RAJOY, RUBALCABA I... MAS

Rajoy i Rubalcaba no tenen ulls per reconèixer el nou actor polític a Catalunya: un moviment cívic empoderat, que pensa i actua políticament amb autonomia dels partits. Tenen una mirada centralista al no reconèixer Catalunya com una nació o nacionalitat amb dret a decidir sigui per a independitzar-se o federar-se amb l'Estat espanyol. Mentrestant, en un any, Mas no ha sabut construir una força política suficient per pactar una consulta amb el govern espanyol. 

Rajoy i Rubalcaba  anul·len el diàleg

Rajoy i Rubalcaba coincideixen en què el diàleg amb el govern d'Artur Mas passa perquè aquest renunciï a la consulta sobirana. Rajoy l'invita a un "diàleg sense data de caducitat" - una conversació inútil- i sense considerar cap matèria que estigui fora del marc jurídic, com la consulta. Pérez Rubalcaba l'invita a un diàleg sobre una reforma constitucional federal.

Ambdós, en comptes d'un diàleg, proposen a Mas a que claudiqui, és a dir, que abandoni el projecte d'autodeterminació i torni a la posició d'abans de l'11 de setembre de 2012.

Rubalcaba: deixi la consulta sobiranista per la reforma constitucional

Tot dos ignoren el moviment cívic que va aixecar l'exigència al Parlament i al Govern a obrir un procés d'autodeterminació. Així, no el consideren com un factor polític fonamental per entendre l'actual cicle sobiranista, un moviment autònom de les directives dels partits.

Rajoy i Rubalcaba no s'adonen de l'empoderament polític de la societat civil independent dels  partits polítics. Aquest és un dels signes en aquests temps de crisi del model dominant des dels 80, quan l'economia financera va establir la seva supremacia en el món global, subordinant la política cap a una mera administració i protecció  dels interessos de les grans corporacions privades.

El nou actor polític: el moviment cívic

Aquest és el fet políticament rellevant que no sembla interessar als caps de govern i de l'oposició espanyola. En el cas català, des del 2009 (consultes independentistes) un moviment cívic ve assumint un projecte polític en forma autònoma als partits.  Empoderat, pensa políticament pel seu compte i emprèn una estratègia amb un estil propi per sumar forces des de baix.

Aquest moviment, quatre anys després, irromp en l'escenari polític i mediàtic (Diada 2012) i  incideix en forma decisiva en els ciutadans  i  explica en gran mesura el moll dels resultats de l'elecció del 25-N: la conformació d'una majoria democràtica plural sense majoria absoluta, com pretenia Mas.

Els ciutadans a les urnes van recolzar l'objectiu del moviment cívic: la consulta sobiranista, confiant en la diversitat política, representativa de la societat catalana i no en l'hegemonia de partit únic (la majoria absoluta o excepcional).

La debilitat de Mas: no llegir bé el 25-N 

El govern de Mas, sorprès per no haver aconseguit la majoria absoluta,  no va entendre  l'abast d'aquest resultats. Prova d'això és que després d'un any de les eleccions no ha sabut consolidar una majoria política que, juntament a la trama de la societat civil catalana i recolzat amb el moviment cívic, sigui capaç d'obligar al govern d'Espanya a asseure's a pactar una consulta.

La conducció del govern de CiU, recolzat per ERC, ha mostrat insuficiència o falta de pes polític (diferent a l'aritmètica electoral) per convèncer i entusiasmar a la societat com sí que ho ha aconseguit el moviment que ara s'expressa en l'Assemblea Nacional Catalana. No tot és de la seva responsabilitat, però ha fallat en el tipus de lideratge nacional al no compartir-lo amb la diversitat catalanista. 

El govern té problemes cada cop més seriosos entre els partits que l'integren (CDC i UDC); no ha sabut atraure al PSC per a desenvolupar la declaració de sobirania del 13 de març de 2013; tampoc ha concitat confiança política en ICV-EUiA i les CUP excloent-les de tot debat sobre prioritats socials  i econòmiques i de revisar una política de seguretat policial indubtablement autoritària.

Ni diàleg, ni pacte, després d'un any

El PP i PSOE amb les seves exigències cancel·len el diàleg amb el govern de Mas. Mentrestant, aquest no té força política per pactar una consulta amb el govern de Rajoy, desaprofitant la majoria parlamentària plural favorable a la consulta des de fa un any  i el consistent moviment cívic que sí que ha demostrat més vigor i arrel en la societat catalana (Diada 2013).

DIÀLEG I AUTODETERMINACIÓ

L'autoritarisme de Rajoy es pot vèncer amb la força de la raó política: unitat catalana àmplia i movilització cívica. Mas encerta quan diu que la pregunta ha de ser inclusiva. Per tant, aquesta ha de considerar a tots els que volen trencar l'statu quo, siguin independentistes o no ho siguin.
 
autoritarisme versus diàleg
 
El govern d'Espanya ha derivat en govern autoritari. El PP decideix tot aplicant la seva majoria absoluta.  Rajoy no estableix diàleg amb ningú. És indiferent envers els moviments ciutadans. En el cas català, utilitza la Constitució i les lleis per no parlar sobre la consulta sobiranista amb el President Mas. En una paraula l'autoritarisme mitjançant el silencí, el desdeny i l'exclusió.

Rajoy mira cap al costat si es tracta de diàleg, Mas intenta passar pàgina

El govern català i el 77% del Parlament van fixar-se l'objectiu d'una consulta legal i pactada  amb el govern d'Espanya. Això requereix d'un diàleg i un acord sobre la consulta entre tots dos governs. Però, Rajoy ho rebutja dient que no parla de qüestions que estan fora de la Constitució.

I els partits catalans,  han estat interessats en un diàleg amb el govern espanyol sobre la consulta? Recordem que el President Mas no el considerava necessari. La carta enviada a Rajoy, a finals de juliol, per obrir una negociació per realitzar una consulta pactada, es va fer sota presió d'ERC i així complir el pas fixat al full de ruta.

amb tot el cos

Cap partit ha aixecat el diàleg com a senyera fonamental per arribar a una consulta. Ningú sembla interessat en intentar trencar l'autoritarisme del no-diàleg de Rajoy amb Catalunya. Per què no impulsar el diàleg com una de les eines per resoldre democràticament en una consulta el conflicte català-espanyol?

Què passaria si el govern de Mas, juntament als partits que van aprovar la consulta legal i pactada i institucions representatives de la societat civil catalana, subscrivissin un plantejament que exigís a Rajoy dialogar sobre la forma de realitzar la consulta. Això hauria d'escenificar-se amb una gran concentració  (semblant a la del 10-J que va presidir el President Montilla) o en un acte més solemne "d'estat i societat civil" junts.

La resposta de Rajoy, tant si fos sí com no (encara que la fes a la gallega), seria favorable per seguir endavant. El projecte d'autodeterminació es carregaria de renovades raons davant Catalunya, Espanya i sobre tot Europa. La carta de Mas del juliol va ser necessària, però no suficient. Ara li tocaria un desafiament  clar, profund i directe de tot el cos institucional i de la societat civil de Catalunya pel diàleg.

consulta i procés constituent

Mentrestant, s'espera un acord sobre la pregunta i la data de la consulta del 2014. El president Mas encerta quan planteja que la pregunta ha de ser clara i inclusiva, és a dir, que aconsigueixi consens entre els partits favorables al dret a decidir (fins i tot el PSC últimament allunyat del que va decidir fa set mesos).

Una pregunta incloent fa referència a si els catalans volen o no construir un Estat propi, sobirà, i per tant amb capacitat jurídica i política per decidir el futur de les relacions amb Espanya. Si la consulta aconsigueix una participació qualificada i una majoria per un Estat propi, aleshores tocaria obrir un procés constituent català.

Si es tria l'Estat propi, Catalunya ha de fer una Constitució i definir  si independència o una fórmula associativa amb Espanya 

En aquest procés, els catalans haurien de debatre el seu model d'Estat propi i sobirà on, un dels punts fonamentals, seria definir el seu caràcter independent d'Espanya o associat amb Espanya. Això hauria der ser decidit en un referèndum del poble català i després obrir negociacions amb l'Estat espanyol per implementar-ho.

comunicar-se, discutir, acordar

Diàleg amb Espanya i consulta sobirana no són excloents, com tampoc ho és amb les movilitzacions en l'espai públic. Tot això, són mecanismes democràtics d'una política cap a l'autodeterminació. No obstant, el seu èxit requereix de molta més unitat política a Catalunya. Cal conversar i discutir més per aconseguir un acord sòlid perquè el govern del PP triï entre seguir enroscat en l'autoritarisme o obrir-se cap a una solució democràtica del conflicte.

 

NAVARRO, TORNI A CATALUNYA

La política espanyola i catalana va amb presses. La primera amb un afany de recentralització, la segona d'autodeterminació. Dos processos, simultanis i contradictoris, que han obert un període post-autonòmic. En aquest context, el PSC de Navarro planteja un federalisme des de l'Estat espanyol mitjançant una reforma constitucional. Fa 7 anys, el PSC de Maragall, ho va fer des de Catalunya mitjançant un nou Estatut el què es va frustrar pel PSOE  i el PP. 

La directiva del PSC de Pere Navarro, des d'abans de la seva derrota electoral del 25 N, quan va negar el Pacte Fiscal, sembla descol·locada. Per una banda, sembla incòmode davant la ferma tendència cap a la recentralització de l'Estat i la buidor notable del sistema autonòmic, i per una altra, davant el gran auge de la desafecció dels catalans cap a Espanya i el seriós creixement de la consciència independentista.

la voluntat recentralitzadora

Fa set anys, el PSC va impulsar un projecte d'Estatut de Catalunya de to federal. La iniciativa va alertar les forces centralistes espanyoles, llavors distribuïdes entre el PSOE i el PP. Tan sols cal recordar l'envestida de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats presidida per Alfonso Guerra, la rebaixa accentuada per l'acord Zapatero- Mas, i la renúncia de Pasqual Maragall induïda pel propi Zapatero.

De seguida, el PP va rematar recusant l'Estatut al Tribunal Constitucional (TC), que va acabar desfigurant-lo. Des del PSOE van sorgir veus importans de complaença amb la sentència i, fins i tot, Zapatero no va presentar la llei que restabliria el Poder Judicial Català.vetat pel TC. Així, el President José Montilla (PSC)  va advertir a Zapatero dels perills de la desafecció dels catalans cap a Espanya.

El PSOE i el PP coincideixen en aturar Catalunya en la seva voluntat de ser una nació o subjecte polític sobirà, sigui per continuar dins d'Espanya, com pretenia l'Estatut, o no, com ara pretenen amplis sectors ciutadans i polítics que han acabat desafectant-se d'Espanya.

La recentralitatció és clau pel projecte neoliberal del PP

La recentralitzación s'accelera amb la majoria absoluta del PP. El govern de Rajoy aprofita la crisi per a  desmuntar l'Estat Democràtic de Dret (terme dels sectors democràtics en 1978), i per fer un Estat subsidiari amb la autoritat per garantir la unitat indivisible d'Espanya (terme dels hereus del franquisme en 1978). Així, restablir una unitat de mercat que, desregulat, garanteixi atractiu, seguretat i rentabilitat als projectes de privatizacions en totes les esferes de  la societat espanyola

la voluntat d'autodeterminació

També Catalunya viu el seu propi procés d'autodeterminació, que el PSC de Navarro no acaba d'acceptar en tota la seva envergadura. Aquest no va néixer ni amb ERC ni menys amb CDC, sinó des de baix, de la societat. Diverses plataformes, a contra corrent de l'stablishment polític, van realitzar durant un any i mig (setembre 2009-abril 2011) més de 500 votacions en diferents localitats de la geografia catalana, acabant a Barcelona, on hi va participar el 21% del padró electoral.

El fet que les consultes no fossin vinculants no va merèixer major atenció dels partits.Van ser una experiència d'organització i conscienciació independentista inèdita. Aquesta força es va expressar el 10-J, la gran concentració contra la sentència del TC, encapçalada pel President Montilla i tots els partits catalanistes. L'independentisme va omplir l'espai amb les seves consignes i símbols en forma clara, encara que després fos minimitzat per les esferes polítiques i mediàtiques.

Aquest és l'antecedent directe de l'Assemblea Nacional Catalana  (abril 2011), que va organitzar les Diades de 2012 i 2013 i que van sorprendre i van sacsejar el món polític català, espanyol i van atraure les mirades d'Europa i dels grans mitjans de comunicació occidentals. L'ANC, hereva de les consultes independentistes, va col·locar Catalunya en el mapa del món.

l'opció del PSC

Davant aquestes dues realitats superposades, l'opció del PSC de Navarro és la reforma federal d'Espanya. D'aquesta manera no es reconeix Catalunya com una nació capaç de decidir quina relació ha de tenir amb l'Estat.  Per contra, és Espanya la sobirana que decideix la relació que ha d'acceptar finalment Catalunya.

El PSC juga les seves cartes en el PSOE

Molt diferent seria que el PSC admetés que fos Cataluya qui triés, lliurement, mitjançant una consulta, federar-se a l'Estat. Però clar, això requereix que l'altra part, Espanya, volgués ser una Federació. En el PSOE només hi ha consens sobre una reforma autonòmica amb un sentit federal, en comptes de definir Espanya com un Estat federal (ni el PSE, ni el PSM, ni el PSA tenen especial empatia amb aquesta idea).

La possibilitat del PSOE de negociar amb Rajoy una Espanya federal és nul·la. La direcció del govern del PP és clarament recentralitzadora i té majoria absoluta en el Congrés fins al 2016. Tampoc s'adverteix un moviment social a Espanya que demani un canvi polític cap a una Federació.

Per tant, el PSC de Navarro en comptes d'anar-se'n a Madrid buscant un acord il·lusori -PSOE-PP- sobre com  solucionar  l'encaix català, hauria de tornar a Catalunya i buscar socis (Duran Lleida, ICV-EUiA, fins i tot en el món de CDC i en moviments com els Federalistes d'Esquerres) per procurar la realització d'una consulta legal en què la pregunta tingui dues respostes clares en positiu: iniciar negociacions amb l'Estat cap a la formació d'un Estat propi o iniciar negociacions amb l'Estat cap a una Federació espanyola.