un pla que va més enllà de la crisi. Es tracta que les empreses, i entre aquestes les que dominen els mercats, siguin les que tinguin el poder de decidir, sense regulacions especials ni contrapès, els termes dels futur contractes, acomiadaments i indemnitzacions.

Aquesta reforma laboral s'assembla a llei del sòl del govern d'Aznar, també recolzada per CiU, que va eliminar les regulacions especials i va produir l'urbanisme salvatge a la costa mediterrània i la bombolla immobiliària per tot arreu.

Per concloure, representa el trencament del pacte social i la imposició de l'austeritat salvatge per consolidar un capitalisme salvatge, és a dir, sota el diktat dels més rics. El conflicte està servit.