TOTS HO SABIEN I NINGÚ DEIA RES

Rupert Murdoch va dir que no sabia res. Desconeixia els mètodes gansterils emprats pels seus lleials del News of the World, el seu principal mitjà de comunició al Regne Unit,

El magnat va dir que ignorava la pràctica del suborn de policies i escoltes telefòniques a polítics, membres de la reialesa, famosos i familiars de víctimes, entre altres.

El negacionisme de Murdoch s'assembla molt al dels dictadors quan diuen desconèixer l’ús de mètodes criminals (assassinats, tortures, extorsions, etc) comesos o justificats pels seus incondicionals o partidaris.

L’objectiu tant de l’explotació de la intimitat i la tragèdia dels altres, com l’extorsió a polítics és aconseguir més poder i exercir un domini sobre els governs de torn i els partits polítics, com a també estendre el seu imperi en el mercat dels mitjans.

La lògica de dominació totalitària manifesta s'assembla a les emprades per les dictadures. Com Murdoch, els dictadors utilitzen la por com a mecanisme per subordinar persones i institucions als seus interessos. Amb raó s’ha dit que molts polítics senten una sensació de alliberament al veure a Murdoch assegut en el banquet dels acusat. La majoria li temia i per això li eren complaent o callaven.

Després que esclatés el cas del News, molts diuen que tots sabien l’ús dels mètodes delictius del diari de Murdoch, però ningú deia res. Això és el que produeix indignació. La falta d’ètica, de valor, de coratge de la classe política per defensar els valors democràtics i preferir posar a resguard els seus interessos particulars, personals.

Una demostració de com els poders fàctics transnacionals, en aquest cas mediàtics, actuen per damunt els poders democràtics representatius, s’engoleixen als polítics, els coopten, subordinant-los als seus interessos, erosionant o anul·lant la seva representativitat.

Els polítics cedeixen a la sobirania dels mercats i se sostreuen a la sobirania dels ciutadans.

UN ANY I UN DIA DESPRÉS: LA FOTOGRAFIA

A un any i un dia del 10-J en què Omnium Cultural, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i els partits polítics anomenats catalanistes, va reunir mig milió de persones per rebutjar les retallades a l'Estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional (TC):

El PSC ja no demana al govern d'Espanya la presentació d'iniciatives legislatives per restablir algunes matèries rebutjades, com s'havia compromés.

CiU ja no planteja el "dret de decidir" com principi de la seva política i pacta amb el Partit Popular els pressupostos del 2012, organització política que va recusar l'Estatut Català davant del TC.

ERC malgrat de mantenir la idea d'independència en seus escrits, ni ha proposat una estratègia específica cap a la independència, que doni orientació als ciutadans, ni menys un projecte d'Estat català independent.

ICV no diu res. Només parla d'un Estat Federal sense especificar ni estratègia ni projecte.

PPC satisfet amb les retallades de l'Estatut de Catalunya, ara es presenta com a un partit decisiu per a la governabilitat de la Generalitat.

I els catalans, segons el resultat del l'últim estudi publicat fa deu dies del Centre d'Estudis i Opinió de la Generalitat, el 42,9% votaria a favor de la independència, sense perjudici que tan sols el 25% es considera independentista.

A un any i un dia del 10-J, aquesta és una fotografia de la bretxa existent entre la classe política i la ciutadania catalana.

ELS INDIGNATS SEMBLEN ENCAMINATS

Un aire fresc, és a dir d’indignació, sembla ingressar als despatxos dels polítics europeus. Molts diputats britànics treuen la seva ràbia contra el magnat de les comunicacions, Rupert Murdoch. Zac Goldsmith, diputat conservador diu: “Murdoch ha castrat aquest Parlament per a vergonya de tots nosaltres”.

Les molèsties s’estenen quan l'Agència Moody's classifica com a “bo escombreria” el deute portuguès i diu que el país ja marxa cap a un segon rescat. L’atreviment ha tocat la política europea. El Ministre de Finances d’Alemanya, Wolfgang Schäuble furiós reacciona dient: “s’ha d’acabar amb l’oligopoli de les agències”.

Fins a Espanya, la irritació penetra els murs oficials. El Ministre del Treball, Valeriano Gómez es desmarca del govern socialista i llença contra els banquers l’acusació d’haver sigut causants de l’atur que constreny Espanya i proposa pujar els impostos davant els “obscens” sous dels directius de la banca.

L’imperi mediàtic de Murdoch, l’agència nord-americana Moody’s i els bancs espanyols són blanc de la còlera o crítica de polítics que començen a incomodar-se amb les actuacions dels poders fàctics internacionals.

Polítics incòmodes…

Les il·legalitats (escoltes telefòniques) comeses per El News of the World, han creuat totes les línies vermelles. Sorprèn quan els polítics l’identifiquen com a un coaccionador d’ells mateixos. El primer Ministre, David Cameron anuncia canvis en el sistema de regulació de la premsa.

La desqualificació del deute portuguès per Moody’s ha provocat l’elevació de cop dels tipus d’interès en els mercats de deute, cosa que amenaça amb desestabilitzar les polítiques anticrisi que promou la Unió Europea. El president del Consell d’Europa, Durao Barroso llença el repte de crear una agència de qualificació europea.

Les crítiques de la banca a les reformes laborals a Espanya i la imminència de la campanya electoral permeten a alguns membres del govern socialista alçar la veu als banquers. El candidat Pérez Rubalcaba ja culpabilitza a les entitats financeres de la crisi econòmica pels seus actes: “donar diners a qui sabien que no els podien retornar”.

… davant els poders fàctics

Els polítics, fins ara, han renunciat a posar fre a les accions dels poders transnacionals, siguin aquestes il·legals o contràries a l’ètica o desestabilitzadores. Més encara, han optat per desentendre’s, doblegar-se o acomodar-se, donant-los suport. Així, els polítics han anat desprestigiant la democràcia representativa.

La soberania dels ciutadans s’ha vist suplantada pels poders fàctics internacionals, als quals no els interessa el parer, l’opinió ni les decisions dels ciutadans, només els importa el seu propi poder basat en els diners i el control dels mercats que, per assegurar-lo no dubten en exercir un poder intimidatori davant els polítics.

QUANTS IMMIGRANTS SOBREN A CATALUNYA?

“Primero, los de casa” va ser el lema de Plataforma per Catalunya, el partit d’Anglada, que en les eleccions municipals del maig passat va multiplicar cinc vegades la seva votació respecte a les del 2007.

Tota una invitació a crear una societat segregada. El Govern de CiU comença acceptar-la, com una manera d’estalviar recursos públics. Aquest proposa, en la llei Ómnibus, excloure a les famílies estrangeres residents - cinc anys a Espanya i dos anys consecutius a Catalunya - de les ajudes per naixement o adopció d’un fill.

L’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol (PP), triat amb els vots de CiU, s’ha vanagloriat de que el Govern d’Artur Mas hagi pres la seva direcció, recordant que ell ja havia sostingut la mateixa idea en la campanya municipal.

“Primero, los de casa”, ja no respecte als immigrants indocumentats, sinó als nouvinguts nomalitzats, els mateixos que Convergència Democrática fa uns anys havia convidat a integrar-se a la anomenada Casa Gran.

La iniciacitiva del Govern de CiU obre les portes a la construcció d’un règim discriminatori, una mena d’apartheid a la societat catalana. La concreció d’aquest règim es fa d’acord a una raó discriminatòria segons la qualitat d’estranger mantinguda pels sectors racistes de l’Europa actual, del quals Anglada i Garcia Albiol en són excel·lents exponents a Catalunya.

Però també, el Govern nacional-liberal segueix l’empremta conservadora al deixar caure el pes de la crisi contra els més pobres de la societat, en aquest cas, els immigrants.

La Casa Gran, que Convergècia Democràtica alguna vegada va prometre als nouvinguts, es comença a reduir i es comença a fer realitat la máxima dels Anglada i García Albiol, que no hi caben tots. Una expressió que també han pronunciat la Sánchez Camacho, i el Durán Lleida. Els comptes clars: quants immigrants sobren a Catalunya?