La posició original de Rajoy és que la Generalitat anul·li el procés sobiranista, i la de Mas és que el govern espanyol accepti la consulta sobiranista. Si tots dos volen un diàleg de debò, han de acceptar recórrer un camí de incertesa en la construcció d'un acord o reconèixer que no hi ha acord. Existeix voluntat i temps polític per això?
parlar no és dialogar
El President Rajoy es va decidir a trobar-se amb el President Mas per parlar sobre l'anomenat "problema català". És una incògnita si en aquesta trobada s'iniciarà un diàleg, perquè parlar no és el mateix que dialogar.
 |
| Després del fracàs de fa dos anys, forçats a reunir-se, podran dialogar? |
parlar no és dialogar
El President Rajoy es va decidir a trobar-se amb el President Mas per parlar sobre l'anomenat "problema català". És una incògnita si en aquesta trobada s'iniciarà un diàleg, perquè parlar no és el mateix que dialogar.
Una prova d'això va ser l'experiència de l'última trobada, formal i oberta, d'ambdós, el 20 de Setembre de 2012, quan Rajoy va rebutjar la demanda de pacte fiscal per ser "contrària a la Constitució". La mateixa raó que empra Rajoy per oposar-se a la consulta sobiranista.
L'inici del diàleg entre Rajoy i Mas requereix que tots dos comparteixin la identitat del problema. No és el mateix definir-ho com a problema català o com de la relació política entre Catalunya i l'Estat espanyol. No és el mateix que les causes dels problemes siguin d'una part que del vincle entre les dues parts.
A més a més, un diàleg necessita una disposició oberta entre les parts. Això, per començar, significa no condicionar l'agenda o punts a tractar. Seria fals desenvolupar un diàleg si s'objecta posar sobre la taula, per exemple, la consulta plantejada per les institucions catalanes. No seria realista.
diàleg de debò
En un diàleg polític entre adversaris és normal que les dues parts tinguin posicions enfrontades, i fins i tot, aparentment "insalvables", com és aquest cas.
Així doncs, cal posar-se en una actitud d'obertura per escoltar-se, enraonar junts: preguntant-se, interpretant-se les respostes, proposant-se noves idees, alternatives. Així, ningú sap el desenllaç per endavant i sí, les dues parts saben que, d'arribar a un acord, aquest serà diferent a les posicions originals de cadascú.
En un diàleg polític entre adversaris és normal que les dues parts tinguin posicions enfrontades, i fins i tot, aparentment "insalvables", com és aquest cas.
Així doncs, cal posar-se en una actitud d'obertura per escoltar-se, enraonar junts: preguntant-se, interpretant-se les respostes, proposant-se noves idees, alternatives. Així, ningú sap el desenllaç per endavant i sí, les dues parts saben que, d'arribar a un acord, aquest serà diferent a les posicions originals de cadascú.
Un exemple que s'acosta a un diàleg polític de debò va ser el que van sostenir el President Adolfo Suárez i el dirigent català a l'exili, Josep Tarradellas sobre el restabliment de la Generalitat de Catalunya en 1977, quan regien les lleis franquistes reformades, abans de l'acord constitucional.
el diàleg Suárez-Tarradellas
Suárez fent ús d'una "gran elasticitat jurídica", contradictòria amb "la rígida tradició castellana", va incorporar "un fragment de la legalitat republicana" a les lleis encara del franquisme. La decisió del govern espanyol va ser política, la qual va justificar jurídicament amb una flexible adequació normativa.
L'interès de Suárez va ser incorporar a Tarradellas en un lloc de primera línia per així neutralitzar la força que l'esquerra catalana (socialistes i eurocomunistes) havia obtingut en les primeres eleccions generals.
Aquest va ser un dels acords imprevists de la transició, que estava fora de guió (semblant a la legalització del PCE). Darrere d'aquestes enteses (Suárez-Tarradellas i Suárez-Carrillo) va haver-hi un diàleg polític de debò, un enroament mutu. Espanya s'orientava cap a la idea d'una democràcia inclusiva.
 |
| Amb una "maniobra jurídica", Suárez i Tarradellas van restablir la Generalitat. |
Suárez fent ús d'una "gran elasticitat jurídica", contradictòria amb "la rígida tradició castellana", va incorporar "un fragment de la legalitat republicana" a les lleis encara del franquisme. La decisió del govern espanyol va ser política, la qual va justificar jurídicament amb una flexible adequació normativa.
L'interès de Suárez va ser incorporar a Tarradellas en un lloc de primera línia per així neutralitzar la força que l'esquerra catalana (socialistes i eurocomunistes) havia obtingut en les primeres eleccions generals.
Aquest va ser un dels acords imprevists de la transició, que estava fora de guió (semblant a la legalització del PCE). Darrere d'aquestes enteses (Suárez-Tarradellas i Suárez-Carrillo) va haver-hi un diàleg polític de debò, un enroament mutu. Espanya s'orientava cap a la idea d'una democràcia inclusiva.
el "no diàleg" Rajoy-Mas
I Rajoy i Mas, estan disposats a iniciar un diàleg polític de debò, fent un recorregut mitjançant l'enraonament? Només sabem que parlaran, però dialogar i assumir el problema junts dependrà de si Rajoy insisteix en intentar subordinar autoritàriament a les institucions catalanes, o si Mas no prova de flexibilitzar els termes de l'actual proposta sobiranista. Difícil, quan Espanya s'orienta cap a la idea d'una democràcia excloent.
