PER L'ÀNIMA D'EUROPA...

L’autoritarisme i el neoliberalisme es desplacen ferms per Europa. El retorn de les deportacions massives de ciutadans i les retallades d’arrel de drets laborals i la precarització salvatge del treball així ho evidencien.

El dictat de la Directiva Europea sobre el Retorn d’Immigrants (2008) ja ho anunciava amb la institucionalització de la persecució criminal dels immigrants sense papers (aleshores, 8 milions en els 27 països europeus) i que ara es manifesta amb l’ordre del govern francès als prefectes de la policia per desmuntar uns 300 campaments i expulsar als seus residents, ciutadans europeus, gitanos procedents de Romania i Bulgaria (2010).

La repressió s’estén (ja no distingueix entre estrangers o europeus) i radicalitza (deportacions admnistratives, sense garanties jurídiques). Es tracta de procedir policialment a eliminar als gitanos del territori francès, un col.lectiu estigmatitzat com perillós i indesitjable per el govern de Sarkozy.

La Unió Europea ha assumit la versió neoliberal del capitalisme per resoldre la crisi. Els seus estats confien que les activitats privades (banca, indústria, comerç i serveis) prenguin les seves decisions en mercats lliures, o reduint les seves limitacions.

Els estats europeus, cada vegada més, de ser garants dels drets humans (individuals, econòmics i socials) passen a privilegiar les llibertats dels mercats per els que circulen els fets produïts per les decisions dels grans interessos privats.

L’autoritarisme i el neoliberalisme que comencen a dominar Europa tenen la mateixa ànima: són discriminatoris i exclouents. Fragmenten la societat en ciutadans desitjables i indesitjables; en treballadors acceptables i rebutjables. En sintesi, ambdues corrents condueixen cap a una societat més segregada i desigual, afectant els drets humans i la solidaritat, valors reclamats per els europeus com a propis de la seva identitat.

Per acabar, dues imatges que simbolitzen les dues forces: el President Sarkozy (conservador) dient que continuarà amb la política de deportacions i els presidents dels estats europeus presents callen; i el President Zapatero (socialista) anunciant el canvi de la política econòmica, assumint criteris i mesures de caràcter neoliberal: retallades econòmiques (menys despesa pública), socials (rebaixes de sous, congelació de pensions) i dels drets dels treballadors (facilitar l’acommiadament).

LA VEU DEL POETA

El poeta pregona la independència des d’un dels santuaris catalans: el Saló de Cent. Ho fa davant de l’alcalde socialista, el consell municipal, prominents invitats i el van escoltar milers de ciutadans que omplien la plaça Sant Jaume.

La independència està en l’aire, en boca de tots, partidaris i detractors. Una paraula que ha perdut, a Catalunya, l’aurèola de marginalitat, de la por d’anar enlloc, associada a radicals delirants.

La independència ja és part del paisatge urbà, penjada en els balcons de ciutats i pobles, en la indumentària de gent jove o en els quioscos de diaris. Circula i, a vegades, sobresurt en l’espai públic, com en la manifestació del 10-J.

Si el partit independentista va pujar sorprenentment el 2004, després de l’agressivitat i insensibilitat d’Aznar davant el catalanisme, ara és la idea de la independència la que creix, després que Zapatero s’hagi carregat al President Maragall, s’hagi abstingut en la defensa de l’Estatut i abandonat la idea de l’Espanya plurinacional o federal.

La independència ja no és d’un partit. Està dispersa en diferents organizacions i moviments polítics. Però, sobretot, la idea està allotjada, disseminada, per diferents àmbits del teixit social català. Està aquí, arrelant-se, mes sense curs ni orientació. Viu com un estat d’ànim, sense projecció.

I torna el poeta: "potser ha arribat el moment d’acceptar que ha de canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, parlin la llengua qui parlin, volem que la nació es converteixi en una Holanda o Dinamarca en aquest nou ordre mundial". El suggeriment és anar cap a un país “de veritat” o, com es diu, “fet i dret”.

Què millor que una campanya electoral -tots semblen més atents- per a què els que proposen la independència de Catalunya assenyalin un horitzó. Com? Escrivint el perquè de la independència, amb quina estratègia i alliança política i social ha d’aconseguir-se i quin itinerari hauria de recórrer-se. Li important és presentar i debatre un projecte, sense por, sabent que és el començament d’una etapa.

Ja veurem si la veu de’n Joan Margarit serà escoltada o no pels independentistes.

COM EN ELS BONS TEMPS

Per què seria “joc brut” publicar les opinions de Pasqual Maragall sobre les properes eleccions, com va dir el President Montilla? Perquè provenen de qui porta la malaltia d’Alzheimer? Aleshores, Montilla pensa que el seu antecessor està inhabilitat per a donar opinions públiques raonables, normals i per tant Convergència va abusar d’ell?

Em temo que no. Si els continguts del pensament de l’ex President sobre les eleccions haguessin estat favorables als socialistes molt probablement Montilla no hauria parlat de “joc brut”.

El que és important són els plantejaments de Maragall, ja no només fora del PSC, sinó mantenint un ideari bastant diferent al de la direcció socialista actual. N’apunto dos:

1) No creu que en les actuals condicions de la política catalana es pugui convèncer a Madrid d’avançar cap un major autogovern, o com ell diu “federalisme diferenciat” i per tant proposa un canvi,
2) Crear un instrument catalanista més obert que els actuals: el partit demòcrata català que reuniria les diferents alternatives de centre i esquerres.

Em temo, que els discutibles plantejaments no seran debatuts pels actuals dirigents dels partits catalanistes, no perquè Maragall pateixi d’Alzheimer, sinó perquè les seves idees produeixen molta incommoditat, especialment en el partit que dirigeix Montilla.