ELS PRIMERS INDICIS

El govern de CiU, ara aliat amb ERC, ja està a punt. Dos són els seus objectius: realitzar una consulta sobiranista el 2014 i complir les metes de dèficit a Catalunya, sota pena de ser intervingut pel govern d'Espanya segons s'estableix en la llei d'estabilitat pressupostària aprovada amb els vots de CiU.

Aquests objectius es reflecteixen en el nou elenc de consellers. Homs i Gordó, abans a l'ombra en càrrecs de gran influència i decisió política, augmenten el seu poder en assumir la gestió estratègica -político-jurídica- de la consulta sobiranista. Mas-Colell es manté com a guardià de l'austeritat econòmica neoliberal i conserva a seus dos alfils: Rigau i Boi Ruiz per a l'aplicació de les retallades en educació i sanitat.

Una gestió econòmica de continuitat respecte a l'anterior legislatura, com va afirmar el President Mas, encara que matisada amb mesures tributàries de dubtosa significació des del punt de vista de la redistribució dels costos socials. 

A més, Mas va incloure dos nous consellers reconeguts per la seva sensibilitat social: Santi Vila  i Neus Munté a Territori i Sostenibilitat i a Benestar Social i Família respectivament, sense major rellevància en les decisions polítiques i econòmiques.

El President Mas ha estat curós amb Duran Lleida amb la continuitat d'Ortega a la Vicepresidència i Pelegrí a Agricultura, i l'inclusió d'un tercer home proper al líder d'Unió com Espadaler a Interior, en sustitució del desacreditat Puig, desplaçat cap a Economia i Ocupació.

Així doncs, el govern de CiU haurà d'aconseguir l'establiment d'un ampli moviment nacional de suport a la consulta sobiranista i, al mateix temps, satisfer obligatòriament les demandes de Madrid respecte al compliment del dèficit del 0,7%. Per a això haurà de captar 4.000 milions d'euros en l'exercici de 2013.

En aquest context, de voluntat sobiranista i perill d'intervenció, la Generalitat ha demanat diàleg a Rajoy per parlar d'acords sobre la consulta i les deteriorades finances del govern català. Així mateix, ha instruït els seus consellers desenvolupar diàlegs institucionals en els seus respectius nivells.

La resposta de Rajoy ha arribat sense demora: diàleg sí, però "en allò que ens uneix, que ens fa més forts, que ens permet sortejar junts les dificultats". És a dir, ni parlar de consultes sobiranistes, ni tampoc de canviar l'objectiu de dèficit per al 2013 (0,7%).

El President d'ERC, partit aliat de CiU, Oriol Junqueres ha respost a Mas i Rajoy: "l'experiència ens ensenya que cada vegada que el Govern i les institucions catalanes intenten parlar amb l'Estat espanyol no serveix de res".

El govern del PP ha estat clar: res de parlar de matèries que es desviïn de la Constitució (consulta) i de les lleis (estabilitat). A més, Rajoy ha donat un cop de porta a qualsevol reforma constitucional, la demani qui preconitzi idees federalistes o sobiranistes.

Per tant, els indicis provinents d'Espanya senyalen que el govern de CiU haurà d'aclarir com pretén ampliar política i socialment un moviment d'autodeterminació sense fractures polítiques ni socials. Per això, el President Mas hauria de posar més l'accent, al menys en una primera etapa, en un diàleg amb els partits i organitzacions de la societat civil catalana que no pas amb les autoritats de Madrid.

Si el President Mas vol  representar amb alguna possibilitat d'èxit el procés d'autodetrminació haurà d'estendre els seus acords bastant més enllà que "al principal partit de l'oposició". I això ho podria començar, potser, amb la promesa cimera política i social. 

  

 

ELS DUBTES SÓN MOLTS

A l'elecció del President Mas al Parlament li va mancar entusiasme. No semblava que s'estigués obrint un nou cicle polític, de transició nacional en la perspectiva d'aconseguir el dret d'autodeterminació i definir democràticament la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol.

L'elecció de Mas s'aproxima més a la rutina d'un govern de continuïtat en què CiU està obligat a aconseguir els vots d'un altre partit, ERC, amb qui va haver de signar un acord de govern per donar una mínima estabilitat, sense que aquesta deixés d'autodefinir-se com "principal partit de l'oposició".

Més alegria hi va haver quan el Parlament va elegir Pasqual Maragall (2003) com a President del govern d'entesa (PSC-ERC-ICV-EU), tancant el cicle de governs pujolistes de 23 anys.

Respecte de l'acord, CiU transmet incomoditat i una forçada conveniència més que una especial emoció. A Convergència no tothom sembla molt convençut del brusc canvi de soci: del PP a ERC. A Unió no li agrada pas aquesta relació amb ERC. L'elit empresarial catalana, que fa dos anys va suportar amb total satisfacció el govern de CiU, desaprova ara el camí emprès per Mas.

ERC transmet desitjos, esforç per aconseguir un mínim de cohesió política per tirar endavant un procés d'autodetrminació, però amb alguna incertesa respecte de CiU sobre com gestionarà el govern i sense obtenir confiança en la resta de partits polítics favorables al dret a decidir.

Mas va ser elegit amb 78 vots contra 64, dels quals 36 corresponen a partits a favor del dret a decidir. És a dir, el govern de CiU neix sense poder demostrar un lideratge nacional. L'aliança amb ERC li permet disposar d'una majoria parlametària important, però insuficient per arribar al canvi històric que representaria una Catalunya reconeguda com a subjecte polític capaç de decidir el seu propi futur.

El procés d'autodeterminació ha de comptar amb una majoria política superior a l'aconseguida fins ara i sobretot un suport social actiu, més enllà de l'independentisme, perquè es tracta de vèncer políticament poderoses resistències del govern del PP, de la majoria de les institucions espanyoles que dominen, i l'oposició declarada del PSOE, a més de les forces econòmiques espanyoles i de l'elit empresarial catalana.

El dubte molt fonamentat és si CiU seria capaç de gestionar un procés amb un lideratge compartit amb la resta de sectors polítics favorables a l'autodeterminació. L'acord amb ERC és un pas, però no n'hi ha prou amb aprovar lleis si aquestes no compten amb la participació i, per tant, amb idees, iniciatives i mesures que incorporin una diversitat política i social més àmplia.

La gestió de la crisi que es proposa atraure a una majoria social requereix un canvi significatiu respecte a l'anterior legislatura (de dos anys) suportada amb el PP. El President Mas convocarà una trobada amb els partits polítics i agents socials, però al mateix temps diu que haurà continuïtat respecte de la legislatura anterior. Encara no es sap amb quin seria l'abast de la reunió promesa.

En tot cas, per a un procés d'autodeterminació cal una base política molt més amplia que CiU-ERC i un acord polític i social anticrisi amb mesures preses amb criteris d'equitat, solidaritat i estímul al creixement i l'ocupació, perquè en cas contrari serà difícil aconseguir la convicció i l'entusiasme que cohesioni i li de una embranzida al canvi històric com el que es planteja.

EL PP ENVESTEIX

Així com l'11-S centenars de milers de ciutadans van cridar independència i després el Govern de CiU va resoldre obrir un procés d'autodeterminació, el 10 de desembre passat, milers de ciutadans van cridar insubmissió i al dia següent el Govern de Mas va signar amb cinc partits un acord de defensa de la llengua catalana, i el compromís de no acatar la llei de reforma educativa del Gobierno español en cas que desmunti el model d'immersió lingüística.

Españolizar a los catalanes és la resposta del Govern del PP a la decisió dels catalans del 20-N, quan una àmplia majoria va votar pels partits polítics favorables al dret a decidir. La reforma del Ministre Wert porta el segell recentralitzador amb la fi d'enfortir l'Estat central ampliant les seves competències. Així es pretén disposar de majors facultats i d'aquesta forma supeditar a les autonomies a una Espanya més homogènia i sobretot lliure de derives separatistes. 

L'ofensiva espanyolitzadora sobre Catalunya toca el seu punt més sensible: la llengua. La iniciativa del PP és ajustar de cop la sentència del TC sobre l'Estatut i resolucions del TS a la llei educacional (LOMCE), que obligaria a la Generalitat reformular el seu model d'immersió (de 35 anys de vigència) reconeixent el castellà, tant com el català, com a llengua docent i vehicular en el sistema educatiu. 

La formulació del PP s'adscriu al seu marc ideológic neoliberal: l'Estat compleix la funció de crear les condicions jurídico-polítiques (normatives) per a que es garanteixi el lliuremercat: els pares de família escullen la llengua -català o castellà- en què s'eduquin als seus nens i nenes. Per tant, les escoles han  d'oferir els seus programes educatius en ambdós llengües i en cas que no poguessin respondre a la demanda, la Generalitat hauria de finançar-la en un col·legi privat.

El pressupost d'aquest model és que ambdues llengües estiguin en igualtat de condicions i competeixin al mercat educacional. Tanmateix, la realitat evidencia que el castellà és la llegua forta i el català la llegua feble i en el llarg termini la primera s'imposarà relegant a la segona a una condició residual o d'insignificança, com és el cas de França  -el model a seguir segons la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho- on el francès ha reduït a la nimietat a les altra nou llengües en les seves pròpies regions (provençal occità, gascó, bretó, cors, alsacià, neerlandès, basc i català).

Al costat d'aquest raonament ideològic, neoliberal, hi ha una lògica autoritària -la d' "espanyolitzar als catalans"-. L'avenç del castellà en el sistema educatiu, en detriment de la llengua feble, inexorablement afectarà l'interès, la sensibilitat per allò català i, finalment, la identitat dels que es consideren catalans, independentment que triïn ser o no ser part d'Espanya. 

El govern de majoria absoluta tracta de recuperar un Estat espanyol capaç, sense ambigüetats jurídiques i polítiques, de frenar o arraconar qualsevol fet diferencial o nacionalitat que pretengui posar-se en una posició d'igualtat. Reorientar les autonomies a entitats clarament subordinades a l'Estat central, despullant-les gradualment de qualsevol element que amenaci la identitat de la nació espanyola.

La reforma presentada pel Ministre Wert és un senyal de l'Espanya autoritària i neoliberal. Aquesta  és la que ha d'enfrontar una Catalunya plural i compromesa en un procés d'autodeterminació. La pregunta és si davant l'Estat espanyol n'hi haurà prou amb un full de ruta de l'entesa CiU-ERC o si la Generalitat hauria de plantejar-se el repte de coordinar el conjunt del catalanisme (CiU-ERC-PSC-ICV-CUP) com el que, des del Palau de la Generalitat, va acordar no sotmetre's a l'envestida de l'autoritarisme neoliberal del PP respecte la llengua catalana.

PUIG, UN PERILL PER A LA SOCIETAT

El 29-M va perdre un ull Angelo Cilio i el 14-N en va perdre un altre l'Ester Quintana, dos joves que es manifestaven, a Barcelona, en les dues jornades de vaga general de 2012. Ambdós agressions van ser causades per pilotes de goma llençades per policies dels grups antiavalots dels Mossos d'Esquadra. En els dos casos es tractava de persones que no estaven cometent cap delicte.

En la jornada del 14-N, a Tarragona, un adolescent, que transitava per el carrer mentre es desenvolupava una manifestació, va ser derrocat per un cop propinat per un antiavalot i tot seguit copejant-lo i trencant-li la cara. Una jove, que acompanyava, indignada, va protestar en veu alta i, per això, va rebre un seguit de cops de tres policies. En aquest cas es tractava d'una família que caminava per la vorera d'un carrer.

En un marc democràtic, la responsabilitat de l'acció policial és política. Aquesta pertany, en aquest cas, al conseller d'Interior, responsable de l'estratègia de seguretat (mesures i procediments) per a que la policia protegeixi als manifestants i eviti actes de violència sigui contra persones o contra béns públics o privats.

Si s'observa la forma d'actuar de la policia antiavalots en l'últim temps, s'adverteix una policia visiblement excitada, fent càrregues indiscriminades, sigui disparant pilotes de goma o copejant una vegada i una altra, contra qualsevol persona. Sembla una policia fora de tot control.

Tals característiques  reflecteixen que la política de l'autoritat d'Interior, més que mantenir l'ordre, és hostilitzar i violentar la manifestació mateixa contra les polítiques d'austeritat econòmica i de retallades socials. El tipus d'actuació policial és aconseguir atemorir i desacreditar a les persones que es manifesten, independentment que cometin actes de violència.

El Gobierno de España i el Govern de la Generalitat han coincidit, fins ara, en els criteris i l'aplicació de mesures davant la crisi. De fet, els dos anys de govern de Mas han comptat amb el suport del PP per gestionar la crisi a Catalunya. També, ambdós, han tingut una política d'interior i ordre públic semblant.

Ni el gobierno del PP ni el govern de CiU han desenvolupat una política oberta, de diàleg amb l'oposició d'esquerres ni amb els sindicats, ni menys amb els moviments socials. Per contra, els han desqualificat les seves propostes dient que només hi ha una única alternativa per sortir de la crisi.

Aquest és el moll de l'autoritarisme que, a poc a poc, va buidant de contingut la democràcia.  No hi ha alternativa, deia Mrs. Tatcher en els vuitenta, referint-se a l'aplicació d'estrictes polítiques fiscals, privatitzacions, baixos aranzels i desregulació financera i econòmica que, com a llatinoamèrica en el passat recent, va destruir els mitjans de vida de milions de persones. 

La implementació de l'alternativa -un model de desenvolupament neoliberal- requereix d'una autoritat forta, repressiva, capaç de contenir la indignació i el rebuig davant la despulla de drets (salut, educació, serveis socials) i de tota esperança d'una alternativa política al nou model.

A Catalunya, el conseller Puig és un estricte i disciplinat funcionari en aquesta perspectiva. La seva política ha estat la "d'ordeno i mando" per llençar trets i donar cops als manifestants.  Davant les conseqüències de la seva aplicació, ha tingut un tracte cínic al negar tota evidència, com ha succeït amb els fets de Plaça Catalunya (2011), el Passeig de Gràcia (29-M i 14-N) i Tarragona (14-N).

Però, Puig ha anat més lluny, quan ha protegit i aconseguit l'indult de policies delinqüents, com Joan Salva, Manuel Farré, Fernando Cea y Jordi Perissé, condemnats per el delicte de "tortures agreujades" pel Tribunal Supremo. La conducta del conseller Puig, en aquest cas, és la pròpia d'autoritats d'Interior de les dictadures dels països del con sud llatinoamericà.

La pregunta és si el conseller Puig continuarà com a cap d'Interior en el proper govern i si ERC, en les seves negociacions de suport a CiU, considerarà posar en un marc democràtic les polítiques d'ordre públic, garantint que la policia protegirà el dret de les persones a manifestar-se, sense violència, en el espai públic, a diferència del govern de CiU que va comptar amb el suport del PP des del Parlament. 

CiU-ERC: MAJORIA INCOMPLETA

Un pacte entre el govern de CiU i ERC seria insuficient per a què els catalans esdevinguin subjecte polític habilitats per decidir el seu propi futur, és a dir, exercir el dret d'autodeterminació. Aquest objectiu no s'aconsegueix només amb una majoria aritmètica al Parlament. Es necessita  una majoria política i social que representi la complexitat del catalanisme en la societat.

El resultat del 25-N dóna un missatge clar: el procés d'autodeterminació, motiu per el qual el President Mas va convocar l'elecció, requereix d'un acord polític i social ampli, capaç de sostenir l'objectiu nacional de fer la consulta i això requereix un nou acord per gestionar la crisi econòmica, fonamentalment diferent al de CiU-PP de la legislatura anterior. 

CiU sembla no acaba de llegir en tota la seva complexitat el resultat del 25-N: construir un nou lideratge compartit (des de fora o dins del govern), que reculli les diferents demandes i interessos de la majoria de la societat catalana: el dret a decidir i garantir que l'Estat del Benestar no seguirà deteriorant-se amb polítiques de retallades. Un pacte social i econòmic català amb el criteri de redistribuir els costos de la crisi.

El govern de Mas hauria de convocar, com el mateix Mas va anunciar abans de l'elecció, als partits per escoltar les diferents idees sobre com afrontar la política nacional d'autodeterminació i a partir d'aquí elaborar una síntesi o proposta d'acord. 

A més a més, el govern de Mas hauria de recollir la iniciativa del PSC (també expressada per ICV) de convocar una reunió de partits i organitzacions socials per intercanviar criteris de política o gestió econòmica i sobretot posar sobre la taula mesures concretes de finançament del dèficit, d'estímuls a l'activitat pública i privada i d'iniciatives que promoguin la cooperació social cap els sectors més vulnerables. 

La ideologia de les polítiques del govern del PP és cada vegada més transparent: un neoliberalisme que desmunta l'Estat del Benestar privatitzant i mercantilitzant els serveis socials (salut i educació) i un autoritarisme mitjançant la recentralització o control polític de l'estat de les autonomies, fent-les residuals.

Una mostra d'això és la política espoliadora enfront al deute, com ho adverteix el President Mas i la política espanyolista en educació, com denuncia la seva consellera Rigau. Davant d'aquest poder de la dreta espanyola, que avança amb autoritarisme (sense dialogar ni escoltar a ningú) emparada en la majoria absoluta al Congrés de Diputats, la mateixa que els catalans li van negar a CiU el 25-N, es necessita un poder representatiu de la complexitat política i social que sense dubte va més enllà que l'acord CiU-ERC.

El PSC, ICV i la CUP són partidaris del dret a decidir, independentment que tinguin un model polític diferent per a Catalunya. El mateix succeeix amb CiU: Convergència i Unió estan per el dret a decidir, encara que difereixin en quina relació ha de tenir Catalunya respecte a l'Estat espanyol. 

El tema més immediat no és la independència o el federalisme o el confederalisme o el reforçament de l'Estat autonòmic. L'horitzó és conquerir el dret democràtic d'autodeterminació, perquè sense aquest per una banda, serà impossible que els catalans tinguin la possibilitat de decidir el seu futur i per l'altra, l'autoritarisme recentralitzador del PP seguirà avançant convertint Catalunya en una realitat "residual", com encertadament ho ha assenyalat l'ex President Pujol. 

Així doncs, si es vol expressar la voluntat majoritària dels catalans de cara a l'autodeterminació, s'hauria d'assumir el desafiament adreçat als partits polítics catalanistes: construir un nou lideratge polític com producte d'un acord que expressi la diversitat d'una majoria política i social catalana que desitja decidir un  canvi en la relació amb l'Estat espanyol. 

L'estil de conducció que els catalans han votat el 25-N és el que aplica el President Mas quan convoca als partits catalanistes (CiU, ERC, PSC, ICV, encara oblida a la CUP que el gener s'incorporarà al Parlament). per enfrontar junts l'autoritarisme ideològic de la política educacional i lingüística del govern espanyol.