"El secret de l'èxit ha estat el treball del carrer" per a Giuliano Pisapia (PD), guanyador de l'alcaldia de Milà. Un home que s'ha desmarcat de la indolència i el tancament dels líders de la centre-esquerra italiana. Però deixem que ell parli: "M'he fet candidat per desesperació: la ciutat estava morta i vaig pensar que feia falta despertar el compromis dormit dels ciutadans".
A Espanya i Catalunya, el dia anterior a les eleccions d'alcaldes i regidors, desenes de milers de ciutadans omplen places de moltes ciutats. Ho fan farts d'una classe política alleujada dels problemes que pateixen els ciutadans i incapaç d'acordar polítiques que eliminin les causes i efectes de la crisi econòmica.
Les esquerres a Espanya i Catalunya semblen no comprendre aquest moviment (15-M) de ciutadans que plantegen una crítica als polítics subordinats als interessos del sistema financer internacional, a la falta de representativitat política com a conseqüència d'un sistema electoral que afavoreix a dos partits (PP i PSOE) i la indolència d'uns partits autoritaris i corruptes.
Per una banda, el govern del PSOE, contradient el seus principis i programa, fa un any va optar per sometre's i encapçalar una política econòmica de dretes, pressionat pels governs conservadors que dominen Europa: un ajust econòmic neoliberal de retallades de drets i beneficis econòmics i socials per a la majoria de la població i que, alhora, deixa intocats als sectors de majors ingressos, especialment als amos dels grans capitals: els bancs i les grans companyies industrials i de serveis.
Per l'altra banda, Izquierda Unida (IU) viu tancada, incapaç de comunicar-se amb els ciutadans afectats per la crisi. Pateix aïllada les seves propies dinàmiques autodestructives sense oferir perspectives.
A Catalunya, els partits d'esquerres van perdre l'oportunitat de formar un gran front catalanista després de la retallada a l'Estatut i de la gran manifestació del 10-J. El PSC va optar per la seva obediència al PSOE, satisfet amb el resultat del TC, per allunyar-se de seus socis ERC i ICV i menysprear a CiU interessada en pressionar a Madrid.
Certament, els partits del Tripartit, especialment els socialistes, van renunciar a recollir la demanda nacional i social expressada el 10-J i encapçalar una unitat catalanista incloent-hi a CiU per aconseguir una afirmació nacional i de pas enfrontar la crisi amb criteri nacional y solidari.
L'esquerra espanyola i catalana en comptes de buscar una proximitat amb els ciutadans, s'han encastellat en respondre als mercats i en lluites estèrils buscant treure avantatges i, respecte del cas català, desaprofitar anys de experiència per elaborar un programa comú per enfrontar els problemes amb Madrid i la crisi econòmica.
El moviment 15-M és més que una protesta; és l'esboç d'un nou relat que probablement s'estendrà a altres països d'Europa. La necessitat de renovar la democràcia: que la sobirania torni al ciutadà, a la polis, i els polítics els representin en comptes de sotmetre's als poders econòmics transnacionals, per a això cal una actitud cívica com la demostrada per el nou alcalde de Milà i els ciutadans de les places d'Espanya i Catalunya.
A Espanya i Catalunya, el dia anterior a les eleccions d'alcaldes i regidors, desenes de milers de ciutadans omplen places de moltes ciutats. Ho fan farts d'una classe política alleujada dels problemes que pateixen els ciutadans i incapaç d'acordar polítiques que eliminin les causes i efectes de la crisi econòmica.
Les esquerres a Espanya i Catalunya semblen no comprendre aquest moviment (15-M) de ciutadans que plantegen una crítica als polítics subordinats als interessos del sistema financer internacional, a la falta de representativitat política com a conseqüència d'un sistema electoral que afavoreix a dos partits (PP i PSOE) i la indolència d'uns partits autoritaris i corruptes.
Per una banda, el govern del PSOE, contradient el seus principis i programa, fa un any va optar per sometre's i encapçalar una política econòmica de dretes, pressionat pels governs conservadors que dominen Europa: un ajust econòmic neoliberal de retallades de drets i beneficis econòmics i socials per a la majoria de la població i que, alhora, deixa intocats als sectors de majors ingressos, especialment als amos dels grans capitals: els bancs i les grans companyies industrials i de serveis.
Per l'altra banda, Izquierda Unida (IU) viu tancada, incapaç de comunicar-se amb els ciutadans afectats per la crisi. Pateix aïllada les seves propies dinàmiques autodestructives sense oferir perspectives.
A Catalunya, els partits d'esquerres van perdre l'oportunitat de formar un gran front catalanista després de la retallada a l'Estatut i de la gran manifestació del 10-J. El PSC va optar per la seva obediència al PSOE, satisfet amb el resultat del TC, per allunyar-se de seus socis ERC i ICV i menysprear a CiU interessada en pressionar a Madrid.
Certament, els partits del Tripartit, especialment els socialistes, van renunciar a recollir la demanda nacional i social expressada el 10-J i encapçalar una unitat catalanista incloent-hi a CiU per aconseguir una afirmació nacional i de pas enfrontar la crisi amb criteri nacional y solidari.
L'esquerra espanyola i catalana en comptes de buscar una proximitat amb els ciutadans, s'han encastellat en respondre als mercats i en lluites estèrils buscant treure avantatges i, respecte del cas català, desaprofitar anys de experiència per elaborar un programa comú per enfrontar els problemes amb Madrid i la crisi econòmica.
El moviment 15-M és més que una protesta; és l'esboç d'un nou relat que probablement s'estendrà a altres països d'Europa. La necessitat de renovar la democràcia: que la sobirania torni al ciutadà, a la polis, i els polítics els representin en comptes de sotmetre's als poders econòmics transnacionals, per a això cal una actitud cívica com la demostrada per el nou alcalde de Milà i els ciutadans de les places d'Espanya i Catalunya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario