EL LIDERATGE COMPARTIT

Mas assumeix un lideratge compartit i encerta. Sis partits del catalanisme polític es comprometen a fer una consulta sobiranista. La pregunta distingeix una Catalunya sota sobirania espanyola d'una Catalunya sobirana. Rajoy-Sánchez Camacho (PP-PPC) i Rubalcaba-Navarro (PSOE-PSC) coincideixen en la consigna, "la consulta no es farà". 

  Una foto semblant a l'arc polític de la Assemblea de Catalunya (1971)

foto inèdita

Un mes abans de l'acord sobre la pregunta i data del referèndum, el President Mas va introduir la paraula "inclusiva" com a condició de la pregunta. Aleshores, donava un senyal que pel President la paraula "independència" no assumia del tot la complexitat de la societat catalana, ni tan sols del catalanisme polític. Així, Mas va acceptar exercir un lideratge compartit i el primer resultat ha estat sorprenent. 

La pregunta és conseqüència del reunir-se, de l'escoltar-se i de la capacitat d'articular una síntesi expressiva del conjunt del món sobiranista. Mas ha encertat amb aquesta mena de lideratge: dialogant, transversal i de qualitat política. A més, ho ha fet amb un estil seriós, sense sobreactuar, amb maneres democràtiques. 

La foto del 12 de desembre ho diu tot: un President amb el suport de 6 partits polítics (de 9 en el Parlament). Una imatge molt diferent a les de propaganda cínica que acostumen els governs (inclòs el de CiU). Aquesta foto, per contra, és expressió d'un treball dialogant d'un President que ha exercit un lideratge compartit i fet de portaveu o primus inter pares del consens aconseguit. 

lectura de la pregunta

¿Vol que Catalunya sigui un Estat? sí o no?, i si és així, independent? si o no? Aquesta pregunta estableix dues lectures complementàries: una, es refereix a la sobirania nacional de Catalunya i la segona, a la relació d'una Catalunya sobirana amb l'Estat espanyol.

En relació a la primera lectura, els catalans/nes que diguin que "no" optarien perquè Catalunya continués sent una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol; en canvi els que votin "sí", preferirien que Catalunya fos un Estat sobirà, és a dir, amb capacitat d'autodeterminar el seu futur per sí mateixa.

En relació a la segona lectura, els que diguin "sí" i "no" marcarien la preferència per obrir una negociació per establir una mena d'associació amb l'Estat espanyol (confederalisme, federalisme, etc) i els que diguin "si" i "sí" votarien per obrir una negociació per independitzar-se de l'Estat espanyol.

Així doncs, la fórmula acordada considera la diversitat de la societat catalana, respecta una majoria social i política per trencar l'statu quo establint un Estat sobirà, i ofereix, dins d'aquesta, dues alternatives: la  independència o un nou pacte amb l'Estat espanyol. Una proposta inclusiva per aconseguir una alta participació ciutadana i per tant legitimitat democràtica a qualsevol de les tres alternatives en joc.

lluita per la consulta

El PP i el PSOE es precipiten a declarar que l'Estat espanyol garanteix que no es farà la consulta. Es més, el govern de Rajoy es nega a dialogar o negociar qualsevol proposta sobre el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. El PPC i el PSC repeteixen que no hi haurà consulta, no obstant l'inèdit acord del catalanisme polític.

Rubalcaba i Rajoy coincideixen: "la consulta no es farà"

La pregunta inclusiva anima al  món sobiranista a seguir endavant amb nova energia. Porten la iniciativa mentre el PP espera i el PSOE planteja al PP una reforma constitucional sense èxit. El PP i Cs, a la defensiva, pujen el to i no acaben per incorporar a un PSC absolutament descol·locat en un front de resistència.

Si, per una banda, d'aquí a setembre, els partits sobiranistes mantenen i aprofundeixen la legitimitat compartida, encapçalada per Mas, en torn a la idea de la consulta democràtica i el diàleg amb l'Estat (tot dos rebutjats per Rajoy) i, per una altra, articulen en forma coordinada suports a Espanya (IU, PNV, BNG, CC, Bildu, Compromís i PSM...) i  prenen iniciatives creatives en l'espai públic català, en simptonia amb els ciutadans, podrien registrar-se nous fets ara no imaginats.

 

L'OBSERVACIÓ D'UN INDEPENDENT

Catalunya és una autonomia espanyola que cada cop decideix menys per si mateixa. Però també és un poble amb voluntat de ser nació. Per això, l'objectiu polític dels catalanistes hauria de ser aconseguir autodeterminar-se en forma sobirana. Aleshores, decidir el seu futur independent d'Espanya o amb alguna mena d'associació. Perdó, i quina és la pregunta?...   

L'escenificació del primer pas. Ara, la pregunta és si haurà pregunta i quina

voluntat i raonament

Els canvis polítics de calat requereixen d'una gran voluntat (força, persistència...) i d'un raonament clar (proposicions, estratègia...), però la sola voluntat -voluntarisme- porta cap a una rigidesa política i el sol raonament -tactisme- porta cap una incomunicació política. Ambdues actituds són fatals per a que un procés polític acabi bé.

El procés d'autodeterminació català té, per una banda, un cos vigorós com ho ha demostrat un moviment cívic (ANC) en les diades i, per una altra, un cap dèbil com ho demostra un govern incapaç d'establir aliances sòlides que transmetin una unitat nacional forta, cohesionada i convincent amb una estratègia (no només un full de ruta) i objectius compartits.

autonomia i nació

És bo recordar que Catalunya és avui una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol, però també un poble que majoritàriament (eleccions 25-N i diades de 2012 i 2013) vol ser una nació amb capacitat i legitimitat política per decidir el seu futur per si mateix. 

Per això, Catalunya busca acordar amb l'Estat un referèndum vinculant dels catalans per definir sobiranament el seu status amb Espanya i validar democràticament o bé la seva autodeterminació per després triar independència o una altra mena de associació amb l'Estat espanyol, o bé directament la independència.

La pregunta haurà d'optar si posa èmfasi en l'autodeterminació o en la independència. Encara  que no siguin conceptes excloents, el primer permet l'adhesió de persones a favor o no de la independència, a diferència del segon, on només adhiririen els que estan per la secessió.  

inclusiu i excloent

La primera opció planteja que el trencament amb l'Estat requereix un front catalanista, des d'UCD fins a les CUP, i la possibilitat d'atraure els socialistes desafectats amb el PSC de Navarro. La segona, planteja que la única alternativa és una pregunta amb la paraula independència i que qualsevol altra seria un frau.

No obstant això, cap de les alternatives tanca el procés de autodeterminació ni l'opció d'independència. Mentre la primera pretén aconseguir el seu dret a l'autodeterminació -marca d'identitat d'una nació- i des de la seva condició de nació definir després el seu futur polític, la segona creu que aquest dret ja el té i només falta excercir-lo i que és sinònim d'independència.

Però si hi hagués autodeterminació de veritat, com podria explicar-se que el pacte CiU-ERC demani autorització de l'Estat per fer la consulta (gener 2013)? i com entendre l'acceptació del pacte CiU-ERC d'uns pressupostos segons les exigències imposades pel govern d'Espanya (novembre 2013)?

la pregunta per la sobirania nacional

És clar que la condició de comunitat autònoma subordinada  anul·la l'autodeterminació i per tant la sobirania  sorgeix com a un objectiu polític per aconseguir i així avançar cap a la independència o alguna mena d'associació. Sembla que resulta convenient fer-se càrrec d'aquesta realitat i actuar en conseqüència.

Una pregunta sobre la sobirania no tanca un camí cap a la independència i per contra pot fer-lo més consistent o legítim als ulls dels catalans no independentistes, espanyols i sobretot Europa. Així doncs, la consulta seria saber si els catalans volen un Estat sobirà independentment de la voluntat d'Espanya, és a dir, una nació plena, amb autodeterminació.

Si aquesta alternativa obté una adhesió majoritària, el govern de Mas hauria complert el seu objectiu programàtic: el dret a decidir. Per tant, hauría de convocar a unes eleccions on els partits, amb claredat,  haurien de proposar programes sobre quin Estat hauria de ser Catalunya i si independent o amb alguna mena d'associació amb Espanya. Un parlament legitimat democràticament pel poble català per decidir-ho.

sumar o restar

Avanzar sin transar (entre els demòcrates) va ser uns dels factors que més van incidir en la frustració de la via democràtica cap el socialisme a Xile. Això mateix, un no-acord entre els sobiranistes, també podria ser un factor que frustrés la via democràtica cap a la sobirania i la independència.