LA CUP PUJA A LA TAULA

JuntsPelSi va guanyar les eleccions autonòmiques i va quedar en condicions de formar govern de signe inequívocament independentista. Però no ha pogut aconseguir l'objectiu de la majoria absoluta, el mandat democràtic per arribar a la independència en forma unilateral. Amb un potent capital electoral (39,6%) haurà, forçosament, de negociar amb la CUP, un nou actor polític, ara indefugible i decisiu per la investidura del nou govern i el desenvolupament de l'estratègia, continguts, objectius i terminis del full de ruta del govern d'aliança CDC-ERC 

Antonio Baños qüestiona lideratge de Mas i diu que la CUP no el votarà

L'esquerra anticapitalista i Mas

La CUP va aigualir la festa del triomf de JuntsPelSi quan encara no acabava la celebració. Mentre els guanyadors deien que havien aconseguit guanyar el "plebiscit", l'esquerra anticapitalista deia el contrari, l'havien perdut i per tant no hi havia recorregut per a una declaració unilateral d'independència. I mentre confirmaven que Artur Mas seria el President, la CUP deia que no li donaria suport, perquè volien una persona no vinculada a les "retallades", la "corrupció" i les "privatitzacions"

La veu de la CUP va omplir, sorprenentment, totes les capçaleres de les webs periodístiques espanyoles, ocupant un espai prominent. A la campanya, ja el partit independentista havia fixat que el "plebiscit" es guanyava si s'aconseguia el 55% dels vots, a diferència d'Artur Mas que havia posat la vara en la meitat més u d'escons, excloent els vots com a mesura de triomf o derrota. També la CUP, amb anticipació, havia qüestionat el lideratge de Mas en la conducció política del procés.

Però, ningú va considerar aquestes precisions clares de la "llista minoritària", com la va anomenar el mateix Mas en el seu transcendental discurs del 25-N el 2014. Tots esperaven que JuntsPelSi conquerís la majoria absoluta al parlament, 68 escons, i no dependre de la CUP, com també ho havia ressaltat Mas en plena campanya.

L'esquerra anticapitalista va obtenir una pujada extraordinària: en tres anys va aconseguir un 62,6% més de suport ciutadà, el que va significar més que triplicar el número d'escons, de 3 a 10. Així, els catalans van col·locar l'esquerra anticapitalista en una posició decisiva per triar el nou President de la Generalitat i per a una cosa tant o més important: ser actor polític imprescindible per negociar estratègies i continguts de la nova etapa del procés cap a la independència.

incògnites d'octubre

Davant de la presa de posició de la CUP, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Republicana (ERC) es van incomodar i amb acurades paraules van demanar "responsabilitat política" i "respecte al resultat del 27-S", a més de confirmar que el lideratge d'Artur Mas estava acordat. Però, la CUP té subscrit cap compromís ni amb Mas ni amb el full de ruta de JuntsPelSi. Representa una alternativa: un independentisme "transformador de la societat".

La pregunta que sorgeix és si JuntsPelSi està o no disposada a una negociació sense condicions per  arribar a un consens sobre la investidura del President i la estratègia d'aquesta etapa constituent. Els antecedents no són bons si es recorda com Mas en moments crucials va recòrrer a un estil autoritari: li va plantejar a ERC que hauria d'acceptar les retallades per a que hagués consulta; quan va fer enrere la consulta del 9N ho va fer amb l'oposició de la resta de partits sobiranistes; quan li va plantejar a l'ANC i Òmnium que no hi hauria convocatòria per al 27-S si no es formava una llista majoritària en comptes de separades, com era la tesi d'ERC.

El mes d'octubre començarà aclarir-se el nivell de cohesió política entre CDC i ERC en el govern, la nova aliança aconseguida per Mas, després de la ruptura amb Unió; la capacitat d'aquesta d'empatitzar amb la CUP i en cas que Mas fos triat, que és el més probable, si insistirà en exercir un lideratge personalista i si consensuarà l'estratègia i orientació del procés amb la CUP.

progrés i desconcert

Als tres anys de començat el procés, formalment, aquest compta amb un progressiu suport ciutadà, però els catalans no semblen del tot convençuts de que la independència sigui el més convenient o que aquesta sigui l'hora de fer-la: el 47,8% ha votat per les dues llistes independentistes, 1.957.348 vots, 216.530 més que el 25-N del 2012 i 60.074 més que en el "procés de participació" del 9-N del 2014.

Una mostra d'això va ser la breu festa de celebració i al dia següent cares desconcertades davant les incògnites que sorgien per tot arreu. Alguna cosa semblava que no havia resultat del tot bé. Sí, faltava la mítica majoria absoluta, però hi havia una cosa més, paradoxal: els dirigents polítics es feien un embolic per avaluar els resultats en clau plebiscitària, que per definició són sempre clars.

Una elecció autonòmica amb set alternatives: dues independentistes, amb estratègies obertament contradictòries, tres alternatives declaradament no independentistes i dues que no es pronuncien ni a favor ni en contra, no pot donar un resultat propi d'un plesbiscit o referèndum. Fer-ho és forçar dues coses -eleccions i plebiscit- que no s'avenen.

CONVERSES A TV3?

La campanya electoral del 27-S és una oportunitat no només per aconseguir més vots, sinó per demostrar la diferència entre Catalunya i Espanya, davant de si mateixes, envers a la resta d'Espanya, Europa i el món. Els mitjans públics, especialment la televisió, poden transparentar la qualitat democràtica del procés a través de mitjans al servei de la ciutadania . Els canvis polítics, siguin d'índole nacional o social, han de guanyar-se també en el terreny de les idees, indispensable per comptar amb la ciutadania més enllà del dia de les eleccions. 

Quanta és la independència de Eugeni Sallent, cap de TV3?

    
els mitjans públics i la ciutadania

Si en alguna cosa els catalans semblen estar d'acord és en que les eleccions convocades pel President Mas són un acte democràtic. La ciutadania podrà triar quina sigui l'alternativa i, alhora, assenyalarà com aquesta haurà de formar una majoria que legítimament pugui orientar el país en una direcció determinada. 

Però, perquè aquesta ciutadania triï lliurement, haurà de comptar amb la informació i el coneixement de les implicacions del què signifiquen una i altres alternatives. Els mitjans de comunicació en general, i entre aquests la televisió en particular, són molt importants.

Especialment ho són per als ciutadans que dubten en participar, o desconeixen quins siguin els plantejaments o els significats d'ambdues opcions. També, hi ha els que, per una banda, tot i conèixer estan confosos sobre les conseqüències que podria portar una o altra opció, i per altra, presenciant la confrontació d'idees, els raonaments i les formes en què es plantejen els problemes i les seves possibles solucions poden revisar o decidir-se per una alternativa no considerada.

 una TV3 provocadora de conversacions

Aquest ha de ser l'horitzó d'un servei públic democràtic d'una televisió pública en matèria informativa en general i, més encara, davant d'un acte democràtic com el que s'ha convocat. Es tracta de contribuir a la formació d'una opinió cívica amb una informació, que com diu el sentit d'aquesta paraula, és posar en forma a la ment dels ciutadans, en aquest cas, el sentit de idees confrontades.     

Un exemple podria il·lustrar una forma concreta d'informació de qualitat democràtica. TV3 podria oferir, a partir d'aquesta curta campanya electoral, conversacions de parelles de persones, que tenen pensaments diferents davant el que ha de ser Catalunya, animades o regulades per una o un periodista,

Conversacions significa reunir-se a donar voltes a un tema amb la finalitat d'exposar i acarar diferents punts de vista (la parella d'invitats) per persuadir els altres (ciutadans). Però aquesta dinàmica no es produeix espontàniament; ha de ser induïda pel o la periodista a través d'un paper actiu, orientant i donant un ordre clar i comprensiu al que s'exposa i confronta. Així el ciutadà podria entendre o plantejar dubtes o reaccionar críticament a través de les xarxes socials, continguts que podrien seleccionar-se per ser plantejats a la parella convidada.

 un exemple concret

Una possibilitat és un programa de quatre sessions monogràfiques. Aquestes podrien triar-se segons la seva importància per a futur proper de Catalunya i perquè segur que als ciutadans els agradaria conèixer amb més aprofundiment pel impacte que té per a les seves vides: 

1. Els costos econòmics davant una independència;  (Josep Borrell/ Xavier Sala i Martin)

2. Les possibilitats que un Estat català pugui ser admès a la Unió Europea i l' Eurozona; (Amadeu Alatafaj/Andrea Levy)

3. Legalitat i legitimitat d'un procés constituent català (Francesc de Carreras/Santiago Vidal) 

4. Model social a una Catalunya independent. (Núria Bosch/Vicenç Navarro)

Els participants haurien ser persones amb alguna visibilitat pública, competència política i professional. Així podria garantir-se millor l'exigència de qualitat periodística del programa: aconseguir respostes i arguments clars i amb un cert rigor, evitant discursos abundants en tòpics i generalitats.

El o la periodista hauria de mantenir la neutralitat, sense deixar-se inhibir i ser exigent amb la parella de convidats, amb facultat per interrompre'ls i poder contrapreguntar-los i demanar-los aclariments i precisions. També ha de obrir nous temes, ser la guia que faciliti el desenvolupament del debat.  

dues raons

Els mitjans públics, poden aventurar-se en aquesta forma programàtica on l'important és el servei cívic al ciutadà, amb pluralitat política i exigència professional amb imparcialitat, sense complaença cap a ningú? Els mitjans públics sota l'Estat espanyol, no, rotundament, i els mitjans públics sota la Generalitat? Hi hauria almenys dues raons per pensar que sí que podria ser.

Una, que el govern de Convergència Democràtica vol la independència per construir un Estat democràtic modern. Això, vol dir en el pla dels mitjans de comunicació públics, que transparentin pluralitat ideològica, política i cultural amb la societat civil catalana, els ciutadans. Per tant una política d'autonomia cap la televisió i radioemissores públiques, sense intervencions administratives, discrecionals o autoritàries del govern sobre l'aplicació de les seves línies editorials i programàtiques.

La segona, que aconseguir la independència d'un país requereix d'una societat majoritàriament convençuda, disposada a defensar-la activament davant les forces pròpies d'un Estat. Els vots són bàsics, però no suficients si es vol obligar a l'Estat a seure's a la taula de negociacions. La millor forma d'aconseguir una majoria excepcional, contundent (un escó més no fa una independència) és anar a un debat cara a cara amb l'adversari, en forma neta, sense trampes, transparents, i guanyar-lo en el terreny de les idees.

Aquesta seria una bona oportunitat de presentar uns mitjans públics compromesos amb els ciutadans catalans i una confrontació d'idees de qualitat democràtica, que es distingeixin dels mitjans públics administrats sota l'autoritarisme arrelat en el gobierno de España