LA CUP PUJA A LA TAULA

JuntsPelSi va guanyar les eleccions autonòmiques i va quedar en condicions de formar govern de signe inequívocament independentista. Però no ha pogut aconseguir l'objectiu de la majoria absoluta, el mandat democràtic per arribar a la independència en forma unilateral. Amb un potent capital electoral (39,6%) haurà, forçosament, de negociar amb la CUP, un nou actor polític, ara indefugible i decisiu per la investidura del nou govern i el desenvolupament de l'estratègia, continguts, objectius i terminis del full de ruta del govern d'aliança CDC-ERC 

Antonio Baños qüestiona lideratge de Mas i diu que la CUP no el votarà

L'esquerra anticapitalista i Mas

La CUP va aigualir la festa del triomf de JuntsPelSi quan encara no acabava la celebració. Mentre els guanyadors deien que havien aconseguit guanyar el "plebiscit", l'esquerra anticapitalista deia el contrari, l'havien perdut i per tant no hi havia recorregut per a una declaració unilateral d'independència. I mentre confirmaven que Artur Mas seria el President, la CUP deia que no li donaria suport, perquè volien una persona no vinculada a les "retallades", la "corrupció" i les "privatitzacions"

La veu de la CUP va omplir, sorprenentment, totes les capçaleres de les webs periodístiques espanyoles, ocupant un espai prominent. A la campanya, ja el partit independentista havia fixat que el "plebiscit" es guanyava si s'aconseguia el 55% dels vots, a diferència d'Artur Mas que havia posat la vara en la meitat més u d'escons, excloent els vots com a mesura de triomf o derrota. També la CUP, amb anticipació, havia qüestionat el lideratge de Mas en la conducció política del procés.

Però, ningú va considerar aquestes precisions clares de la "llista minoritària", com la va anomenar el mateix Mas en el seu transcendental discurs del 25-N el 2014. Tots esperaven que JuntsPelSi conquerís la majoria absoluta al parlament, 68 escons, i no dependre de la CUP, com també ho havia ressaltat Mas en plena campanya.

L'esquerra anticapitalista va obtenir una pujada extraordinària: en tres anys va aconseguir un 62,6% més de suport ciutadà, el que va significar més que triplicar el número d'escons, de 3 a 10. Així, els catalans van col·locar l'esquerra anticapitalista en una posició decisiva per triar el nou President de la Generalitat i per a una cosa tant o més important: ser actor polític imprescindible per negociar estratègies i continguts de la nova etapa del procés cap a la independència.

incògnites d'octubre

Davant de la presa de posició de la CUP, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Republicana (ERC) es van incomodar i amb acurades paraules van demanar "responsabilitat política" i "respecte al resultat del 27-S", a més de confirmar que el lideratge d'Artur Mas estava acordat. Però, la CUP té subscrit cap compromís ni amb Mas ni amb el full de ruta de JuntsPelSi. Representa una alternativa: un independentisme "transformador de la societat".

La pregunta que sorgeix és si JuntsPelSi està o no disposada a una negociació sense condicions per  arribar a un consens sobre la investidura del President i la estratègia d'aquesta etapa constituent. Els antecedents no són bons si es recorda com Mas en moments crucials va recòrrer a un estil autoritari: li va plantejar a ERC que hauria d'acceptar les retallades per a que hagués consulta; quan va fer enrere la consulta del 9N ho va fer amb l'oposició de la resta de partits sobiranistes; quan li va plantejar a l'ANC i Òmnium que no hi hauria convocatòria per al 27-S si no es formava una llista majoritària en comptes de separades, com era la tesi d'ERC.

El mes d'octubre començarà aclarir-se el nivell de cohesió política entre CDC i ERC en el govern, la nova aliança aconseguida per Mas, després de la ruptura amb Unió; la capacitat d'aquesta d'empatitzar amb la CUP i en cas que Mas fos triat, que és el més probable, si insistirà en exercir un lideratge personalista i si consensuarà l'estratègia i orientació del procés amb la CUP.

progrés i desconcert

Als tres anys de començat el procés, formalment, aquest compta amb un progressiu suport ciutadà, però els catalans no semblen del tot convençuts de que la independència sigui el més convenient o que aquesta sigui l'hora de fer-la: el 47,8% ha votat per les dues llistes independentistes, 1.957.348 vots, 216.530 més que el 25-N del 2012 i 60.074 més que en el "procés de participació" del 9-N del 2014.

Una mostra d'això va ser la breu festa de celebració i al dia següent cares desconcertades davant les incògnites que sorgien per tot arreu. Alguna cosa semblava que no havia resultat del tot bé. Sí, faltava la mítica majoria absoluta, però hi havia una cosa més, paradoxal: els dirigents polítics es feien un embolic per avaluar els resultats en clau plebiscitària, que per definició són sempre clars.

Una elecció autonòmica amb set alternatives: dues independentistes, amb estratègies obertament contradictòries, tres alternatives declaradament no independentistes i dues que no es pronuncien ni a favor ni en contra, no pot donar un resultat propi d'un plesbiscit o referèndum. Fer-ho és forçar dues coses -eleccions i plebiscit- que no s'avenen.

CONVERSES A TV3?

La campanya electoral del 27-S és una oportunitat no només per aconseguir més vots, sinó per demostrar la diferència entre Catalunya i Espanya, davant de si mateixes, envers a la resta d'Espanya, Europa i el món. Els mitjans públics, especialment la televisió, poden transparentar la qualitat democràtica del procés a través de mitjans al servei de la ciutadania . Els canvis polítics, siguin d'índole nacional o social, han de guanyar-se també en el terreny de les idees, indispensable per comptar amb la ciutadania més enllà del dia de les eleccions. 

Quanta és la independència de Eugeni Sallent, cap de TV3?

    
els mitjans públics i la ciutadania

Si en alguna cosa els catalans semblen estar d'acord és en que les eleccions convocades pel President Mas són un acte democràtic. La ciutadania podrà triar quina sigui l'alternativa i, alhora, assenyalarà com aquesta haurà de formar una majoria que legítimament pugui orientar el país en una direcció determinada. 

Però, perquè aquesta ciutadania triï lliurement, haurà de comptar amb la informació i el coneixement de les implicacions del què signifiquen una i altres alternatives. Els mitjans de comunicació en general, i entre aquests la televisió en particular, són molt importants.

Especialment ho són per als ciutadans que dubten en participar, o desconeixen quins siguin els plantejaments o els significats d'ambdues opcions. També, hi ha els que, per una banda, tot i conèixer estan confosos sobre les conseqüències que podria portar una o altra opció, i per altra, presenciant la confrontació d'idees, els raonaments i les formes en què es plantejen els problemes i les seves possibles solucions poden revisar o decidir-se per una alternativa no considerada.

 una TV3 provocadora de conversacions

Aquest ha de ser l'horitzó d'un servei públic democràtic d'una televisió pública en matèria informativa en general i, més encara, davant d'un acte democràtic com el que s'ha convocat. Es tracta de contribuir a la formació d'una opinió cívica amb una informació, que com diu el sentit d'aquesta paraula, és posar en forma a la ment dels ciutadans, en aquest cas, el sentit de idees confrontades.     

Un exemple podria il·lustrar una forma concreta d'informació de qualitat democràtica. TV3 podria oferir, a partir d'aquesta curta campanya electoral, conversacions de parelles de persones, que tenen pensaments diferents davant el que ha de ser Catalunya, animades o regulades per una o un periodista,

Conversacions significa reunir-se a donar voltes a un tema amb la finalitat d'exposar i acarar diferents punts de vista (la parella d'invitats) per persuadir els altres (ciutadans). Però aquesta dinàmica no es produeix espontàniament; ha de ser induïda pel o la periodista a través d'un paper actiu, orientant i donant un ordre clar i comprensiu al que s'exposa i confronta. Així el ciutadà podria entendre o plantejar dubtes o reaccionar críticament a través de les xarxes socials, continguts que podrien seleccionar-se per ser plantejats a la parella convidada.

 un exemple concret

Una possibilitat és un programa de quatre sessions monogràfiques. Aquestes podrien triar-se segons la seva importància per a futur proper de Catalunya i perquè segur que als ciutadans els agradaria conèixer amb més aprofundiment pel impacte que té per a les seves vides: 

1. Els costos econòmics davant una independència;  (Josep Borrell/ Xavier Sala i Martin)

2. Les possibilitats que un Estat català pugui ser admès a la Unió Europea i l' Eurozona; (Amadeu Alatafaj/Andrea Levy)

3. Legalitat i legitimitat d'un procés constituent català (Francesc de Carreras/Santiago Vidal) 

4. Model social a una Catalunya independent. (Núria Bosch/Vicenç Navarro)

Els participants haurien ser persones amb alguna visibilitat pública, competència política i professional. Així podria garantir-se millor l'exigència de qualitat periodística del programa: aconseguir respostes i arguments clars i amb un cert rigor, evitant discursos abundants en tòpics i generalitats.

El o la periodista hauria de mantenir la neutralitat, sense deixar-se inhibir i ser exigent amb la parella de convidats, amb facultat per interrompre'ls i poder contrapreguntar-los i demanar-los aclariments i precisions. També ha de obrir nous temes, ser la guia que faciliti el desenvolupament del debat.  

dues raons

Els mitjans públics, poden aventurar-se en aquesta forma programàtica on l'important és el servei cívic al ciutadà, amb pluralitat política i exigència professional amb imparcialitat, sense complaença cap a ningú? Els mitjans públics sota l'Estat espanyol, no, rotundament, i els mitjans públics sota la Generalitat? Hi hauria almenys dues raons per pensar que sí que podria ser.

Una, que el govern de Convergència Democràtica vol la independència per construir un Estat democràtic modern. Això, vol dir en el pla dels mitjans de comunicació públics, que transparentin pluralitat ideològica, política i cultural amb la societat civil catalana, els ciutadans. Per tant una política d'autonomia cap la televisió i radioemissores públiques, sense intervencions administratives, discrecionals o autoritàries del govern sobre l'aplicació de les seves línies editorials i programàtiques.

La segona, que aconseguir la independència d'un país requereix d'una societat majoritàriament convençuda, disposada a defensar-la activament davant les forces pròpies d'un Estat. Els vots són bàsics, però no suficients si es vol obligar a l'Estat a seure's a la taula de negociacions. La millor forma d'aconseguir una majoria excepcional, contundent (un escó més no fa una independència) és anar a un debat cara a cara amb l'adversari, en forma neta, sense trampes, transparents, i guanyar-lo en el terreny de les idees.

Aquesta seria una bona oportunitat de presentar uns mitjans públics compromesos amb els ciutadans catalans i una confrontació d'idees de qualitat democràtica, que es distingeixin dels mitjans públics administrats sota l'autoritarisme arrelat en el gobierno de España

MITJANS PÚBLICS I 27-S

La campanya electoral sembla una oportunitat per actuar d’acord als criteris i pràctiques  pròpies d’un nou país. Un camp d’alta visibilitat són els mitjans de comunicació públics. Aquests podrien representar en forma anticipada, davant la ciutadania, característiques de la qualitat d’un país, que sorgís d'un procés constituent o de canvis profunds del model polític i social a Catalunya.

Part del govern actual de la CCMA pactat entre CiU, PP i PSC el 2012

mitjans de comunicació i relats

L’adhesió ciutadana cap a les diferents llistes electorals provindrà de la seva identitat catalana o espanyola, en les seves diferents versions: independentista, sobiranista, federalista, autonomista o centralista, o de la seva ideología de dreta o esquerra, també en les seves diverses tonalitats: liberal, socialcristiana, socialdemòcrata, ecologista, socialista o llibertària. 

Però, els vots dels ciutadans – i no només els apolítics i els indecisos-  també provindran de si les opcions aconsegueixen empatitzar amb ells. Per això, la campanya electoral és una oportunitat de col·locar en la agenda un relat clar que sintetitzi temes que, per una banda reconeguin i interpretin les sensibilitats i preocupacions ciutadanes, i per l’altra, transmetin confiança cap a les propostes sobre el futur proper del país.

Els mitjans de comunicació són actors importants pel desenvolupament del procés democràtic, que no consisteix només en votar el 27-S, sinó en fer-ho lliurement, i per tant votar d’acord a la seva pròpia decisió, després de rebre informacions contrastades, opinions diverses i debats o confrontacions d’idees entre les diferents opcions.

l’heterogeneïtat política de la societat  

La pregunta és si els mitjans de comunicació estan en condicions d’adoptar o no aquests criteris per tematitzar la agenda política catalana durant el procés electoral, des de l'inici de la campanya fins a l' elecció mateixa.   

Els mitjans privats (grups Godó, Prisa, Unidad Editorial, Zeta, Premsa Ara, entre altres) tematitzaran d’acord a la seva preferència política, la qual serà explícita o implícita, el que no vol dir que excloguin o difamin contra les altres opcions polítiques.

I els mitjans públics? Aquests, sota l’administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, (CCMA), haurien de ser neutrals, és a dir, no afavorir ni prendre partit per cap de les opcions en competència, i garantir el pluralisme a través d’un servei públic amb l’exigència d’assumir l’heterogeneitat  política de la societat catalana.

La conjuntura política catalana d’avui és més complexa que l’habitual. S’han convocat unes eleccions autonòmiques que per a uns han de decidir sobre l’obertura d’un procés constituent independentista i per a altres han de decidir un parlament amb diferents i contradictòries opcions no independentistes.

la qualitat periodística

En una mirada de conjunt, els mitjans públics  haurien de comprometre’s en la seva elaboració periodística considerar: un camp independentista partidari o no d’un canvi del model social; un camp de canvi de model social, partidari o no de la  independència; d’un camp reformista partidari d’un federalisme o d’aprofundir l’autonomisme; i d’un camp conservador partidari de l’statu quo constitucional amb més o menys ajustos competencials.

En aquest context, es tracta de oferir informacions, sota diferents formats (notes, entrevistes, debats…) amb la intenció  d’afavorir a que la ciutadania pugui aclarir dubtes, comparar, discernir i decidir el seu vot.

Això necessita de l’elaboració de productes periodístics de qualitat: amb independència del control polític o econòmic, sense dirigisme en les seves agendes i tractant una diversitat de temes que preocupin i interessin als ciutadans dins de la qüestió nacional i social i fer-ho amb pluralitat de fonts i opinions.

Mitjans de comunicació públics amb qualitat democràtica exigeixen seleccionar fonts informatives i d’opinió en forma rigorosa.  A l'equanimitat s’ha d’afegir pertinència o oportunitat, representativitat i consistència o competència política o professional, perquè el propòsit és la ciutadania, no les llistes.

El periodista ha de buscar la precisió, la claredat i el valor afegit en les seves notes i en les respostes de seus entrevistats i ser proactius en la direcció de debats, demanant que es responguin les preguntes que se'ls fan.

entre temps nous i vells

És possible que els mitjans públics catalans apliquin aquests criteris i exerceixen aquesta pràctica durant el procés electoral?  No és fàcil, si es consigna que en els últims tres mesos, la CCMA ha rebut advertències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per falta de pluralisme i la ordre de la Junta Electoral de Barcelona de retirar el logo d’estiu de TV3, perquè es confonia amb el símbol de la llista de Junts pel Sí.

A més a més, TV3 ha rebut critiques del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Sindicat de Periodistes de TV3 per falta de neutralitat i de la Plataforma de treballadors de TV3 “Més que una Tele” per qüestionar criteris professionals en el tracte a la convocatòria del 27-S.

En el rerefons d’aquests actes hi ha el canvi del règim legal audiovisual que van decidir el PP i CiU a Espanya i a Catalunya al començament dels governs de Rajoy i Mas. L’orientació va ser la mateixa: la “gubernamentalización” dels mitjans públics.

Aquests temps han canviat, no existeixen pactes legislatius entre CiU i PP. S’ha obert un procés de canvi a on s’ha de posar en valor l' “empoderamiento” dels ciutadans i la transparència política, precisament per fer un nou país amb qualitat democràtica. A això haurien de contribuir els mitjans de comunicació públics en aquesta conjuntura, que s'ha definit com a excepcional.

L'AGOST DEL NÚMERO U

Només baixar de la terrassa del museu d'Història de Catalunya, van començar a sorgir incoherències excepcionals, no escrites en cap full de ruta, però molt presents a través del procés, per la disputa de qui li dóna el rumb, l'orientació, la qual es veu augmentada per la manca de sintonia, diàleg i el domini d'un lideratge que no ha sabut compartir i s'ha acostumat a imposar. Així ha nascut Junts pel Sí, amb un elenc vistós de figures, però al qual sembla faltar-li cohesió política. 

La imatge i el discurs: junts o separats?

L'u de "la llista majoritària" 

L'insospitat nombre u de Junts pel Sí, Raúl Romeva, va deixar caure el dubte no més enllà de 48 hores del seu llençament com cap de llista, el 21 de juliol: "L'acord no diu explícitament que el president serà Mas" . La reacció de la vicepresidenta del govern, Neus Munté, va ser immediata: "Està parlat i ben parlat que Mas serà el candidat a 'president'"

Però Romeva, vint-i-cinc dies després, quan el govern feia vacances, va persistir en el dubte. Davant la pregunta: "¿Figura o no en el acuerdo que Mas será presidente? Usted dijo que no…" i quan la periodista encara no acabava de formular-la, el número u va fer un intent de fugida, però la professional, sense perdre'l de vista, li va dir: "no m'ha contestat". Aleshores, Romeva, al veure's enxampat, va deixar anar una resposta insospitada: "Es que no és rellevant" 

No té importància qui presideix la Generalitat, per tant Mas és prescindible. El mateix dia, Oriol Junqueras, número cinc de la llista, en una entrevista radial, va considerar, com Romeva,  que era "intranscendent" qui ocupi la presidència, com també la seva pròpia posició. Però, Carme Forcadell, número dos de la llista, li va recordar: hi ha un acord entre Convergència i Esquerra per fer que Artur Mas sigui el candidat a la presidència de la Generalitat".

La incoherència

Al dia següent, Romeva va propinar un nou cop quan va admetre que Artur Mas serà el president de Catalunya si la seva llista guanya el 27-S, perquè "sempre ha estat a les altures de les demandes ciutadanes". Semblen declaracions excepcionals davant una situació excepcional, com últimament s'acostuma justificar quan alguna cosa cau en una certa incoherència.

Una d'aquestes és el número quatre de Mas en comptes de ser el número u. Com explicar-ho? Una manera de disminuir la seva supremacia sobre Junqueras, després d'aconseguir la llista majoritària en comptes de les llistes separades. No és el mateix ser l'u i el dos, que el quatre i el cinc.  S'amaga la rivalitat sobre el lideratge.

Una altra incoherència és per què Junqueras evita comprometre una resposta de si Mas és o no el candidat a la Generalitat, si la mateixa ERC ha acordat amb CDC que sigui el president, segons Forcadell. Com explicar-ho? novament és la idea  de fer aparèixer a Mas com un més de la llista, sense rellevància.

 Mas, incomoda i ...

El nom de Mas sembla incomodar al punt que Romeva li nega el seu rol d'haver pilotat el procés. Ha sigut el govern de Mas i CDC el que l'ha conduït políticament, tot i que la seva base de sustentació i el que el manté viu és la força ciutadana organitzada per l'ANC, Òmnium, l'AMI i Súmate.

Tan és així que Mas va desoir l'ANC quan el 19 d'octubre, a la plaça Catalunya, Carme Forcadell va exigir al govern que convoqués eleccions l'hivern passat. I més encara, quan després del 25-M, Mas va comunicar a l'ANC i Òmnium que sense llista majoritària no convocaria eleccions pel 27-S.

A més a més, això explica que ERC hagi abandonat la llista separada, primer, i la llista de la societat civil, sense polítics, després. El procés només podia seguir endavant amb eleccions -"plebiscitàries"- i això depenia de Mas, en conseqüència Junqueras no tenia marge per aixecar una altra alternativa.

... imposa

La llista Junts pel Sí aparentment resolia la rivalitat entre CDC i ERC, però el problema és que la fórmula assolida havia arribat per imposició, de fet, de Mas i no com a resultat d'un diàleg i acord entre tots dos. Per tant, el conflicte d'hegemonia entre la esquerra i la dreta dins la llista majoritària independentista romanen. És probable que s'atenuen durant la campanya, com també ho és que reapareguin després del 27-S.

Així ho indiquen els senyals de Romeva i Junqueras quan s'hagi de triar el proper President i més encara si les CUP fossin decisives. Ja el seu cap de llista, Antonio Baños, ha dit que res serà automàtic i caldrà enfrontar una negociació on es posaria sobre la taula: el trencament amb l'Estat; un programa social de xoc contra la pobresa, agreujada pels baixos salaris a causa de la llei laboral, aprovada pel PP i CiU, i la qüestió de les retallades, privatitzacions i privilegis als grans inversors.


 

 

MAS I JUNQUERAS: SOCIS O RIVALS?

Artur Mas y Oriol Junqueras se n'han anat de vacances. Mas ho ha fet després de signar la convocatòria de les eleccions del Parlament, el 27-S. Un tràmit molt anunciat, i no obstant l'acte formal més important de la seva carrera política, puix ell mateix, en aquestes eleccions, ha posat en joc el seu lideratge personal: es decidirà si continua o no encapçalant el procés independentista.

Mentrestant, Junqueras, el soci principal, en les seves brevíssimes vacances, haurà de distreure's en com refermar un modus vivendi amb Mas en un context extraordinari – la llista majoritària- , després de renunciar a la preuada llista pròpia amb la qual esperava sobrepassar-lo i així reclamar un nou lideratge.  

Les seves mirades solen ser calculadores, mai de complicitat i menys de simpatia

El desacord…

En més de dos anys i mig de compromisos formals, cada quant temps Mas i Junqueras s'han reunit, asseguts, en forma distesa, a conversar, per examinar la situació política catalana, resoldre dificultats i donar-li profunditat al procés sobiranista? Una dinàmica normal si es considera que s'han associat formalment per donar-li estabilitat al govern i per fer un recorregut conjunt per tal d'aconseguir un Estat català independent.

En una resposta ràpida, en dues paraules, dirien: “no sé”; si es produís un silenci, mentre amb els seus ulls, nerviosament, passegessin per les seves respectives memòries, la resposta seria incerta. El que sí, sorprendria, seria escoltar-los categòrics: cada quinze dies, un mes o dos, trimestralment.

Tots dos dirigents -de la dreta i esquerra independentista- han conviscut, però si se'ls observa amb atenció a través de la finestra de les fotografies o se'ls escolta en les seves intervencions com les del 25-N i la del 2-D de l'any passat, resulta difícil reconèixer simpatia i empatia entre ells.

… en les imatges…

Les imatges transmeten llunyania i rigidesa; es miren com si s'estudiessin, amb un cert temor. Semblen saludar-se com si fossin representants d'Estats diferents. Amb la formalitat justa, sense amabilitat, mancats d'entusiasme, amb un llenguatge gestual escàs, i, de vegades, amb somriures per a la foto més que com a expressions veritables.

El que observa amb detenció a Mas i Junqueras junts, acaba conservant en la seva retina la imatge d'una “parella” que conviu, mitjançant un pacte explícit, més per una necessitat que per un desig. Ho fan amb la tensió en el semblant i sovint incòmodes, la qual cosa deixa una sèrie d'impressions opaques en el que els uneix i en el que els separa, en comptes d'una relació solta, amable i cada vegada més assumida i entusiasta per una experiència sincera i compartida.

… i en les paraules…

El 9N va infondre il·lusió en els participants i perplexitat en els detractors davant un Estat que semblava sobrepassat. Dies després, Mas i Junqueras, separats per una setmana, van pujar a un escenari semblant, davant milers de convidats, a competir pel lideratge.

Van traçar les seves divergències, des de les formes d'entrar en escena fins als continguts de la proposta política. En l'hora 17 de la conferència de Mas i l'hora 12 de la de Junqueras, van exhibir profusament diferències en el llenguatge corporal, estil narratiu i discurs ideològic. La contradicció va quedar establerta en el dilema: llista majoritària o llistes separades.

En dies, “la parella” Mas / Junqueras mostrava que no hi havia empatia, com si en el llarg trajecte no haguessin tingut ocasió de conèixer-se, escoltar-se i arribar a acords ferms. Predominava el desacord, les mirades no coincidien sobre la situació catalana, la qual cosa els feia divergir en les formes de com caminar cap a la independència.

Mas, amb llenguatge assertiu assenyalava com a condició de triomf una unitat vertical a tota prova, sense fissures, d'una majoria política independentista, de manera que l'adhesió rebuda en una elecció fos sense dubtes interpretada com una victòria d'aquesta opció, eludint necessàriament la complexitat de la pròpia societat catalana i de la seva contingència social marcada pels efectes d'una crisi de set anys i l'aplicació de polítiques d'austeritat durant cinc anys, mentre Junqueras, amb un llenguatge elàstic afirmava la conveniència de considerar una unitat més horitzontal a partir de la diversitat política, social, cultural i lingüística.

La rivalitat es regira després del 24-M

L'eufòria va durar dies, i després, el descoratjament, que va durar mesos, fins que les eleccions municipals van encendre les alarmes. CDC, desallotjat de l'Ajuntament de Barcelona, s'encongia en populosos municipis de la Barcelona metropolitana, mentre ERC guanyava espais i vitalitat en tot el territori català. 

Mas va veure núvols de tempesta en l'horitzó del 27-S. Si no pressionava per una llista majoritària com la plantejada el 25-N, podia naufragar al costat del procés. Va reaccionar ràpid i va encertar cridant als moviments cívics, els que van obrir i han empès el procés. Aquests van acceptar fer-li espai al President, el mateix que Junqueras li hi havia tancat mesos enrere. Si no ho haguessin fet, Mas hauria renunciat al 27-S - ja ho havia fet amb el 9N- argumentant que en llistes separades no s'aconseguiria una “majoria excepcional”, posant tot entre parèntesi.

Junqueras, desconcertat, va intentar infructuosament arrabassar-li la seva iniciativa amb una llista majoritària sense polítics, o sigui sense Mas, la qual cosa exigia comptar amb la seva aprovació. El President és l'únic amb atribucions per convocar eleccions. Amb aquestes a les seves mans guanya la partida amb la llista majoritària, Junqueras cedeix, però la rivalitat aflora quan es posa en dubte qui serà el President en cas de triomf de Junts pel Sí.

L'absència d'empatia

En les relacions de Mas i Junqueras no hi ha hagut l'atreviment de sortir de si mateixos, anar a la trobada de l'altre, preguntant-li i escoltant-lo amb la finalitat de reconèixer les sensibilitats i entendre els raonaments de cadascun, per apropar-se i a partir d'allí compartir uns procediments per aconseguir un objectiu comú, en aquest cas la independència 

En comptes d'això, han evidenciat en el trajecte un trancament de les seves respectives posicions, esquivant converses dialògiques caracteritzades per l'atenció que l'un i l'altre posin en el que diuen i no diuen, i així construir, a poc a poc, un espai comú d'on vagi brollant una dinàmica de cooperació, per sobre la competitivitat i de trobada, per sobre la distància.

A QUÈ INVITA MAS?

L'entusiasme de la mobilització dels 2,3 milions de persones del 9N es va eclipsar quinze dies després. Mas, en comptes d'oferir un camí inclusiu -polític i socialment- del món sobiranista, va condicionar el futur del procés amb una proposta pròpia, la del President. Aquesta, posa la conducció en un govern suprapartidari i demana als partits adhesió a la seva estratègia, desplaçant-los a complir un rol de suport lleial durant 18 mesos.  

les opcions de Mas

Els partits sobiranistes, els que volen trencar l'statu quo amb l'Estat espanyol, s'han dividit. Va ser el 13 d'octubre, quan el President Mas va renunciar a la consulta en contra de l'opinió de la resta de partits. Ni tan sols la gran mobilització ciutadana del 9N va aconseguir un reagrupament. 

El President Mas, quinze dies després, va decidir un pla cap a la independència en 18 mesos: eleccions plebiscitàries amb llista unitària per aconseguir un Parlament amb majoria independentista que legitimi i forci al govern espanyol a diàleg i negociació. Aquest plantejament va evidenciar la profundidat que separa els diferents partits sobiranistes. 

les estratègies sobiranistes

ICV-EUiA ja havia declarat la seva oposició a eleccions plebistàries. Més endavant va aclarir la seva estratègia: eleccions autonòmiques i aconseguir majoria sobiranista d'esquerres per obrir un procés constituent cap a una Constitució catalana mantenint vives les opcions federal i independentista.

La CUP proposa eleccions amb pluralitat de llistes i, junt amb diferents forces d'esquerres, vol respresentar una estratègia de triple ruptura fent un país independent basat en una constitució democràtica-participativa i un model econòmic lliure dels dictats financers.

L'UDC prefereix no fer eleccions anticipades i esgotar la legislatura fins al 2016, però si això no és possible, s'adheriria a la llista unitària de Mas, en la perspectiva d'obrir un diàleg amb el govern d'Espanya i acordar fer una consulta sobre el futur de Catalunya.

ERC és partidària d'eleccions amb llistes plurals per aconseguir un mandat democràtic, que hauria de traduir-se en un govern ampli, que expressi la pluralitat del país. Un govern que encapçali un procés constituent cap a la creació d'una constitució republicana i acabi en un referèndum de ratificació d'aquesta i de tot el procés.

el President, el cap

És possible que les diferents estratègies sobiranistes conflueixen? o És viable refer el bloc sobiranista que va treballar per la consulta els últims dos anys? La fórmula del President Mas (eleccions plebiscitàries més llista unitària) exclou de fet a ICV-EUiA i les CUP i considera només a ERC com a "company de ruta".

El President Mas es va fer fort davant els partits sobiranistes quan va desconvocar la consulta i, més encara, amb l'èxit de la seva iniciativa de mobilització del 9N. Ara pretén que ERC s'adhereixi al seu lideratge personal reflectit en una llista unitària que anticipa un govern suprapartidari, i així negociar amb major fluïdesa a Madrid en un termini de 18 mesos.

Mas ha abandonat el caràcter inclusiu de la conducció del procés, que sí que li va dónar entre desembre de 2013 (pregunta i data) i abril de 2014 (compareixença de Turull (CiU), Rovira (ERC) i Herrera (ICV-EUiA al Congrés dels Diputats). Per què va procedir a fer un gir de sobte?

els partits, el suport

Mas, mentre s'acostava la consulta del 9N, semblava haver percebut  que, si seguia en la dinàmica de presa de decisions compartides amb els partits sobiranistes, això el portaria a un xoc amb l'Estat d'imprevisibles conseqüències. Calia posar el fre, fer un canvi i buscar una drecera.

La va trobar d'una manera creativa i eficient: el "procés de participació" del 9N. I tant va ser així, que en dues setmanes va llençar un envit a ERC: subcriure l'opció del President: llista unitària, govern suprapartidari, negociació amb Madrid, referèndum.

Aquesta fórmula busca la majoria "excepcional" (absoluta), la que la ciutadania no li va donar el 2012. Ara torna demanar-la, però per a un govern no de CiU, sinó de polítics de partits, profesionals,  experts i figures destacades de la societat civil, sota el seu lideratge (o un altre partidari de la fórmula) i on els partits hauran de jugar un paper de suport a la conducció del President.