MAS I JUNQUERAS: SOCIS O RIVALS?

Artur Mas y Oriol Junqueras se n'han anat de vacances. Mas ho ha fet després de signar la convocatòria de les eleccions del Parlament, el 27-S. Un tràmit molt anunciat, i no obstant l'acte formal més important de la seva carrera política, puix ell mateix, en aquestes eleccions, ha posat en joc el seu lideratge personal: es decidirà si continua o no encapçalant el procés independentista.

Mentrestant, Junqueras, el soci principal, en les seves brevíssimes vacances, haurà de distreure's en com refermar un modus vivendi amb Mas en un context extraordinari – la llista majoritària- , després de renunciar a la preuada llista pròpia amb la qual esperava sobrepassar-lo i així reclamar un nou lideratge.  

Les seves mirades solen ser calculadores, mai de complicitat i menys de simpatia

El desacord…

En més de dos anys i mig de compromisos formals, cada quant temps Mas i Junqueras s'han reunit, asseguts, en forma distesa, a conversar, per examinar la situació política catalana, resoldre dificultats i donar-li profunditat al procés sobiranista? Una dinàmica normal si es considera que s'han associat formalment per donar-li estabilitat al govern i per fer un recorregut conjunt per tal d'aconseguir un Estat català independent.

En una resposta ràpida, en dues paraules, dirien: “no sé”; si es produís un silenci, mentre amb els seus ulls, nerviosament, passegessin per les seves respectives memòries, la resposta seria incerta. El que sí, sorprendria, seria escoltar-los categòrics: cada quinze dies, un mes o dos, trimestralment.

Tots dos dirigents -de la dreta i esquerra independentista- han conviscut, però si se'ls observa amb atenció a través de la finestra de les fotografies o se'ls escolta en les seves intervencions com les del 25-N i la del 2-D de l'any passat, resulta difícil reconèixer simpatia i empatia entre ells.

… en les imatges…

Les imatges transmeten llunyania i rigidesa; es miren com si s'estudiessin, amb un cert temor. Semblen saludar-se com si fossin representants d'Estats diferents. Amb la formalitat justa, sense amabilitat, mancats d'entusiasme, amb un llenguatge gestual escàs, i, de vegades, amb somriures per a la foto més que com a expressions veritables.

El que observa amb detenció a Mas i Junqueras junts, acaba conservant en la seva retina la imatge d'una “parella” que conviu, mitjançant un pacte explícit, més per una necessitat que per un desig. Ho fan amb la tensió en el semblant i sovint incòmodes, la qual cosa deixa una sèrie d'impressions opaques en el que els uneix i en el que els separa, en comptes d'una relació solta, amable i cada vegada més assumida i entusiasta per una experiència sincera i compartida.

… i en les paraules…

El 9N va infondre il·lusió en els participants i perplexitat en els detractors davant un Estat que semblava sobrepassat. Dies després, Mas i Junqueras, separats per una setmana, van pujar a un escenari semblant, davant milers de convidats, a competir pel lideratge.

Van traçar les seves divergències, des de les formes d'entrar en escena fins als continguts de la proposta política. En l'hora 17 de la conferència de Mas i l'hora 12 de la de Junqueras, van exhibir profusament diferències en el llenguatge corporal, estil narratiu i discurs ideològic. La contradicció va quedar establerta en el dilema: llista majoritària o llistes separades.

En dies, “la parella” Mas / Junqueras mostrava que no hi havia empatia, com si en el llarg trajecte no haguessin tingut ocasió de conèixer-se, escoltar-se i arribar a acords ferms. Predominava el desacord, les mirades no coincidien sobre la situació catalana, la qual cosa els feia divergir en les formes de com caminar cap a la independència.

Mas, amb llenguatge assertiu assenyalava com a condició de triomf una unitat vertical a tota prova, sense fissures, d'una majoria política independentista, de manera que l'adhesió rebuda en una elecció fos sense dubtes interpretada com una victòria d'aquesta opció, eludint necessàriament la complexitat de la pròpia societat catalana i de la seva contingència social marcada pels efectes d'una crisi de set anys i l'aplicació de polítiques d'austeritat durant cinc anys, mentre Junqueras, amb un llenguatge elàstic afirmava la conveniència de considerar una unitat més horitzontal a partir de la diversitat política, social, cultural i lingüística.

La rivalitat es regira després del 24-M

L'eufòria va durar dies, i després, el descoratjament, que va durar mesos, fins que les eleccions municipals van encendre les alarmes. CDC, desallotjat de l'Ajuntament de Barcelona, s'encongia en populosos municipis de la Barcelona metropolitana, mentre ERC guanyava espais i vitalitat en tot el territori català. 

Mas va veure núvols de tempesta en l'horitzó del 27-S. Si no pressionava per una llista majoritària com la plantejada el 25-N, podia naufragar al costat del procés. Va reaccionar ràpid i va encertar cridant als moviments cívics, els que van obrir i han empès el procés. Aquests van acceptar fer-li espai al President, el mateix que Junqueras li hi havia tancat mesos enrere. Si no ho haguessin fet, Mas hauria renunciat al 27-S - ja ho havia fet amb el 9N- argumentant que en llistes separades no s'aconseguiria una “majoria excepcional”, posant tot entre parèntesi.

Junqueras, desconcertat, va intentar infructuosament arrabassar-li la seva iniciativa amb una llista majoritària sense polítics, o sigui sense Mas, la qual cosa exigia comptar amb la seva aprovació. El President és l'únic amb atribucions per convocar eleccions. Amb aquestes a les seves mans guanya la partida amb la llista majoritària, Junqueras cedeix, però la rivalitat aflora quan es posa en dubte qui serà el President en cas de triomf de Junts pel Sí.

L'absència d'empatia

En les relacions de Mas i Junqueras no hi ha hagut l'atreviment de sortir de si mateixos, anar a la trobada de l'altre, preguntant-li i escoltant-lo amb la finalitat de reconèixer les sensibilitats i entendre els raonaments de cadascun, per apropar-se i a partir d'allí compartir uns procediments per aconseguir un objectiu comú, en aquest cas la independència 

En comptes d'això, han evidenciat en el trajecte un trancament de les seves respectives posicions, esquivant converses dialògiques caracteritzades per l'atenció que l'un i l'altre posin en el que diuen i no diuen, i així construir, a poc a poc, un espai comú d'on vagi brollant una dinàmica de cooperació, per sobre la competitivitat i de trobada, per sobre la distància.