MAS NO ES DECIDEIX

Catalunya està en un pou sense fons. Comença a sentir els primers símptomes d'ofec. Aquests s'evidencien quan no pot pagar al Tercer Sector o quan el portaveu del govern diu que no es pot garantir res mes a mes. El govern de Mas, angoixat, demana auxili. A qui? Al govern d'Espanya. Li sol·licita que l'alliberi de la seva aflicció al veure possible arribar a ser una "autonomia fallida".

Mas demana a Rajoy ser rescatat. Mai Catalunya, en 34 anys de democràcia, havia estat més depenent d'Espanya: "Catalunya no té un altre banc que el Govern d'Espanya", va dir el Conseller Mas-Colell, i en poc més d'un mes, aquestes paraules són una realitat. 

Paradoxalment aquesta situació d'alta dependència econòmica, i en última instància política, es dóna quan fa uns mesos Mas va descriure com a horitzó polític una Catalunya amb Estat propi.  I a continuació es proposava, com un primer pas, aconseguir, amb l'Espanya governada per el Partit Popular, un pacte fiscal amb hisenda pròpia.

El govern de CiU ha debilitat la seva pròpia sobirania, entre altres causes per la seva aliança, de fet, amb el Partit Popular, per retallar i retallar despesa pública com a única política per afrontar la crisi. En efecte, d'aquesta forma s'ha aprofundit la recessió, estrenyent, cada vegada més, la seva capacitat d'autogovern. D'aquesta manera, també incoherent, el Govern de Mas ha contribuït, com a efecte no desitjat, a que el Govern de Rajoy  vegi facilitada la seva política de recentralització de l'Estat.   

Deia que mai Catalunya s'havia vist més exposada als designis de Madrid, però alhora, i aquesta sembla una altra paradoxa, mai, en democràcia, Catalunya havia, com ara, experimentat tanta efervescència independentista. Es tracta d'un independentisme que adquireix força amb un perfil de moviment polític ciutadà, fora dels partits polítics.

És el independentisme dels milers de catalans que van participar en les desenes de consultes populars dels anys 2009 i 2010, molt ben avaluades per l'opinió pública. És la demostració independentista de milers de ciutadans en la marxa del 10-J, sorprenent a totom, en defensa de l'Estatut convocada por Òmnium Cultural i és la força de l'independentisme de l'Assemblea Nacional Catalana que ha instat els catalans en tot  el territori a marxar i manifestar-se a favor d'una declaració d'independència  i que culminará l'Onze de Setembre.

Aquest moviment ha influït en tots els partits catalans, fins i tot en el Partit Popular de Catalunya (PPC). L'adhesió ciutadana per la independència ha col·locat el tema en l'agenda permanent dels partits:

- Ha incentivat el renovat perfil d'ERC, que asumeix amb naturalitat la diversitat independentista i està més disposat a pactar; 

- Ha provocat en CDC un estímul als corrents sobiranistes (Puig, Pujol, Rull, Tremosa) a posar alguns límits a la tradicional ambigüitat (peix al cove) que representa Mas;
- Ha influït en la aparició d'una alternativa en Unió Democràtica: una minoria sobiranista,encapçalada per l'Alcalde de Vic, Josep Maria Vila-d'Adabal, que incomoda a la personalitat narcicista del seu líder, Duràn Lleida i els seus seguidors;

- Ha atret a ICV-EiU a posicions de més autogovern participant en l'acord sobre Pacte Fiscal amb CiU i ERC; 

- Ha despertat els catalanistes del PSC, que proposen tractar en la seva agenda interna, sense por, el tema de la independència, davant la política de descatalanització de la directiva de Pere Navarro, Manuel Bustos i Daniel Fernández i 

- Ha obligat al PPC a marcar la seva política amb la "singularitat catalana" davant els sectors més espanyolistes del PP a Madrid.

Però que té de nou tot això és l'auge de part important de l'electorat de CiU, ICV-EiU; PSC per prendre l'opció per la independència. 

En aquest context: de major limitació econòmica i gestió política enfront a Madrid i d'augment de la demanda independentista  dels catalans, el President Mas vacil·la. Per una banda, demana ajuda a Madrid, la que segur la hi donarà a canvi, sense dubtes, de forts codicionaments econòmics que al seu torn són els principal assumptes polítics d'avui, i per una altra, pretén que Madrid li concedeixi crear una hisenda pròpia a Catalunya.

Per acabar, i el govern de Mas amb qui aprovarà el pressupostos d'aquest any? Amb el rescat, Mas ha optat per no comptar amb ERC per a aquest tema. Difícilment comptarà amb el PSC de Pere Navarro sota pena d'hipotecar el seu futur amb les majors retallades que imposarà Madrid com a contraprestació del rescat. Per tant, podria posar-se en les mans del PPC obtenint algunes concessions econòmiques (peix al cove), i postergant, per a millors temps, la sortida cap a Ítaca ("la terra promesa") que Mas (el líder) va prometre als catalans ("el poble triat").