viernes, 24 de septiembre de 2010

LA VEU DEL POETA

El poeta pregona la independència des d’un dels santuaris catalans: el Saló de Cent. Ho fa davant de l’alcalde socialista, el consell municipal, prominents invitats i el van escoltar milers de ciutadans que omplien la plaça Sant Jaume.

La independència està en l’aire, en boca de tots, partidaris i detractors. Una paraula que ha perdut, a Catalunya, l’aurèola de marginalitat, de la por d’anar enlloc, associada a radicals delirants.

La independència ja és part del paisatge urbà, penjada en els balcons de ciutats i pobles, en la indumentària de gent jove o en els quioscos de diaris. Circula i, a vegades, sobresurt en l’espai públic, com en la manifestació del 10-J.

Si el partit independentista va pujar sorprenentment el 2004, després de l’agressivitat i insensibilitat d’Aznar davant el catalanisme, ara és la idea de la independència la que creix, després que Zapatero s’hagi carregat al President Maragall, s’hagi abstingut en la defensa de l’Estatut i abandonat la idea de l’Espanya plurinacional o federal.

La independència ja no és d’un partit. Està dispersa en diferents organizacions i moviments polítics. Però, sobretot, la idea està allotjada, disseminada, per diferents àmbits del teixit social català. Està aquí, arrelant-se, mes sense curs ni orientació. Viu com un estat d’ànim, sense projecció.

I torna el poeta: "potser ha arribat el moment d’acceptar que ha de canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, parlin la llengua qui parlin, volem que la nació es converteixi en una Holanda o Dinamarca en aquest nou ordre mundial". El suggeriment és anar cap a un país “de veritat” o, com es diu, “fet i dret”.

Què millor que una campanya electoral -tots semblen més atents- per a què els que proposen la independència de Catalunya assenyalin un horitzó. Com? Escrivint el perquè de la independència, amb quina estratègia i alliança política i social ha d’aconseguir-se i quin itinerari hauria de recórrer-se. Li important és presentar i debatre un projecte, sense por, sabent que és el començament d’una etapa.

Ja veurem si la veu de’n Joan Margarit serà escoltada o no pels independentistes.

1 comentario:

  1. Joan Margarit, en el pregó d'ahir, va prendre el relleu de Joan Maragall. L'Oda a Espanya 1898 i el pregó de la Festa Major de Barcelona 2010, 112 anys les separen. Dos Joans, MARGArit i MARAGall, diuen alt i clar el que se sent el carrer i es veu als balcons (almenys a molts balcons de Barcelona) des del 10-J.

    ResponderEliminar