ADÉU ESPANYA

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, el portaveu de CiU a les Corts espanyoles, Josep Antoni Durán Lleida i la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho han alçat la veu per dir que aquí no hi caben tots els immigrants.

Però, res diuen de com els espanyols no estan cabent a Espanya i emigren cap a altres països, una situació que es va registrant amb força ja des del 2010. Els espanyols se'n van, perquè no veuen perspectives econòmiques pel seu desenvolupament personal i familiar. Les mateixes raons que van tenir molts sudamericans (equatorians, peruans, colombians, argentins...) per venir cap a Espanya.

Fa cinquanta anys, milers d'espanyols van veure's forçats a emigrar com conseqüència de la estratègia de desenvolupament econòmic adoptat per Franco de la mà dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei. Ara, augmenten els espanyols que surten d'Espanya producte de la estratègia econòmica davant la crisi europea.

La diferència d'una respecte a l'altra és que els emigrants dels 60 eren majoritàriament famílies obreres, treballadores, en canvi, ara són famílies joves de classes mitjanes, amb estudis superiors que no troben feina o són expulsats del mercat de treball i trien com a destí països europeus com França i Alemanya, o sudamericans com Brasil o Veneçuela.

El problema no és que no càpiguen estrangers i espanyols a Espanya, sinó que els polítics d'ahir i d'avui, com els mencionats, assumeixen models econòmics sigui per desenvolupar-se (en els 60) o per enfrontar la crisi actual (en els 2000) que no ofereixen un horitzó, en el cas actual, als joves i adults-joves de realització personal i familiar.

DES DEL PARTIT

L'acomiadament fulminant del cap del CCCB, Josep Ramoneda, és un senyal de que s'allotja un tarannà autoritari dins de Convergència Democràtica. Si bé el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve (CiU) té facultat legals per nomenar el director, el problema és el procediment, les formes i el rerefons de la decisió.

Es tracta del CCCB, un organisme públic de gestió cultural, que gaudeix de prestigi intern i extern, després de 17 anys de funcionament sota la direcció de Ramoneda. Esteve no ha donat cap explicació: ni si la mesura havia sigut el resultat d'una avaluació del cap o de la gestió del CCCB o era la conclusió d'una reflexió compartida per les institucions de la qual depèn el CCCB, la Diputació (75%) i l'Ajuntament de Barcelona (25%).

L'únic que ha transcendit és que la mesura de Esteve hauria estat presa a instàncies superiors. La probabilitat de que sigui així s'ha enfortit després de saber-se que el nomenament del periodista Marçal Sintes, qualificat com "masista", va ser el resultat d'una lluita dins Convergència Democràtica.

Aleshores, Esteve seria un mer executor de decisions del partit del President Mas. Per tant, l'obra començada fa més de vint anys i que ha obtingut un reconeixement que fins ara no ha estat discutit, quedarà sota la tutela partidària, en mans d'una persona que no acredita, segons el seu curriculum, una trajectòria pública coneguda ni té coneixement ni experiència en gestió cultural.

Una decisió pròpia d'aquells governs coneguts com de partit únic, de qualificació autoritària, on la cultura és percebuda més com un instrument de propagació ideològica que com un espai públic de creativitat, debat, difusió i trobades en torn a temes de la cultura contemporània, del segle XXI.

LA AFONIA DEL PSC

Veu pròpia va decidir tenir el PSC, davant el PSOE, en el seu últim Congrés . Llavors, ¿no la tenia fins ara? No, no la tenia com ho va demostrar la contesa sobre l'Estatut de Catalunya, quan un dia va votar amb els partits catalans una cosa en el Parlament a Catalunya i 36 hores després va votar una cosa diferent juntament amb el PSOE en les Corts a Espanya.

Però, ¿n'hi ha prou amb dir-ho per a que succeeixi? Per tenir-la és necessari articular-la i això exigeix una estructura exclusiva. Sense aquesta serà impossible elaborar-la amb independència i, més encara, que surti com un discurs individualitzat.

Aquesta estructura és el grup parlamentari propi, condició per a que surti una veu inconfusible, respecte a l'el·laborada per el grup del PSOE, no subjecta a les seves regles i per tant no subordinada al que resolgui dit grup a Madrid.

Per això, la decisició del congrés és un desig retòric i per tant el més probable és que el PSC continui subordinat al PSOE, sense veu pròpia, i que les seves discordàncies sigueixin sent una col·lecció d'anècdotes.