ESCAC AL PROCÉS

El procés sobiranista encallat, perquè hi ha diferències estratègiques en el món independentista. També perquè el President Mas va abandonar un lideratge més compartit. Així el procés ha quedat, fins ara, sense pacte de govern i sense bloc parlamentari. Tot va començar el 13 d'octubre, quan Mas va renunciar a la consulta sobiranista. 

Dies després del 9N, sense entusiasme, se saluden per a la foto

 
CiU i ERC: les diferències d'estratègies 

Després del 9N, el desànim. Com si aquest dia hagués estat un miratge d'independència o desobediència. També va ser l'acte d'astúcia del President Mas per evitar els costos polítics per  desconvocar la consulta, després de dos anys de feina.

El bloc sobiranista es va fracturar el 13 de octubre, quan Mas es va imposar contra l'opinió d'ERC, ICV-EUiA i les CUP. A la setmana següent de la mobilització de les 2.344.828 persones es va evidenciar el final de la ruptura del pacte d'estabilitat CiU-ERC i la dissolució, de fet, del bloc de partits sobiranistes.

Les conferències de Mas i Junqueras van mostrar diferències de les seves estratègies, de com avançar cap a la independència. Mentre el President prefereix eleccions plebiscitàries conduents a negociar un acord amb el govern espanyol i sotmetre'l a un referèndum, el cap d'ERC planteja eleccions constituents adreçades a desbordar políticament l'Estat espanyol i posar Catalunya en una posició d'igualtat amb l'Estat.

l'avantatge de Mas

La posició de Mas és coherent amb la resolució de renunciar a la consulta de l'octubre passat i així defugir d'una col·lisió amb el govern central, com també és congruent la de Junqueras amb la posició de fer la consulta el 9N per forçar un canvi en la relació entre Catalunya i el govern central.

Ara, Mas pretén alinear a ERC sota una una llista unitària compromesa amb una via política de negociació i acord amb l'Estat i que els catalans haurien de votar. Una fórmula contradictòria amb la intenció d'ERC de desenvolupar una via política de sumar forces no independentistes per fer i votar una Constitució republicana.

Mas té avantatges, perquè disposa de l'eina legal de convocar eleccions i clarament dóna poc marge per una negociació. Per tant col·loca a ERC en una posició difícil de cara a l'opinió pública independentista. Mas va optar, el 13 d'octubre, per abandonar un lideratge més compartit, com el que va assumir, fa un any, amb motiu de la pregunta i la data.

el regne de l'heterogeneïtat

L'estratègia de Mas permet desgastar a ERC, cosa necessària per a que el seu lideratge no sigui discutit, però que alhora causa un efecte no desitjat: debilita el potencial electorat a favor de la independència. Totes dues situacions ja es reflecteixen en l'última enquesta de la Generalitat.

És difícil que les eleccions produeixin un efecte plebiscitari amb mandat democràtic sobiranista reconegut per tothom, encara que hi hagi un acord CiU-ERC, perquè la societat catalana políticament és molt heterogènia.

Hi ha sis partits sobiranistes, és a dir, que desitgen trencar l'estatus autonòmic i exercir el dret d'autodeterminació. Tots ells amb representació parlamentària i podria haver-hi un seté, el Moviment d'Esquerres.

A més dels tres partits contraris al procés sobiranista i un onzè que segur que ingressaria al Parlament, Podem, que busca obrir un procés constituent a nivell de l'Estat i en aquest context que els catalans decideixin el seu futur.

procés sobiranista/constituent

En canvi, unes eleccions normals, no excepcionals, amb programes on s'explicitin clarament les posicions sobre el procés sobiranista, si que podrien ser una font de més legitimitat que la del 25N de 2012, per donar un nou impuls al procés.

Un govern de coalició amb majoria parlamentària podria obrir un procés constituent amb possibilitats de sumar forces polítiques i socials a un debat democràtic i així donar-li més contingut, pes i sentit comú a un procés sobiranista. Tot això en un context d'any electoral, més propici per a que  la ciutadania escolti.

Però, per a CiU és difícil assumir un procés sobiranista/constituent, perquè això requereix un lideratge més dialogant, flexible, més pactista, el contrari de la tendència que ha pres el President Mas a partir de la seva renuncia a la consulta sobiranista.

MAS MANA, I ELS ALTRES?

Després de la massiva adhesió ciutadana del 9N, Mas abandona la conducció inclusiva del procés. Fruit d'una reflexió personal, condiciona la convocatòria a eleccions al compliment d'uns requeriments que han acabat per trencar el bloc de partits sobiranistes. El diàleg s'ha difuminat. El President defineix el camí i la resta han d'ajustar-s'hi. L'opció de Mas, amplia o estreny la incertesa que habita a Catalunya?

Aquesta imatge, s'acabó

l'astúcia i la desconfiança

Quan el President Mas va desconvocar la consulta, per "manca de garanties legals" es va produir un trencament de la confiança de la resta dels partits sobiranistes el 13 d'octubre passat. Mas deixava enrere un estil de conducció més compartit del procés. La màxima expressió del qual va ser quan Mas va definir la pregunta i data de la consulta fa un any. Una decisió eminentment inclusiva.

A partir de la cancel·lació de la consulta, contra l'opinió de quatre dels sis partits del bloc sobiranista- ha desaparegut aquesta paraula -inclusiva- de la boca del President. Aleshores, Mas, a més de decidir pel seu compte l'anul·lació de la consulta, va decidir la realització d'un "procés participatiu" amb urnes i paperetes.

En aquest moment, el President amb molta astúcia es va espolsar de les incomoditats: l'alè permanent de Junqueras, les fuetades retòriques d'Herrera i el soroll torbador de Fernández, a més de descol·locar al mateix govern espanyol. Després de la gran mobilització sota la forma "de consulta", Mas es va sentir enfortit per prendre la conducció hegemònica del procés.

l'hegemonia personal del President

La legislatura esgotada va acabar amb el pacte d'estabilitat (CiU-ERC) i Mas, lliure de compromisos, va patrimonialitzar l'èxit d'haver transformat una frustració (no haver fet la consulta sobirana) en una gran expectativa (mobilitzar 2,3 milions de catalans contra la voluntat manifestada pel govern i les institucions de l'Estat espanyol) 

En aquest context, Mas consolida la seva hegemonia personal. Fruit d'una reflexió pròpia, com a President, i ja no fruit d'un diàleg (escoltar, reflexionar i proposar) amb els seus aliats sobiranistes, imposa les condicions, per seguir amb el procés endavant. 

Per a això, l'única eina disponible és la convocatòria a eleccions. En mans exclusivament de Mas la utilitzarà al seu favor: eleccions plebiscitàries, amb pregunta o programa sobiranista (sí o no a la independència) sense pronunciament en altres matèries polítiques, econòmiques i socials, en una llista (amb professionals, experts, membres del teixit social) que garanteixin una majoria clara.

La foto d'ara: President Mas de cara a Junqueras

ultimàtum a ERC?

Les condicions establertes per Mas exclouen tàcitament a ICV-EUiA i les CUP i per tant queden fora  de tota discussió. El resultat de la reflexió de Mas és incloure a ERC (capdavantera en les enquestes) i els moviments cívics (de gran capacitat de mobilització social) en la nova estratègia sobiranista. 

ERC, l'ANC i Òmnium Cultural respondran els propers dies. El partit de Junqueras és partidari de llistes separades (així hi hauria més suport per al sobiranisme, diu), però això trenca una de les claus de Mas -llista única no partidista- dissenyada per evitar un eventual triomf d'ERC sobre CiU i hipotèticament obtenir més rendibilitat del vot sobiranista i així presentar-se com una majoria clara.

Malgrat tot, hi ha poc marge per a la negociació, perquè ja estan avisats que un rebuig important del projecte del President (com és l'alternativa de llistes separades), els carregaria amb la responsabilitat de deixar el procés en l'aire, probablement afeblint-se.

  

TOT EN MANS DELS CATALANS

Després del 9N, les cares somrients d'uns i les cares enfadades d'uns altres ho diuen tot. Mas pren la iniciativa i Rajoy es planta. Mas dialoga amb els seus aliats i Rajoy dóna explicacions als seus. La legislatura a Catalunya s'ha acabat sense consulta i amb dignitat. Ara cal buscar-se un nou acord per fer avançar el procés sobiranista, s'haurà de validar-se en noves eleccions, amb els ciutadans, a l'hivern 

amb el vent a favor

Els temps són importants en política. Aquest sembla un bon moment per al procés sobiranista: ha rebut un suport clar de 2.200.518 catalans a favor d'una consulta vinculant, un govern d'Espanya sense cap iniciativa política, desconcertat, un Partit Popular visiblement incòmode, sumit en la corrupció.

És el moment de revalidar la legitimitat del procés en eleccions per avançar cap a un referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya; més encara després  que el President Rajoy donés un nou cop de porta al diàleg polític. O per ventura Mas dubta si fer o no eleccions abans de la primavera del 2015?

El bon temps del sobiranisme ha quedat acreditat perquè el moviment social cívic, recolzat pel govern català  i els partits polítics sobiranistes, va forçar el 9N superant o neutralitzant al govern d'Espanya. La jornada de participació es va fer després que el govern de Rajoy havia aconseguit la seva suspensió cautelar i havia amenaçat que si no s'acatava els responsables haurien d'atenir-se a les conseqüències. 

final de legislatura

La legislatura pactada entre CiU i ERC ha acabat amb un final digne. Oberta, el desembre de 2012, amb l'objectiu d'exercir el dret a decidir mitjançant una consulta que donés mandat democràtic a la Generalitat i negociar el futur polític amb l'Estat espanyol, va finalitzar d'una manera sorprenent.

El govern no va aconseguir fer la consulta, però amb astúcia la va reemplaçar per una mobilització ciutadana, dissenyada per saber el nivell d'adhesió de les forces sobiranistes i, potser el més significatiu, va sintonitzar amb la ciutadania, que massivament va perdre la por davant les amenaces d'un govern espanyol confús, sense actuar contra una jornada que considerava un acte il·legal.

El President Mas té la iniciativa. Ha de decidir si continuar amb l'actual legislatura o si arribar a un nou acord per obrir-ne una de nova. La seva proposició de diàleg permanent amb el govern d'Espanya per acordar una consulta vinculant va ser ràpidament rebutjada per Rajoy, que anima en forma discreta a la Fiscalia General de l'Estat per a que iniciï un procés judicial contra el President i la Vicepresidenta de la Generalitat.

Mas amb la iniciativa

Mas vol mantenir-se al front de la Generalitat. Fracassada la proposta de diàleg permanent amb Rajoy, ara condiciona quan convoca a eleccions a un acord de llista i programa unitari. ERC rebutja aquesta fórmula pensant que pot arribar a ser el partit més votat i en conseqüència amb més influència a l'hora de configurar un govern de concentració que iniciï un procés de transició cap a una una república catalana.

A més, les CUP i ICV-EUiA coincideixen en no participar en una llista única, però divergeixen en l'horitzó. Mentre les CUP volen donar-se pressa cap a la independència, ICV-EUiA pensa en un canvi en la relació de forces en l'Estat espanyol amb l'expectativa que s'enfonsi el bipartidisme (eleccions municipals, autonòmiques i generals) i s'obrin millors possibilitats per a una consulta sobiranista acordada.

Mas ha decidit cridar al PSC, dirigit per Miquel Iceta, a la seva ronda de conversacions, probablement volent aconseguir que torni a l'escenari polític nacional, virtualment absent des d'abril de 2013. Es tractaria de que el PSC jugui un paper actiu en el procés del dret a decidir, més ara, quan Rajoy ha tancat totes les portes per donar-li una sortida política (consulta sobirana o reforma constitucional) al conflicte.

quin vulgues Mas ?

La pregunta cal fer-se és si el President Mas busca assegurar-se la conducció de la Generalitat no arriscant perdre-la en unes eleccions o si està disposat a competir o revalidar el seu lideratge en eleccions obertes amb l'objectiu d'augmentar l'actual majoria sobiranista, la qual cosa és imprescindible per avançar cap a una consulta definitiva que no va poder ser el 9N.

EL SOBIRANISME ENTRA EN CRISI

El diumenge passat  es va presentar una ciutadania forta, entusiasta i amb confiança en sí mateixa, a diferència d’uns partits sobiranistes debilitats, decebuts i sense credibilitat entre ells. La maduresa de les paraules de la portaveu d’Òmnium i de l’Assemblea Nacional Catalana contrasten amb les imprudents del portaveu del govern del dia següent i subsegüent. Tot un retrat del procés nascut en la  societat civil i que podria acabar en l’esfera política.

 

fer un discerniment democràtic

La decisió del President Mas de convertir la consulta del 9N en un “procés participatiu” és el fet polític que virtualment acaba amb la legislatura oberta el 25N (2012). Aleshores, els ciutadans catalans van votar una majoria parlamentària clara a favor de l'excercici del dret a decidir en una consulta sobre el futur de Catalunya.

És veritat que Mas té les atribucions de convocar eleccions, però un President democràtic no governa al seu capritx. Ha d’escoltar el que passa en la societat, a més de tenir una mínima honestedat política, com és acceptar que el motiu principal d’aquesta legislatura va acabar.

Per això, Mas no té marge per continuar, ha de revalidar-se en les urnes, perquè de no ser així  perdria la majoria parlamentària (el suport d’ERC) i legitimitat o credibilitat política en la part de la societat que sosté el procés sobiranista.

reconèixer les diferències

En aquest context, el moviment cívic –ANC i Òmnium- va expressar la seva opinió de que el President Mas convoqui a eleccions en el termini de tres mesos, una cosa que sembla  raonable, si es considera que el maig hi ha eleccions municipals, però també perquè al procés sobiranista li cal més força política davant la intransigència de l’Estat espanyol i sobretot d’una atenció major d’Europa i de l’opinió pública internacional.

Per a més complexitat, el President Mas ha condicionat la convocatòria a la formació  d’una llista electoral i un programa sobiranista comú. Les CUP i ICV-EUiA ja ho han descartat. ERC podria negociar un acord, però cada cop és més improbable si es consideren les diferències entre tots dos: CDC vol una independència acordada amb l’Estat espanyol i ERC vol una independència declarada pel Parlament de Catalunya.

Aquesta diferència fonamental es va amagar darrera la consulta fins que el Tribunal Constitucional no va respondre la demanda d’aixecar la seva suspensió. Finalment, pel President la consulta era inassumible sense l’aprovació de Madrid, com tampoc ho seria la independència.    

acord i eleccions

Així doncs, la pregunta és com dirimir les diferències. En democràcia, a través del diàleg polític fins arribar a un acord o a través de la voluntat ciutadana expressades en les urnes. Semblaria que la primera afavoriria a  CiU i la segona a ERC. El moviment cívic que va obrir i sostenir el procés sobiranista vol acord i eleccions.

Una vegada desconvocada la consulta del 9N és el moment de reconduir el procés a través d’un nou acord abans o després de les ineludibles eleccions. Sense aquestes, el sobiranisme  entraria en un progressiu debilitament  i incert futur.

L'HORA DE DELIBERAR

El procés sobiranista no acabarà ni fent ni no fent la consulta el 9N. Aquest continuarà si hi ha confiança entre els partits i entre aquests i el moviment cívic. Per això, han de deliberar políticament, empatitzant uns amb altres, construint en conjunt la decisió fins a arribar-hi. Acostar-se cap el raonament de l'altre i fugir de l'aserció pròpia. Així podrà entendre i construirà en conjunt l'acord. Així, segur que la majoria de la societat comprendrà perquè hi haurà o no 9N   

El 9N sobre la taula

el pacte CiU-ERC i la pròrroga 

Els partits sobiranistes, compromesos a consultar a la societat catalana sobre quin futur prefereix: mantenir-se com a una autonomia o anar cap a la creació d'un Estat propi, associat o independent de l'Estat espanyol, estan obligats a decidir, en les pròximes hores, si segueixen endavant amb la consulta convocada pel 9 de novembre (9N). 

El Tribunal Constitucional (TC), a instàncies del govern del PP i el suport sense reserves del PSOE, ha suspès cautelarment en forma retroactiva la realització de la consulta fins a que no hi hagi un dictamen, acte que no es produirà abans del 9N. Per tant, la consulta convocada no podrà fer-se d'acord amb la legalitat espanyola.

El pacte subscrit per CiU i ERC considera la possibilitat de prorrogar la consulta en cas "que el context socioeconòmic i polític ho requerissin". Així doncs, la pregunta que s'ha de respondre és si la suspensió cautelar del TC i la prohibició de continuar la seva preparació afecta o no el context sociopolític en el sentit que impedeix realitzar una consulta amb garanties democràtiques a tothom. 

la deliberació...

D'una altra manera, els partits sobiranistes estan disposats a fer la consulta independentment de la resolució del TC? Resoldre fer-la seria trencar la legalitat espanyola, encara emparant-se en la legalitat creada pel Parlament català, on una majoria clara va ser triada per a exercir el dret a decidir mitjançant una consulta democràtica sobre el futur de Catalunya.

Respondre la pregunta requereix una deliberació essencialment política, assossegada i pensant més enllà del 9N, és a dir, si fer la consulta el 9N, en les condicions polítiques, jurídiques i d'organització actuals, afavoriria o no avançar cap a l'essencial: la creació d'un Estat sobirà, associat o independent de l'Estat espanyol, i amb reconeixement de la comunitat europea i internacional.  

Ni les constitucions ni les lleis són sagrades. En democràcia han de servir per al desenvolupament de les persones y dels pobles. Han de fer-se càrrec de les noves realitats que sorgeixen. També les  estratègies i els terminis han ser sempre objecte de revisió per complir amb l'objectiu principal. 

...sense por i convençuts

Però, per fer això bé cal la deliberació política entre el govern i els caps dels partits sobiranistes. Han 

d'obrir-se cap a un diàleg de debò, amb voluntat d'escoltar i ser escoltat, amb la disposició mútua de sentir els arguments de l'altre, disponibles a canviar la posició inicial, a partir del raonament de l'altre, deixant fora tot càlcul personal o partidista. Mai perdre de vista que prop del 80% dels ciutadans de Catalunya volen ser consultats i canviar l statu quo amb l'Estat espanyol. 

Per tant, qualsevol canvi dels compromisos establerts fins ara, ha de ser raonat amb transparència, no amagant res, ni tan sols les debilitats de la direcció del procés. D'igual forma, si la decisió és mantenir la consulta el 9N, aquesta ha de ser explicada, explicitant els riscos i assenyalant perquè han arribat a aquest convenciment de canviar l statu quo ara i no després.

Es tracta, en ambdós casos,  de sortir de les deliberacions convençuts, entusiasmats i units. En cas de que es faci la consulta informar en quines condicions es farà i com es garantiran els drets democràtics de tothom, i en cas que es prorrogui s'han d'exposar els acords sobre un nou full de ruta cap la consulta  i en quines condicions continuarà la conducció del procés.

L'ENDEMÀ DE L'11

El moviment cívic de l'ANC tornarà a mostrar una societat catalana en canvi: des de la menysvalorada Arenys de Munt (13-S, 2009) fins ara, la impressionant atenció a causa d'una consulta a tota Catalunya (9N, 2014). No obstant això, els partits sobiranistes insinuen dispersió d'opinions, manca de confiança en l'últim tram. L'endemà de l'11, el President Mas té la paraula per concertar una estratègia comuna amb els partits en comunicació amb la societat civil  i intentar que no hagi pròrroga.

  

la pròrroga és possible

Hi haurà consulta el 9N? Què succeirà després del 9N, hi hagi o no consulta? Preguntes que revelen una alta incertesa. La política com a joc d'escacs. Les estratègies s'amaguen, sorgeixen jugades imprevistes, com els "diners negres" de Pujol. Per ara, el President Mas repeteix que hi haurà consulta legal el 9N i el President Rajoy repeteix que no hi haurà consulta i que té llestes totes les mesures. (¿?).

L'acord subscrit per CiU i ERC -Procés de Convocatòria de la Consulta sobre el Futur de Catalunya- considera prorrogar la consulta en cas que "el context socioeconòmic i polític ho requerissin". La pregunta és si la impugnació de la convocatòria de la consulta que faria el govern de Rajoy seria o no considerada com a una situació suficient per a prorrogar-la.

Les opinions estan dividides en el govern. Les opinions d'Ortega (UDC), Espadaler (UDC) i Santi Vila (CDC) són favorables a fer la consulta sempre que no contradigués la legalitat espanyola, a diferència d'Homs (CDC) que considera suficient la legalitat catalana. 

la dispersió d'opinions

Aquesta dispersió d'opinions està en el cor de l'aliança de govern: els discurs de Duran Lleida (UDC) i de Rull (CDC) són clarament diferents i a vegades confrontats. Més encara si aquesta situació es veu entre CiU i ERC, el seu soci privilegiat, si s'escolten les paraules de Junqueras (ERC) sobre votar el 9N a tota costa, independentment de la legalitat espanyola.

 Les CUP es defineixen per prendre partit per celebrar la consulta sense considerar l'opinió del govern espanyol  i Herrera (ICV-EUiA) critica totes aquestes opinions dient que no correspon fer-les si, ni tan sols, no s'ha aprovat la llei de consultes.

Aquesta divisió de declaracions insinua desunió, desconfiança entre els partits sobiranistes. Sembla que no es reuneixen amb regularitat entre ells o, si ho fan, el diàleg no sembla obert, sincer. Així serà difícil acordar una estratègia comú per enfrontar l'últim tram del procés davant el 9N. Sense estratègia comuna no hi ha consulta.

escoltar, proposar, acostar

El President Mas va encertar quan va aconseguir l'acord de la pregunta i la data. Aleshores, va escoltar el parer de cadascun dels partits i així va construir la seva proposta als partits que, finalment, van aprovar. Aquest mètode de diàleg efectiu sembla no haver tingut continuitat. Mas ha preferit equilibrar, moderar, asserenar o contemporitzar en comptes de liderar el bloc sobiranista.

El moviment cívic de l'ANC i Òmnium Cultural tornarà a mobilitzar centenars de milers de catalans, sinó a  més d'un milió. El 2012 va aconseguir que CiU fes un gir sobiranista, el 2013 va empènyer l'acord entre els partits sobre la pregunta y data. Ara té el desafiament de persuadir els partits a definir una estratègia comuna per aconseguir la consulta el 9N.

L'endemà de la diada de l'11, el President Mas, si vol tenir èxit, hauria de tornar a utilitzar el mètode d'escoltar, proposar i acostar posicions fins a arribar a un acord. Tot això suposa rigor i perseverança, però sobretot una alta capacitat d'escoltar, el que requereix preguntar directament. En una paraula construir confiança.

pròrroga?

 

Avui per avui, suspendre la consulta més que per una impugnació de la convocatòria al Tribunal Constitucional, seria per una falta d'unitat política, a diferència de la impressionant cohesió social mantinguda fins ara, manca d'estratègia comuna i potser d'objectius comuns de debò. Una pròrroga, com diu el pacte CiU-ERC, "pel context polític", i vaja paradoxa, fonamentalment català. 

 

CiU, trist, PP, mut

A Catalunya, la corrupció produeix pena, dolor, semblant a una desgràcia d'algú de "bona família"; en canvi a Madrid produeix un silenci paralitzant, semblant a la gràcia d'un dictador impertorbable. CiU ha viscut contenent investigacions parlamentàries i judicials, en canvi el PP ha viscut la corrupció tirant cap a endavant, com sí res no passés. Dos prohoms catalans s'inculpen; quatre tresorers del PP encausats. Però, creure's els amos del públic ve de més lluny.

Jordi Pujol va confessar d'haver furtat diner a l'Estat

el to familiar de la corrupció

Quan Félix Millet va confessar el seu frau contra el Palau de la Música, Jordi Pujol, decebut, va dir que se sentia "molt dolgut amb Félix Millet" i que el cas Palau era "penós i trist". Semblava estar davant la desgràcia d'un familiar. Millet, era un "prohom català", condecorat per Pujol amb el premi Creu de Sant Jordi, a més d'haver prestat serveis importants a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Ara és Jordi Pujol el que va confessar el seu frau contra l'Estat i torna aparèixer un aire de familiaritat. Per una banda, el president Mas, serè, el reconeix com el seu pare polític i declara sentir una "pena i dolor immens" i afegeix "compassió". Mentre l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, atabalat, declara que "desaparegui", perquè ara és un "llast".

A més, Duran Lleida, desolat, va expressar tristesa pel què ha escoltat d'alguns convergents, al·ludint a Trias o a Josep Rull, el recent designat coordinador general de CDC. Aquest, desmarcant-se de l'aura familiar, va afirmar emfàtic: "si el president Pujol no s'hagués apartat ho hauríem fet nosaltres".

Millet va confessar haver-se apropiat de 3,3 milions d'euros

la ineficiència de Mas i la refundació de Rull

Tant Millet (19 anys president de la Fundació de l'Orfeó Català- Palau de la Música) com Pujol (23 anys president de la Generalitat) amb la seva conducta transmeten la idea de considerar-se a si mateixos amos absoluts. El primer robant diner i el segon furtant diner, aprofitant-se, ambdós, dels seus càrrecs públics o les seves posicions privilegiades en la societat catalana.

El president Mas ha estat ineficient per començar una regeneració democràtica en la política catalana. La pregunta és si està en condicions d'iniciar-la realment si no es capaç d'aclarir el caràcter dels vincles de CDC amb el cas Palau i pels quals el jutge té embargada la seu del partit des de juliol de 2012, i demostra credibilitat política davant la corrupció que compromet a membres reconeguts de CDC.

No obstant això, Rull, el nou segon home de CDC, es planteja refundar el partit cap una Catalunya sobiranista, amb un nou programa polític compromès amb la independència (trencant l'statu quo), la justícia social (desenvolupant l'Estat del Benestar) i la regeneració democràtica (actualitzant valors i principis de transparència política). El debat sobre els termes de la refundació s'iniciarà després de l'11.
 
tots els tresorers del PP processats

La baixa qualitat de la democràcia a Catalunya té la seva rèplica a l'altre costat de l'Ebre. El govern del PP en silenci pateix la corrupció que compromet el partit.  La llei de transparència no acaba de presentar-se i fins a fa poques setmanes la seguia negociant amb el PSOE de Rubalcaba, i no se sap si Pedro Sánchez negociarà un projecte de regeneració democràtica amb el currículum del PP.

El PP no s'avé a la probitat i sembla un tant ingenu pensar que el partit de Rajoy pugui crear condicions per resoldre la corrupció estesa en el sistema polític. La seva pròpia motxilla la té molt carregada de bruticia en diferents comunitats (Gürtel) i en els despatx del carrer Gènova (sobresous en negre)

Dels quatre tresorers del partit, des de 1982, quan era Aliança Popular, fins al 2009, un d'aquests va ser processat per la justícia (Rosendo Nasseiro 1987-1993) i la resta ho seran ara, d'acord a una resolució del jutge Pablo Ruz: Ángel Sanchís (1982-1987), Álvaro Laporta (1993-2008) i Luís Bárcenas (2008-2009). Tots per finançament il·legal del PP.

Barcenas va confessar haver lliurat sous a Rajoy i Cospedal, entre molts altres

com corria el suborn

A més a més, les cúpules i alts càrrecs han rebut pagaments de sobresous en diner no declarat a hisenda, procedent de cobraments de comissions a constructores, companyies d'assegurances i de donacions anònimes durant molts anys. Sumes des de 5.000 fins a 15.000 euros, com ho acrediten els documents lliurats per Luís Bárcenas i validats pel jutge Ruz. 

A això s'hi afegeix l'inici del judici contra 45 imputats, que formen part d'una trama organitzada (Gürtel) que, durant 10 anys, "en torn a la figura de Francisco Correa, va obtenir irregularment adjudicacions públiques de diferents administracions governades pel PP mitjançant el lliurament de suborns a funcionaris i autoritats amb competència o influència en aquestes contractacions".

La corrupció al PP recorda la Tangentopolis italiana, quan els polítics rebien pagaments a canvi de proporcionar contractes, obres, subvencions amb diner públic d'acord a estrictes percentatges de distribució entre els partits amb poder (demòcratacristians i socialistes). Aquest sistema va ser sacsejat pels jutges que van descobrir la trama concloent amb 1.233 condemnes y 429 absolucions.

Correa va confessar que Alejandro Agag, gendre d'Aznar, li va obrir les portes del PP

l'apropiació del públic

A Catalunya i a la resta d'Espanya prolifera la corrupció. Dir, com s'acostuma, que aquesta en l'àmbit polític afecta només a persones individuals és un sofisma. Francisco Correa i Luis Bárcenas, d'una banda, i Lluís Millet i Jordi Pujol, d'una altra, són la punta de l'iceberg. 

L'apropiació de recursos públics són part d'una estructura de valors i un sistema de finançament que els partits amb poder: PP (abans el PSOE) i CiU no han volgut canviar, permetent o aprofitant-se amb l'ús de pràctiques habituals semblants a les de l'època franquista.

EL MIRATGE DEL DIÀLEG

La posició original de Rajoy és que la Generalitat anul·li el procés sobiranista, i la de Mas és que el govern espanyol accepti la consulta sobiranista. Si tots dos volen un diàleg de debò, han de acceptar recórrer un camí de incertesa en la construcció d'un acord o reconèixer que no hi ha acord. Existeix voluntat i temps polític per això?   

Després del fracàs de fa dos anys, forçats a reunir-se, podran dialogar?

parlar no és dialogar

El President Rajoy es va decidir a trobar-se amb el President Mas per parlar sobre l'anomenat "problema català". És una incògnita si en aquesta trobada s'iniciarà un diàleg, perquè parlar no és el mateix que dialogar. 

Una prova d'això va ser l'experiència de l'última trobada, formal i oberta, d'ambdós, el 20 de Setembre de 2012, quan Rajoy va rebutjar la demanda de pacte fiscal per ser "contrària a la Constitució". La mateixa raó que empra Rajoy per oposar-se a la consulta sobiranista. 

L'inici del diàleg entre Rajoy i Mas requereix que tots dos comparteixin la identitat del problema. No és el mateix definir-ho com a problema català o com de la relació política entre Catalunya i l'Estat espanyol. No és el mateix que les causes dels problemes siguin d'una part que del vincle entre les dues parts.

A més a més, un diàleg necessita una disposició oberta entre les parts. Això, per començar, significa no condicionar l'agenda o punts a tractar. Seria fals desenvolupar un diàleg si s'objecta posar sobre la taula, per exemple, la consulta plantejada per les institucions catalanes.  No seria realista.

diàleg de debò

En un diàleg polític entre adversaris és normal que les dues parts tinguin posicions enfrontades, i fins i tot, aparentment "insalvables", com és aquest cas.

Així doncs, cal posar-se en una actitud d'obertura per escoltar-se, enraonar junts: preguntant-se, interpretant-se les respostes, proposant-se noves idees, alternatives. Així, ningú sap el desenllaç per endavant i sí, les dues parts saben que, d'arribar a un acord, aquest serà diferent a les posicions originals de cadascú.

Un exemple que s'acosta a un diàleg polític de debò va ser el que van sostenir el President Adolfo Suárez i el dirigent català a l'exili, Josep Tarradellas sobre el restabliment de la Generalitat de Catalunya en 1977, quan regien les lleis franquistes reformades, abans de l'acord constitucional.

Amb una "maniobra jurídica", Suárez i Tarradellas van restablir la Generalitat.

el diàleg Suárez-Tarradellas

Suárez fent ús d'una "gran elasticitat jurídica", contradictòria amb "la rígida tradició castellana", va incorporar "un fragment de la legalitat republicana" a les lleis encara del franquisme. La decisió del govern espanyol va ser política, la qual va justificar jurídicament amb una flexible adequació normativa.

L'interès de Suárez va ser incorporar a Tarradellas en un lloc de primera línia per així neutralitzar la força que l'esquerra catalana (socialistes i eurocomunistes) havia obtingut en les primeres eleccions generals.

Aquest va ser un dels acords imprevists de la transició, que estava fora de guió (semblant a la legalització del PCE). Darrere d'aquestes enteses (Suárez-Tarradellas i Suárez-Carrillo) va haver-hi un diàleg polític de debò, un enroament mutu. Espanya s'orientava cap a la idea d'una democràcia inclusiva.
   

el "no diàleg" Rajoy-Mas

I Rajoy i Mas, estan disposats a iniciar un diàleg polític de debò, fent un recorregut mitjançant l'enraonament? Només sabem que parlaran, però dialogar i assumir el problema junts dependrà de si Rajoy insisteix en intentar subordinar autoritàriament a les institucions catalanes, o si Mas no prova de  flexibilitzar els termes de l'actual proposta sobiranista. Difícil, quan Espanya s'orienta cap a la idea d'una democràcia excloent.

  

  

PSC: SENSE RUMB I DIVIDIT

El Nou PSC és mort. Va abandonar el dret a decidir. Aquest, exigit des de baix de la societat catalana,  ha portat la centralitat del catalanisme cap el sobiranisme. El PSC cruix per tot arreu. El seu desmembrament comença amb Maragall, continua cap a la Catalunya interior i arriba a Barcelona. Miquel Iceta pretén reconstruir-lo, però sense revisar els fonaments que han portat el PSC a la cris, difícilment 

 

Fa 4 anys, 10-J, quan el PSC assumia: "Som una Nacio: nosoltres volem decidir"

federalisme per dret a decidir

La nova líder socialista, Susana Díaz, va reconèixer, amb dignitat desacostumada, que el PSOE està sense rumb i dividit. La política andalusa va fer una crida als socialistes a què aprofitessin el proper Congrés extraordinari (27 de juliol) per a que el PSOE torni cap a un camí d'esquerra i ho faci unit.   

Aquesta situació és molt semblant a la del PSC. Així com ha renunciat Pérez Rubalcaba, ho ha fet Pere Navarro, després dels pitjors resultats electorals del PSOE a Espanya i del PSC a Catalunya  en els 37 anys de democràcia. Ambdós han portat als partits a un ampli descrèdit polític.

Tot dos van estrènyer posicions, després que el cap del PSC va renunciar a impulsar el dret a decidir dels catalans a canvi que el PSOE impulsés una reforma constitucional federal. També va condicionar el suport a la consulta al vistiplau del govern de Rajoy. Així, el PSC va acabar rebutjant l'aprovació d'un marc legal (150.2) per a que els catalans poguessin decidir en una consulta.

Rubalcaba exigia l'abandon del dret a decidir i Navarro va cedir

el Nou PSC i els canvis

El PSC tradicionalment va ocupar la centralitat del catalanisme polític, però des de la derrota del Tripartit s'ha desplaçat progressivament cap una marginalitat política com s'ha demostrat amb els resultats de les eleccions autonòmiques (2012) i les europees (2014).

El problema és que el Nou PSC de Pere Navarro no va comprendre els canvis profunds i notoris que venen succeint a Catalunya, al menys des de la sentència de mort de l'Estatut català, executada pel Tribunal Constitucional (TC) a petició del PP i amb la complaença, no reconeguda, del govern de Zapatero (PSOE).

En la societat catalana es va forjar un sentiment de profunda desafecció cap a l'Estat espanyol (la mateixa que el President Montilla va identificar i el PSOE no va voler escoltar), després que el Congrés de Diputats va mutilar l'Estatut català, el TC el va declarar nul aspectes essencials que els catalans ja havien aprovat democràticament en un referèndum.

el Nou PSC abandona el catalanisme

Així, des de diversos sectors socials, culturals i polítics de la societat va cristal·litzar un prou majúscul. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va canalitzar-lo a la Diada de 2012 amb centenars de milers de catalans als carrers, des d'on van exigir a les institucions catalanes assumissin el dret a decidir.

Dos mesos després, una majoria política triada, favorable al dret a decidir, dominava el Parlament. El govern de CiU, que havia governat un any i mig amb acords amb el PP, formalitzava un pacte de suport al govern amb ERC. Un moviment social des de baix havia desplaçat la centralitat del catalanisme polític cap a el sobiranisme, és a dir, el trencament del statu quo amb l'Estat espanyol.

Això va desconcertar el Nou PSC. El va deixar sense claredat per entendre els canvis vertiginosos en la societat. Amb moltes ambigüitats va intentar mantenir la seva imatge catalanista, però, finalment va optar per acostar-se cap el PSOE, abandonant el dret a decidir a canvi que el PSOE incorporés el federalisme en el seu ideari polític.

Avui quan la cúpula del partit parla del dret a decidir es refereix a quan Catalunya, algun dia, juntament a les altres autonomies, votin un acord constitucional espanyol sobre un nou model territorial de característiques federals. Aquesta posició és l'allunyament definitiu del PSC de la seva centralitat catalanista.

Pere Navarro, el polític i Miquel Iceta, l'estudiós del federalisme

i z: reconstructor o enterrador?

Tot això va significar la fractura interna del PSC, la manca de diàleg polític, la imposició de mesures disciplinàries contra dissidents de la direcció, la progressiva fugida de militants, especialment en les comarques de fora de Barcelona i la fragmentació de l'aparell que va acabar amb Navarro.
   
El PSC està abatut. Miquel Iceta, un dels mentors del Nou PSC, en forma patètica s'ofereix a reconstruir-lo. La primera resposta ha sigut la renuncia al partit del líder de la facció Avancem, el diputat Joan Ignasi Elena, un dels tres castigats per Navarro.

Aquest és només el començament. El Nou PSC és mort, el PSC viurà una agonia més o menys llarga i el més probable és que muti en una mena de Federació Catalana del PSOE.

L'AJUNTAMENT DE BARCELONA NO ENCERTA

Can Vies mostra l'autoritarisme que oculta el discurs de la seguretat, com va succeir a Plaça Catalunya en 2011. L'intent d'arrasar amb "l’otredad" dels col·lectius allotjats a Sants va fracassar, per ara. Una solució requereix interlocutors que l'acceptin, respectin i a partir d’aquí, confiar en un diàleg fins a reconèixer que l'acord ho construeixen tots dos. 

Joaquín Forn (CDC), segon home de l'Ajuntament de Barcelona, president de TMB

Joaquím Forn, tot un perill

En la treva, val preguntar-se pel succeït en el conflicte entre l'Ajuntament de Barcelona i el Centre Social Autogestionat del barri de Sants entre el 26 i 31 de maig passat.

Per què  TMB, titular de la propietat de Can Vies, presidit pel primer Tenent de l'Ajuntament de Barcelona, Joaquim Forn, comptant amb les possibilitats legals d’evitar l’execució del desallotjament no ho va fer?, i de seguida, per què va ordenar el derrocament de l'edifici ocupat per persones integrades en desenes de col·lectius durant 17 anys?

Fins ara, no n'hi ha una resposta convincent. El fet que corresponia a una fallada judicial, però aquesta podia  suspendre's a petició del titular, és a dir, pel segon home de l'Ajuntament. La decisió política té un responsable que no va valorar les conseqüències de l'acció contra el Centre Social, més encara quan havien fracassat unes negociacions indirectes, de 15 mesos, del districte de Sants, en nom de lAjuntament, amb el Centre Social.

L'enderrocament és responsabilitat de TMB

la jugada de destruir Can Vies

Mancant acord, l'Ajuntament va decidir usar la força, emparada en una ordre judicial, i destruir el territori en disputa, Can Vies. En 48 hores, va voler posar fi a 17 anys de vida social i cultural de centenars de persones arrelades al barri.

Una decisió temerària per eliminar de la faç d'aquest territori, experiències i afectes de molta gent, culturalment en les antípodes de les autoritats que regeixen el sistema o ordre establert.

La jugada va precipitar alguna cosa imprevista: la lluita dels afectats per sobreviure a una mort imminent de la seva obra, representada en el suport solidari en protestes massives i l'enfrontament amb la policia als carrers del barri (5 dies) i el centre de la ciutat (el sisè).

Rubén Molina (Pau Guerra), portaveu dels Col·lectius de Can Vies

l'espiral de violencia

Els dies d'agitació i violència van influir sobre l'Ajuntament i va decidir paralitzar el derrocament de Ca Vies i acceptar que els seus ocupants accedissin a l'edifici a mijà destruït.

La decisió de l’Ajuntament de destruir Can Vies va deslligar una indignació massiva i la violència als carrers, com la de frenar-la i tolerar la tornada dels seus ocupants va acabar amb la inquietant violència.

Aquesta ja arribava als territoris protegits al turisme: les rambles de Barcelona, mítiques pel gaudi del temps lliure i el passeig al segle XX i per la violència contra l'ordre autoritari-conservador del segle XIX.

de l'autoritarisme al diàleg

Amb el replegament calculador de l'Ajuntament, sobresurt la força creadora de l'autoorganització del Centre Social, que aborda sense demora la remoció de les seqüeles de la destrucció i la projecció de rehabilitar Can Vies i reallotjar els somnis, obstruïts per un malson de sis dies.

En aquestes jornades, va apuntar el rostre autoritari de l'administrador municipal, semblat al que va mostrar l'administrador de l'ordre públic el 27 de maig de 2011 a plaça Catalunya, que molesto amb "l’otredad" i ignorant com tractar-la, confia a eliminar-la amb l'ús de la força.

Jordi Martí i Galbi (CDC), regidor del districte de Sants, negociador amb Can Vies

L'interlocutor municipal que no va poder veure's amb els portaveus del Centre en 15 mesos no pot continuar. Cal algú idoni per crear confiances en un diàleg sense condicions, en què les parts raonin sense coaccions, fins a descobrir, escoltant-se, elements dels uns i els altres que construeixin una solució on tots dos es reconeguin.

LA CAIGUDA DELS PARTITS CLÀSICS EUROPEUS

La majoria dels europeus dels 27 Estats no van votar. La desafecció cap a l'Europa governada per polítics tecnòcrates, submissos als poders financers privats, repercuteix en “la gran coalició” -populars-socialistes-liberals- que ha format govern el 2004 i 2009: perd 81 diputats, però manté la majoria.L'extrema dreta, encara que dispersa, arriba en massa al Parlament.

 

Fraser i Wieviorka: buidament dels poders públics i nous actors polítics

 l'abstenció: majoria absoluta

La idea d'Europa perd legitimitat democràtica. Entre 1989 i 1999, una mitjana del 58,96% va participar en les eleccions al Parlament europeu, mentre que entre 2004 i 2014 ho va fer el 43,85%. Una baixa del 15,11% en 25 anys.

La decisió de no votar del 56,91% en els 27 països de la Unió Europea (UE) el passat 25-M és una prova del rebuig a les polítiques d'austeritat i reformes neoliberals, però també a una èlite política-tecnocràtica d'una UE submisa als poders financers transnacionals.

Set dies després de les eleccions, el sociòleg francès Michel Wieviorka i la intel·lectual nord-americana, Nancy Fraser van reflexionar en públic sobre el que succeeix a Europa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

“la crisi del poder polític”

La crisi europea és part de la que continua vigent al món desenvolupat. Fraser, amb una mirada global, llegeix aquestes eleccions europees com una representació del que anomena “la crisi del poder polític”, més encara, “del capitalisme monopolista neoliberal”.

En aquest món, hi ha hagut un “buidatge dels poders públics establerts” que ha disminuït la capacitat d'aquests de resoldre problemes econòmics globals, sent  desbordats pels poders privats i ha generat un dèficit de legitimitat democràtica en desconèixer una opinió pública contrària a les polítiques d'austeritat.

En una frase, les èlites polítiques i tecnocràtiques europees han demostrat més suport als poders privats de les grans corporacions financeres transnacionals que als ciutadans.

Almunia (socialista), Ashton (laborista), Durao Barroso (popular), Reding (popular)

Europa tecnocràtica, no democràtica

Wieviorka, amb una mirada europea, apunta a la decepció que recorre el continent en observar, i viure, la distorsió de la idea original d'Europa, la del compromís d'una organització econòmica amb finalitats ètiques, com a conseqüència de l'experiència de les dues guerres mundials.

Europa, -segons el sociòleg francès- s'ha allunyat d'aquesta perspectiva ètica, reemplaçant-la per una neoliberal que separa l'economia de la vida social, augmentant les desigualtats socials.

És la gestió d'una Europa tecnocràtica, no democràtica, recolzada pels estats, la que en gran part ha arrossegat a una ciutadania en aquestes eleccions, com en el cas de França, a plantejar-se el dilema de no votar o votar a l'extrema dreta nacionalista.

Socialistes i populars voten igual el 70% de les vegades en sessions plenàries (2009-2014)

Els partits clàssics, perplexos

Els partits polítics clàssics (populars, socialistes i liberals) han estat derrotats, anticipant-se la fi d'un cicle polític de 30 anys, almenys en alguns països.

Resultats, diu Fraser, que reflecteixen aquest buidatge dels poders públics: partits polítics en estat de perplexitat, desconnectats de la societat civil, sense llums per donar respostes polítiques, econòmiques, ecològiques, de gènere, a una opinió pública cada vegada més exigent.

En aquest buit, la societat civil pot passar d'un moviment social a assumir formes polítiques de representació i acció (…) i afegeix Wieviorka, amb noves idees, categories i llenguatges, diferents dels partits clàssics, que col·laboren amb la societat, com sembla ser el cas espanyol de Podemos-Podem provinent del moviment d'indignats (2011).