El govern de Rajoy i el PSOE no admeten la nova realitat catalana. Una ciutadania que des de l'inici del segle ve buscant la seva sobirania. Ho va intentar des de dalt i l'Estat espanyol va rebutjar-ho amb autoritarisme: anul·lant la voluntat democràtica expressada pels catalans. Ho intenta des de baix a través d'un moviment ciutadà d'envergadura i una consulta democràtica i l'Estat espanyol ho rebutja tancant-se en una interpretació restrictiva de la Constitució, que no reconeix la plurinacionalitat de l'Espanya real.
l'aposta
La confiança s'ha trencat entre Catalunya i l'Estat espanyol. Al menys la d'una majoria social (en el carrer, en part important del teixit associatiu i en una ciutadania persistent en voler ser consultada) i la d'una majoria política representattiva (en el govern, el parlament i els ajuntaments).
L'aposta d'aquesta majoria és canviar el vincle polític entre Catalunya i l'Estat espanyol: passar d'una relació subordinada d'autonomia-Estat cap a una relació associada o independent d'Estat-Estat. La raó fonamental és la pèrdua de confiança; d'adonar-se que Catalunya no podrà desenvolupar la seva pròpia personalitat sota la tutela o hegemonia de l'Estat espanyol.
l'experiència i la desafecció
Massa han sigut les frustacions que van acabar sobrepassant el llindar de credibilitat en l'Estat espanyol al llarg d'aquest segle XXI, concretament des del començament de la segona legislatura de l'ex president José María Aznar. Però, la principal, la que va marcar l'ànima de la "nacionalitat catalana", va ser el final traumàtic de l'experiència de cinc anys de l'Estatut.
A Catalunya, una clara majoria política i social va acordar un projecte. Aquest, després de ser "llimat" pels socialistes espanyols i populars en el Congrés, els catalans van aprovar-lo en un referèndum. Així i tot, els populars van a impugnar-lo i el Tribunal Constitucional va accedir a despullar-lo de punts essencials.
Davant la sentència, el govern socialista de Zapatero va renúnciar a la idea de restablir tot el capítol sobre Justícia mitjançant un projecte de llei que podia ser aprovat amb majoria simple i la seva Ministra de Defensa, Carme Chacón va segellar l'autocomplaença oficial dient que l'Estatut, finalment, era el millor de tota la història i tan sols s'havia eliminat el 5%.
Avui, cap sector polític sent propi l'Estatut, ni se l'anomena, ni sembla una referència significativa. És com si no existís. A partir d'aquí es va accelerar la desafecció dels catalans envers l'Estat espanyol, advertida més d'una vegada per l'ex president de la Generalitat José Montilla, avís que va ser menyspreat pel govern socialista de Zapatero i negat pel govern popular de Rajoy.
un nou actor polític
La confiança està profundament danyada i la pregunta és si hi ha possibilitats de recuperar-la. Un símptoma a la vista és la fugida del diàleg, però, més enllà, el més greu és ignorar el canvi profund de la situació política catalana, començant per la irrupció d'un nou actor polític: els ciutadans en l'espai públic -físic i virtual- que assumeixen el dret a decidir amb autonomia dels lideratges dels partits.
No és possible entendre el gir polític de Convergència, les tensions a Unió, la cohesió inèdita d'ERC, la potenciació sobiranista d'ICV-EUiA, la implantació nacional de les CUP, la crisi aguda en el si del PSC i l'actitud defensiva i agressiva, del PP i Cs, sense la presència i el desenvolupament d'un actiu moviment cívic, de ciutadans, social i políticament transversals, en tot el territori català.
els partits i l'independentisme
El moviment sobiranista, de caràcter independentista, es va formar autònomament de les cúpules dels actuals partits sobiranistes, fins i tot, amb la seva desconfiança. Les plataformes que van organitzar les consultes independentistes (setembre de 2009) i que van acabar mobilitzant a 800 mil persones en dos anys, van ser considerades una anècdota. Nomès al final (març de 2011) van concitar alguna simpatia.
Ni tan sols, el 10-J, quan l'independentisme en forma evident va desbordar la gran mobilització convocada pel catalanisme polític (PSC, ERC, ICV-EUiA, CiU) i social (Òmnium) contra la sentència del TC, les cúpules polítiques i els mitjans de comunicació no van destacar pas, com a novetat política, la irrupció en l'espai públic d'un sentiment independentista socialment àmpli i hetegogeni.
Els partits i els mitjans catalans van reconèixer aquest moviment més de dos anys després, en la Diada de 2012, quan l'ANC va arribar al Parlament, seguida per centenars de milers de persones, a exigir l'obertura d'un procés d'autodeterminació i la convocatòria d'una consulta democràtica per a que els catalans decidissin el futur polític del país.
cal dialogar per entendre
L'evidència que l'actual procés polític català ve des de baix és que aleshores CiU, que havia governat, de fet, amb el suport del PP, va fer el seu gir polític convocant eleccions autonòmiques. Els resultats van derivar en un govern de CiU amb el suport formal d'ERC i l'obertura del procés sobiranista demanat fa més d'un any i mig.
El PP i el PSOE en comptes d'acostar-se a aquesta realitat, dialogar amb seus protagonistes per entendre'ls i a partir d'aquí entendre la complexitat de la nova realitat del sobiranisme, tots dos prefereixen menysprear l'ampli reconeixement de la lluita pacífica d'aquests dos anys i, fins i tot, insinuar una criminalització amb l'acusació de voler donar un cop de mà a la democràcia representativa pel fet de transparentar una estratègia d'acció i pressió política a favor de la consulta i la independència.
Ni el govern de Rajoy ni el PSOE reconeixen les dimensions i profunditat d'aquesta nova realitat. Per contra, transmeten la idea que seria suficient que el president Mas cancel·lés la consulta, perquè la situació catalana canviés, com si fos un governant autoritari (...) (continuarà)
El primer NO a la sobirania catalana |
l'aposta
La confiança s'ha trencat entre Catalunya i l'Estat espanyol. Al menys la d'una majoria social (en el carrer, en part important del teixit associatiu i en una ciutadania persistent en voler ser consultada) i la d'una majoria política representattiva (en el govern, el parlament i els ajuntaments).
L'aposta d'aquesta majoria és canviar el vincle polític entre Catalunya i l'Estat espanyol: passar d'una relació subordinada d'autonomia-Estat cap a una relació associada o independent d'Estat-Estat. La raó fonamental és la pèrdua de confiança; d'adonar-se que Catalunya no podrà desenvolupar la seva pròpia personalitat sota la tutela o hegemonia de l'Estat espanyol.
l'experiència i la desafecció
Massa han sigut les frustacions que van acabar sobrepassant el llindar de credibilitat en l'Estat espanyol al llarg d'aquest segle XXI, concretament des del començament de la segona legislatura de l'ex president José María Aznar. Però, la principal, la que va marcar l'ànima de la "nacionalitat catalana", va ser el final traumàtic de l'experiència de cinc anys de l'Estatut.
A Catalunya, una clara majoria política i social va acordar un projecte. Aquest, després de ser "llimat" pels socialistes espanyols i populars en el Congrés, els catalans van aprovar-lo en un referèndum. Així i tot, els populars van a impugnar-lo i el Tribunal Constitucional va accedir a despullar-lo de punts essencials.
Davant la sentència, el govern socialista de Zapatero va renúnciar a la idea de restablir tot el capítol sobre Justícia mitjançant un projecte de llei que podia ser aprovat amb majoria simple i la seva Ministra de Defensa, Carme Chacón va segellar l'autocomplaença oficial dient que l'Estatut, finalment, era el millor de tota la història i tan sols s'havia eliminat el 5%.
Avui, cap sector polític sent propi l'Estatut, ni se l'anomena, ni sembla una referència significativa. És com si no existís. A partir d'aquí es va accelerar la desafecció dels catalans envers l'Estat espanyol, advertida més d'una vegada per l'ex president de la Generalitat José Montilla, avís que va ser menyspreat pel govern socialista de Zapatero i negat pel govern popular de Rajoy.
un nou actor polític
La confiança està profundament danyada i la pregunta és si hi ha possibilitats de recuperar-la. Un símptoma a la vista és la fugida del diàleg, però, més enllà, el més greu és ignorar el canvi profund de la situació política catalana, començant per la irrupció d'un nou actor polític: els ciutadans en l'espai públic -físic i virtual- que assumeixen el dret a decidir amb autonomia dels lideratges dels partits.
No és possible entendre el gir polític de Convergència, les tensions a Unió, la cohesió inèdita d'ERC, la potenciació sobiranista d'ICV-EUiA, la implantació nacional de les CUP, la crisi aguda en el si del PSC i l'actitud defensiva i agressiva, del PP i Cs, sense la presència i el desenvolupament d'un actiu moviment cívic, de ciutadans, social i políticament transversals, en tot el territori català.
els partits i l'independentisme
El moviment sobiranista, de caràcter independentista, es va formar autònomament de les cúpules dels actuals partits sobiranistes, fins i tot, amb la seva desconfiança. Les plataformes que van organitzar les consultes independentistes (setembre de 2009) i que van acabar mobilitzant a 800 mil persones en dos anys, van ser considerades una anècdota. Nomès al final (març de 2011) van concitar alguna simpatia.
Ni tan sols, el 10-J, quan l'independentisme en forma evident va desbordar la gran mobilització convocada pel catalanisme polític (PSC, ERC, ICV-EUiA, CiU) i social (Òmnium) contra la sentència del TC, les cúpules polítiques i els mitjans de comunicació no van destacar pas, com a novetat política, la irrupció en l'espai públic d'un sentiment independentista socialment àmpli i hetegogeni.
Els partits i els mitjans catalans van reconèixer aquest moviment més de dos anys després, en la Diada de 2012, quan l'ANC va arribar al Parlament, seguida per centenars de milers de persones, a exigir l'obertura d'un procés d'autodeterminació i la convocatòria d'una consulta democràtica per a que els catalans decidissin el futur polític del país.
El segon NO a la sobirania catalana |
cal dialogar per entendre
L'evidència que l'actual procés polític català ve des de baix és que aleshores CiU, que havia governat, de fet, amb el suport del PP, va fer el seu gir polític convocant eleccions autonòmiques. Els resultats van derivar en un govern de CiU amb el suport formal d'ERC i l'obertura del procés sobiranista demanat fa més d'un any i mig.
El PP i el PSOE en comptes d'acostar-se a aquesta realitat, dialogar amb seus protagonistes per entendre'ls i a partir d'aquí entendre la complexitat de la nova realitat del sobiranisme, tots dos prefereixen menysprear l'ampli reconeixement de la lluita pacífica d'aquests dos anys i, fins i tot, insinuar una criminalització amb l'acusació de voler donar un cop de mà a la democràcia representativa pel fet de transparentar una estratègia d'acció i pressió política a favor de la consulta i la independència.
Ni el govern de Rajoy ni el PSOE reconeixen les dimensions i profunditat d'aquesta nova realitat. Per contra, transmeten la idea que seria suficient que el president Mas cancel·lés la consulta, perquè la situació catalana canviés, com si fos un governant autoritari (...) (continuarà)
No hay comentarios:
Publicar un comentario