Una cosa banal
El candidat del PSOE, Alfredo Perez Rubalcaba es pregunta: Qui ha dit que sigui d'esquerres endeutar-se? Ningú, perquè és una pregunta nècia, banal. Més aviat, l'interrogant és: És política d'esquerres restringir constitucionalment el rol actiu de l'Estat en el desenvolupament econòmic d'un país i la protecció social dels sectors més desafavorits?
La reforma constitucional és la resposta del President Zapatero, amb l'assentiment complagut de Rajoy, a les pressions dels mercats internacionals i la seva adaptació a la línia traçada pels governs de Merkel i Sarkozy per a que els 27 estats donin seguretat de la seva austeritat i que els seus pressupostos seran equilibrats.
Per tant, la pregunta que podria respondre Rubalcaba és si els que dominen els mercats i els governs esmentats són d'esquerres, de dretes o neutres.
El dictat
De la nit a la matinada, Zapatero pacta amb Rajoy una reforma constitucional. Zapatero assetjat per uns mercats que no li donen treva; Rajoy feliç amb una mesura coherent amb la seva línia de establir noves regles del joc que assegurin als inversors privats mercats atractius.
Ambdós coincideixen en aprovar la reforma ràpidament, en menys de quinze dies, sense consultar als ciutadans. Ho justifiquen dient que el PSOE i PP representen el 90% dels ciutadans. Tanmateix, els electors del PSOE fa tres anys no van votar un programa ni una promesa semblant a la decisió presa per Zapatero. Al contrari, els que li van donar suport ho van fer per proposar un Estat actiu per canviar el model de desenvolupament.
La decisió d'imposar aquestes noves regles constitucionals s'assembla més a un dictat propi d'un govern autoritari que d'un govern democràtic que, davant un canvi fonamental, confia en els ciutadans. La decisió d'evitar un referendum s'explica per la por que una majoria de l'electorat que vota al PSOE rebutgi la proposta pactada amb Rajoy.
Cap al tercer món?
"Preferim tenir una opcupació temporal que un aturat", va dir el Ministre del Treball, Valerio Gómez quan va presentar les últimes mesures anticrisi. La mateixa afirmació van expressar les autoritats econòmiques de la dictadura de Pinochet durant la crisi del deute extern la primera meitat dels 80 a Xile.
El Ministre Gómez ha aclarit que la mesura tindrà una vigencia de dos anys. A Xile la crisi va acabar durant la segona meitat dels 80, però l'ocupació temporal continua vigent i enfortida durant el periode democràtic dels últims vint anys.
La temporalitat de l'ocupació és part d'un model de creixement del qual una de les seves bases és la precarització del mercat laboral. Ens podríem preguntar si Espanya s'adreça cap a aquest model. La pregunta és pertinent, perquè la mesura d'ocupacio precaria es planteja en plena crisi del deute sobirà i en un context de pressions internacionals per asumir polítiques d'ajustos estructurals.
Aquestes polítiques eren molt semblants a les imposades per el FMI als governs llatinoamericans en temps de crisi: equilibri fiscal rigorós (retallades de la despesa pública, rebaixes d'impostos a les empreses), desregularitzacions dels mercats, privatitzacions d'empreses públiques.
El candidat del PSOE, Alfredo Perez Rubalcaba es pregunta: Qui ha dit que sigui d'esquerres endeutar-se? Ningú, perquè és una pregunta nècia, banal. Més aviat, l'interrogant és: És política d'esquerres restringir constitucionalment el rol actiu de l'Estat en el desenvolupament econòmic d'un país i la protecció social dels sectors més desafavorits?
La reforma constitucional és la resposta del President Zapatero, amb l'assentiment complagut de Rajoy, a les pressions dels mercats internacionals i la seva adaptació a la línia traçada pels governs de Merkel i Sarkozy per a que els 27 estats donin seguretat de la seva austeritat i que els seus pressupostos seran equilibrats.
Per tant, la pregunta que podria respondre Rubalcaba és si els que dominen els mercats i els governs esmentats són d'esquerres, de dretes o neutres.
El dictat
De la nit a la matinada, Zapatero pacta amb Rajoy una reforma constitucional. Zapatero assetjat per uns mercats que no li donen treva; Rajoy feliç amb una mesura coherent amb la seva línia de establir noves regles del joc que assegurin als inversors privats mercats atractius.
Ambdós coincideixen en aprovar la reforma ràpidament, en menys de quinze dies, sense consultar als ciutadans. Ho justifiquen dient que el PSOE i PP representen el 90% dels ciutadans. Tanmateix, els electors del PSOE fa tres anys no van votar un programa ni una promesa semblant a la decisió presa per Zapatero. Al contrari, els que li van donar suport ho van fer per proposar un Estat actiu per canviar el model de desenvolupament.
La decisió d'imposar aquestes noves regles constitucionals s'assembla més a un dictat propi d'un govern autoritari que d'un govern democràtic que, davant un canvi fonamental, confia en els ciutadans. La decisió d'evitar un referendum s'explica per la por que una majoria de l'electorat que vota al PSOE rebutgi la proposta pactada amb Rajoy.
Cap al tercer món?
"Preferim tenir una opcupació temporal que un aturat", va dir el Ministre del Treball, Valerio Gómez quan va presentar les últimes mesures anticrisi. La mateixa afirmació van expressar les autoritats econòmiques de la dictadura de Pinochet durant la crisi del deute extern la primera meitat dels 80 a Xile.
El Ministre Gómez ha aclarit que la mesura tindrà una vigencia de dos anys. A Xile la crisi va acabar durant la segona meitat dels 80, però l'ocupació temporal continua vigent i enfortida durant el periode democràtic dels últims vint anys.
La temporalitat de l'ocupació és part d'un model de creixement del qual una de les seves bases és la precarització del mercat laboral. Ens podríem preguntar si Espanya s'adreça cap a aquest model. La pregunta és pertinent, perquè la mesura d'ocupacio precaria es planteja en plena crisi del deute sobirà i en un context de pressions internacionals per asumir polítiques d'ajustos estructurals.
Aquestes polítiques eren molt semblants a les imposades per el FMI als governs llatinoamericans en temps de crisi: equilibri fiscal rigorós (retallades de la despesa pública, rebaixes d'impostos a les empreses), desregularitzacions dels mercats, privatitzacions d'empreses públiques.
