MILÀ, NÀPOLS I "ELS INDIGNATS"

Així com el moviment 15-M ha commogut a Madrid, a Barcelona i desenes de ciutats espanyoles, el triomf de Giuliano Pisapia a Milà i Luigi De Magistris a Nàpols ha sorprès a la societat italiana.

Pisapia va dir que “la ciutat estaba morta i feia falta despertar el compromís dormit dels ciutadans”. Es va llençar al carrer i parlant amb la gent dels barris va adonar-se que la gent era escéptica de la política, però, alhora, desitjava treballar fer coses per la ciutat.

Pisapia va interpretar el fàstic i es va convertir en un líder, alleujat de la indolència dels polítics del centre esquerra italià. “El secret de seu èxit ha estat el treball del carrer”.

Les places i el carrer, l’espai públic convertits en l’escenari de la política. Com diu un jove de Milà, Emanuele Vitali, de 20 anys: "és un vent nou per la ciutat i per al país” i concloïa: "és aire net per respirar, és el futur”.

L’estil cívic, directe, uneix el triomf a Milà i Nàpols amb el moviment a Madrid, Barcelona i altres ciutats. Amdós, Pisapia i De Magistris, vencen contra el sistema imposat per Berlusconi, encara que tingui legitimitat electoral. És el propòsit del moviment 15-M, canviar el sistema polític basat en el duopoli partidari (PP-PSOE) i un sistema econòmic que degrada els valors polítics (de convivencia social) com el bé comú.

"Ara pensarem en el bé comú" ha dit Pisapia, un concepte desparegut en el llenguatge polític espanyol i català. També ha tingut una paraula per als immigrants quan va dir que s’ocuparia de l’acollida dels estrangers, gitans i musulmans, un llenguatge perillós per als polítics espanyols i catalans cap una immigració associada al crim per el PP de Espanya i Catalunya i ha recordat la seva atenció que donarà als joves, els oblidats i maltratats -més del 40% d’atur juvenil- per les polítiques neoliberals asumides per els socialistes i la dreta espanyola i catalana.

L’ex jutge Luigi De Magistris, de la Itàlia dels Valors, un altre concepte exclòs del vocabulari – i moltes vegades de la pràctica- dels polítics espanyols i catalans, en la mateixa línea de Pisapia, després de guanyar amb el 65% dels vots, ha dit: "Nàpols ha estat alliberada de la brutícia, la il·legalitat i de la política còmplice", una enveja pels valencians a propòsit del PP.

“La ciutat tornarà ser afectosa amb tots", un concepte de la tradició grega, del civisme, -l'amistat cívica- de la convivència, desconegut pels polítics espanyols i catalans. “Els indignats” segueixen allà, a les places, disposat a lluitar per aconseguir polítics que asumeixen valors capasos de conduir la política i l'economía cap una societat més justa i amable, com sembla que ja es distingeix en l' horitzó d’Itàlia.

PUIG, UN HOME PERILLÓS

El conseller d'Interior, Felip Puig mostra incompetència política. Encara, no entén que el moviment 15-M no constitueix un perill per als ciutadans i els béns de la ciutat. El conseller té poca capacitat d'escoltar quan els portaveus i els que participen parlen de la seva filosofia no violenta i del seu mètode de resistència passiva. Però tampoc té ulls per veure que la compleixen.

S'ha inventat una netejada que finalment s'ha traduït en una vulgar confiscació per part de la conselleria de bens privats. No vol veure la ferocitat amb què va actuar la policia. No diu res de com van haver-hi 121 ferits sense que hi hagués enfrontament. El conseller Puig ni es molesta en mostrar imatges que demostrin la violència dels participants, segon ell, contra els mossos d'esquadra.

Nega la realitat com ho fan les autoritats de règims no democràtics quan reprimeixen als ciutadans que protesten per les seves condicions de vida. Puig s'ha equivocat: la netejada, una provocació perquè "els indignats" reaccionessin de forma violenta, no li ha resultat. Amb la resistència passiva no ha pogut justificar un desallojament i amés a més ha desbordat la seva mentalitat repressora amb la que va actuar.

Ara, després de cinc dies dels succés, Puig és com si parlés sol, sense ningú darrere. Està com fora de sí i de la realitat. És com un boig. És curiòs i fins i tot divertit a vegades, però es tracta del responsable de la policia, de la seguretat dels ciutadans. Així, el conseller d'Interior s'ha convertit en un perill per a la seguretat pública.

VOCABULARI AUTORITARI A CATALUNYA

"Operatiu de neteja" va ser l'eufemisme utilitzat per les SS per eliminar als jueus durant el nazisme de l'Adolf Hitler. La mateixa frase va usar i l'exèrcit serbi (del general Ratko Mladic) per eliminar als musulmans durant el govern nacionalista de Slobodan Milosevic. Ara, Les autoritats policials catalanes tornen a emprar-la contra els "indignats" que, encara no sigui per eliminar-los, sí que ho és per desallotjar-los de les places de Catalunya a Barcelona i Ricard Vinyes a Lleida.

L'ús de la paraula neteja suggereix la contrària: brutícia. El sentit comú diu que de la porquícia ens n'hem de desfer, perquè fa mal per a la salut. Curiosament, uns dels motius esmentats per l'autoritat policial va ser l'higiene, és a dir, les acampades podrien derivar en focus infecciosos per a la població. Un argument que pretén legitimar "l'operació de neteja" o de desallotjament dels "indignants" davant del sentit comú de la població.

Un raciocini semblant al emprat pel regidor Alberto Fernández Díaz (PPC) quan va dir en la seva campanya electoral: els immigrants han estat portadors de noves malalties. Una declaració per justificar polítiques d'eliminació d'immigrants en tant ser elements perillosos per la salut de la població. Tota una crida, conscient o no, a que brotin els sentiments racistes.

La neteja i l'higiene són la causa del desallotjament de les places de Catalunya i Ricard Vinyes, segons la policía. Es a dir, tot el contrari del que la opinió pública li havia reconegut durant els quinze dies d'ocupació de la plaça pública: la responsabilitat cívica, la netedat de l'espai ocupat.

El conseller d'Interior, Felip Puig ha de donar una explicació seriosa sobre perquè cal introduir "operacions de neteja" a Catalunya contra els sectors de la societat que es manifesten de manera cívica per canviar el sistema econòmic i polític a Espanya.

LA PARAULA DE CiU, A PROVA

CiU donarà el seu suport per a que el Xavier García Albiol sigui l'alcalde de Badalona?, després que durant la campanya es va comprometre d'aïllar al candidat del PPC.

Xavier Trias, l'alcalde electe per Barcelona, va parlar d'incompatibilitat del discurs xenòfob de García Albiol amb els principis i idees de CiU, però que la seva opinió no valia en aquest cas, perqué això era competència de seus companys de Badalona. Trias també va assegurar que CiU no negociaria alcaldies de diferents municipis amb altres partits.

No obstant això, la cúpula de CiU sembla que ja no vetaria donar suport a García Albiol a canvi d'aconseguir l'ajuda del PPC per encapçalar la Diputació de Barcelona, per exemple.

EL PPC I EL PARTIT D'ANGLADA

El partit popular pactarà amb qualsevol força política menys amb Bildu, ha dit el seu president, Mariano Rajoy. Així doncs, el PPC té les mans lliures per a pactar amb el partit racista, contrari a la immigració, Plataforma per Catalunya.

Quin és el pes de les tendències xenòfobes endins del PPC, que a Catalunya encapçala Xavier García Albiol, probable alcalde a Badalona i protegit de la seva presidenta Alicia Sánchez Camacho?

ES TORNA A LA PLAÇA PÚBLICA

"El secret de l'èxit ha estat el treball del carrer" per a Giuliano Pisapia (PD), guanyador de l'alcaldia de Milà. Un home que s'ha desmarcat de la indolència i el tancament dels líders de la centre-esquerra italiana. Però deixem que ell parli: "M'he fet candidat per desesperació: la ciutat estava morta i vaig pensar que feia falta despertar el compromis dormit dels ciutadans".

A Espanya i Catalunya, el dia anterior a les eleccions d'alcaldes i regidors, desenes de milers de ciutadans omplen places de moltes ciutats. Ho fan farts d'una classe política alleujada dels problemes que pateixen els ciutadans i incapaç d'acordar polítiques que eliminin les causes i efectes de la crisi econòmica.

Les esquerres a Espanya i Catalunya semblen no comprendre aquest moviment (15-M) de ciutadans que plantegen una crítica als polítics subordinats als interessos del sistema financer internacional, a la falta de representativitat política com a conseqüència d'un sistema electoral que afavoreix a dos partits (PP i PSOE) i la indolència d'uns partits autoritaris i corruptes.

Per una banda, el govern del PSOE, contradient el seus principis i programa, fa un any va optar per sometre's i encapçalar una política econòmica de dretes, pressionat pels governs conservadors que dominen Europa: un ajust econòmic neoliberal de retallades de drets i beneficis econòmics i socials per a la majoria de la població i que, alhora, deixa intocats als sectors de majors ingressos, especialment als amos dels grans capitals: els bancs i les grans companyies industrials i de serveis.

Per l'altra banda, Izquierda Unida (IU) viu tancada, incapaç de comunicar-se amb els ciutadans afectats per la crisi. Pateix aïllada les seves propies dinàmiques autodestructives sense oferir perspectives.

A Catalunya, els partits d'esquerres van perdre l'oportunitat de formar un gran front catalanista després de la retallada a l'Estatut i de la gran manifestació del 10-J. El PSC va optar per la seva obediència al PSOE, satisfet amb el resultat del TC, per allunyar-se de seus socis ERC i ICV i menysprear a CiU interessada en pressionar a Madrid.

Certament, els partits del Tripartit, especialment els socialistes, van renunciar a recollir la demanda nacional i social expressada el 10-J i encapçalar una unitat catalanista incloent-hi a CiU per aconseguir una afirmació nacional i de pas enfrontar la crisi amb criteri nacional y solidari.

L'esquerra espanyola i catalana en comptes de buscar una proximitat amb els ciutadans, s'han encastellat en respondre als mercats i en lluites estèrils buscant treure avantatges i, respecte del cas català, desaprofitar anys de experiència per elaborar un programa comú per enfrontar els problemes amb Madrid i la crisi econòmica.

El moviment 15-M és més que una protesta; és l'esboç d'un nou relat que probablement s'estendrà a altres països d'Europa. La necessitat de renovar la democràcia: que la sobirania torni al ciutadà, a la polis, i els polítics els representin en comptes de sotmetre's als poders econòmics transnacionals, per a això cal una actitud cívica com la demostrada per el nou alcalde de Milà i els ciutadans de les places d'Espanya i Catalunya.