TRES MILIONS DE CIUTADANS

El govern de Mas perd lideratge. Evita obrir-se cap a tot el món polític a favor del dret a decidir. No mostra voluntat política per establir compromisos sobre la gestió de la demanda nacional, crisi econòmica, mesures socials i transparència política. Torna la mobilització ciutadana pel dret a decidir.

la consulta: cap en un segon pla?

Els catalans van triar una majoria parlamentària a favor d'aconseguir el reconeixement del dret a decidir per votar sobre quin tipus de relacions volen tenir amb l'Estat espanyol. Aquest va ser el motiu de l'elecció, després de la massiva Diada pro-independència i del rebuig del govern de Rajoy al pacte fiscal proposat pel President Mas.

Per tant, dir ara que la consulta hauria d'ajornar-se fins que la crisi econòmica estigui en reculada, com ho suggereix UDC, o fer-se en cas que el govern de Rajoy ho aprovés, com assenyala el PSC, seria condemnar a un segon pla o anul·lar el tema principal pel qual la ciutadania va votar. Una mena de frau a la ciutadania.

manca d'un lideratge nacional

En el rerefons d'aquesta situació es representa la debilitat de la conducció política del Govern. Una demostració de la manca de tradició pactista de CDC a Catalunya; una gran dificultat per formar un govern de coalició.  La confirmació de la creença arrelada a CDC: ser el partit representatiu de la nació catalana.

El President Mas després de no obtenir la majoria absoluta sol·licitada, en comptes d'obrir-se a construir un lideratge polític representatiu, d'un ampli espectre nacional, favorable al dret a decidir, va optar per un pacte sobre un full de ruta sobiranista mínim amb ERC.

Mas convida a ERC i al PSC a què s'incorporin al seu govern, però ho fa sense mostrar cap interès per negociar les seves polítiques econòmiques, socials, de transparència i, fins i tot, nacionals. Els proposa  sumar-se a una administració, cada cop més assetjada pel govern del PP, sense haver acordat una política de govern comuna, compartida.

Mas es debilita 

El govern de Mas no negocia els pressupostos amb ERC ni es reuneix amb els partits i organitzacions socials per tractar l'abordatge de la crisi. El govern pateix de manca de creativitat per liderar una alternativa nacional per enfrontar les imposicions polítiques i econòmiques del govern del PP.

Mas, en comptes de donar aire a Catalunya, establint una àmplia coalició política, sigui des del govern o el parlament, prefereix anar a Madrid, en solitari, per intentar aconseguir una mica d'oxigen. Així, el govern arribarà a la disjuntiva d'assumir la política de retallades imposada pel PP  o continuar endavant amb el full de ruta sobiranista pactat amb ERC.

La debilitat de Mas - desafiat pel seu soci, UDC, advertit pel seu aliat, ERC, interpel·lat pel seu nou pretendent, PSC, i afectat per les sospites de corrupció en seu partit, CDC, a més de l'assetjament del govern de Rajoy - comença a inquietar al món independentista.

La mobilització ciutadana és una condició per arribar a una consulta

 3 milions de signatures

La Coordinadora de Plataformes per la Independència convoca a una manifestació per al 27 d'abril; la Assemblea Nacional Catalana exigeix la formació d'un Pacte Nacional pel Dret de Decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i ANC) per a coordinar una estratègia d'accions del govern, el parlament i la societat civil.

Tanmateix, aquestes iniciatives haurien de intentar-se ampliar cap tots els partits que han signat l'opció pel dret a decidir i iniciar una mobilització ciutadana per a que el govern espanyol s'adoni de l'envergadura de la demanda dels catalans.

Una iniciativa plausible podria ser un moviment de cinc mesos per a reunir 3 milions de signatures acreditades (més de la meitat dels ciutadans amb dret a vot a Catalunya) i mostrar la propera Diada de l'11 de setembre a Espanya, Europa i el món la solidesa de la voluntat catalana de decidir sobre el seu futur. Una eina poderosa per anar a Madrid a convèncer, un pas que és del full de ruta encara vigent.







  

COM CONVÈNCER ESPANYA?

La consulta sobirana no serà possible amb pactes polítics mínims. Tampoc sense un pacte econòmico-social amb la societat civil organitzada. Menys encara amb una ciutadania desencantada d'un lideratge allunyat, insensible i opac. Cal un bloc nacional i democràtic ampli polític i social; només així podria produir-se la mobilització ciutadana, clau per flexibilitzar el Govern central. 

senyals d'esgotament
 
El Govern de CiU no va poder realitzar la cimera econòmica i social el dissabte passat,promesa pel President Mas en el seu discurs d'investidura de desembre de 2012. Un senyal evident que l'aliança CiU-ERC, de majoria aritmètica al Parlament, no és suficient per enfrontar la crisi que cada dia més ofega als catalans. 

Per encobrir la debilitat política, Mas va fer una reunió extraordinària, mig clandestina, de consellers. No obstant això, va deixar més en evidència l'ofegament de la Generalitat. Aleshores, el President va decidir obrir totes les vàlvules cap a Madrid i alguns van aprofitar per demanar-li desaccelerar el procés d'autodeteminació.

La Generalitat sembla en mans del Govern d'Espanya, així com aquest de la Comissió Europea o d'Alemanya.  Fins i tot ara ERC accepta donar suport a les retallades de funcionaris públics, les mateixes que abans CiU feia amb el suport del PP.

CiU no llegeix bé

La aliança CiU-ERC dóna símptomes d'esgotament. CDC i UDC -des de l'inici incòmode amb aquesta relació- miren fixament cap el PSC com si això pogués resoldre els problemes de política econòmica amb Madrid.

El Govern de CiU encara no llegeix bé ni els resultats de les eleccions del 20-N ni tampoc la realitat catalana en què es troba. Convocades per obrir institucionalment un procés sobiranista en un context de crisi, els catalans van suportar la formació d'un lideratge horitzontal, ampli, amb la participació dels partits favorables a què els catalans tinguessin dret a una consulta sobiranista.

Mas cal un bloc polític-social nacional i democràtic i una ciutadania activa

Però al dret a decidir, per a que tingui possibilitats de reconeixement, li cal d'un acord per enfrontar la crisi (la política econòmica de Madrid). Un front polític i social ampli, també horitzontal, com instrument poderós per neutralitzar la utilització, per part de l'Estat, d'eines econòmiques contra la política catalanista.

tarannà nacional i democràtic

Mas ha optat per pactes mínims: com ho va fer ahir amb el PP, avui ho fa amb ERC i demà podria fer-ho amb el PSC, menyspreant una entesa amb sindicats, organitzacions empresarials, professionals, socials i culturals per assumir una política de distribució més justa dels costos de la crisi i especialment de defensa davant les imposicions de Madrid.

És a dir, amb acords polítics limitats i sense acords socials, amb una política econòmica semblant a l'aplicada amb el PP a la legislatura passada, no s'aconseguirà l'objectiu de realitzar una consulta en què els catalans puguin decidir. Més encara si ha d'enfrontar el rebuig declarat del Govern del PP i del 82% (PP, PSOE i UPiD) del Congrés dels Diputats, a més d'altres institucions estatals.

Per encarar i convèncer a Espanya, el Govern de Mas haurà de carregar-se de raons i de força, establint un pacte polítc amb tots els partits catalanistes i, alhora, un pacte social amb un ampli espectre de la societat civil organitzada. Així seria possible comptar amb la confiança d'una ciutadania mobilitzada, activa, que dóna suport a lideratges propers, que s'acosten a la realitat amb sensibilitat social i serietat política.

PSC, TORNA A CASA

Si els partits catalanistes - més de dos terços de representants dels catalans - estan convençuts que el dret a decidir és imprescindible per al futur democràtic, llavors els toca animar la societat civil per a què aquesta, creativament, demostri per tot arreu, davant Espanya i Europa que la solució és posar les lleis al servei de la convivència democràtica.  

més de dos terços

104 (77%) diputats dels 135 van aprovar la declaració per impulsar el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur. La diferència entre la declaració d'ara respecte a l'aprovada el 23 de gener passat per 85 diputats a favor (62,9%) i 45 en contra (35,8%), és d'accent o d'èmfasi en com tirar endavant la decisió de quina relació ha de adoptar-se amb la resta de l'Estat espanyol. 

La primera declaració definia Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà i en virtut d'això es plantejava avançar cap a una consulta després d'un diàleg amb el govern central per donar-li legalitat i, si no fos posible, procurar una legalitat pròpia recolzada en el dret internacional.

Socialistes a casa, més distesos i somriuen

En canvi, la segona declaració defineix iniciar un diàleg de la Generalitat amb el govern d'Espanya per acordar una consulta als catalans per decidir el seu futur. Ambdues declaracions es proposen com a objectiu exercir el dret a decidir dels catalans per triar democràticament quin tipus de relació desitgen establir  amb l'Estat espanyol.

els partits, subjectes d'orientació

Així, es formalitza una majoria parlamentària amb més de dos terços de representants dels ciutadans. Aquesta nova situació és una oportunitat per comprometre un treball més unitari dels partits a nivell parlamentari. 

Per tant, sembla raonable la formació d'una comissió que gestioni la normativa preparatòria d'una consulta en coordinació amb la Generalitat. El Parlament ha de donar suport formal i de continguts al President de la Generalitat, de cara a iniciar un diàleg amb el President del Govern central. 

 la societat civil, subjecte d'animació

També, un acord d'aquesta envergadura podria ser l'inici d'una coordinació política horitzontal en diferents nivells del territori (províncies, comarques, municipis i districtes o barris) i sectors de la activitat social (universitats, escoles, centres de salut, organitzacions empresarials, sindicals, professionals, culturals i ONGs).

la societat ha de debatre i demostrar per tot arreu que volen decidir

El dret a decidir no és només d'implicació dels polítics, sinó també de la societat. Els dos terços, o més, no seran suficients perquè el Govern central o el Congrés dels Diputats o les comunitats autònomes o part important de la societat espanyola o les institucions europees, acabin per acceptar una consulta a Catalunya.

Per això, cal una societat catalana mobilitzada, capaç de transmetre en veu alta, clara i entusiasta la necesitat de reconèixer que l'exercici del dret a decidir a Catalunya convé per a la convivència democràtica d'uns i altres. 

moviment creatiu per tot arreu

el desafiament és animar a la societat catalana

Són moltes les formes de demostrar creativa i massivament en l'espai públic, xarxes socials, i en llocs de treball, estudi, culturals i esportius el sentit que té exercir el dret a decidir tant pels que desitgen refer els víncles de Catalunya amb l'Estat, com pels que volen un Estat propi amb compromisos polítics dins d'Espanya com pels que ambicionen un Estat propi, independent d'Espanya.

És de tota evidència que hi ha una crisi en la relació Catalunya-Estat espanyol. Una crisi oberta i creixent des de la segona legislatura d'Aznar, i aguditzada, sense pausa, des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut votat pels catalans. Cal buscar una sortida democràtica i per això han d'ajustar-se les lleis que donin garanties a tots.

La convergència del catalanisme polític, sigui independentista, federalista o autonomista, i l'empatia d'una societat mobilitzada per tot arreu; tots dos, són condició necessària per arribar fer una consulta acceptada o tolerada per l'Estat espanyol i les institucions europees.

CHÁVEZ I AMÈRICA LLATINA

El funeral d'Hugo Chávez va dibuixar un retrat d'una Amèrica Llatina renovada. Mandataris de dreta i d'esquerra van mostrar una Regió unida i diversa, més independent dels Etats Units i respectuosa del pluralisme polític. Una realitat molt diferent a la projectada pels grans mitjans de comunicació d'occident, acostumats a dimonitzar a Chávez i estigmatitzar als països llatinoamericans entre bons o dolents.

un retrat d'Amèrica Llatina

"La izquierda y la derecha unidas/ jamás serán vencidas". Així, batia el seu artefacte el poeta xilè, Nicanor Parra (Premio Cervantes, 2011) i colpejava alhora la revolució cubana i l'imperialisme nordamericà. Era el 1972. 

Quaranta-un anys després, aquell antipoema, reapareixia a l'Acadèmia Militar de Caracas, davant el fèretre on reposava el cos d'Hugo Chávez, el militar que va governar Veneçuela durant 14 anys sent elegit President en quatre eleccions generals netes, auditades per observadors internacionals.

Castro, Correa, Piñera, Morales i Santos aplaudeixen

Els presidents conservadors i progressites, de dretes i d'esquerres de tots els països llatinomaricans (Dilma Rousseff i Cristina Fernández, absents, van concòrrer el dia anterior) van reunir-se a la seu militar convocats per la  figura o la memòria de Chávez.

L'antipoema de Parra es convertia en un retrat viu d'una de les tendències de l'actual Amèrica Llatina: la unitat diversa, molt diferent a la uniformitat o l'equilibri, buscant, tots plegats, la inserció i participació en el nou món en formació, mitjançant la cooperació, la justícia social  i  al pluralisme polític.

Chávez protagonista

La presència dels governants de dreta i esquerra no va ser merament protocolària, sinó de reconeixement a Chávez com un dels protagonistes de l'Amèrica Llatina de la post-guerra freda, independent en relació als Etats Units i edificadora d'una coordinació política d'acord a procediments democràtics.

El President veneçolà va participar en aquesta construcció, sent un decidit i entusiasta forjador de l'UNASUR (Unió de Nacions d'Amèrica del Sud), la CELAC (Comunitat d'Estats Llatinoamericans i del Carib) i de l'ALBA  (Aliança Bolivariana per els Pobles de la Nostra Amèrica).

un governant incòmode

Chávez  va ser un governant incòmode i els grans mitjans de comunicació d'occident van dimonitzar-lo com un "tirà propi d'una república bananera", com un "dictador bàrbar". Quin és el parentesc de Chávez amb els caps d'aquelles repúbliques com Trujillo, Somoza, Duvalier, Castillo Armas, Pérez Jiménez, Stroessner? Quina semblança va tenir Chávez amb dictadors com Pinochet, Videla, Banzer i els cinc dictadors militars que van governar Brasil entre 1964 i 1985?

És possible imaginar que si Chávez hagués sigut un tirà bananer o un dictador bàrbar hauria estat homenatjat per presidents de dretes i esquerres tots plegats? "Quin estrany dictador", aquest Chávez, com va dir l'escritor Eduardo Galeano. Governant un pais amb una constitució participada, votada i reconeguda per tots, amb eleccions netes, amb mitjans de comunicació d'oposició, sense policies ni presons secretes, maquinàries de tortures i desapareguts per motius polítics.

amb un tarannà autoritari i democràtic

Chávez pertany a la generació política de la Dilma Rousseff, de la Michelle Bachelet, encara que amb una formació diferent; era un militar rebel, però també amb una formació contraposada a la dels militars que van torturar a Rousseff i Bachelet.  Era un comandant atrevit i de llenguatge directe fins a la insolència. 

Com a polític autodidacta amb un carisma popular, religiós, va exercir el poder utilitzant formes autoritàries i formes democràtiques. Amb un ideari d'un nacionalisme llatinoamericà (bolivarià) i revolucionari (socialista) va posar la riquesa del pais al servei dels interessos populars, en benefici dels pobres, trencant amb la "Veneçuela saudí" del petroli i el milió i mig d'analfabets, governada per les oligarquíes polítiques conservadores i socialdemòcrates.

Aquesta política que va visibilitzar als pobres és la que va entusiasmar a amplis sectors populars. Una dona, en aquests dies, la va graficar així: "Veneçuela és l'unic país del món on els rics estan descontents i els pobres estan feliços" i això va descol·locar i contrariar als grans mitjans de comunicació d'occident.

ni heroi ni vilà

Ni Déu ni dimoni, ni heroi ni vilà, Chávez es va forjar amb un lideratge i estil polític ofensiu, perturbador, a vegades incomprensible, però sempre apuntant cap un món més solidari, amb més igualtat i justícia social, més humà.

En el seu llegat als veneçolans abans de morir va animar-los a contribuir a la preservació del planeta i de l'espècie humana: sense bombes nuclears ni forces destructives que contaminen els rius i mars i l'atmòsfera. Per sobre de capitalisme i socialisme o creença religiosa hi ha l'ésser humà. Una idea que connecta amb un altre antipoema de Parra: "socialistas y capitalistas del mundo uníos, antes que sea demasiado tarde".

MAS, ÉS DE FIAR?

La indolència del President Mas davant la corrupció fa pensar. S'oposa de dalt a baix a les propostes anticorrupció d'ICV-EUA. No reacciona davant l'advertència d'ERC, que li demana reflexió i canvi d'actitud. Premia a l'alcalde Ferran Civil (UDC), triplement imputat. S'amaga en el no, quan li demanen explicacions pel el cas Palau. Així, es pot pot creure en el discurs de la "regeneració democràtica" a Catalunya?  

 Crespo imputat

I el President Mas encara s'en refia de Xavier Crespo imputat de suborn i prevaricació pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)? No n'hi ha resposta. La Generalitat i CDC parlen de regenerar la democràcia, però no prenen mesures polítiques (diferent a les jurídiques) mínimes.

Crespo, qüestionat per una decisió judicial, sustentada en investigacions policials d'anys, hauria donat un tracte de favor a l'empresari rus, Boris Petrov, concedint-li, sent alcalde Lloret de Mar, la llicència per construir un nou centre comercial en un procés ple d'irregularitats i eximint-li la meitat dels impostos, suma equivalent a 133.000 euros.

Tot això, a canvi de regals (un cotxe; un rellotge; dos viatges a Rússia) i aportacions de patrocinis als clubs de futbol i hoquei de Lloret.

Mas gesticula

Tanmateix, per a Mas, d'acord a la seva posició que els polítics imputats siguin intocables, no hi hauria motius suficients per a que Crespo suspengui la seva activitat política de diputat, com a representant dels ciutadans. La lògica del President no considera la variable política: confiança ciutadana, afectada per la imputació.

Mas raona com si la imputació fos només un assumpte individual (equivalent al de qualsevol persona), en comptes d'assumir els fets que afecten la confiabilitat sobre el sistema democràtic (basat en els partits polítics), en tant el polític és sospitós d'haver comès delictes en l'exercici d'un càrrec de representació ciutadana.

 Ferran Civil (UDC), premiat pel President Mas  

El President continua gesticulant per una "regeneració democràtica". Ell mateix ha donat el vistiplau  per a que l'alcalde de Cercs, Ferran Civil (UDC), afectat per tres imputacions judicials, assumeixi la vicepresidència de la Diputació de Barcelona. És a dir, per a Mas, no només un imputat no mereix una mesura política cautelar, sinó que es pot considerar mereixedor d'un ascens, d'un premi, com en aquest cas.

Tampoc el President, com cap de CDC, com ho és, és capaç d'explicar, davant el Parlament, com a instància de representació dels ciutadans,  les evidències que pesen sobre el seu partit en el cas Palau. Així és difícil que la seva intenció "regeneradora" gaudeixi de confiança als ulls d'una part molt considerable de la societat catalana.

la separació cautelar, de sentit comú

Tot això, no només és greu per a la legitimitat democràtica, sinó també per l'èxit de la seva política d'autodeterminació. ERC, el seu soci principal en aquesta política, li ve advertint que facin una reflexió més profunda sobre els comportaments ètics i demana que prenguin mesures creibles.

Però CDC prefereix passar en silenci la creixent desconfiança envers el govern de CiU, com ho demostren les últimes enquestes del CEO. El govern sembla no adonar-se que la confiança ciutadana no és només, ni principalment, un assumpte de lleis, sinó d'actituds i decisions de transparència política cap a la societat, de normalitat democràtica i sentit comú.

Aquestes característiques es compleixen quan el polític és separat cautelarment de les seves funcions, després que un  jutge resol que és sospitós d'haver comès delicte. Així mateix, si més endavant és absolt, s'hauria de fer-li un acte de reparació pública.

Aquest procediment és la millor garantia  per estimular bones pràctiques dels polítics i dels partits, i per aconseguir fortalesa democràtica, és a dir, que el ciutadà pugui reconèixer que el sistema funciona d'acord a principis ètics de responsabilitat i honestedat pública.