PSC: SENSE RUMB I DIVIDIT

El Nou PSC és mort. Va abandonar el dret a decidir. Aquest, exigit des de baix de la societat catalana,  ha portat la centralitat del catalanisme cap el sobiranisme. El PSC cruix per tot arreu. El seu desmembrament comença amb Maragall, continua cap a la Catalunya interior i arriba a Barcelona. Miquel Iceta pretén reconstruir-lo, però sense revisar els fonaments que han portat el PSC a la cris, difícilment 

 

Fa 4 anys, 10-J, quan el PSC assumia: "Som una Nacio: nosoltres volem decidir"

federalisme per dret a decidir

La nova líder socialista, Susana Díaz, va reconèixer, amb dignitat desacostumada, que el PSOE està sense rumb i dividit. La política andalusa va fer una crida als socialistes a què aprofitessin el proper Congrés extraordinari (27 de juliol) per a que el PSOE torni cap a un camí d'esquerra i ho faci unit.   

Aquesta situació és molt semblant a la del PSC. Així com ha renunciat Pérez Rubalcaba, ho ha fet Pere Navarro, després dels pitjors resultats electorals del PSOE a Espanya i del PSC a Catalunya  en els 37 anys de democràcia. Ambdós han portat als partits a un ampli descrèdit polític.

Tot dos van estrènyer posicions, després que el cap del PSC va renunciar a impulsar el dret a decidir dels catalans a canvi que el PSOE impulsés una reforma constitucional federal. També va condicionar el suport a la consulta al vistiplau del govern de Rajoy. Així, el PSC va acabar rebutjant l'aprovació d'un marc legal (150.2) per a que els catalans poguessin decidir en una consulta.

Rubalcaba exigia l'abandon del dret a decidir i Navarro va cedir

el Nou PSC i els canvis

El PSC tradicionalment va ocupar la centralitat del catalanisme polític, però des de la derrota del Tripartit s'ha desplaçat progressivament cap una marginalitat política com s'ha demostrat amb els resultats de les eleccions autonòmiques (2012) i les europees (2014).

El problema és que el Nou PSC de Pere Navarro no va comprendre els canvis profunds i notoris que venen succeint a Catalunya, al menys des de la sentència de mort de l'Estatut català, executada pel Tribunal Constitucional (TC) a petició del PP i amb la complaença, no reconeguda, del govern de Zapatero (PSOE).

En la societat catalana es va forjar un sentiment de profunda desafecció cap a l'Estat espanyol (la mateixa que el President Montilla va identificar i el PSOE no va voler escoltar), després que el Congrés de Diputats va mutilar l'Estatut català, el TC el va declarar nul aspectes essencials que els catalans ja havien aprovat democràticament en un referèndum.

el Nou PSC abandona el catalanisme

Així, des de diversos sectors socials, culturals i polítics de la societat va cristal·litzar un prou majúscul. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va canalitzar-lo a la Diada de 2012 amb centenars de milers de catalans als carrers, des d'on van exigir a les institucions catalanes assumissin el dret a decidir.

Dos mesos després, una majoria política triada, favorable al dret a decidir, dominava el Parlament. El govern de CiU, que havia governat un any i mig amb acords amb el PP, formalitzava un pacte de suport al govern amb ERC. Un moviment social des de baix havia desplaçat la centralitat del catalanisme polític cap a el sobiranisme, és a dir, el trencament del statu quo amb l'Estat espanyol.

Això va desconcertar el Nou PSC. El va deixar sense claredat per entendre els canvis vertiginosos en la societat. Amb moltes ambigüitats va intentar mantenir la seva imatge catalanista, però, finalment va optar per acostar-se cap el PSOE, abandonant el dret a decidir a canvi que el PSOE incorporés el federalisme en el seu ideari polític.

Avui quan la cúpula del partit parla del dret a decidir es refereix a quan Catalunya, algun dia, juntament a les altres autonomies, votin un acord constitucional espanyol sobre un nou model territorial de característiques federals. Aquesta posició és l'allunyament definitiu del PSC de la seva centralitat catalanista.

Pere Navarro, el polític i Miquel Iceta, l'estudiós del federalisme

i z: reconstructor o enterrador?

Tot això va significar la fractura interna del PSC, la manca de diàleg polític, la imposició de mesures disciplinàries contra dissidents de la direcció, la progressiva fugida de militants, especialment en les comarques de fora de Barcelona i la fragmentació de l'aparell que va acabar amb Navarro.
   
El PSC està abatut. Miquel Iceta, un dels mentors del Nou PSC, en forma patètica s'ofereix a reconstruir-lo. La primera resposta ha sigut la renuncia al partit del líder de la facció Avancem, el diputat Joan Ignasi Elena, un dels tres castigats per Navarro.

Aquest és només el començament. El Nou PSC és mort, el PSC viurà una agonia més o menys llarga i el més probable és que muti en una mena de Federació Catalana del PSOE.

L'AJUNTAMENT DE BARCELONA NO ENCERTA

Can Vies mostra l'autoritarisme que oculta el discurs de la seguretat, com va succeir a Plaça Catalunya en 2011. L'intent d'arrasar amb "l’otredad" dels col·lectius allotjats a Sants va fracassar, per ara. Una solució requereix interlocutors que l'acceptin, respectin i a partir d’aquí, confiar en un diàleg fins a reconèixer que l'acord ho construeixen tots dos. 

Joaquín Forn (CDC), segon home de l'Ajuntament de Barcelona, president de TMB

Joaquím Forn, tot un perill

En la treva, val preguntar-se pel succeït en el conflicte entre l'Ajuntament de Barcelona i el Centre Social Autogestionat del barri de Sants entre el 26 i 31 de maig passat.

Per què  TMB, titular de la propietat de Can Vies, presidit pel primer Tenent de l'Ajuntament de Barcelona, Joaquim Forn, comptant amb les possibilitats legals d’evitar l’execució del desallotjament no ho va fer?, i de seguida, per què va ordenar el derrocament de l'edifici ocupat per persones integrades en desenes de col·lectius durant 17 anys?

Fins ara, no n'hi ha una resposta convincent. El fet que corresponia a una fallada judicial, però aquesta podia  suspendre's a petició del titular, és a dir, pel segon home de l'Ajuntament. La decisió política té un responsable que no va valorar les conseqüències de l'acció contra el Centre Social, més encara quan havien fracassat unes negociacions indirectes, de 15 mesos, del districte de Sants, en nom de lAjuntament, amb el Centre Social.

L'enderrocament és responsabilitat de TMB

la jugada de destruir Can Vies

Mancant acord, l'Ajuntament va decidir usar la força, emparada en una ordre judicial, i destruir el territori en disputa, Can Vies. En 48 hores, va voler posar fi a 17 anys de vida social i cultural de centenars de persones arrelades al barri.

Una decisió temerària per eliminar de la faç d'aquest territori, experiències i afectes de molta gent, culturalment en les antípodes de les autoritats que regeixen el sistema o ordre establert.

La jugada va precipitar alguna cosa imprevista: la lluita dels afectats per sobreviure a una mort imminent de la seva obra, representada en el suport solidari en protestes massives i l'enfrontament amb la policia als carrers del barri (5 dies) i el centre de la ciutat (el sisè).

Rubén Molina (Pau Guerra), portaveu dels Col·lectius de Can Vies

l'espiral de violencia

Els dies d'agitació i violència van influir sobre l'Ajuntament i va decidir paralitzar el derrocament de Ca Vies i acceptar que els seus ocupants accedissin a l'edifici a mijà destruït.

La decisió de l’Ajuntament de destruir Can Vies va deslligar una indignació massiva i la violència als carrers, com la de frenar-la i tolerar la tornada dels seus ocupants va acabar amb la inquietant violència.

Aquesta ja arribava als territoris protegits al turisme: les rambles de Barcelona, mítiques pel gaudi del temps lliure i el passeig al segle XX i per la violència contra l'ordre autoritari-conservador del segle XIX.

de l'autoritarisme al diàleg

Amb el replegament calculador de l'Ajuntament, sobresurt la força creadora de l'autoorganització del Centre Social, que aborda sense demora la remoció de les seqüeles de la destrucció i la projecció de rehabilitar Can Vies i reallotjar els somnis, obstruïts per un malson de sis dies.

En aquestes jornades, va apuntar el rostre autoritari de l'administrador municipal, semblat al que va mostrar l'administrador de l'ordre públic el 27 de maig de 2011 a plaça Catalunya, que molesto amb "l’otredad" i ignorant com tractar-la, confia a eliminar-la amb l'ús de la força.

Jordi Martí i Galbi (CDC), regidor del districte de Sants, negociador amb Can Vies

L'interlocutor municipal que no va poder veure's amb els portaveus del Centre en 15 mesos no pot continuar. Cal algú idoni per crear confiances en un diàleg sense condicions, en què les parts raonin sense coaccions, fins a descobrir, escoltant-se, elements dels uns i els altres que construeixin una solució on tots dos es reconeguin.

LA CAIGUDA DELS PARTITS CLÀSICS EUROPEUS

La majoria dels europeus dels 27 Estats no van votar. La desafecció cap a l'Europa governada per polítics tecnòcrates, submissos als poders financers privats, repercuteix en “la gran coalició” -populars-socialistes-liberals- que ha format govern el 2004 i 2009: perd 81 diputats, però manté la majoria.L'extrema dreta, encara que dispersa, arriba en massa al Parlament.

 

Fraser i Wieviorka: buidament dels poders públics i nous actors polítics

 l'abstenció: majoria absoluta

La idea d'Europa perd legitimitat democràtica. Entre 1989 i 1999, una mitjana del 58,96% va participar en les eleccions al Parlament europeu, mentre que entre 2004 i 2014 ho va fer el 43,85%. Una baixa del 15,11% en 25 anys.

La decisió de no votar del 56,91% en els 27 països de la Unió Europea (UE) el passat 25-M és una prova del rebuig a les polítiques d'austeritat i reformes neoliberals, però també a una èlite política-tecnocràtica d'una UE submisa als poders financers transnacionals.

Set dies després de les eleccions, el sociòleg francès Michel Wieviorka i la intel·lectual nord-americana, Nancy Fraser van reflexionar en públic sobre el que succeeix a Europa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

“la crisi del poder polític”

La crisi europea és part de la que continua vigent al món desenvolupat. Fraser, amb una mirada global, llegeix aquestes eleccions europees com una representació del que anomena “la crisi del poder polític”, més encara, “del capitalisme monopolista neoliberal”.

En aquest món, hi ha hagut un “buidatge dels poders públics establerts” que ha disminuït la capacitat d'aquests de resoldre problemes econòmics globals, sent  desbordats pels poders privats i ha generat un dèficit de legitimitat democràtica en desconèixer una opinió pública contrària a les polítiques d'austeritat.

En una frase, les èlites polítiques i tecnocràtiques europees han demostrat més suport als poders privats de les grans corporacions financeres transnacionals que als ciutadans.

Almunia (socialista), Ashton (laborista), Durao Barroso (popular), Reding (popular)

Europa tecnocràtica, no democràtica

Wieviorka, amb una mirada europea, apunta a la decepció que recorre el continent en observar, i viure, la distorsió de la idea original d'Europa, la del compromís d'una organització econòmica amb finalitats ètiques, com a conseqüència de l'experiència de les dues guerres mundials.

Europa, -segons el sociòleg francès- s'ha allunyat d'aquesta perspectiva ètica, reemplaçant-la per una neoliberal que separa l'economia de la vida social, augmentant les desigualtats socials.

És la gestió d'una Europa tecnocràtica, no democràtica, recolzada pels estats, la que en gran part ha arrossegat a una ciutadania en aquestes eleccions, com en el cas de França, a plantejar-se el dilema de no votar o votar a l'extrema dreta nacionalista.

Socialistes i populars voten igual el 70% de les vegades en sessions plenàries (2009-2014)

Els partits clàssics, perplexos

Els partits polítics clàssics (populars, socialistes i liberals) han estat derrotats, anticipant-se la fi d'un cicle polític de 30 anys, almenys en alguns països.

Resultats, diu Fraser, que reflecteixen aquest buidatge dels poders públics: partits polítics en estat de perplexitat, desconnectats de la societat civil, sense llums per donar respostes polítiques, econòmiques, ecològiques, de gènere, a una opinió pública cada vegada més exigent.

En aquest buit, la societat civil pot passar d'un moviment social a assumir formes polítiques de representació i acció (…) i afegeix Wieviorka, amb noves idees, categories i llenguatges, diferents dels partits clàssics, que col·laboren amb la societat, com sembla ser el cas espanyol de Podemos-Podem provinent del moviment d'indignats (2011).