L'ALTRE 25-M

L'autoritat política espanyola s'obstina contra la ciutadania. Li prohibeix que busqui l'opinió col·lectiva que legitimi socialment alternatives a les polítiques neoliberals. El No al multireferèndum és, per una banda, una mesura de protecció als grans interessos econòmics i, per una altra, un rebuig a reconèixer moviments ciutadans amb capacitat política de incidir en canvis. Quins partits polítics han donat recolze al multireferèndum? i quins han promogut la prohibició?

Moviments ciutadans s'obren pas amb consultes populars pel territori català

bloqueig a iniciatives ciutadanes

En què s’assembla el multireferèndum convocat pel proper 25 de maig a la consulta independentista de fa cinc anys, el 2009? Per una banda, tots dos, han estat convocats des de baix, per plataformes socials  i, per una altra, han sigut impugnats per institucions de l’Estat espanyol: la Junta Electoral d’Espanya, el multireferèndum i la Delegació del Govern d’Espanya, la consulta.

La Junta i la Delegació han argumentat que els referèndums i les consultes només poden ser convocats per l’autoritat del poder executiu i en ambdós casos les plataformes han recorregut la decisió de l’autoritat pública. La consulta del 2009 es va fer, i la voluntat dels organitzadors del multireferèndum és fer-lo.

Les consultes independentistes van sorgir de plataformes autònomes de directives de partits, després que l’Estatut, aprovat per la voluntat dels catalans en un referèndum fos suspès per la impugnació del PP davant el Tribunal Constitucional, i el multireferèndum també neix de la voluntat de xarxes d’organizatcions ciutadanes d’assumir una responsabilitat política amb autonomia de les institucions.

la democracia segrestada

La crisi de representativitat o, com es reconeix molt àmpliament, la distància i incomunicació entre els partits polítics i la ciutadania, estan a la base d’aquestes formes democràtiques de lluita per drets, valors i mesures concretes que apunten, en el cas del multireferèndum, a un canvi democràtic: una redistribuició del poder que garanteixi una societat políticament participativa y socialment més igualitària.

Per això, es requereix d'un procés constituent, com es planteja a Espanya davant l'esgotament de la Constitució i a Catalunya amb la formació d’un nou Estat que assumeixi aquesta nova realitat política, com diria el politòleg Norberto Bobbio, ampliant la democràcia integrant formes i continguts representatius i directes (revocatòria de mandats, referèndum, plebiscit, iniciatives d’acció populars i legislatives).

Avui és cada cop més evident que la democràcia representativa està segrestada per una oligarquía financera i política o com ho ha sintetitzat el jurista Javier Pérez Royo: “el sistema polític espanyol és formalment representatiu,però materialment ha deixat de ser-ho, en la mesura que els ciutadans no es senten reconeguts en les polítiques que posen en pràctica”.

no deixen votar

Produir una rehabilitació de la democràcia representativa i garantir la seva sostenibilitat, requereix de l’acció de moviments socials i ciutadans independents amb capacitat d’iniciativa, pressió, participació i negociació per incorporar continguts que aprofundeixin la democracia.

No obstant això, el multireferèndum convocat en vin-i-cinc municipis sobre diversos temes d’interès general i local no és tolerat per les actuals autoritats polítiques. Així, representen la defensa dels interessos econòmics i politics dels qui volen mantenir l’statu quo, en comptes d'estimular l'ampliació de la democràcia de la qual parla Bobbio.

La Junta Electoral justifica la prohibició del multireferèndum dient que podria influir, obstaculitzant i creant conflictes entre els ciutadans que vagin a votar en les eleccions europees, a causa de la seva naturalesa polèmica com, segons diu la mateixa Junta, ho han manifestat representants de diverses candidatures electorals del PP, PSOE, UPyD, VOX i  CILUS.

l'autoriarisme planeja sobre Catalunya

Per acabar, l'actitud de les institucions espanyoles davant el moviment sobiranista i els moviments socials a Catalunya, mostren l'intent d'anul·lar la capacitat política (la llibertat) d'expressar la opinió de la ciutadania, sigui interpretant normes en forma restrictiva (en el cas de la consulta sobiranista) o obertament manipuladores de les normes electorals (en el cas del multireferèndum),

Una demostració més de l'autoritarisme que domina  la política espanyola amb la imposició (decrets lleis, majories absolutes i bipartidisme, ordres justificades amb interpretacions interessades de les normes), és a dir, sense diàleg ni esperit d'estimular la participació política de la ciutadania més enllà de les eleccions de representants.

Fins i tot, això es neutralitza incomplint compromisos programàtics i acords subscrits, com va succeir en el govern de Rodríguez Zapatero i segueix succeint en el govern de Rajoy. . 

EL QUE NO ADMETEN (II)

La manca de qualitat democràtica de l'Estat espanyol es retrata en l'actitud "a ultranza" d'oposar-se a un diàleg sobre com resoldre el futur de Catalunya. Obligar els catalans a no pronunciar-se sobre el seu futur s'assembla molt als vells colonialistes que, contra vent i marea, van voler mantenir els pobles sota el seu domini. Hi haurà consulta,  el 9-N o després, si el catalanisme sobirà creix en la confiança en si mateix, és rigorós en el respecte a la diversitat i és capaç de  transmetre la seva força política cap a Espanya i Europa.

La incertesa a Catalunya es reduirà votant

 
l'Estat i el ciutadà

El PP i el PSOE van tancar el pas a l'acord legal i polític per a una consulta pactada. Va ser un cop a la via  política, al diàleg, per refer la relació entre l'Estat espanyol i Catalunya. El govern de Rajoy va preferir una política de confrontació de baixa intensitat, a través d'anar creant la idea d'un govern català en rebel·lia, amb una posició insensata, que ha de tornar a la raó, abandonant la consulta i situant-se en la posició de sempre, subordinat a l'Estat.

El govern del PP i el PSOE, semblen no acabar de sortir de l'error de creure que CiU, sense la majoria absoluta no mantindria "el procés" sobiranista, més encara aliat amb ERC, partit equivocadament considerat a Madrid, com a un partit "extrem o radical" per la seva opció independentista. 

Per contra, el vot sobiranista, del 25-N, distribuit en quatre partits ha sigut clau per enfortir l'alternativa del dret a decidir. Així, ningú ha pogut establir la seva hegemonia, tots s'han necessitat i per tant cadascú ha de col·laborar amb l'objectiu comú: exercir el dret a decidir fent una consulta democràtica a Catalunya.

l'amenaça

La consistència del projecte sobiranista qualla amb la idea de compartir en comptes de competir o hegemonitzar. Un creixent clima de confiança i, el més important, amb consciència, sempre, de les diferències que distingeixen els quatre partits compromesos.

D'aquesta manera, es va poder acordar una pregunta oberta i inclusiva cap a diferents alternatives; una data que dóna un temps per debatre tant als pobles com a Europa. Pendent està el disseny del marc legal i l'organització mateixa de la consulta. No obstant això, la principal amenaça d'aquest procés no està a Madrid i menys a Brussel·les, sinó a Catalunya.

L'amenaça és en el trencament de la confiança dels quatre partits sobiranistes; la manca de sintonia amb l'heterogeni moviment cívic pro-consulta, d'independentistes i no independentistes, d'empresaris i treballadors, de catalanoparlants i castellanoparlants, d'ideologies o cultures polítiques des de nacionalistes i liberals fins a socialistes i llibertaris;  i  la pèrdua de les formes polítiques de conviccions, d'entusiasme i de respecte "als altres", sigui per una desviació d'intolerància o provocacions cap a la crispació.

les forces

La base de la força que sustenta el catalanisme polític sobirà és esdevenir en un subjece polític, convençut de canviar la relació tradicional amb l'Estat espanyol. Aixecar-se i tractar-lo d'igual a igual, alliberant-se del pes d'una història ocupant una posició subalterna.

Així és com s'ha aconseguit expressar amb veu pròpia un camí obert a l'acord, com la declaració per la consulta del Parlament, l'establiment d'un Consell Assesor de la Transició, la formulació d'una pregunta i una data, anar al Congrés a Madrid a buscar un acord. Aquesta és la novetat que el PP i el PSOE no estan disposats a admetre.

Ambdós, descol·locats, es refugien en la força de l'Estat. No assimilen la realitat descrita i tampoc fan una proposta atractiva i possible per encausar i resoldre el conflicte. Rajoy s'oposa a parlar amb el govern català sobre el tema de la consulta i el PSOE l'esbiaixa amb un projecte de reforma federal que negociaria un nou pacte amb les 17 autonomies.

EL QUE NO ADMETEN (I)

El govern de Rajoy i el PSOE no admeten la nova realitat catalana. Una ciutadania que des de l'inici del segle ve buscant la seva sobirania. Ho va intentar des de dalt i l'Estat espanyol va rebutjar-ho amb autoritarisme: anul·lant la voluntat democràtica expressada pels catalans. Ho intenta des de baix a través d'un moviment ciutadà d'envergadura i una consulta democràtica i l'Estat espanyol ho rebutja tancant-se en una interpretació restrictiva de la Constitució, que no reconeix la plurinacionalitat de l'Espanya real. 

El primer NO a la sobirania catalana 

l'aposta 

La confiança s'ha trencat entre Catalunya i l'Estat espanyol. Al menys la d'una majoria social (en el carrer, en part important del teixit associatiu i en una ciutadania persistent en voler ser consultada) i la d'una majoria política representattiva (en el govern, el parlament i els ajuntaments).

L'aposta d'aquesta majoria és canviar el vincle polític entre Catalunya i l'Estat espanyol: passar d'una relació subordinada d'autonomia-Estat cap a una relació associada o independent d'Estat-Estat. La raó fonamental és la pèrdua de confiança;  d'adonar-se que Catalunya no podrà desenvolupar la seva pròpia personalitat sota la tutela o hegemonia de l'Estat espanyol.

l'experiència i la desafecció

Massa han sigut les frustacions que van acabar sobrepassant el llindar de credibilitat en l'Estat espanyol al llarg d'aquest segle XXI, concretament des del començament de la segona legislatura de l'ex president José María Aznar. Però, la principal, la que va marcar l'ànima de la "nacionalitat catalana", va ser el final traumàtic de l'experiència de cinc anys de l'Estatut.

A Catalunya, una clara majoria política i social va acordar un projecte. Aquest, després de ser "llimat" pels socialistes espanyols i populars en el Congrés, els catalans van aprovar-lo en un referèndum. Així i tot, els populars van a impugnar-lo i el Tribunal Constitucional va accedir a despullar-lo de punts essencials.

Davant la sentència, el govern socialista de Zapatero va renúnciar a la idea de restablir tot el capítol sobre Justícia mitjançant un projecte de llei que podia ser aprovat amb majoria simple i la seva Ministra de Defensa, Carme Chacón va segellar l'autocomplaença oficial dient que l'Estatut, finalment, era el millor de tota la història i tan sols s'havia eliminat el 5%.

Avui, cap sector polític sent propi l'Estatut, ni se l'anomena, ni sembla una referència significativa. És com si no existís. A partir d'aquí es va accelerar la desafecció dels catalans envers l'Estat espanyol, advertida més d'una vegada per l'ex president de la Generalitat José Montilla, avís que va ser menyspreat pel govern socialista de Zapatero i negat pel govern popular de Rajoy.

un nou actor polític

La confiança està profundament danyada i la pregunta és si hi ha possibilitats de recuperar-la. Un símptoma a la vista és la fugida del diàleg, però, més enllà, el més greu és ignorar el canvi profund de la situació política catalana, començant per la irrupció d'un nou actor polític: els ciutadans en l'espai públic -físic i virtual- que assumeixen el dret a decidir amb autonomia dels lideratges dels partits.

No és possible entendre el gir polític de Convergència, les tensions a Unió, la cohesió inèdita d'ERC, la potenciació sobiranista d'ICV-EUiA, la implantació nacional de les CUP, la crisi aguda en el si del PSC i l'actitud defensiva i agressiva, del PP i Cs, sense la presència i el desenvolupament d'un actiu moviment cívic, de ciutadans, social i políticament transversals, en tot el territori català.



els partits i l'independentisme

El moviment sobiranista, de caràcter independentista, es va formar autònomament de les cúpules dels actuals partits sobiranistes, fins i tot, amb la seva desconfiança. Les plataformes que van organitzar les consultes independentistes (setembre de 2009) i que van acabar mobilitzant a 800 mil persones en dos anys, van ser considerades una anècdota. Nomès al final (març de 2011) van concitar alguna simpatia.

Ni tan sols, el 10-J, quan l'independentisme en forma evident va desbordar la gran mobilització convocada pel catalanisme polític (PSC, ERC, ICV-EUiA, CiU) i social (Òmnium) contra la sentència del TC, les cúpules polítiques i els mitjans de comunicació no van destacar pas, com a novetat política, la irrupció en l'espai públic d'un sentiment independentista socialment àmpli i hetegogeni. 

Els partits i els mitjans catalans van reconèixer aquest moviment més de dos anys després, en la Diada de 2012, quan l'ANC va arribar al Parlament, seguida per centenars de milers de persones, a exigir l'obertura d'un procés d'autodeterminació i la convocatòria d'una consulta democràtica per a que els catalans decidissin el futur polític del país.

El segon NO a la sobirania catalana

cal dialogar per entendre

L'evidència que l'actual procés polític català ve des de baix és que aleshores CiU, que havia governat, de fet, amb el suport del PP, va fer el seu gir polític convocant eleccions autonòmiques. Els resultats van derivar en un govern de CiU amb el suport formal d'ERC i l'obertura del procés sobiranista demanat fa més d'un any i mig.

El PP i el PSOE en comptes d'acostar-se a aquesta realitat, dialogar amb seus protagonistes per entendre'ls i a partir d'aquí entendre la complexitat de la nova realitat del sobiranisme, tots dos prefereixen menysprear l'ampli reconeixement de la lluita pacífica d'aquests dos anys i, fins i tot, insinuar una criminalització amb l'acusació de voler donar un cop de mà a la democràcia representativa pel fet de transparentar una estratègia d'acció i pressió política a favor de la consulta i la independència.

Ni el govern de Rajoy ni el PSOE reconeixen les dimensions i profunditat d'aquesta nova realitat. Per contra, transmeten la idea que seria suficient que el president Mas cancel·lés la consulta, perquè la situació catalana canviés, com si fos un governant autoritari (...) (continuarà)