LA CAIGUDA DELS PARTITS CLÀSICS EUROPEUS

La majoria dels europeus dels 27 Estats no van votar. La desafecció cap a l'Europa governada per polítics tecnòcrates, submissos als poders financers privats, repercuteix en “la gran coalició” -populars-socialistes-liberals- que ha format govern el 2004 i 2009: perd 81 diputats, però manté la majoria.L'extrema dreta, encara que dispersa, arriba en massa al Parlament.

 

Fraser i Wieviorka: buidament dels poders públics i nous actors polítics

 l'abstenció: majoria absoluta

La idea d'Europa perd legitimitat democràtica. Entre 1989 i 1999, una mitjana del 58,96% va participar en les eleccions al Parlament europeu, mentre que entre 2004 i 2014 ho va fer el 43,85%. Una baixa del 15,11% en 25 anys.

La decisió de no votar del 56,91% en els 27 països de la Unió Europea (UE) el passat 25-M és una prova del rebuig a les polítiques d'austeritat i reformes neoliberals, però també a una èlite política-tecnocràtica d'una UE submisa als poders financers transnacionals.

Set dies després de les eleccions, el sociòleg francès Michel Wieviorka i la intel·lectual nord-americana, Nancy Fraser van reflexionar en públic sobre el que succeeix a Europa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

“la crisi del poder polític”

La crisi europea és part de la que continua vigent al món desenvolupat. Fraser, amb una mirada global, llegeix aquestes eleccions europees com una representació del que anomena “la crisi del poder polític”, més encara, “del capitalisme monopolista neoliberal”.

En aquest món, hi ha hagut un “buidatge dels poders públics establerts” que ha disminuït la capacitat d'aquests de resoldre problemes econòmics globals, sent  desbordats pels poders privats i ha generat un dèficit de legitimitat democràtica en desconèixer una opinió pública contrària a les polítiques d'austeritat.

En una frase, les èlites polítiques i tecnocràtiques europees han demostrat més suport als poders privats de les grans corporacions financeres transnacionals que als ciutadans.

Almunia (socialista), Ashton (laborista), Durao Barroso (popular), Reding (popular)

Europa tecnocràtica, no democràtica

Wieviorka, amb una mirada europea, apunta a la decepció que recorre el continent en observar, i viure, la distorsió de la idea original d'Europa, la del compromís d'una organització econòmica amb finalitats ètiques, com a conseqüència de l'experiència de les dues guerres mundials.

Europa, -segons el sociòleg francès- s'ha allunyat d'aquesta perspectiva ètica, reemplaçant-la per una neoliberal que separa l'economia de la vida social, augmentant les desigualtats socials.

És la gestió d'una Europa tecnocràtica, no democràtica, recolzada pels estats, la que en gran part ha arrossegat a una ciutadania en aquestes eleccions, com en el cas de França, a plantejar-se el dilema de no votar o votar a l'extrema dreta nacionalista.

Socialistes i populars voten igual el 70% de les vegades en sessions plenàries (2009-2014)

Els partits clàssics, perplexos

Els partits polítics clàssics (populars, socialistes i liberals) han estat derrotats, anticipant-se la fi d'un cicle polític de 30 anys, almenys en alguns països.

Resultats, diu Fraser, que reflecteixen aquest buidatge dels poders públics: partits polítics en estat de perplexitat, desconnectats de la societat civil, sense llums per donar respostes polítiques, econòmiques, ecològiques, de gènere, a una opinió pública cada vegada més exigent.

En aquest buit, la societat civil pot passar d'un moviment social a assumir formes polítiques de representació i acció (…) i afegeix Wieviorka, amb noves idees, categories i llenguatges, diferents dels partits clàssics, que col·laboren amb la societat, com sembla ser el cas espanyol de Podemos-Podem provinent del moviment d'indignats (2011).