LA CUP PUJA A LA TAULA

JuntsPelSi va guanyar les eleccions autonòmiques i va quedar en condicions de formar govern de signe inequívocament independentista. Però no ha pogut aconseguir l'objectiu de la majoria absoluta, el mandat democràtic per arribar a la independència en forma unilateral. Amb un potent capital electoral (39,6%) haurà, forçosament, de negociar amb la CUP, un nou actor polític, ara indefugible i decisiu per la investidura del nou govern i el desenvolupament de l'estratègia, continguts, objectius i terminis del full de ruta del govern d'aliança CDC-ERC 

Antonio Baños qüestiona lideratge de Mas i diu que la CUP no el votarà

L'esquerra anticapitalista i Mas

La CUP va aigualir la festa del triomf de JuntsPelSi quan encara no acabava la celebració. Mentre els guanyadors deien que havien aconseguit guanyar el "plebiscit", l'esquerra anticapitalista deia el contrari, l'havien perdut i per tant no hi havia recorregut per a una declaració unilateral d'independència. I mentre confirmaven que Artur Mas seria el President, la CUP deia que no li donaria suport, perquè volien una persona no vinculada a les "retallades", la "corrupció" i les "privatitzacions"

La veu de la CUP va omplir, sorprenentment, totes les capçaleres de les webs periodístiques espanyoles, ocupant un espai prominent. A la campanya, ja el partit independentista havia fixat que el "plebiscit" es guanyava si s'aconseguia el 55% dels vots, a diferència d'Artur Mas que havia posat la vara en la meitat més u d'escons, excloent els vots com a mesura de triomf o derrota. També la CUP, amb anticipació, havia qüestionat el lideratge de Mas en la conducció política del procés.

Però, ningú va considerar aquestes precisions clares de la "llista minoritària", com la va anomenar el mateix Mas en el seu transcendental discurs del 25-N el 2014. Tots esperaven que JuntsPelSi conquerís la majoria absoluta al parlament, 68 escons, i no dependre de la CUP, com també ho havia ressaltat Mas en plena campanya.

L'esquerra anticapitalista va obtenir una pujada extraordinària: en tres anys va aconseguir un 62,6% més de suport ciutadà, el que va significar més que triplicar el número d'escons, de 3 a 10. Així, els catalans van col·locar l'esquerra anticapitalista en una posició decisiva per triar el nou President de la Generalitat i per a una cosa tant o més important: ser actor polític imprescindible per negociar estratègies i continguts de la nova etapa del procés cap a la independència.

incògnites d'octubre

Davant de la presa de posició de la CUP, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Republicana (ERC) es van incomodar i amb acurades paraules van demanar "responsabilitat política" i "respecte al resultat del 27-S", a més de confirmar que el lideratge d'Artur Mas estava acordat. Però, la CUP té subscrit cap compromís ni amb Mas ni amb el full de ruta de JuntsPelSi. Representa una alternativa: un independentisme "transformador de la societat".

La pregunta que sorgeix és si JuntsPelSi està o no disposada a una negociació sense condicions per  arribar a un consens sobre la investidura del President i la estratègia d'aquesta etapa constituent. Els antecedents no són bons si es recorda com Mas en moments crucials va recòrrer a un estil autoritari: li va plantejar a ERC que hauria d'acceptar les retallades per a que hagués consulta; quan va fer enrere la consulta del 9N ho va fer amb l'oposició de la resta de partits sobiranistes; quan li va plantejar a l'ANC i Òmnium que no hi hauria convocatòria per al 27-S si no es formava una llista majoritària en comptes de separades, com era la tesi d'ERC.

El mes d'octubre començarà aclarir-se el nivell de cohesió política entre CDC i ERC en el govern, la nova aliança aconseguida per Mas, després de la ruptura amb Unió; la capacitat d'aquesta d'empatitzar amb la CUP i en cas que Mas fos triat, que és el més probable, si insistirà en exercir un lideratge personalista i si consensuarà l'estratègia i orientació del procés amb la CUP.

progrés i desconcert

Als tres anys de començat el procés, formalment, aquest compta amb un progressiu suport ciutadà, però els catalans no semblen del tot convençuts de que la independència sigui el més convenient o que aquesta sigui l'hora de fer-la: el 47,8% ha votat per les dues llistes independentistes, 1.957.348 vots, 216.530 més que el 25-N del 2012 i 60.074 més que en el "procés de participació" del 9-N del 2014.

Una mostra d'això va ser la breu festa de celebració i al dia següent cares desconcertades davant les incògnites que sorgien per tot arreu. Alguna cosa semblava que no havia resultat del tot bé. Sí, faltava la mítica majoria absoluta, però hi havia una cosa més, paradoxal: els dirigents polítics es feien un embolic per avaluar els resultats en clau plebiscitària, que per definició són sempre clars.

Una elecció autonòmica amb set alternatives: dues independentistes, amb estratègies obertament contradictòries, tres alternatives declaradament no independentistes i dues que no es pronuncien ni a favor ni en contra, no pot donar un resultat propi d'un plesbiscit o referèndum. Fer-ho és forçar dues coses -eleccions i plebiscit- que no s'avenen.