DIÀLEG, A QUI LI INTERESSA?

El diàleg polític és considerat una pràctica democràtica per conduir conflictes. A Espanya, avui, és gairebé inexistent. Rajoy es nega a fer-ne ús per tractar la qüestió catalana. Mas ho demana tèbiament. Per què el sobiranisme -compromès amb una consulta pactada- no l'exigeix per arribar al referèndum, mobilitzant la diversitat política, social i cultural de la societat catalana?
 
sense diàleg no hi ha consulta pactada

El govern del PP es nega a dialogar amb el govern de CiU sobre com resoldre la crisi entre Catalunya i l'Estat. Així, pretén neutralitzar la iniciativa catalana de realitzar una consulta pactada amb el govern d'Espanya. Sense diàleg no hi ha acord i sense acord no hi ha consulta pactada, com estableixen les dues declaracions sobiranistes votades pel Parlament català.

Així doncs, sorgeix la pregunta de si la Generalitat, el Parlament, els partits sobiranistes i l'activa societat civil catalana estan o no disposats a lluitar per trencar el tancament del govern de Rajoy. Exigint-li diàleg, sota pena de pagar un alt cost polític al continuar negant-se a obrir diàleg sobre la consulta sobirana. 

Fins ara, ningú sembla dissenyar una estratègia de mobilització nacional que intenti remoure la resistència de Rajoy. El President Mas deixa entreveure que podria, en comptes de consulta, fer eleccions plebiscitàries. El seu soci, Oriol Junqueras, parla de fer una consulta sense un pacte amb Madrid o recórrer a una declaració unilateral d'independència.

Europa considera un assumpte intern el conflicte entre Espanya i Catalunya

el diàleg com a senyera dels sobiranistes

La fermesa de Rajoy de no dialogar amb Mas i la tebiesa de Mas per demandar diàleg a Rajoy, dóna força a la consigna: "la consulta no es farà". Més encara, si CiU no recolzés una consulta sense l'aprovació de Madrid.

Aleshores, per què no aixecar com a objectiu el diàleg sobre la consulta per aconseguir-la?  Per què no estimular a la diversitat de la societat catalana a que es mogui en l'espai de les xarxes socials, de les ciutats i pobles, i de les institucions de tota mena per aconseguir obrir un diàleg amb el govern d'Espanya?

Què passaria si una majoria abrumadora, mitjançant moltes formes, demanés al govern central la seva obligació democràtica d'obrir un diàleg per acordar una via de solució a la crisi política entre Catalunya i l'Estat?

EL diàleg polític és una pràctica valorada per l'opinió pública  europea

davant dels ulls d'Europa

Espanya i Catalunya estan sota la mirada atenta d'una Europa que reconeix el conflicte com una qüestió interna. Una aposta ferma pel diàleg o pel desbloqueig de la resistència per acordar una forma democràtica de resoldre la crisi política, seria un factor important per la creació d'una opinió pública a Europa i els seus governs.

En aquest cas, el diàleg no és un assumpte de Rajoy i Mas, sinó dels que volen un referèndum democràtic amb garanties per a tothom, per oposició als qui busquen la subordinació a una lectura autoritària de la Constutució del 78, pactada entre franquistes i demòcrates.

Però, a qui li interessa el diàleg entre el govern central i la Generalitat? Els independentistes gairebé ni pronuncien la paraula, com si fos incòmoda o pitjor, inútil; els socialistes, de la tercera via, la pronuncien massa, però paradoxalment s'aïllen convirtint-la en retòrica política; i la dreta espanyolista, la pronuncia sense contingut, utilitzant-la com a pretext per seguir imposant.