Les eleccions autonòmiques s’acosten mentre la manifestació ciutadana del 10-J s’allunya. Obertes les campanyes, ningú posa damunt la taula el projecte sobre Catalunya. Ningú arrisca escriure quin grau d’autogovern aspira aconseguir. Menys, indicar quina estratègia, aliances (polítiques i socials) faria per fer-lo viable a la propera legislatura de quatre anys.
CiU no presenta una definició sobre la seva perspectiva soberanista ni com i amb qui podrà avançar cap allà; ni el PSC la seva aspiració federalista, com tampoc ho fa ICV; ni ERC traça un camí cap a la independència. En canvi, el PPC mostra plans més clars: a curt termini: posar ordre a Catalunya per l’acció de les institucions de l’Estat, i a mig termini: revisar la llei orgànica de les autonomies per assegurar Catalunya dins d’Espanya.
La immensa majoria de la ciutadania que va sortir a expressar-se contra les restriccions imposades per el TC espera poc, malgrat que manifestés el seu desig d’unitat política per reprendre el procés d’autogovern.
És curiós, la majoria política catalana diu creure que Catalunya és una nació i per tant amb dret de decidir per vies democràtiques les seves relacions amb la resta d’Espanya. Tanmateix, els polítics anomenats catalanistes, sembla que no s’ho creuen: ningú s’atreveix a perfilar res nou, seriós, que mogui o provoqui un debat important a l’opinió pública.
