El pas per Barcelona del sociòleg Zygmunt Bauman, amb motiu del Tricentenari de la Guerra de Succesió, deixa petjades. Europa és un "camp minat", diu, perquè no acaba d'acceptar les diferències ètniques i nacionals. Sense gens de simpaties per la sobirania territorial, el sociòleg pensa que Espanya i Catalunya, inexorablement diferents, haurien de dialogar per garantir la convivència política.
la sobirania nacional, erosionada
"Estem condemnats a conviure amb les diferències", va dir Bauman. Es referia a la complexitat de la societat dels països europeus i va afegir que "Europa travessa per camps minats que ningú sap quan ni on esclataran". Tot això, a causa de rebutjar la diferència en comptes de acceptar-la, dialogar amb ella i conviure.
Una de les característiques d'Europa és la coexistència de diferents nacionalitats (o identitats nacionals) sota un mateix Estat i els corrents o fluxos migratoris (identitats ètniques, religioses, culturals), propis de les societats complexes. Ambdues condicions han estat explosives al llarg de la història europea.
Bauman afirma que els governs ja no controlen els processos econòmics, avui en mans d'una elit mundial, i tenen cada cop més dificultats per dirigir la política local i complir els seus compromesos amb els ciutadans. La sobirania nacional (i territorial) dels actuals Estats s'erosiona perquè deixa de ser una solució per a conduir els processos d'interdependència global.
diàleg en un camp minat
En aquest context, Bauman no és un admirador de la sobirania territorial i per tant els conflictes entre societats on coexisteixen diferents identitats nacionals, com Espanya i Catalunya, per exemple, haurien de resoldre'ls a través d'un diàleg sincer per assumir com a resultat d'això una convivència pacífica.
Doncs, la pregunta és si Rajoy i Mas volen o no dialogar. El primer diu que sí, però sempre que no es parli de la consulta sobirana, perquè és inconstitucional, i el segon diu que sí, però sempre que es parli d'una consulta per acordar-la i sigui legal.
El plantejament català suposa un diàleg, però l'Estat objecta el plantejament que se li fa i per tant rebutja aquest diàleg. Així, tot queda en un punt mort i la convivència política comença a deteriorar-se. És un conflicte de sobiranies, un dels "camps minats" que poden esclatar.
O es dialoga, o "les alternatives són les bales", deia el sociòleg. El diàleg és la alternativa que garanteix una convivència entre dues societats diferents i, qualsevol que sigui la solució, continuaran sent diferents.
un exercici per fer Política
Diàleg entre antagonistes enconats: sobiranistes i centralistes, en aquest cas. En política, el diàleg és sempre entre adversaris o enemics. Amb el conflicte català en el rerefons, va suggerir una metodologia de diàleg del sociòleg Richard Sennet, en tres fases: informal obert i cooperatiu.
La primera és una conversació sense agenda preestablerta. Es tracta precisament fer junts una agenda o llesta de matèries sobre els quals es dialogarà. Així ho van aconseguir Michelle Bachelet i Evo Morales, quan van elaborar, sense condicions, la agenda de 13 punts i que va incloure la mediterraneidad (equivalent a la consulta sobirana). Després, Sebastián Piñera va interrompre el procés i no va continuar.
La segona és un enraonament i per tant sense un final preestablert. Cal que ambdues parts estiguin disposades a posar entre parèntisi les seves raons. Inicien una exploració en què cadascú es posa en el lloc de l'altre. Amb aquesta disposició aprendran elements desconeguts, perquè si no, no hauria diàleg, sinó paròdia. Aquest va ésser el diàleg entre Nelson Mandela i Frederik De Klerk, que, amb saviesa i flexibilitat sorprenent, van arribar a un acord que va posar fi a l'apartheid i va iniciar el procés de democratització de Sudàfrica.
La tercera, que sorgeix de les dues anteriors, és quan s'ha arribat al moment en què les dues parts estan en condicions de cooperar per a enriquir i donar forma a un acord satisfactori per a tots dos. Que cadascú se senti còmode i ningú sent la sensació de ser vencedor ni vençut. El president Mas i els partits sobiranistes van dialogar amb una actitud inclusiva i van col·laborar per acordar l'enunciació de la pregunta, amb la qual tots van aconseguir sentir-se còmodes.
els tics del passat
Aquesta metodologia de diàleg requereix que ambdues parts es situïn en el mateix pla, cara a cara. La dreta espanyola té una tradició centralista i autoritària (amb els tics de la España una, grande y libre) que exhibeix quan es troba amb majoria absoluta. Així va ser en la segona legislatura d'Aznar i és en aquesta primera de Rajoy.
Res amb Urkullu per resoldre el procés de normalització a Euskadi, res amb Mas per resoldre el conflicte sobiranista entre Catalunya i Espanya, i res amb Rubalcaba per una reforma constitucional que resolgui la crisi del model territorial.
 |
| Bauman, pare de la modernitat líquida, atalaia Europa des de El Born |
la sobirania nacional, erosionada
"Estem condemnats a conviure amb les diferències", va dir Bauman. Es referia a la complexitat de la societat dels països europeus i va afegir que "Europa travessa per camps minats que ningú sap quan ni on esclataran". Tot això, a causa de rebutjar la diferència en comptes de acceptar-la, dialogar amb ella i conviure.
Una de les característiques d'Europa és la coexistència de diferents nacionalitats (o identitats nacionals) sota un mateix Estat i els corrents o fluxos migratoris (identitats ètniques, religioses, culturals), propis de les societats complexes. Ambdues condicions han estat explosives al llarg de la història europea.
Bauman afirma que els governs ja no controlen els processos econòmics, avui en mans d'una elit mundial, i tenen cada cop més dificultats per dirigir la política local i complir els seus compromesos amb els ciutadans. La sobirania nacional (i territorial) dels actuals Estats s'erosiona perquè deixa de ser una solució per a conduir els processos d'interdependència global.
diàleg en un camp minat
En aquest context, Bauman no és un admirador de la sobirania territorial i per tant els conflictes entre societats on coexisteixen diferents identitats nacionals, com Espanya i Catalunya, per exemple, haurien de resoldre'ls a través d'un diàleg sincer per assumir com a resultat d'això una convivència pacífica.
Doncs, la pregunta és si Rajoy i Mas volen o no dialogar. El primer diu que sí, però sempre que no es parli de la consulta sobirana, perquè és inconstitucional, i el segon diu que sí, però sempre que es parli d'una consulta per acordar-la i sigui legal.
El plantejament català suposa un diàleg, però l'Estat objecta el plantejament que se li fa i per tant rebutja aquest diàleg. Així, tot queda en un punt mort i la convivència política comença a deteriorar-se. És un conflicte de sobiranies, un dels "camps minats" que poden esclatar.
O es dialoga, o "les alternatives són les bales", deia el sociòleg. El diàleg és la alternativa que garanteix una convivència entre dues societats diferents i, qualsevol que sigui la solució, continuaran sent diferents.
un exercici per fer Política
Diàleg entre antagonistes enconats: sobiranistes i centralistes, en aquest cas. En política, el diàleg és sempre entre adversaris o enemics. Amb el conflicte català en el rerefons, va suggerir una metodologia de diàleg del sociòleg Richard Sennet, en tres fases: informal obert i cooperatiu.
La primera és una conversació sense agenda preestablerta. Es tracta precisament fer junts una agenda o llesta de matèries sobre els quals es dialogarà. Així ho van aconseguir Michelle Bachelet i Evo Morales, quan van elaborar, sense condicions, la agenda de 13 punts i que va incloure la mediterraneidad (equivalent a la consulta sobirana). Després, Sebastián Piñera va interrompre el procés i no va continuar.
La segona és un enraonament i per tant sense un final preestablert. Cal que ambdues parts estiguin disposades a posar entre parèntisi les seves raons. Inicien una exploració en què cadascú es posa en el lloc de l'altre. Amb aquesta disposició aprendran elements desconeguts, perquè si no, no hauria diàleg, sinó paròdia. Aquest va ésser el diàleg entre Nelson Mandela i Frederik De Klerk, que, amb saviesa i flexibilitat sorprenent, van arribar a un acord que va posar fi a l'apartheid i va iniciar el procés de democratització de Sudàfrica.
La tercera, que sorgeix de les dues anteriors, és quan s'ha arribat al moment en què les dues parts estan en condicions de cooperar per a enriquir i donar forma a un acord satisfactori per a tots dos. Que cadascú se senti còmode i ningú sent la sensació de ser vencedor ni vençut. El president Mas i els partits sobiranistes van dialogar amb una actitud inclusiva i van col·laborar per acordar l'enunciació de la pregunta, amb la qual tots van aconseguir sentir-se còmodes.
els tics del passat
Aquesta metodologia de diàleg requereix que ambdues parts es situïn en el mateix pla, cara a cara. La dreta espanyola té una tradició centralista i autoritària (amb els tics de la España una, grande y libre) que exhibeix quan es troba amb majoria absoluta. Així va ser en la segona legislatura d'Aznar i és en aquesta primera de Rajoy.
Res amb Urkullu per resoldre el procés de normalització a Euskadi, res amb Mas per resoldre el conflicte sobiranista entre Catalunya i Espanya, i res amb Rubalcaba per una reforma constitucional que resolgui la crisi del model territorial.
