(2014)

El partits polítics catalans es dispersen. Les cridats del President Mas no tenen ressò. El moviment social està absent. Quins són els límits que impedeixen al govern de CiU liderar una majoria política i social? La por davant l'alta dependència de Catalunya amb l'Estat espanyol?, els interessos polítics i econòmics de CiU?, els càlculs tàctics de l'oposició política? Cal aclarir això per saber si amb aquest lideratge s'aconseguiria ser nació, és a dir, decidir el seu futur.  

el procés es burocratitza

El procés d'autodeterminació perd atractiu. Prén un caire polític-administratiu. El seu lideratge es burocratitza, no desperta entusiasme i dóna símptomes de fatiga. Els partits favorables al dret a decidir estan fragmentats; el pacte CiU-ERC es refreda; CDC-UDC no mostren sintonia i dins de CDC sorgeixen veus d'incomoditat. El President Mas demana suport i no el troba. Les confiances comencen a cedir.

Quantes vegades es reuneixen -cara a cara- els tres responsables del pacte de govern: Mas, Junqueres i Durán Lleida i discuteixen escoltant-se i reflexionant junts? CiU i ERC fan avaluacions conjuntes sobre les dificultats i avenços del procés nacional?  Parlen sobre estratègies per enfrontar units al govern del PP les matèries econòmiques que afecten a Catalunya?

Els catalans, en aquests quatre mesos de govern, mai han vist els responsables del pacte de govern junts informant els catalans sobre els assoliments, dificultats i perspectives del procés sobiranista. Per contra, se'ls veu cada un per la seva banda amb declaracions mediàtiques que reflecteixen desconfiances, si no contradiccions i desafiaments.

el pacte coixeja

La demostració més clara ha estat, per una part, quan ERC demana accelerar el ritme i fer la consulta el més aviat possible, i per l'altra, UDC i sectors de CDC es plantegen la possibilitat d'ajornar-la per més endavant. Mas es posa al mig dient que no canvia el rumb: fer la consulta segons l'acordat, el 2014. Tot això, agullonat per l'alta dependència de Catalunya al govern central, amb el qual ha de negociar el sostre del dèficit per fer els pressupostos i les diferències que aquest suscita entre els partits del pacte.

La falta d'un lideratge nacional es deu a que el govern de CiU no ha sabut o volgut construir un acord molt més ampli i transversal. El President Mas crida a ERC i PSC a sumar-se al govern, en comptes d'obrir una discussió (escoltant-se i reflexionant junts) sobre objectius i estratègies. Tampoc fa esforços per acostar posicions amb ICV-EUiA i les CUP, ambdós partits compromesos amb el dret a decidir.

A més, el President Mas no concreta la trobada promesa amb els agents econòmics i socials ni aclareix el seu abast. Està obert a acordar i incorporar fórmules alternatives per enfrontar les decisions europees i espanyoles? Busca un pacte social català en la perspectiva de comprometre una nova distribució dels costos socials de la crisi?

Cal una avaluació pública conjunta de tres mesos del pacte

el lideratge debilitat

El President declara el seu interès per formar un govern més ampli i una unitat major en el país, però es queda en declaracions d'intencions, i no s'arrisca a asseure's a discutir alternatives d'acord, com sí que ho fa amb el govern del PP respecte de la questió de la consulta i del sostre del dèficit. El President Mas és discret per tractar amb el govern del PP , però  no ho és amb els partits catalans. Per què?

Les aliances i acords, fins ara aconseguits, serveixen per treure declaracions favorables al dret a decidir, aprovar la llei de consulta, però cal preguntar-se si són suficient per concitar una amplia majoria política i social que, mobilitzada, enfronti els obstacles jurídics, polítics, econòmics, internacionals i policials que el govern d'Espanya ja ha començat a posar en execució contra el govern de CiU i el pacte CiU-ERC.

Així doncs, el govern de Mas negocia el sostre del dèficit amb el govern de Rajoy en solitari, sense un suport visible i actiu ni dels partits ni de la societat, i la consulta perd rellevància immediata amb la possibilitat d'ajornament per a quan la crisi no sigui tan urgent, és a dir, algun dia després de 2014.

LA POLÍTICA ES MOU PEL CARRER

Els moviments socials porten la política al carrer. S'aixequen contra el costat salvatge del capitalisme. Planten cara a l'autoritarisme d'un govern que recolza abusos dels bancs. El dret humà a un habitatge digne ha estat destrossat. Els afectats per les hipoteques assenyalen els diputats del PP. El govern intenta evitar-ho. La societat s'acosta per a la transparència. 

no hi ha alternatives

A 30 metres del mar, a 300 metres del diputat. Així titulava la seva columna Francesc Valls a El País el diumenge passat. Tota una metàfora del neoliberalisme que avui es gesta a Espanya.  El govern del PP prop dels inversionistes que esperen noves oportunitats per especular i lluny dels ciutadans que lluiten  per sobreviure i tenir una nova oportunitat per a un habitatge.

És la visió de la política d'un capitalisme salvatge, recolzat per un Estat que imposa lleis i decrets-lleis per a que uns grans inversors puguin especular en un mercat desregulat, sense drets socials garantits. There is not alternatives, repetia Margaret Thatcher en el Palau de Westminster cada cop que algú li plantejava una idea, argument o proposta diferent.

No hi ha alternativa, repeteix Mariano Rajoy en el Congrés dels Diputats, quan des dels diferents escons de l'oposició política o dels moviments socials es plantegen crítiques o iniciatives per plantar cara a l'atur, els desnonaments o a la desigualtat en la distribució dels costos socials per enfrontar la crisi econòmica.  

l'autoritarisme apunta

Darrere d'aquesta expressió categòrica apunta l'autoritarisme, un company estratègic del neoliberalisme. A Espanya, s'expressa sota la forma de majoria absoluta. El govern del PP imposa el seu criteri sense escoltar el parer dels altres. Enfronta la crisi del deute eliminant drets socials i fa  reformes que erosionen el pacte social, netejant el camí cap a la privatització i mercantilització dels béns i serveis públics.

Els moviments socials s'aixequen  i surten al carrer. Identifiquen els polítics governants, sotmesos als interessos del sistema financer, com a responsables  de l'abús i empobriment d'amplis sectors ciutadans.

Diferents plataformes ciutadanes porten la política a l'espai públic i comença una confrontació cada cop més oberta entre ciutadans que s'organitzen i proposen alternatives i el govern del PP que es tanca, no les admet i aplica en forma implacable la seva majoria absoluta. 

la impunitat i...

L'autoritarisme és clar davant la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH). La presentació d'una Iniciativa Legislativa Popular, amb gairebé 1,5 milions de signatures, ha tingut el rebuig del PP no només sobre els tres punts bàsics del projecte (dació en pagament, aturar els desnonaments i lloguer d'habitatges buits), sinó que no dialoga ni busca arribar a acords. Més encara, el govern ha emprès una campanya criminalitzadora contra les persones afectades.

el setge al privat sembla que descompon al PP, que els acusa de nacis
(Foto: Mario Cerqueira)

El govern afirma que els escraches (protestes socials davant l'habitatge de l'impugnat) són un atemptat contra la privacitat de la família. Però l'objectiu és evitar que els diputats del PP siguin assenyalats i quedin identificats en el seu entorn familiar i veïnal, com a culpables amb els seus vots, de què famílies desprotegides continuïn sent desallotjades, després d'haver patit estratègies dels bancs amb la complicitat de l'Estat.

Així, els diputats, quedarien exposats a l'escarni de la resta i tocats des del punt de vista ètic. La mesura madrilenya de prohibir aquest tipus de protestes a menys de 300 metres de les residències dels diputats, persegueix això: evitar que siguin reconeguts com a culpables de fets que la societat no sembla disposada a acceptar (deixar famílies a la intempèrie). En una paraula, una mesura que afavoreix la impunitat.

 ...la transparència

Però, la societat està per la transparència, més encara en temps d'abusos i enganys, i és per això que la campanya del PP contra els que protesten davant les residències dels imputats no té gaire efecte entre els ciutadans. Segons Metroscòpia, el 78% dels espanyols consideren que l'escrache és un dret i no un delicte i aquesta opinió és la del 52% entre els votants del PP.

La crisi s'aprofundeix i el govern del PP pren decisions perilloses: inversions a 30 metres de la costa (cap a una bombolla immobiliària?) i manifestacions a 300 metres dels domicilis (cap una bombolla d'indignació?). .

LA MARCA D'ESPANYA

La corrupció política en les institucions -partits polítics, Casa Real, sistema financer, poder judicial- deixen petjada en la marca d'Espanya. La desconfiança ciutadana, sorgida i que s'expandeix pels  diferents pobles de l'Estat, comença transparentar als partits governants que, en comptes d'aclarir els casos, prefereixen recórrrer estratègies que mantinguin les seves opacitats.  

en la ment dels ciutadans

Prop de la meitat dels espanyols (44,7%) creuen que la corrupció i el frau és el principal problema d'Espanya, 27,4 cops més que fa tres mesos, 35,3 que fa sis mesos i 35,8 que un any, segons el baròmetre del CIS de març de 2013. A més, els politics (93%), els partits polítics (91%) i els bancs (90%) són els que obtenen les més baixes qualificacions de la ciutadania, segons els sondeigs de Metroscopia  (abril de 2013).

La falta d'ètica d'alguns polítics i la submissió i els privilegis dels partits polítics governants als mercats financers i bancs reben la màxima reprovació dels ciutadans. Un senyal de la liquació que pateix la democràcia espanyola des de la claudicació del govern de Zapatero, davant les amenaces de la troika (Comissió Europea, Banc Central Europeo i FMI), fins a l'actual política del govern de Rajoy de desmantellament sistemàtic de l'Estat de benestar.

Amb polítics en mans dels banquers, la democràcia es licua

els partits polítics

Dos exemples de l'autoritarisme creixent a Espanya. Per una banda, la reforma constitucional (2011) imposada, pel pacte PSOE-PP, en un mes, sense debat i negant-se a consultar a la ciutadania (referèndum), i per l'altra la gran simulació de Mariano Rajoy per ser triat i després fer el contrari del seu programa electoral, aprofitant la seva majoria absoluta i governant amb un nombre de decrets lleis com mai s'havia fet des de la dictadura. 

Tot això sembla percebre-ho part de la ciutadania, quan el 52,7% considera que la societat espanyola és poc o gens democràtica i el 42,1% molt o bastant democràtica, segons el CIS de desembre de2012. 

La corrupció política és uns dels indicadors de la pèrdua de confiança ciutadana en els polítics i les institucions, com per exemple, els partits polítics. Més d'un terç (31,4%) dels consultats el desembre de 2012 considerava a aquests com el principal problema d'Espanya.

financiació il·legal

Des de la financiació il·legal del PSOE de Felipe González (cas Filesa) i del PP de Manuel Fraga (Cas Nasseiro) en els 80, el d'avui és el focus més important de la corrupció política, la convivència o negocis entre els interessos privats i els partits polítics.

Davant de la seu del PP a  Madrid

Avui, el PP està qüestionat per les evidències incontestades de finançament il·legal (cas Gürtel i cas Bárcenas), com també ho està CDC (cas Adigsa i cas Palau) a Catalunya. Tots aquests casos tenen en comú l'ús del poder polític democràtic per a, mitjançant actes il·legals, obtenir recursos econòmics i així poder enfrontar amb avantatges la competència política democràtica.

Ambdós partits neguen les evidències alhora que no fan res per aclarir internament les imputacions d'haver comés il·legalitats. Per contra, recorren a estratègies per dilatar els processos com a una manera de treure'ls de la primera línia mediàtica i que amb el temps prescriguin.

transparència política

Cal preguntar-se si és possible que el PP i CDC, ambdós governant avui, puguin encapçalar processos de regeneració democràtica impulsant lleis de transparència, mentre en comptes de resoldre els casos de corrupció ells mateixos, prefereixen apostar  per a que el llarg pas per la justícia els acabi oblidant o sancionant sense efectes jurídics i polítics.
 .

Serà possible que PP i CDC reconeguin els partits polítics com a institucions públiques de la democràcia, i per tant amb formes de finançament públic i impedits legalment de financiar-se amb diners privats i regulant les aportacions de particulars suscrites amb noms i cognoms?

EL GOVERN: DE RUMB EN RUMB

A cent dies, Mas inicia diàleg amb Rajoy i invita a ERC i PSC al govern. Però, el govern exclou a ERC, de l'estudi dels criteris per als pressupostos i dóna l'esquena al PSC interessat en fer una cimera dels partits polítics sobre els problemes socials de la crisi. El govern diu defensar l'estat de benestar i està disposat a fer retallades per més de 3 milions d'euros. Estan bojos si esperen suport, conclou Junqueras.    

l'oferta de Mas...

L'aliança CiU-ERC mostra cada cop més feblesa. Quan el portaveu del govern, Francesc Homs, li diu al president d'ERC, Oriol Junqueras, que no hi haurà consulta sense pressupost, s'assembla a un xantatge, una conducta més pròpia de rivals que de socis. Però, el fet també revela que ambdós partits no es reuneixen per fixar criteris en una cosa tant important com els pressupostos. Cadascun va a la seva.

A 100 dies: CiU-ERC un pacte insuficient (foto: abc.es)

Així, com és possible entendre l'oferiment del President Mas de formar un govern de concentració amb ERC i amb el PSC? El govern deixa al marge el parer de seu principal aliat, ERC, sobre com plantejar el pressupost, una eina fonamental per a futur dels catalans. Aquesta manera d'actuar li dóna la raó al president del PSC, Pere Navarro, quan diu que l'oferta de Mas és una frivolitat. 

Mas en el mateix acte en què demana deixar a un costat el tacticisme com a pràctica política, recorre a ell, llençant un globus sonda cap als republicans i socialistes. Si realment, el President volgués avançar cap un govern de concentració faria una cosa semblant al què va fer amb Rajoy, començar un diàleg polític amb les dues formacions polítiques en forma discreta.

...govern de concentració...

Aleshores, per què ho fa a través dels mitjans de comunicació? Està interessat, de debò, en formar un govern amb ERC i el PSC? o, és una gesticulació per aparèixer com a portador d'una política nova, d'unitat nacional, en comptes de partidista? És creïble que CiU vulgui fer un govern de coalició política?

Sembla que no, però hauria que preguntar-se què es requereix per fer un govern de concentració?  Primer que res, dir: vull governar amb vostès, dialoguem, a diferència de cridar-los al fet que entrin al govern, com si fos una qüestió de sumar, d'aritmètica.

Un govern de concentració és molt diferent a l'actual govern, partidari. Suposa un canvi o ajust important en el programa polític, econòmic i social. Es tracta de negociar una redistribució dels costos econòmics i socials mitjançant la fixació de noves prioritats i quantitats en les despeses del pressupost i obtenció de nous ingressos per enfrontar la defensa de l'estat del benestar (sanitat, educació, tercer sector), a més de polítiques d'inversions i estímuls a l'ocupació i formació.

...és possible?

Un govern de CiU, ERC i PSC requereix negociar ajusts en la política  del dret a decidir (ritmes, estils i condicions de la consulta), però sobre tot claredat en quina serà l'estratègia per enfrontar les resistències del govern de Rajoy i de les institucions espanyoles.

La pregunta és si CiU està disposada a revisar els eixos ja establerts i incorporar nous criteris, estratègies i mesures en el camp econòmic i polític perquè ERC i PSC se sentin partícips del nou govern de coalició í no sumes a les polítiques del govern actual.  

D'aquest, ni Mas ni Homs en parlen. Més, sorprenen quan fixen com a línea vermella la defensa de l'estat de benestar després de mostrar orgull per ser els que més van retallar el 2012 en l'Estat espanyol, i alhora estudien un pressupost amb un sostre de l'1,5% de dèficit, és a dir, disposat a retallar una mica més de 3 milions d'euros el 2013.

 "bojos"

El principal soci els ha qualificat de "bojos" si pensen que ERC els avalaria. Un qualificatiu coherent amb la patologia actual del govern que parla d'un govern de concentració i fa coses que condueixen a tot el contrari, l'aïllament.

Per acabar, una última paradoxa: el President Mas crida a un govern de concentració a ERC i PSC i alhora diu que no existeix maduresa política per reunir els partits polítics, fins i tot ERC i PSC, per tractar els problemes socials produïts per la crisi.

ENTRE PARÈNTESI...

Tots els indicis semblen posar el procés d'autodeterminació entre parèntesi. El govern de Mas, ofegat i aïllat, busca nous suports polítics. ERC, embolicada en el seu maximalisme, espera, i el moviment de l'ANC, absent de l'escenari on va triomfar, sembla cooptat per la direcció política del procés.  

 

l'ordre de Mas

El President Mas va donar l'ordre: obrir totes les línies de diàleg amb el govern d'Espanya i que res impedeixi resoldre els problemes plantejats. Així, va concloure la reunió secreta del govern en el Palau Real de Pedralbes. Cinc dies després, Mas va acordar l'inici de negociacions polítiques amb el President Rajoy en una altra reunió secreta en un lloc desconegut a Madrid.

Mas, fa marxa enrere el procés d'autodeterminació? Si fos així, no podria reconèixer-ho, perquè seria el seu descrèdit polític davant els ulls de tothom. Per contra, està obligat a negar-ho i per a això constituirà el Consell de Transició Nacional, seguirà endavant el tràmit de la llei de Consulta i mantindrà la retòrica democràtica del dret a decidir, encara que no pas la mateixa bel·ligerància.

en mans d'Espanya

El procés d'autodeterminació començarà a viure en estat d'ambigüitat, amb una màxima incertesa, en un sí, però ja veurem. El govern de CiU (dos partits cada cop amb menys sintonia) i la seva aliança amb ERC (cada cop més estressada) no semblen ser suficient per enfrontar el govern d'Espanya, els poders i sectors empresarials espanyols i catalans, respectivament i l'entorn més tradicional de CiU.

ficció o realitat?

Més encara, quan la situació econòmica de Catalunya és d'emergència: amb un deute de 50 mil milions d'euros, amb manca de liquiditat per pagar sous, sense poder complir els compromisos amb seus proveïdors... i, finalment, com va reconèixer el conseller Mas Colell, Espanya és l'únic banc que pot assistir a Catalunya.  Per tant, el govern de CiU semblaria que ja no depèn d'una majoria al Parlament, sinó del govern d'Espanya. 

Es podria dir que aquesta situació ja se sabia abans del gir polític de CiU de setembre passat (diguem de CDC, perquè UDC va acceptar-ho amb resignació al inici, i després va passar a complir un rol de cinquena columna), però el problema que pateix la situació política catalana té a veure amb tres factors: l'aïllament de Mas, el maximalisme d'ERC i la manca d'un moviment social mobilitzat.

 el partit dominant

1. CDC va cometre dos errors: apostar per una majoria absoluta per manejar el procés al seu antull, i quan no ho va aconseguir el 25-N, va llegir el resultat en clau partidista i no nacional. En comptes de pactar un programa de govern amb els partits favorables al dret a decidir i exercir un lideratge nacional de debò, es va reduir a pactar un full de ruta amb ERC.

La solitud creixent del govern de Mas prové de no voler negociar un programa de tractament de la crisi, davant el govern de Rajoy, amb els partits catalanistes i les organitzacions socials catalanes, ni tan sols amb el seu aliat, ERC. 

 el maximalisme

2. ERC comet l'error de confondre el dret a decidir, un principi universal, democràtic, de tots els catalans, fins ara no reconegut a Catalunya, amb l'alternativa independentista, una opció política particular d'una part dels catalans. A més adopta un menyspreu al diàleg amb la resta de les forces catalanistes fins i tot desqualificant-lo en relació al govern d'Espanya, malgrat que el full de ruta el considera. 

A més, ERC tampoc li demana al govern de Mas una actitud per aconseguir un suport polític i social sustentable per enfrontar un procés d'autodeterminació alhora que un compromís ampli per fer una gestió de la crisi amb sensibilitat social i redistribució dels costos en favor dels més desprotegits.

 la submissió

3. L'actual cicle polític a Catalunya es va precipitar per un moviment social reeixit, com el conduït per l'ANC. No obstant això, el moviment s'ha inhibit fins lliurar tot l'espai als partits polítics. Tot un contrasentit, perquè per a que els catalans aconsegueixen que el seu dret a decidir requereixen d'un moviment ampli, creatiu i mobilitzat en l'espai públic. 

La història d'aquestes dècades mostren que els partits polítics fàcilment són cooptats pels poders fàctics o aïllats, s'acomoden  en el curt termini. Els moviments socials són subjectes polítics autònoms dels partits en tant  que porten demandes per a que aquests les reconeguin, considerin i assumeixin en alguna mesura.

El cas de l'ANC és estrany, perquè enmig d'un moment crític del procés que va impulsar, s'absté d'intervenir. Un moviment que sembla sotmès a la direcció política del procés, reduït a la preparació d'una nova Diada i dispers en trobades aïllades en diferents punts, en comptes de concentrat en suscitar un moviment social i cultural que commogui, entusiasmi i mobilitzi cada cop més ciutadans per a que el procés prengui més força.