NAVARRO, TORNI A CATALUNYA

La política espanyola i catalana va amb presses. La primera amb un afany de recentralització, la segona d'autodeterminació. Dos processos, simultanis i contradictoris, que han obert un període post-autonòmic. En aquest context, el PSC de Navarro planteja un federalisme des de l'Estat espanyol mitjançant una reforma constitucional. Fa 7 anys, el PSC de Maragall, ho va fer des de Catalunya mitjançant un nou Estatut el què es va frustrar pel PSOE  i el PP. 

La directiva del PSC de Pere Navarro, des d'abans de la seva derrota electoral del 25 N, quan va negar el Pacte Fiscal, sembla descol·locada. Per una banda, sembla incòmode davant la ferma tendència cap a la recentralització de l'Estat i la buidor notable del sistema autonòmic, i per una altra, davant el gran auge de la desafecció dels catalans cap a Espanya i el seriós creixement de la consciència independentista.

la voluntat recentralitzadora

Fa set anys, el PSC va impulsar un projecte d'Estatut de Catalunya de to federal. La iniciativa va alertar les forces centralistes espanyoles, llavors distribuïdes entre el PSOE i el PP. Tan sols cal recordar l'envestida de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats presidida per Alfonso Guerra, la rebaixa accentuada per l'acord Zapatero- Mas, i la renúncia de Pasqual Maragall induïda pel propi Zapatero.

De seguida, el PP va rematar recusant l'Estatut al Tribunal Constitucional (TC), que va acabar desfigurant-lo. Des del PSOE van sorgir veus importans de complaença amb la sentència i, fins i tot, Zapatero no va presentar la llei que restabliria el Poder Judicial Català.vetat pel TC. Així, el President José Montilla (PSC)  va advertir a Zapatero dels perills de la desafecció dels catalans cap a Espanya.

El PSOE i el PP coincideixen en aturar Catalunya en la seva voluntat de ser una nació o subjecte polític sobirà, sigui per continuar dins d'Espanya, com pretenia l'Estatut, o no, com ara pretenen amplis sectors ciutadans i polítics que han acabat desafectant-se d'Espanya.

La recentralitatció és clau pel projecte neoliberal del PP

La recentralitzación s'accelera amb la majoria absoluta del PP. El govern de Rajoy aprofita la crisi per a  desmuntar l'Estat Democràtic de Dret (terme dels sectors democràtics en 1978), i per fer un Estat subsidiari amb la autoritat per garantir la unitat indivisible d'Espanya (terme dels hereus del franquisme en 1978). Així, restablir una unitat de mercat que, desregulat, garanteixi atractiu, seguretat i rentabilitat als projectes de privatizacions en totes les esferes de  la societat espanyola

la voluntat d'autodeterminació

També Catalunya viu el seu propi procés d'autodeterminació, que el PSC de Navarro no acaba d'acceptar en tota la seva envergadura. Aquest no va néixer ni amb ERC ni menys amb CDC, sinó des de baix, de la societat. Diverses plataformes, a contra corrent de l'stablishment polític, van realitzar durant un any i mig (setembre 2009-abril 2011) més de 500 votacions en diferents localitats de la geografia catalana, acabant a Barcelona, on hi va participar el 21% del padró electoral.

El fet que les consultes no fossin vinculants no va merèixer major atenció dels partits.Van ser una experiència d'organització i conscienciació independentista inèdita. Aquesta força es va expressar el 10-J, la gran concentració contra la sentència del TC, encapçalada pel President Montilla i tots els partits catalanistes. L'independentisme va omplir l'espai amb les seves consignes i símbols en forma clara, encara que després fos minimitzat per les esferes polítiques i mediàtiques.

Aquest és l'antecedent directe de l'Assemblea Nacional Catalana  (abril 2011), que va organitzar les Diades de 2012 i 2013 i que van sorprendre i van sacsejar el món polític català, espanyol i van atraure les mirades d'Europa i dels grans mitjans de comunicació occidentals. L'ANC, hereva de les consultes independentistes, va col·locar Catalunya en el mapa del món.

l'opció del PSC

Davant aquestes dues realitats superposades, l'opció del PSC de Navarro és la reforma federal d'Espanya. D'aquesta manera no es reconeix Catalunya com una nació capaç de decidir quina relació ha de tenir amb l'Estat.  Per contra, és Espanya la sobirana que decideix la relació que ha d'acceptar finalment Catalunya.

El PSC juga les seves cartes en el PSOE

Molt diferent seria que el PSC admetés que fos Cataluya qui triés, lliurement, mitjançant una consulta, federar-se a l'Estat. Però clar, això requereix que l'altra part, Espanya, volgués ser una Federació. En el PSOE només hi ha consens sobre una reforma autonòmica amb un sentit federal, en comptes de definir Espanya com un Estat federal (ni el PSE, ni el PSM, ni el PSA tenen especial empatia amb aquesta idea).

La possibilitat del PSOE de negociar amb Rajoy una Espanya federal és nul·la. La direcció del govern del PP és clarament recentralitzadora i té majoria absoluta en el Congrés fins al 2016. Tampoc s'adverteix un moviment social a Espanya que demani un canvi polític cap a una Federació.

Per tant, el PSC de Navarro en comptes d'anar-se'n a Madrid buscant un acord il·lusori -PSOE-PP- sobre com  solucionar  l'encaix català, hauria de tornar a Catalunya i buscar socis (Duran Lleida, ICV-EUiA, fins i tot en el món de CDC i en moviments com els Federalistes d'Esquerres) per procurar la realització d'una consulta legal en què la pregunta tingui dues respostes clares en positiu: iniciar negociacions amb l'Estat cap a la formació d'un Estat propi o iniciar negociacions amb l'Estat cap a una Federació espanyola.