MITJANS PÚBLICS I 27-S

La campanya electoral sembla una oportunitat per actuar d’acord als criteris i pràctiques  pròpies d’un nou país. Un camp d’alta visibilitat són els mitjans de comunicació públics. Aquests podrien representar en forma anticipada, davant la ciutadania, característiques de la qualitat d’un país, que sorgís d'un procés constituent o de canvis profunds del model polític i social a Catalunya.

Part del govern actual de la CCMA pactat entre CiU, PP i PSC el 2012

mitjans de comunicació i relats

L’adhesió ciutadana cap a les diferents llistes electorals provindrà de la seva identitat catalana o espanyola, en les seves diferents versions: independentista, sobiranista, federalista, autonomista o centralista, o de la seva ideología de dreta o esquerra, també en les seves diverses tonalitats: liberal, socialcristiana, socialdemòcrata, ecologista, socialista o llibertària. 

Però, els vots dels ciutadans – i no només els apolítics i els indecisos-  també provindran de si les opcions aconsegueixen empatitzar amb ells. Per això, la campanya electoral és una oportunitat de col·locar en la agenda un relat clar que sintetitzi temes que, per una banda reconeguin i interpretin les sensibilitats i preocupacions ciutadanes, i per l’altra, transmetin confiança cap a les propostes sobre el futur proper del país.

Els mitjans de comunicació són actors importants pel desenvolupament del procés democràtic, que no consisteix només en votar el 27-S, sinó en fer-ho lliurement, i per tant votar d’acord a la seva pròpia decisió, després de rebre informacions contrastades, opinions diverses i debats o confrontacions d’idees entre les diferents opcions.

l’heterogeneïtat política de la societat  

La pregunta és si els mitjans de comunicació estan en condicions d’adoptar o no aquests criteris per tematitzar la agenda política catalana durant el procés electoral, des de l'inici de la campanya fins a l' elecció mateixa.   

Els mitjans privats (grups Godó, Prisa, Unidad Editorial, Zeta, Premsa Ara, entre altres) tematitzaran d’acord a la seva preferència política, la qual serà explícita o implícita, el que no vol dir que excloguin o difamin contra les altres opcions polítiques.

I els mitjans públics? Aquests, sota l’administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, (CCMA), haurien de ser neutrals, és a dir, no afavorir ni prendre partit per cap de les opcions en competència, i garantir el pluralisme a través d’un servei públic amb l’exigència d’assumir l’heterogeneitat  política de la societat catalana.

La conjuntura política catalana d’avui és més complexa que l’habitual. S’han convocat unes eleccions autonòmiques que per a uns han de decidir sobre l’obertura d’un procés constituent independentista i per a altres han de decidir un parlament amb diferents i contradictòries opcions no independentistes.

la qualitat periodística

En una mirada de conjunt, els mitjans públics  haurien de comprometre’s en la seva elaboració periodística considerar: un camp independentista partidari o no d’un canvi del model social; un camp de canvi de model social, partidari o no de la  independència; d’un camp reformista partidari d’un federalisme o d’aprofundir l’autonomisme; i d’un camp conservador partidari de l’statu quo constitucional amb més o menys ajustos competencials.

En aquest context, es tracta de oferir informacions, sota diferents formats (notes, entrevistes, debats…) amb la intenció  d’afavorir a que la ciutadania pugui aclarir dubtes, comparar, discernir i decidir el seu vot.

Això necessita de l’elaboració de productes periodístics de qualitat: amb independència del control polític o econòmic, sense dirigisme en les seves agendes i tractant una diversitat de temes que preocupin i interessin als ciutadans dins de la qüestió nacional i social i fer-ho amb pluralitat de fonts i opinions.

Mitjans de comunicació públics amb qualitat democràtica exigeixen seleccionar fonts informatives i d’opinió en forma rigorosa.  A l'equanimitat s’ha d’afegir pertinència o oportunitat, representativitat i consistència o competència política o professional, perquè el propòsit és la ciutadania, no les llistes.

El periodista ha de buscar la precisió, la claredat i el valor afegit en les seves notes i en les respostes de seus entrevistats i ser proactius en la direcció de debats, demanant que es responguin les preguntes que se'ls fan.

entre temps nous i vells

És possible que els mitjans públics catalans apliquin aquests criteris i exerceixen aquesta pràctica durant el procés electoral?  No és fàcil, si es consigna que en els últims tres mesos, la CCMA ha rebut advertències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per falta de pluralisme i la ordre de la Junta Electoral de Barcelona de retirar el logo d’estiu de TV3, perquè es confonia amb el símbol de la llista de Junts pel Sí.

A més a més, TV3 ha rebut critiques del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Sindicat de Periodistes de TV3 per falta de neutralitat i de la Plataforma de treballadors de TV3 “Més que una Tele” per qüestionar criteris professionals en el tracte a la convocatòria del 27-S.

En el rerefons d’aquests actes hi ha el canvi del règim legal audiovisual que van decidir el PP i CiU a Espanya i a Catalunya al començament dels governs de Rajoy i Mas. L’orientació va ser la mateixa: la “gubernamentalización” dels mitjans públics.

Aquests temps han canviat, no existeixen pactes legislatius entre CiU i PP. S’ha obert un procés de canvi a on s’ha de posar en valor l' “empoderamiento” dels ciutadans i la transparència política, precisament per fer un nou país amb qualitat democràtica. A això haurien de contribuir els mitjans de comunicació públics en aquesta conjuntura, que s'ha definit com a excepcional.

L'AGOST DEL NÚMERO U

Només baixar de la terrassa del museu d'Història de Catalunya, van començar a sorgir incoherències excepcionals, no escrites en cap full de ruta, però molt presents a través del procés, per la disputa de qui li dóna el rumb, l'orientació, la qual es veu augmentada per la manca de sintonia, diàleg i el domini d'un lideratge que no ha sabut compartir i s'ha acostumat a imposar. Així ha nascut Junts pel Sí, amb un elenc vistós de figures, però al qual sembla faltar-li cohesió política. 

La imatge i el discurs: junts o separats?

L'u de "la llista majoritària" 

L'insospitat nombre u de Junts pel Sí, Raúl Romeva, va deixar caure el dubte no més enllà de 48 hores del seu llençament com cap de llista, el 21 de juliol: "L'acord no diu explícitament que el president serà Mas" . La reacció de la vicepresidenta del govern, Neus Munté, va ser immediata: "Està parlat i ben parlat que Mas serà el candidat a 'president'"

Però Romeva, vint-i-cinc dies després, quan el govern feia vacances, va persistir en el dubte. Davant la pregunta: "¿Figura o no en el acuerdo que Mas será presidente? Usted dijo que no…" i quan la periodista encara no acabava de formular-la, el número u va fer un intent de fugida, però la professional, sense perdre'l de vista, li va dir: "no m'ha contestat". Aleshores, Romeva, al veure's enxampat, va deixar anar una resposta insospitada: "Es que no és rellevant" 

No té importància qui presideix la Generalitat, per tant Mas és prescindible. El mateix dia, Oriol Junqueras, número cinc de la llista, en una entrevista radial, va considerar, com Romeva,  que era "intranscendent" qui ocupi la presidència, com també la seva pròpia posició. Però, Carme Forcadell, número dos de la llista, li va recordar: hi ha un acord entre Convergència i Esquerra per fer que Artur Mas sigui el candidat a la presidència de la Generalitat".

La incoherència

Al dia següent, Romeva va propinar un nou cop quan va admetre que Artur Mas serà el president de Catalunya si la seva llista guanya el 27-S, perquè "sempre ha estat a les altures de les demandes ciutadanes". Semblen declaracions excepcionals davant una situació excepcional, com últimament s'acostuma justificar quan alguna cosa cau en una certa incoherència.

Una d'aquestes és el número quatre de Mas en comptes de ser el número u. Com explicar-ho? Una manera de disminuir la seva supremacia sobre Junqueras, després d'aconseguir la llista majoritària en comptes de les llistes separades. No és el mateix ser l'u i el dos, que el quatre i el cinc.  S'amaga la rivalitat sobre el lideratge.

Una altra incoherència és per què Junqueras evita comprometre una resposta de si Mas és o no el candidat a la Generalitat, si la mateixa ERC ha acordat amb CDC que sigui el president, segons Forcadell. Com explicar-ho? novament és la idea  de fer aparèixer a Mas com un més de la llista, sense rellevància.

 Mas, incomoda i ...

El nom de Mas sembla incomodar al punt que Romeva li nega el seu rol d'haver pilotat el procés. Ha sigut el govern de Mas i CDC el que l'ha conduït políticament, tot i que la seva base de sustentació i el que el manté viu és la força ciutadana organitzada per l'ANC, Òmnium, l'AMI i Súmate.

Tan és així que Mas va desoir l'ANC quan el 19 d'octubre, a la plaça Catalunya, Carme Forcadell va exigir al govern que convoqués eleccions l'hivern passat. I més encara, quan després del 25-M, Mas va comunicar a l'ANC i Òmnium que sense llista majoritària no convocaria eleccions pel 27-S.

A més a més, això explica que ERC hagi abandonat la llista separada, primer, i la llista de la societat civil, sense polítics, després. El procés només podia seguir endavant amb eleccions -"plebiscitàries"- i això depenia de Mas, en conseqüència Junqueras no tenia marge per aixecar una altra alternativa.

... imposa

La llista Junts pel Sí aparentment resolia la rivalitat entre CDC i ERC, però el problema és que la fórmula assolida havia arribat per imposició, de fet, de Mas i no com a resultat d'un diàleg i acord entre tots dos. Per tant, el conflicte d'hegemonia entre la esquerra i la dreta dins la llista majoritària independentista romanen. És probable que s'atenuen durant la campanya, com també ho és que reapareguin després del 27-S.

Així ho indiquen els senyals de Romeva i Junqueras quan s'hagi de triar el proper President i més encara si les CUP fossin decisives. Ja el seu cap de llista, Antonio Baños, ha dit que res serà automàtic i caldrà enfrontar una negociació on es posaria sobre la taula: el trencament amb l'Estat; un programa social de xoc contra la pobresa, agreujada pels baixos salaris a causa de la llei laboral, aprovada pel PP i CiU, i la qüestió de les retallades, privatitzacions i privilegis als grans inversors.


 

 

MAS I JUNQUERAS: SOCIS O RIVALS?

Artur Mas y Oriol Junqueras se n'han anat de vacances. Mas ho ha fet després de signar la convocatòria de les eleccions del Parlament, el 27-S. Un tràmit molt anunciat, i no obstant l'acte formal més important de la seva carrera política, puix ell mateix, en aquestes eleccions, ha posat en joc el seu lideratge personal: es decidirà si continua o no encapçalant el procés independentista.

Mentrestant, Junqueras, el soci principal, en les seves brevíssimes vacances, haurà de distreure's en com refermar un modus vivendi amb Mas en un context extraordinari – la llista majoritària- , després de renunciar a la preuada llista pròpia amb la qual esperava sobrepassar-lo i així reclamar un nou lideratge.  

Les seves mirades solen ser calculadores, mai de complicitat i menys de simpatia

El desacord…

En més de dos anys i mig de compromisos formals, cada quant temps Mas i Junqueras s'han reunit, asseguts, en forma distesa, a conversar, per examinar la situació política catalana, resoldre dificultats i donar-li profunditat al procés sobiranista? Una dinàmica normal si es considera que s'han associat formalment per donar-li estabilitat al govern i per fer un recorregut conjunt per tal d'aconseguir un Estat català independent.

En una resposta ràpida, en dues paraules, dirien: “no sé”; si es produís un silenci, mentre amb els seus ulls, nerviosament, passegessin per les seves respectives memòries, la resposta seria incerta. El que sí, sorprendria, seria escoltar-los categòrics: cada quinze dies, un mes o dos, trimestralment.

Tots dos dirigents -de la dreta i esquerra independentista- han conviscut, però si se'ls observa amb atenció a través de la finestra de les fotografies o se'ls escolta en les seves intervencions com les del 25-N i la del 2-D de l'any passat, resulta difícil reconèixer simpatia i empatia entre ells.

… en les imatges…

Les imatges transmeten llunyania i rigidesa; es miren com si s'estudiessin, amb un cert temor. Semblen saludar-se com si fossin representants d'Estats diferents. Amb la formalitat justa, sense amabilitat, mancats d'entusiasme, amb un llenguatge gestual escàs, i, de vegades, amb somriures per a la foto més que com a expressions veritables.

El que observa amb detenció a Mas i Junqueras junts, acaba conservant en la seva retina la imatge d'una “parella” que conviu, mitjançant un pacte explícit, més per una necessitat que per un desig. Ho fan amb la tensió en el semblant i sovint incòmodes, la qual cosa deixa una sèrie d'impressions opaques en el que els uneix i en el que els separa, en comptes d'una relació solta, amable i cada vegada més assumida i entusiasta per una experiència sincera i compartida.

… i en les paraules…

El 9N va infondre il·lusió en els participants i perplexitat en els detractors davant un Estat que semblava sobrepassat. Dies després, Mas i Junqueras, separats per una setmana, van pujar a un escenari semblant, davant milers de convidats, a competir pel lideratge.

Van traçar les seves divergències, des de les formes d'entrar en escena fins als continguts de la proposta política. En l'hora 17 de la conferència de Mas i l'hora 12 de la de Junqueras, van exhibir profusament diferències en el llenguatge corporal, estil narratiu i discurs ideològic. La contradicció va quedar establerta en el dilema: llista majoritària o llistes separades.

En dies, “la parella” Mas / Junqueras mostrava que no hi havia empatia, com si en el llarg trajecte no haguessin tingut ocasió de conèixer-se, escoltar-se i arribar a acords ferms. Predominava el desacord, les mirades no coincidien sobre la situació catalana, la qual cosa els feia divergir en les formes de com caminar cap a la independència.

Mas, amb llenguatge assertiu assenyalava com a condició de triomf una unitat vertical a tota prova, sense fissures, d'una majoria política independentista, de manera que l'adhesió rebuda en una elecció fos sense dubtes interpretada com una victòria d'aquesta opció, eludint necessàriament la complexitat de la pròpia societat catalana i de la seva contingència social marcada pels efectes d'una crisi de set anys i l'aplicació de polítiques d'austeritat durant cinc anys, mentre Junqueras, amb un llenguatge elàstic afirmava la conveniència de considerar una unitat més horitzontal a partir de la diversitat política, social, cultural i lingüística.

La rivalitat es regira després del 24-M

L'eufòria va durar dies, i després, el descoratjament, que va durar mesos, fins que les eleccions municipals van encendre les alarmes. CDC, desallotjat de l'Ajuntament de Barcelona, s'encongia en populosos municipis de la Barcelona metropolitana, mentre ERC guanyava espais i vitalitat en tot el territori català. 

Mas va veure núvols de tempesta en l'horitzó del 27-S. Si no pressionava per una llista majoritària com la plantejada el 25-N, podia naufragar al costat del procés. Va reaccionar ràpid i va encertar cridant als moviments cívics, els que van obrir i han empès el procés. Aquests van acceptar fer-li espai al President, el mateix que Junqueras li hi havia tancat mesos enrere. Si no ho haguessin fet, Mas hauria renunciat al 27-S - ja ho havia fet amb el 9N- argumentant que en llistes separades no s'aconseguiria una “majoria excepcional”, posant tot entre parèntesi.

Junqueras, desconcertat, va intentar infructuosament arrabassar-li la seva iniciativa amb una llista majoritària sense polítics, o sigui sense Mas, la qual cosa exigia comptar amb la seva aprovació. El President és l'únic amb atribucions per convocar eleccions. Amb aquestes a les seves mans guanya la partida amb la llista majoritària, Junqueras cedeix, però la rivalitat aflora quan es posa en dubte qui serà el President en cas de triomf de Junts pel Sí.

L'absència d'empatia

En les relacions de Mas i Junqueras no hi ha hagut l'atreviment de sortir de si mateixos, anar a la trobada de l'altre, preguntant-li i escoltant-lo amb la finalitat de reconèixer les sensibilitats i entendre els raonaments de cadascun, per apropar-se i a partir d'allí compartir uns procediments per aconseguir un objectiu comú, en aquest cas la independència 

En comptes d'això, han evidenciat en el trajecte un trancament de les seves respectives posicions, esquivant converses dialògiques caracteritzades per l'atenció que l'un i l'altre posin en el que diuen i no diuen, i així construir, a poc a poc, un espai comú d'on vagi brollant una dinàmica de cooperació, per sobre la competitivitat i de trobada, per sobre la distància.